"Diumenge al matí, al peu del salze", de Dolors Garcia i Cornellà

Durant unes colònies escolars el mestre proposa a la trentena d'alumnes que acaben la primària que posin en un sobre un objecte que simbolitzés la infantesa que començaven a deixar enrere, un objecte que representés el futur que volien i, escrit en una paper, alguna cosa que volguessin fer desaparèixer per sempre, com ara una nosa, algun temor o alguna experiència negativa... Tot plegat ho enterraran al peu del salze de la casa de colònies... I d'aquí a cinc anys tornarem a desenterrar-ho.

Amb aquesta intriga inicial comença la nova novel·la de Dolors Garcia i Cornellà, publicada per Barcanova i que va guanyar el 13è Premi de Literatura Juvenil que convoca i atorga aquesta mateixa editorial.

Un cop passats, doncs, els cinc anys proposats pel mestre, es reuneixen al mateix lloc una part de la colla d'alumnes. No tots perquè la vida sempre dóna alguna sorpresa fatal i alguns ja no hi són, entre els quals el mateix mestre.

Mentre arriben a la casa, rebem també les primeres impressions i els primers contactes. Hi ha moltes expectatives, algunes sorpreses, i sobretot molts records d'aquells anys d'infància, sobretot de l'últim curs que va ser bastant mogut... es van posant en evidència alguns secrets, diverses mitges veritats... Tot un garbuix d'opinions i de converses van teixint una història que promet per la seva originalitat i sobretot per la curiositat de saber com cadascú va viure les seves relacions amb la resta.

Són onze en total i abans del sopar ja s'han començat a destapar qüestions i situacions moltes de les quals havien quedat sense tancar ni solucionar... L'ambient per tant es va tenyint d'una barreja de sensacions agredolces.

L'autora juga també amb la intriga d'una història antiga de la casa, amb llegenda inclosa que va succeir, una nit de lluna plena, a l'entorn del salze on es troben ara. El paisatge doncs hi té el seu paper, el paper de ser l'escenari d'uns fets que en el seu moment van sembrar de por tota la contrada. Alguns membres del grup no recorden massa bé què vénen a fer. D'altres, s'anguniegen i més aviat insinuen que no cal continuar amb un joc tan sinistre.

Una part dels onze s'ho passen bé recordant vells temps. Alguns recorden les coses positives però hi ha qui encara arrossega alguns ressentiments. Fins i tot hi ha algú que no era com els altres es pensaven. I algú altre, aquella nit, hi havia anat per desemmascarar-lo...perquè hi ha algú que espera que es destapin vells conflictes. I jo em treuré del damunt una llosa que gairebé em va dur a la tomba.

"Però, vistos d'aprop, algua cosa no encaixava.

Hi havia surant en la invisibilitat, unes quantes partícules

de revenja, unes quantes més de recel, un grapat de cèl·lules

d'odi i un corrent d'aire de malfiança entre alguns

dels membres d'aquells colla."

Les converses a mitges que tenen molts d'ells, amagant encara coses però amenaçant que sortiran en algun moment de la trobada, van creant un clima d'un certa angoixa que prepara un final, on alguns, poden ser descoberts públicament davant de fets que fa cinc anys es van voler amagar però que han romàs en el pensament i record d'alguns dels seus protagonistes.

"Però, saps què passa?

Que hi ha persones que si no rescaten

coses del passat, són incapaces

d'afrontar el que els espera."

I a partir del moment que es desenterra la capsa, es comença a destapar i es van traient els sobres, creix la tensió entre els onze estudiants. Les tensions i algunes pors, com també moltes suspicàcies. És potser la part més vibrant de la novel·la i la més ben construïda. Tot va portant a un desenllaç que hom intueix que pot tenir una dosi de dramatisme encara que els desitjos d'alguns són: ... deixar enrere els malentesos, les paraules dites a mitges, les mentides, els mals records i totes les coses espatllades...

