Els relats infantils d'humor, un estímul indispensable

Un excel.lent treball titulat "És que em peto de riure" publicat al diari ARA, a principis d'aquest més, considerava l'humor una bona eina per afavorir la comprensió del món i desenvolupar el llenguatge, a part de constituir un dels millors estímuls per impulsar els nois i noies a la lectura.

Sense cap mena de dubte l'humor en les narracions per a nois i noies és un estímul capaç de captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Hi ha pocs autors que en siguin conscients i encara potser més pocs que ho sàpiguen fer bé i amb gust.

"La botiga de Mascotes Extraordinàries", de Rubèn Montañá, amb il.lustracions de Marta Montañá i publicat per Barcanova, és un d'aquells relats nascuts per fer petar de riure i per escampar el bon humor entre els lectors joves. L'autor, Rubèn Montañá ja va treure el cap en aquest blog per una altra història ben diferent. En aquell cas es tractava de "La nena de l'arbre", una història molt atractiva publicada per La Galera el 2014. Si aquesta fou guanyadora del Premi Josep Maria Folch i Torres, la de les mascotes que presentem avui ho ha estat del 13è Premi Barcanova. Són unes obres i uns premis que honoren l'autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà els lectors joves.

El llibre va de mascotes, òbviament. Una gran diversitat de mascotes de tota mena i de tot tamany recorre les seves pàgines però hi ha un punt que les uneix a totes: que sempre acaben convertint-se en el millor amic del seu amo. I és que totes les mascotes en necessiten un, d'amo... I en Pol és convertirà en el seu amo malgrat que els seus pares no vulguin ni sentir parlar de bèsties... En Pol, però, començarà sent-ne l'amo tan bon punt rebi la primera mascota. La primera de moltes... El seu desig, però, seria tenir un gos...

L'humor treu el nas constantment a cada capítol. Un humor clar i fresc, a vegades tendre, que manté el lector agafat al llibre. La trama és divertida, els personatges, encara més. La descripció dels pares és escrita amb gràcia. Cap dels dos vol sentir parlar de tenir una mascota:  Amb dos exemplars adults com aquests, és impossible que en Pol pugui satisfer la seva il·lusió... Els pares li confessen que l'única mascota que han tingut a la vida és ell... En Pol insistirà fins a aconseguir una mascota... Les il.lustracions, molt acolorides i també amb un punt de bogeria, ajuden i enriqueixen l'obra.

 Una història esbojarrada d'un autor novell

Rubèn Montañá Ros (Badalona, 1983) va estudiar arts gràfiques i disseny i va iniciar estudis de Belles Arts a la UB, i a l’Institut del Teatre de Barcelona. És membre fundador de la companyia EGOS teatre, on participa com a actor i membre de l’equip creatiu de tots els seus espectacles. És co-autor (juntament amb Toni Sans) de les versions teatrals de: El crim de Lord Arthur Savile, La casa sota la sorra (ambdues estrenades a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya) i En Joan sense por.

"La botiga de Mascotes Extraordinàries" és una història ben esbojarrada. Una història que podria haver estat escrita per Roald Dahl, o si més no, pel nostre Carles Sala al qual fa poc vàrem dedicar una comentari al seu esbojarrat diccionari d'oficis esbojarrats. O per autors com David Nel·lo, o Estrella Ramon, Josep M. Fonalleras i Enric Larreula, per dir-ne alguns. Tots ells no sols escriuen històries divertides sinó que, a més, saben gestionar bé el sentit de l'humor tot mantenint un ritme àgil i alegre durant tota l'obra, amb una gran habilitat per arrencar rialles i somriures afectuosos per part de tota classe de lectors.

En l'excel.lent treball publicat al diari ARA, al qual em referia a l'inici d'aquest comentari, queda clar que allò que sembla que fa coincidir del tot editors, educadors i pares és que l’humor és una eina clau per introduir els infants en la lectura de tal manera que “si no hi ha un punt d’humor, el llibre cau de les mans i l’amor per la lectura no prospera”. Molt lluny, certament, de la idea de la lectura per obligació.

Josep Maria Aloy

"Un Romeu de pega dolça", de Maria Mercè Roca

Als nens i nenes que s'esforcen

a fer les coses que els costen de fer.

I als qui els animen i els ajuden a perseverar.

(Maria Mercè Roca)

L'escola del llop Pepito fa cent anys i, per celebrar-ho, la senyoreta decideix que a la seva classe representaran una obra de teatre: Romeu i Julieta!

"Un Romeu de pega dolça" (Barcanova, 2014) amb il·lustracions de Bernadette Cuxart em fa pensar en la clàssica narració de Sebastià Sorribas "El zoo d'en Pitus" pels valors i sentiments que pot generar dins l'aula un projecte teatral elaborat des de dins i amb l'ajuda de tothom.

