dilluns, 27 de març de 2017

"El setè àngel" de David Cirici



La cresta d'una onada el va bufetejar.
Que el deixessin tranquil. Tenia son, tenia
tanta  son que no l'importava morir-se, perquè
 de fet era conscient, només una mica conscient,
que s'estava morint, i no li feia por. Només li feia
pena, perquè encara era massa jove per morir-se.

Amb "El setè àngel" l'escriptor David Cirici va guanyar l'últim Premi Sant Jordi. La novel·la, publicada per Edicions Proa, tracta diversos temes, -com la pèrdua d'un fill, el drama dels refugiats, la fragilitat de la vida dels humans, les relacions de parella- tots ells ben lligats en una trama molt sòlida i ben elaborada.

Navegant amb el seu veler entre les illes de Patmos i d'Icària, l'Ernest, en companyia del seu fill de set anys, Marc, de la seva parella actual Sophie i del petit Max, fill de la Sophie, topen amb les restes d'un naufragi i en Marc cau a l'aigua. La novel·la anirà seguint d'una banda la recerca desesperada del pare, la forta crisi en les relacions amb la mare del Marc i els diversos sentiments de culpabilitat; i de l'altra, l'aventura que viurà el Marc quan la mateixa nit del naufragi, i sense que els pares ni s'ho imaginin, serà rescatat per una llanxa carregada de famílies de Síria i l'Afganistan que també han naufragat davant les costes de Samos. Sense que ningú no ho sàpiga, -a part dels lectors, evidentment- el petit Marc coneixerà i viurà el tràngol i les peripècies dels refugiats.

Sí, hi havia moltes màfies perquè molts nens
havien perdut els pares a la guerra i viatjaven sols.
Per això hi havia tanta gent dolenta que agafava
aquests nens i els feien desaparèixer...

       La novel·la ensenya les diverses cares del patiment humà i el lector les viu amb tensió, en molts moments, i amb un sentiment de dolor en molts altres moments. El dolor dels refugiats es barreja amb el dolor i la desesperació dels pares del noi desaparegut del veler. Dues tragèdies, la individual i la col·lectiva, que alhora mostren dues cares dramàtiques de la vida. Oimés quan en determinats moments el lector observa com a les mateixes costes on els refugiats han de ser rescatats d'una mort gairebé segura, els turistes prenen el sol a les seves platges. L'autor, conscient dels seus efectes, aboca aquesta diversitat de paisatges davant els ulls dels lectors per provocar emocions i sentiments volgudament ben contraris i ben contradictoris, alguns dels quals ben presents en la trista actualitat que vivim.

(David Cirici)

Quan arribes al lloc de l'accident és com si baixessis
 a l'infern. Et quedes paralitzat, no saps per on
començar perquè tothom vol que el rescatis. Hi ha
 tot de braços, tot de mans que et busquen i veus
 que la vida d'aquesta gent depèn de tu, que tu
 decideixes qui se salva i qui es mor...

Cal destacar també el treball dels voluntaris -un treball descrit amb precisió- gent que deixant-ho tot acuden als llocs adequats i exposen la seva vida per salvar nàufrags, especialment nens i nenes que, sols o acompanyats, pateixen pel desenllaç que tindrà la seva aventura dramàtica. "El setè àngel" esdevé una lectura dura i emotiva que haurien de llegir també els joves lectors per entendre millor una problemàtica tan actual i persistent que com a humans ens afecta a tots plegats. Malgrat que no tingui la pretensió de ser una novel·la sobre la crisi dels refugiats, el text de David Cirici esdevé un crit d'atenció davant el món i un clam a favor de la solidaritat i del compromís.


Josep Maria Aloy

dilluns, 20 de març de 2017

"La memòria de l'arbre" de Tina Vallès



"És difícil fer equilibris quan hi ha un drama a casa i hi ha nens: d'una banda, els volem protegir de la tristesa, del dolor, però de l'altra, és important que coneguin aquesta part de la vida I a vegades com més petits, més bé ho encaixen i et donen una lliçó perquè no ho viuen amb la càrrega dels nostres drames, no tenen emocions anteriors ni prejudicis i aconsegueixen una certa normalitat a casa." Són paraules de Tina Vallès, autora del llibre "La memòria de l'arbre", publicat per Anagrama, un llibre emocionant, colpidor i gairebé diria d'obligada lectura per a petits i grans.

"La memòria de l'arbre" és una història protagonitzada per un nen de deu anys, en Jan, que viu amb els seus pares a Barcelona però que un dia observa com els seus avis de Vilaverd s'instal·len a casa seva. A partir d'aquest fet neix una relació molt intensa entre en Jan i el seu avi. Tots dos compartiran un món on les converses, les passejades, el joc del dòmino i l'observació dels arbres teixiran una etapa on els records de l'avi i la seva pèrdua de memòria marcaran per sempre la personalitat del net i l'obligaran a créixer i a superar el drama familiar.