De fet, en qualsevol grup escolar es produeixen multitud de fregades i topades, de baralles i d'insults, de petites -o no tan petites- traïcions... algunes d'aquestes accions romanen per sempre més en el record. En aquesta novel·la, Dolors Garcia permet que, almenys els seus onze personatges -dins d'una trama molt ben plantejada- tinguin ocasió de fer net en alguns d'aquests records que han deixat ressentiment i malestar. El desenllaç retorna moltes de les coses al seu lloc. L'autora es conté més del que potser caldria i afavoreix un final obert, positiu i, és clar, més o menys exemplar. Un relat ben explicat que val la pena llegir.

Josep Maria Aloy

Fa 30 anys que Maria Barbal va escriure "Pedra de tartera"

(Laia, 1985)

Es veia prou que a casa érem molts. I devia de sobrar algú.

Jo era la quinta de sis germanes... (...) Els temps no eren

d'abundància, tantes boques i poca hisenda havia de fer

forat per força. Per això van decidir que jo que era suau

 de caràcter i ben entenimentada, marxés per

ajudar tia, la germana de la meva mare...

Quan va aparèixer publicada Perda de tartera, l’any 1985 es va produir una petita commoció dins el món de la literatura juvenil a casa nostra ja que es publicava una obra que, en primer lloc, trencava esquemes: anava adreçada a joves lectors -va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de novel·la juvenil- però podia ser llegida –i, de fet, va ser llegida des del primer moment- també pels adults.

En segon lloc, no era habitual en la novel·la juvenil, aleshores, que la protagonista de la història expliqués en primera persona el relat de tota la seva vida des que era adolescent –cap al 1910- fins a la seva vellesa, cap als vuitanta. Però per damunt de tot, estàvem –i estem encara- davant d’una novel·la de gran qualitat literària, sense concessions ni a l’estil ni al llenguatge, un element no sempre del tot habitual en la novel·la per a joves.

Una de les principals qualitats de la novel.la és l’enorme capacitat de l’autora per crear un personatge molt suggerent, la Conxa, que, filla d’una família nombrosa i molt pobra, ja des de molt petita es veu obligada a resignar-se per tot: primer perquè ha d’abandonar el domicili per anar a viure a casa d’uns oncles; un cop casada, la guerra la deixa sense el marit i quan els fills són grans ha d’anar a viure, també forçosament, amb el petit a Barcelona, abandonant definitivament tot allò que conformava la seva vida i la seva història: els paisatges i l’ambient rural del Pallars.

També era veritat que em fonia per les coses boniques,

però callava per no enfurismar els oncles, sobretot tia

que era tan pràctica... no m'atrevia més que anar

com si caminés de puntetes... havia viscut una mica

amb l'ai al cor que em poguessin tirar

en cara qui sap què....

(Ed. Empúries, 1987)

Només d’iniciar la lectura, el lector queda immergit de cop en l’atmosfera i en les sensacions d’aquest petit món de la protagonista. Un llenguatge clar i més aviat contundent i precís el “situa” sobre el terreny on s’esdevindran els fets i l’acara als personatges que els protagonitzaran. Tot plegat transmès i expressat amb un vocabulari ric en localismes que suggereix molt més del que diu.

... em sento com una pedra amuntegada en una tartera.

Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré

amb les altres rodolant cap avall, si res no s'atansa,

 restaré quieta aquí, dies i dies.....

Pedra de tartera -que també va guanyar el Premi Joan Crexells, 1985- és un llibre de sensacions i d’estats d’ànim. Són els estats d’ànim de la protagonista que l’aclaparen en tot moment com quan ens diu que .. els dies eren una llosa que planava damunt del meu cor  i que fan que la protagonista se senti com una pedra de tartera que ...si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall, si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies...  Aquesta sensació aclaparadora, ratllant un estat depressiu, s’encomana ràpidament al lector, atret per la personalitat feble i fràgil de la protagonista.