Però era molt emocionant,

perquè al barri només es parlava

de l'obra de teatre, i molts,

molts veïns van venir a col·labora-hi.

       La Júlia i en Joan Porquet fan de protagonistes de l'obra. Però quan estan a punt d'estrenar-la, el destí vol que el llop Pepito hagi de fer de Romeu, i el món li cau a sobre, perquè per més que s'hi esforci, és incapaç d'aprendre's ni una frase del text. Espantat com una mala cosa el llop Pepito es vol fondre... però rep molts ànims per part de tothom i comença assajar el seu paper a totes hores... tothom li fa de Julieta, perquè pugui aprendre el seu paper... I es posa molt nerviós quan la Julieta li diu allò d' "amor meu"... I jo em fonia perquè la Júlia és la nena que m'agrada més de la classe... A l'assaig general el Llop Pepito es mareja ja a la primera frase...

Tots els de casa em van dir

que m'ajudarien, que em sortiria molt bé

 i que, si no em sortia perfecte, el món

no s'acabava aquí.

Un Romeu de pega dolça parla precisament d'això, de la necessitat que tenim tots que ens ajudin a fer allò que no sabem, o que ens fa por o que pensem que no som capaços de fer. Tothom té una cosa o altra que se li resisteix. Sort que sempre hi ha algú que ens ajuda a superar-nos!

Però jo sabia que els amics,

l'escola i la família m'havien

ajudat a superar-me.

I és que, com diu la meva iaia,

un tot sol no arriba enlloc!

Es tracta, doncs, d'una obra breu on queda palès el treball en equip però sobretot la importància de l'ajut i el recolzament que pot rebre qualsevol noi o noia amb problemes de timidesa, de por o de manca d'iniciativa.

Les il.lustracions, clares, ampul·loses i lluminoses es barregen amb el text com si volguessin implicar-hi també el lector tot convertint-lo també en protagonista d'una obra simpàtica, molt positiva i atractiva.

Josep Maria Aloy

"La Merla Blava", uns fets històrics ben novel·lats

Les ciutats no les componen les pedres,

sinó els seus habitants.

(Narcís Feliude de la Penya)

Si a aquesta novel·la de Maria Carme Roca, la que fa cinquanta de tota la seva producció, li hagués de destacar una sola qualitat -en té més- seria l'art d'explicar de manera atractiva uns fets històrics a un públic lector molt divers que veurà créixer el seu interès a mesura que avanci en la lectura.

"La Merla Blava", publicada per La Galera és -segons el subtítol de la portada- "la primera novel·la sobre el 1715" que segons la seva autora -especialista destacada en novel·les de caire històric- és l'any d'una repressió absoluta sobre els vençuts de la guerra de Successió del 1714 en què Barcelona intentava sobreviure a la barbàrie i les imposicions, mentre la misèria i la destrucció campaven arreu.

       Aquests fets, que constitueixen una excel.lent lliçó d'història, explicats com ho fa Carme Roca, allunyen totes les possibilitats de considerar-lo un llibre d'història i la converteix en una història de gran interès i molt atractiva on fins i tot els lectors joves queden seduïts pel desenvolupament d'uns fets protagonitzats per personatges molt propers que es proposen arrossegar-los i delectar-los amb una bona dosi d'emoció i de tensió.

El perfecte equilibri entre realitat i ficció ve representada per la presència de personatges realment històrics d'una banda i la presència de personatges de ficció per l'altra, personatges que l'autora ha sabut crear amb encert. Tant els uns com els altres figuren al final del llibre, en un apèndix, de tal manera que el lector pot saber a cada moment amb qui se les heu. He de dir que tant els personatges reals com els inventats hi aporten una versemblança extraordinària que fa que sovint el lector arriba a creure que alguns personatges de ficció són reals. L'habilitat de l'autora és la de fer-los conviure amb tota naturalitat de tal manera que els de ficció semblen tan verídics com els reals. Dos d'aquests personatges de ficció, la Caterina i el seu oncle Jeroni, són creacions excel·lents que aporten a la novel·la una vitalitat creixent i una tensió evident fins al final de la història.

No explicaré de què va el llibre ni què és això de la Merla Blava. Cal no avançar esdeveniments i cal també que cada lector faci les seves descobertes al seu ritme i pugui assaborir tot el reguitzell de sorpreses que s'amaguen dins les pàgines de la novel·la. Vull destacar però una d'aquestes històries dins la història -no em puc estar d'esmentar-la- i és la història d'amor de la Caterina, una noia que en principi anava per monja però que quan descobreix la seva capacitat d'estimar segueix fidelment el camí excitant de l'amor.