Si els pares sabessin tot el que pregunto
a l'avi mentre tornem de l'escola, segur que
em renyarien. Però no entenc com funciona la
seva malaltia, com es perd la memòria, com
se't pot buidar el cap de tot el que has viscut
i el que recordes, i necessito respostes.

El relat està format per una centenar llarg de petits capítols, que normalment no excedeixen l'extensió d'una pàgina, i que, com les peces d'un puzzle, van encaixant en el conjunt a mesura que el lector avança en la lectura. Cada peça del puzzle aporta una petita dosi d'informació que es va afegint, com si es tractés d'un degoteig constant i permanent, a la història tot completant-la ordenadament i de forma pausada. La força que empeny tot el relat són les excel·lents converses entre els dos protagonistes, converses a través de les quals l'avi proposa una constant reflexió sobre el temps que passa, sobre la memòria i l'oblit, i en general, sobre la vida dels humans. Un dels fils conductors de tot el llibre és la presència dels arbres, i concretament d'un desmai que és el principal centre d'interès que uneix els dos protagonistes i que el lector descobrirà a mesura que vagi llegint.
-Però saps què faig amb
el que no vull oblidar?
 -Què?
-En comptes de desar-ho
a la memòria del cap,
ho deso a la del cor, que
aquesta no se m'esborrarà.



(Tina Vallès)

"Un llibre memorable que parla dels records"

Així és com el crític Joan-Josep Isern qualifica el llibre per la seva senzillesa commovedora aportada pel punt de vista del Jan que viu amb naturalitat la degeneració de l'avi sense perdre en cap moment la complicitat que els uneix. Un llibre memorable -diu Isern- que ens parla de la importància dels records i de com arriba a ser, de tràgica, la seva pèrdua.

El llibre presenta un recurs narratiu brillant per la forma de narrar el que podria acabar sent un drama familiar. Certament que el lector s'emociona en alguns moments de la narració però la naturalitat i la sinceritat amb què s'expliquen les coses fan que l'impacte sigui menor sense perdre ni una dosi de realisme i d'emoció. Bernat Puigtobella diu que llegint el llibre "vaig pensar que és una novel·la de bons sentiments perquè tot el que hi passa, encara que hi hagi el maligne de la malaltia, és tot molt benigne". I és que d'una banda el lector observa com l'avi està perdent vitalitat, s'està fent petit, però de l'altra constata com en Jan està madurant i es fa gran reflexionant sobre uns fets que són inevitables. I aquesta maduració del Jan es converteix, també, pel procés d'identificació, en una maduració també del lector.

"La memòria de l'arbre" és un llibre memorable perquè tracta un tema conegut i que suporten moltes famílies i, per tant, molta gent jove; i de l'altra perquè l'impacte que produeix és honest i sense escarafalls. Un relat, en definitiva, sincer i positiu.

Josep Maria Aloy


dilluns, 13 de març de 2017

"La muntanya de llibres més alta del món", de Rocío Bonilla



I un dia, de sobte... va entendre què
li havia volgut dir la mare! Que encara
 que ell no pogués volar, la seva imaginció
sí que podia fer-ho. De fet, es va adonar que
no havia deixat de volar d'ençà que va
 començar a llegir el primer llibre.

Segurament que llegint no solucionarem tots els nostres problemes Ni els nostres ni els de la nostra quitxalla. Segurament llegir tampoc no ens farà feliços del tot. Encara menys ens convertirà en persones famoses i riques. Amb prou feines serem més intel·ligents. Però allò que és segur és que llegir ens farà passar molt bones estones perquè ens emocionarà i ens farà viure experiències insòlites. I amb això en tenim prou per seduir els nostres infants i regalar-los un plaer d'aquestes dimensions. "La muntanya de llibres més alta del món", obra de Rocío Bonilla i publicat per Animallibres, ens hi ajudarà. Sens cap mena de dubte!


       No ens ha d'estranyar doncs que es publiquin àlbums i altres textos, dirigits als més petits de la colla, que continguin un missatge a favor de la lectura i al poder dels llibres i de la imaginació. Aquest és el tema central d’aquest conte de Rocio Bonilla que té com a protagonista l’Enric, un nen que somnia en poder volar però que per més que s'hi esforça no ho aconsegueix amb els seus propis recursos fins que un bon dia la seva mare li diu que hi ha altres maneres de volar. I li posa un llibre a les mans.

Al principi, l'Enic no la va entendre, però es va asseure al jardí i va començar a llegir, sense més. I li va agradar tant el conte que la mare li havia regalat que el va acabar d'una tirada. I resulta que, gairebé sense adonar-se'n, va agafar un altre llibre... i després un altre... i un altre més... El meravellava tot allò que descobria, aprenia o imaginava a través d'ells. Va començar a devorar llibres sense parar i, com més llegia, més de pressa ho feia. No podia parar... I no continuo per evitar explicar el desenllaç malgrat que tots sabem cap on ens portarà la història.