La guerra és la maldat arrossegant-se per terra

per deixar-la sembrada d'escurçons

i de foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt.

L’ambient de pobresa i de desolació és descrit amb un realisme també bastant punyent que ens permet conèixer com vivia la gent de muntanya, lliurats tot el dia a les feines del camp. També la vida dins de casa: ...i mentre pare ens embadalia amb les seves històries, mare encara sargia a llum del fogueral uns quants mitjons, cent vegades estripats del mateix lloc.  Hi ha imatges ben atractives arreu: a l’església, per exemple, on les dones eren com arbrets coberts d’espessos vels negres. "Pedra de tartera" és el relat de la solitud i de la desesperació i permet que els joves tinguin l'oportunitat d'enfrontar-se al dolor i a la misèria de les guerres. La guerra és la maldat arrossegant-se per terra per deixar-la sembrada d'escurçons i de foc i de ganivets amb la fulla cap a dalt.

(Edicions de la Magrana, 1993)

Tot un clàssic, després de trenta anys

La novel·la de Maria Barbal mostra una nova forma de narrar bastant inhabitual, com he dit, en els llibres per a joves, amb un to narratiu diferent i presentant uns fets i una època històrica amb una concisió tan extraordinària que la fan molt atractiva. No tothom aconsegueix en la seva primera obra –diu l’escriptor Pep Albanell- un text tan rodó, tan ajustat, amb un interès humà tan intens i entranyable que la converteix –no dubtem a dir-ho- en una petita obra mestra. Una novel·la que ha esdevingut tot un clàssic trenta anys després perquè, com tots els clàssics, encara avui es llegeix amb ganes i amb un enorme interès, sobretot pel que va ser capaç d’aportar en el camp de la literatura en general i de la literatura per a joves en particular.

Pares, mestres, bibliotecaris... no escatimeu la lectura d'aquesta novel·la als joves. Un inici magistral i un desenllaç colpidor seduiran tota classe de lectors i un dia potser la rellegiran tot recordant els bons moments viscuts mentre van seguir la vostra recomanació. Maria Barbal mereix que la seva obra sigui llegida i reconeguda i rebi l'homenatge sincer de tota la població lectora del país.

Josep Maria Aloy

Roc Casagran publica una adaptació d' "El llibre de les bèsties"

"En una plana bellíssima, per on saltironejava l'aigua,

hi havia un grup de bèsties que volien elegir rei.

Discutien amb vehemència, i al cap d'una bona estona,

la majoria va arribar a l'acord que el lleó fos declarat monarca."

Així comença aquesta nova versió del "Llibre de les bèsties", la nova "llavor" de Sembra Llibres, una versió actualitzada i alhora fidel de l'obra de Ramon Llull, a través de l'escriptor Roc Casagran, amb unes il·lustracions sòbries i elegants d'Aitana Carrasco que encapçalen cada un dels set capítols del llibre. Publicat fa molt pocs dies, és un excel·lent regal per a tota classe de lectors, joves i adults, que ens arriba com a homenatge i reconeixement del nostre i gran Ramon Llull, mort fa 700 anys.

Llibre de les bèsties per adoctrinar els humans

L'objectiu del llibre és adoctrinar sense complexes i també sense pèls a la llengua, un objectiu que avui pot semblar desmesurat i fora del temps precisament en uns moments en què els adults tenim dificultats no ja per adoctrinar sinó per assessorar i donar les nostres opinions davant d'un jovent, normalment bastant indiferent a qualsevol suggeriment, tant dels pares com dels mestres, oimés en qüestions que afecten a la moral i a l'ètica.

Però una lectura pausada, guiada i acompanyada -com hauria de ser normalment qualsevol lectura, si volem crear lectors de veritat- ens portarà sens dubte a la conclusió que, prescindint de la forma com Llull descriu el seu afany d'adoctrinament, els continguts d'aquest adoctrinament resulten tan actuals i tan universals que esdevenen irrenunciables i imprescindibles. Qualsevol lector, un cop llegit el llibre, constatarà la seva actualitat i oportunitat malgrat que hagi estat escrit fa 700 anys. Es tracta, doncs, d'un exemple claríssim d'allò que anomenem un clàssic.