Allò que també vull destacar és la nitidesa amb què l'autora descriu la Barcelona un cop vençuda l'any 1714 -una data a la que molts escriptors li han volgut dedicar moltes pàgines i algunes de brillants, i que Carme Roca evita per poder explicar com estava el país un any després. Excel·lent idea per acabar de fer-se càrrec dels resultats d'una guerra que és capaç de destruir una ciutat i deixar en la misèria els seus habitats però sobretot com aquests habitants desolats volen aixecar el cap i treballar per refer tot allò que puguin de la immensa destrucció provocada pels exèrcits borbònics.

El ritme de la narració es manté ferm durant tota la novel·la i fins i tot es va accelerant a mesura que ens apropem al desenllaç. L'enigma de la Merla Blava hi aporta una excel·lent dosi d'intriga que sedueix els lectors per la seva manera de moure's i d'actuar.

És palpable l'esforç de l'autora en tota la tasca de documentació que ha portat a terme per oferir una obra versemblant i un retrat nítid de la Barcelona del moment, d'una Barcelona ferida en cos i ànima. I tot plegat escrit amb un llenguatge clar i entenedor, descriptiu i precís, que convida a llegir sense aturador.

Josep Maria Aloy

Neix "Pipiripip" una nova revista infantil

(Portada del primer número de "Pipiripip")

"Qui no ha somiat alguna vegada a engegar un nou projecte, una nova manera, més pròpia, de fer les coses? Nosaltres hi hem somiat tantes vegades, que encara no estem segurs que estiguem desperts"

Així comença l'estimulant Editorial del primer número de "Pipiripip", una revista infantil sorgida de l'esforç d'un grup d'impulsors manresans i sobretot d'un bon nombre de mecenes que a través de la plataforma Werkami han superat amb escreix els sis mil euros que ha suposat engegar el projecte.

       El primer número de la revista, acabat de sortir del forn, és el fruit d'unir les il·lusions del grup de col·laboradors, de diferents sensibilitats i esforços, "per fer camí cap a l'horitzó que ens hem proposat: ser un punt de trobada familiar entre pares i fills, avis i néts, i un espai per a la lectura, l'entreteniment i l'aprenentatge des d'una perspectiva humanista."

Com expliquen els impulsors, en una entrevista al diariRegió-7 de Manresa, "Pipiripip" és una de les accepcions de la paraula rosella que s'utilitza de manera comuna al Bages. Aquest ha estat un dels motius pels quals s'ha triat aquest mot per posar nom a la revisa, "és una paraula molt sonora i infantil". Però també pel seu contingut: "La rosella és una flor que transmet molt i vol dir que arriba la primavera i que canvia el paisatge". Per això el primer exemplar de la revista ha sortit al carrer per Sant Jordi.

(amb il·lustracions de Valentí Gubianas)

Els impulsors de la revista, que s'han constituït en una cooperativa, coordinats pels manresans Annabel Sardans i Isaac Bosch i un bon equip de col·laboradors, il·lustradors i escriptors, esperen que les històries, valors, emocions i sentiments "que us hem volgut transmetre us arribin i us facin gaudir, com hem gaudit nosaltres amb l'emoció de tenir un nou canal a través del qual estem en contacte directe amb vosaltres."

 La revista tindrà una periodicitat mensual en paper i una versió també en digital i contindrà algunes seccions fixes, com "Atents i relaxats", que donarà algunes eines per a la relaxació, però també d'altres com un dossier sobre un tema concret; "El conte", un petit reportatge; l'apartat "Cor de magrana" per estimular la creativitat i la imaginació i molts d'altres que aniran canviant a cada número. No hi faltaran, evidentment, els còmics, els treballs manuals així com un raconet dedicat a la poesia infantil.

(amb text i dibuixos d'Annabel Sardans i Iasaac Boch)

El projecte "Pipiripip" ja ha engegat. Benvingut, doncs! No sé si és un bon moment però queda en evidència la gosadia i la il·lusió dels seus creadors i dels seus mecenes per fer-lo econòmicament sostenible. Ara ja només cal que els futurs lectors i els subscriptors se'l facin seu sabent que no és fàcil avui tirar endavant un projecte cultural i encara menys si va dirigit als nois i noies de 0 a 10 anys, ja que es tracta d'un públic que no pot decidir en què es gasta els seus estalvis. Som els grans, en tot cas, els qui hem de ser-hi sensibles i actuar adequadament. Que comenci, doncs, l'aventura i molta sort a tots plegats!

Josep Maria Aloy

Bon relleu generacional dins la literatura catalana per a joves

El carter em deixa a la bústia dos sobres de l'editorial Baula. En un hi trobo "La selva d'en Miquelet", un conte del veterà, veteraníssim, Joaquim Carbó. A l'altre, "Un misteri gegantí", un conte de la jove, joveníssima Laia Massons. No em passa desapercebuda una reflexió.