Sí que cal esmentar la importància que tenen en aquest àlbum les il·lustracions de Rocío Bonilla, il·lustracions que ajuden -i molt!- a satisfer la curiositat i a rebre l'impacte acolorit d'unes excel·lents aquarel·les que atrauen la mirada del lector una vegada i una altra. Són il·lustracions que reten un homenatge al món de la Literatura, plenes de detalls, de tons molt suaus i que conviden a somiar i a imaginar fins i tot més enllà del que el text descriu. És a dir, que conviden a volar.

Les aquarel·les de Rocio Bonilla 
converteixen aquesta nova publicació
en un àlbum que incita enormement a ser
 mirat i remirat, més enllà –o potser més ençà–
de la idea que sustenta el text, i que, un cop més,
presenta un infant protagonista, l'Enric, que descobreix
la màgia de la lectura: en aquest cas, insistint
en el poder d’aquesta per fer volar la imaginació.
(Teresa Duran, a "Faristol")



Finalment l’Enric entén allò que la seva mare li havia volgut expressar quan li va regalar el primer llibre: amb la lectura i la imaginació podem arribar on sigui i aconseguir tot el que desitgem, fins i tot volar. És possible que el missatge sigui massa optimista i a moments un pèl massa exagerat. Però la tasca inesgotable de fomentar la lectura i de crear lectors necessita aquesta dosi d'entusiasme, de màgia i d'eufòria per part dels grans si volem que els futurs lectors l'assumeixin amb la mateixa passió i fidelitat.


Josep Maria Aloy

dilluns, 6 de març de 2017

"Pedres al camí", una novel·la juvenil reconfortant



"Hi ha moltes maneres d'arribar al lloc
on volem arribar, només has de creure
que també hi ha un lloc per a tu".

La novel·la "Pedres al camí", de Víctor Panicello (Barcelona, 1963), publicada per l'Editorial Comanegra, ha estat fruit d'un procés creatiu col·lectiu dut a terme al llarg d'uns quants mesos amb un grup de joves que lluiten per reprendre el procés d'aprenentatge en una Unitat d'Escolarització Compartida (UEC) gestionada per la Fundació MAIN a Sabadell. Una part dels ingressos generats per aquest llibre ajudarà a finançar els projectes de la Fundació MAIN amb joves com els que han inspirat aquesta novel·la.


Tots els protagonistes de "Pedres al camí" tenen en comú la sensació que no serveixen per a res i que són uns fracassats. Són vides que semblen perdudes entre conflictes i embolics que poden arribar a fer creure a qualsevol que no hi ha sortida possible. Però les pedres que es troben al camí són també raons per continuar lluitant, per continuar escalant. Les pedres al camí ajuden a no perdre’s en la foscor.

"Quan les coses es tensaven
els conflictes esclataven amb molta
facilitat entre aquells nois, que ja estaven
molt predisposats a qualsevol enfrontament".


Una novel·la tan realista i seriosa com encoratjadora

       No és massa habitual novel·lar històries protagonitzades per joves fracassats, petits -o no tan petits- delinqüents, amb problemes familiars i que busquen sortides ja sigui en el món de les drogues, ja en les conductes dissocials. Els qui hem treballat en aquest món, sovint molt fosc i deprimit, sabem com és de difícil el tractament de joves problemàtics i com escupen davant de tot allò que rebutgen, com giren la cara a tots aquells adults que s'hi apropen per ajudar-los a sortir dels conflictes en què estan plenament submergits. Tot això és present a la novel·la de Panicello escrita amb una bona dosi de serietat i de realisme que la converteix en un text encoratjador capaç de demostrar la importància dels professionals del treball social.

"Sentir que algú és al teu costat
pot fer caure les barreres més altes.
I les més antigues."

L'argument de la novel·la es basa en la suma dels arguments que viuen i pateixen els diversos personatges de la novel·la. Són històries individuals que evolucionen de les més diverses maneres i no sempre amb èxit. Els uneix a tots l'etapa en què entren a la Unitat d'Ensenyament Compartida, on un grup d'educadors els ajuden, els aconsellen, els estimulen i intenten que superin el seu fracàs i remuntin de forma clara per organitzar-se una vida més sana i exitosa. No sempre és possible, és clar, i la novel·la ho reflecteix amb tota la duresa. Però els que aconsegueixen sortir del forat on es troben, estan més ben disposats a viure amb tota la sèrie de recursos adquirits en els contactes amb els educadors de l'aula. L'experiència els ha valgut la pena.

Les pedres al camí
són la prova de la nostra
fortalesa o la nostra debilitat.
Josep Maria Aloy