El "Llibre de les bèsties" és considerat una mena de faula i sovint d'una obreta menor però d'una enorme profunditat ja que ens permet de conèixer, ni que sigui per sobre, l'organització social de l'edat mitjana, amb el seu funcionament, la seva jerarquia, els seus costums i lleis, i sobretot els comportaments típics dels humans que ens ajudaran a reflexionar sobre si realment tots plegats hem evolucionat gaire com a espècie.

La seva lectura també serà una bona ocasió per a observar tot allò que gira a l'entorn del desig de poder a qualsevol preu, dels moviments i les traïcions que es duen a terme per aconseguir-lo. Igualment, tindrem oportunitat de conèixer moltes petites històries -el llibre n'està farcit- d'altres cultures i tradicions ja que es tracta d'una obra que beu de fonts múltiples i ben diverses, com de certes faules occidentals, sumèries o índies, i també del "Roman de Renart" francès, del "Panxatantra" sànscrit o del "Calilo e Dimna".

Com molt bé diu Roc Casagran al pròleg, per damunt de tot plegat, i més enllà de motius massa especialitzats, hi ha una raó potentíssima per a llegir el "Llibre de les bèsties": ens ho passarem molt bé. I per això, ha procurat que aquesta adaptació sigui agradable de llegir, mantenint sempre la idea de no deixar de ser fidels a l'esperit de l'obra de Ramon Llull.

Recomano, doncs, llegir i fer llegir aquesta excel·lent versió del "Llibre de les bèsties" observant bé el comportament de totes elles, atenent al seu propòsit i escoltant l'enorme varietat de missatges de tota mena i condició que, atribuïts sempre a les bèsties, es dirigeixen descaradament als humans i, per tant, esdevenen un mirall on tots ens hi podrem veure reflectits d'una manera o altra. A veure si les bèsties ens fan pujar els colors a la cara! Bona lectura!

Josep Maria Aloy

"A mi no m'agraden els llibres!", de Joan Portell

Quan arribis pel bosc
i te m'acostis
t'ompliré de safrà
la cabellera
i et faré un davantal
de farigola.

Quan te'n tornis per mar
i te m'allunyis
et daré un mocador
brodat amb cendra
i em faré un collaret
amb els teus braços.

(Miquel Desclot)

La segona edició del simpàtic

 conte de Joan Portell "A mi no m'agraden els llibres" ens permet insistir en el tema, tan debatut ja, de la lectura. Al Joanet, protagonista de la història, no li agraden els llibres perquè l'obsessió dels pares per aquests objectes una mica estranys han matat tot l'interès del nen no sols per llegir-los sinó també per saber per a què serveixen.

Al Joanet no li agraden els llibres perquè, d'entrada, potser és normal que a ningú no li agradin els llibres. A sant de què t'ha d'agradar més un llibre que una pilota? I com passa amb totes les coses, els llibres no agraden fins que un estímul te'ls fa agradables.

A en Joanet no li agraden els llibres perquè no ha descobert la seva utilitat. Quan descobreix que poden servir per assenyalar i posar els límits a una porteria de futbol, està en el camí d'entendre que potser són útils.

Al Joanet no li agraden els llibres perquè fins ara no havia tingut mai l'experiència de quedar-se unes hores jugant amb el fill de la veïna i no havia descobert un millor recurs per distreure'l i deixi de plorar que ensenyar-li alguns dels contes que tenia ben aparcats per casa.

Però en Joanet deixa de pensar que els llibres són estris que no serveixen per a res quan a la seva classe els presenten una alumna nova i ell en queda totalment pres. De mica en mica les ganes de manifestar-li que li agrada i que només pensa en ella fa que cerqui en els llibres de poesia paraules boniques. Entre aquestes paraules boniques un poema de Miquel Desclot, un dels nostres poetes amb més sensibilitat per destapar les emocions d'un jove enamorat.

