“Ulldevellut”, un relat atractiu i commovedor

“Ulldevellut”, dels escriptors Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado, és una de les millors novel·les juvenils que s’han escrit mai a casa nostra. Fou publicada l’any 2000, fa dinou anys, primer a l’editorial La Galera, per haver guanyat el Premi Josep Maria Folch i Torres, i, més tard, a Edicions del Roure de Can Roca, on porta ja unes quantes edicions.

I no sols és una de les millors novel·les escrites a casa nostra sinó que, a més, si una novel·la pot ser qualificada de bonica, aquesta n’és una de les millors. I no vull pecar de frívol si utilitzo qualificatius que poden semblar tous o simples. “Ulldevellut” és un relat bonic perquè encomana bellesa, sensibilitat, joia i emoció. Potser tot alhora, cosa que diu molt de la parella que l’han sabut escriure i explicar. Un relat d’aquells que s’ha d’anar recomanant i reeditant perquè s’ha convertit en un excel·lent clàssic que honora la nostra literatura per a joves.

Però els animals salvatges

no son com les persones,

tot i que hi ha persones

que són molt pitjor

que el pitjor dels animals

salvatges...

Una història vibrant i apassionant

La història transcorre al Berguedà i està escrita a quatre –és un dir- mans per uns bons coneixedors tant del terreny com dels costums i els hàbits de la gent de muntanya, avesada als avatars i a la duresa de la vida. Els autors pretenen no només fer bona literatura sinó apropar-nos una èpica, la de principis de segle vint.

La narració ens és explicada per boca de l’àvia, un personatge que és tota una creació, que explica en primera persona la història que va començar quan als dotze anys va voler ser pastora. Es tracta de la narració d’uns records, per tant, però sense la nostàlgia típica d’altres novel·les d’aquest mateix estil. La història, molt atractiva, va dirigida a la neta que s’emociona sobre la presència de l’ós, Ulldevellut, el terror dels habitants d’aquelles terres d’alta muntanya. Situada més o menys als anys 1920, esdevé una novel.la doblement crítica: primer per la reivindicació d’una època i la reivindicació dels boscos, uns boscos que han estat reiteradament devastats per les flames. Segon, per la presència dels dos grans protagonistes: la pastora i l’os, és a dir, la gent i els animals, i el debat per a la convivència respectuosa en un espai que caldria protegir i preservar de manera més decidida i convençuda.

No sabia si havien mort l’os. Ja sé que el que et diré ara

et semblarà mentida: tampoc no em causava cap mena

 de remordiment en aquells moments.. Me l’havien pintat

com un animal tan maligne que la seva mort no em produïa

 cap mena de tristesa...

Malgrat sigui una tendra història, Ulldevellut, a moments, va carregada de duresa. Duresa i sensibilitat alhora que intenten descriure, com ja he dit, la vida a muntanya, els costums, les activitats, el dia a dia de la seva gent, amb un llenguatge tan accessible com literari, amb expressions tan genuïnes com poètiques. Un llenguatge, en definitiva, tan elegant com atractiu, no exempt de modismes propis de la parla col·loquial del Berguedà, que els autors coneixen bé, i que aporten frescor i molta espontaneïtat.

Ell va fer un gruny de plaer i em va llepar,

 no pas el dit, sinó la mà... Era la primera llepada

d’afecte que em feia... L’Ulldevellut era un bon animal...

i ens havíem fet amics...

Sobre aquesta novel·la, el crític Andreu Sotorra ha comentat que té la capacitat i els ingredients per passar a formar part de la dotzena de novel·les que haurien de ser bàsiques per entendre la cultura d'un segle a través de la literatura. I els autors, bons coneixedors de la literatura per a gent jove, saben que no per anar destinada a aquest públic jove la novel·la ha de fer concessions a la facilitat. I han sabut trobar el to i la manera de narrar una història realista i dura amb l’habilitat de qui explica una història emotiva i brillant.

I sempre recordaré el dia que l’os somiava

damunt del jaç d’herba, sota un llençol de nit

 ben pigat d’estrelles, just en el lloc on el meu pare

va abatre la seva mare. I com després, malgrat tot,

vam ser carn i ungla per uns dies...

Josep Maria Aloy.