Una de les conclusions del conte de Joan Portell, tan ben dibuixat per l'Oriol Hernández, és presentar el tema de forma agradable i divertida i poder demostrar que molt sovint entrar en el món de la lectura és un fet que es produeix per la complicitat d'altres persones, per les emocions que desperta una poesia, per les ganes de saber com acaba una història i fins i tot per casualitat.

Celebro que el conte de Joan Portell, publicat per Animallibres, s'hagi editat per segona vegada i espero que sigui un estímul perquè els Joanets de torn vagin descobrint que aquests objectes que sembla que només serveixin per omplir les estanteries del menjador de casa o per ser utilitzats com a porteries de futbol acabin per satisfer la necessitat d'expressar uns quants sentiments i un pilot d'emocions.

Josep Maria Aloy

"Això és un secret que només sé jo", d'Eulàlia Canal

"Arribo a l'escola i trobo la porta oberta... La Dèlia no és al seu lloc al costat de la porta com sempre. Damunt de la taula hi ha el cafè amb llet sense tastar. Miro cap a les escales i, aleshores, la descobreixo estirada a terra. Al seu costat, hi ha un botó amb el gravat d'una serp, me'l poso a la butxaca i penso, no em pregunteu per què, que sóc a l'escenari d'un assassinat."

Aquest és el text de la contracoberta d' "Això és un secret que només sé jo", un relat excel·lent d'Eulàlia Canal (Granollers, 1963) il·lustrat per Zuzanna Celej i publicat el 2014 per Animallibres.

Les històries mai tenen un final...,

encara que els llibres

ens ho vulguin fer creure.

Les històries segueixen sempre,

ni acaben amb l'última pàgina

ni comencen amb la primera.

(Cornelia Funke, "Sang de tinta")

       Eulàlia Canal és una de les escriptores actuals més presents a les llibreries, a les aules i a les biblioteques i també, és clar, a les biblioteques personals de molta gent jove que aplaudeix i venera la seva obra com a una de les més exquisides, delicades i sensibles de la literatura actual. La seva trajectòria, bastant fulminant, ha adquirit una solidesa extraordinària. En aquest mateix blog he parlat d'ella, el juliol de 2012, amb motiu del seu conte "Cargol,i què faràs dins d'un iglú?" i el maig del 2014 amb motiu de l'excel·lent relat "La nena que només es va poder endur una cosa".

"Això és un secret que només sé jo" és l'últim relat d'una trajectòria literària excel·lent que Eulàlia Canal va iniciar l'any 2005 i que ara, deu anys més tard, presenta un conjunt d'una vintena de contes amb unes característiques molt pròpies i molt genuïnes, que manifesten clarament un estil governat per la sensibilitat, el coneixement del món dels noies i noies i l'ús d'un llenguatge precís, planer i natural per expressar qualsevol emoció i qualsevol sentiment. Les il·lustracions, obra de Zuzanna Celej, en blanc i negre -llàstima!- reflecteixen a cada moment aquesta sensibilitat en unes imatges sòbries, ombrejades i contingudes que ajuden a entendre el to i l'atmosfera de l'obra.

 Aquest relat és més aviat un embolic detectivesc protagonitzat per tres alumnes de l'escola on han trobat morta -assassinada?- la Dèlia, l'encarregada d'obrir cada dia l'escola mentre feia un cafè amb llet. El protagonistes són l'Hug, la Rita i el Yuri, que van a la mateixa classe. Tots ells, com és habitual en les obres d'aquesta autora, presenten determinades mancances personals: l'Hug amb problemes de comunicació, és qui explica la història en primera persona: Em dic Hug i sóc un cas perdut... A mi em costa entendre les coses. És com si el meu cap fos un colador i tal com entren tornen a sortir pels foradets, com l'aigua... La Dèlia em diu que li agrada escoltar-me, i això és com un suc de préssec...;  la Rita és una nena que no parla i, de moment, es comunica per escrit, però l'Hug ens avisa: ... però té veu. Això és un secret que només sé jo...; i el Yuri, un nen imaginatiu amb sortides curioses i insòlites. Segons l'Hug, el Yuri en diu de molt grosses... Creu que en una vida anterior va ser un coala o un científic de la selva... Ningú no se'l creu però jo sí. Sé que diu la veritat, però no em pregunteu per què. Tots tres es fan estimar pels lectors per la seva espontaneïtat, sinceritat i capacitat d'estimació. Tots res es respecten i es regalen una amistat incondicional i sincera. Els tres protagonistes, doncs, tenen un pla: investigar què ha passat... L'única pista que tenen, sobre la mort de la Dèlia, és el botó que l'Hug va trobar a terra i se'l va guardar...

La Dèlia m'ho deia: quan et sentis neguitós,

 respira profundament, aguanta l'aire

dins teu durant deu segons

i després el treus a poc a poc.

Riquesa de detalls i una dosi de valors

Les obres de l'Eulàlia Canal tenen la particularitat d'anar sempre un pas més enllà d'allò que volen explicar. En aquesta història, més enllà de l'acció detectivesca que els protagonistes s'empesquen per trobar el possible assassí de la Dèlia, allò que la fa especial és el conjunt de detalls de tota mena que n'enriqueixen la lectura i mostren la capacitat de l'autora per arribar als lectors, descobrint-los una sèrie de valors que els ajuden a créixer i a superar situacions personals o familiars més o menys traumàtiques.

Entre aquesta sèrie de detalls vull destacar la sensibilitat que es manifesta, per exemple, en les converses que tenen els nens entre ells. Nois problemàtics i de característiques especials que saben mantenir una naturalitat extraordinària i sorprenent en la seva forma d'expressar-se i de conversar, fet que demostra el coneixement que l'autora té dels nois i noies, de les seves senzilles i contundents veritats i d'una esponteneïtat aclaparadora que els adults ja hem perdut completament.

També són significatives les referències literàries que s'hi esmenten -"La invenció de l'Hug Cabret"... Qui deu ser aquest Hug Cabret? Se'm deu assemblar? O les referències a l'escriptora Cornelia Funke o a la novel·la "La lladre de llibres" i al fet que la Rita vagi a llegir als lavabos dels nens perquè és el lloc on pot llegir amb més concentració.

És important notar la capacitat que tenen aquests protagonistes especials per establir un vincle emocional important entre ells i també amb aquells adults que saben escoltar-los i entendre'ls. Em refereixo, per exemple, al vincle que l'Hug tenia amb la Dèlia:-Li explico coses que no explico a ningú... La Dèlia em deia: quan et sentis neguitós, respira profundament, aguanta l'aire dins teu durant deu segons i després el treus a poc a poc.

 Un altre detall interessant és la particularitat de l'Hug a l'hora de descriure els insults o els elogis que rep tot comparant-los amb una beguda o menjar: així "xivato del cul" és com un xarop de carxofa..., "estúpid del cervell" són aigües pudents..., "fuig d'aquí que fas nosa" són glaçons en un hivern sota zero... La Dèlia em diu que li agrada escoltar-me, i això és com un suc de préssec... em sento feliç.

Amb l'aparició, ara fa deu anys, del primer relat de l'Eulàlia Canal -no és la primera vegada que ho manifesto- la literatura infantil catalana es va veure enriquida per una nova manera d'explicar les històries que per a molts lectors joves -i no tant- va suposar endinsar-se en un món de sentiments i de personatges molt humans, sovint menystinguts per alguna de les seves mancances, i per una forma de descriure aquests sentiments i les seves emocions. Una literatura de valors amb un estil genuí i convincent. N'anirem parlant, sens dubte.

Josep Maria Aloy