Joaquim Carbó és un dels escriptors referents, fundacionals i pioners de la literatura catalana per a nois i noies que carrega a les seves espatlles un centenar llarg de llibres per a aquest públic jove. I com ell, Josep Vallverdú, amb noranta-un anys i d'altres que van pel camí i alguns més que malauradament ja ens han deixat.

Laia Massons és una jove llibretera que s'estrena amb el conte que presento avui: "Un misteri gegantí". I com ella unes quantes dotzenes de joves escriptors intenten fer-se un lloc dins aquest camp tan ben nodrit -o no tant- on podem trobar de tot i molt. Dotzenes d'escriptors que conformen el relleu generacional i que van agafant, a poc a poc, el timó d'una activitat de pes.

       Malgrat que els escriptors més veterans encara continuen escrivint, com es pot observar en aquest article d'avui, és inevitable i imprescindible que les noves generacions vagin assumint la funció no sols de succeir-los sinó de fer-ho tant o millor que ells i d'esdevenir també, amb el temps, uns referents imprescindibles per als lectors joves. Avui, dos contes, un al costat de l'altre, un d'un veterà i l'altre d'una escriptora principiant, ens diuen moltes coses sobre aquest traspàs de poders, sobre aquest relleu necessari i, és clar, saludable i, en certa manera, fins i tot trencador. Trencador o no tant. Vegem-ho.

"La selva d'en Miquelet" de Joaquim Carbó

Carbó, molt avesat a parlar de qualsevol tema, amb una enorme senzillesa i claredat, ens ofereix un conte amb poques pretensions d'entrada però amb una seguretat extraordinària d'allò que vol dir i transmetre als nois i noies: la sensibilitat per la natura i els animals.

El seu protagonista, en Miquelet, com molts dels protagonistes de Carbó, és un nen sensible, acurat, encuriosit, amb ganes d'aprendre, de conèixer i d'esforçar-se per tot allò que té a veure amb el respecte als altres, encara que siguin bestioles i d'acord amb un comportament personal exemplar. La preocupació de l'escriptor sempre ha estat oferir un model de persona que fàcilment pugui convertir-se en model d'identificació per als lectors joves, una tasca, sobretot avui, força difícil donades les circumstàncies actuals. Carbó no defalleix mai en aquest intent.

La seva preocupació pel llenguatge és notable i, malgrat que es tracti d'una narració planera i senzilla no escatima algunes possibilitats d'oferir un llenguatge que obligui al lector a aturar-se davant de determinades expressions que no pretenen altra cosa que enriquir el seu llenguatge. Així el lector pot descobrir mots com: picotejar, entrampar, escapçar, lliscar, xerroteig...

Un desenllaç sorpresa i totalment inesperat tanca la petita història del Miquelet deixant el lector amb una petit somriure als llavis i amb més ganes de seguir llegint pel pur plaer de llegir i de passar-s'ho bé. Un objectiu que Carbó sempre aconsegueix amb èxit.

"Un misteri gegantí, de Laia Massons

El conte d'aquesta novella escriptora, que s'estrena amb empenta i sobretot amb unes ganes inmenses de fer-se un espai dins d'aquesta selva de lletres i lletrats on més de mil escriptors catalans hi han ficat el nas i intenten fer-ho cada vegada millor, ens explica la història de la Mariona, de la qual desconeixem l'edat però que s'entristeix i plora perquè un cop ha estès tota la roba es posa a ploure i se li mulla. Una roba que ha d'estar eixuta, planxada i ben plegada perquè s'ha de fer servir l'endemà mateix.

La Mariona, a diferència d'en Miquelet, és un personatge que s'espanta amb facilitat i es bloqueja quan s'adona que no tindrà la feina acabada però, assumint la seva responsabilitat, es mobilitza per aconseguir el seu propòsit. Es mobilitza ella i mobilitza tota l'escala de veïns ja que tots es disposen a ajudar-la, cadascú en allò que pot pel seu ofici o per la seva destresa. La Mariona, seguint els consells de cada veí es fa seva la idea que "tot problema té solució" i no defalleix i aconsegueix finalment tenir la roba a punt. A punt per a què? Fins que no girem pàgina no ho sabem. I no penso pas explicar-ho, és clar. Només diré que és un final d'una sola pàgina i sense text. La il·lustració ho diu tot, cosa que trobo d'una gran capacitat creadora i d'un estalvi de paraules que serien, d'altra banda, innecessàries.

El llenguatge que utilitza la jove autora no és massa diferent de l'utilitzat pel veterà Carbó. No hi trobem mots difícils però en canvi hi ha una tendència a utilitzar algunes frases fetes, tasca de la qual Carbó n'és un gran expert i els seus llibres en van plens. Expressions com "en un tres i no res", "estira-i-arronsa" en són un exemple i mostren l'interès de l'autora per no deixar perdre determinades expressions que cada vegada són ja més difícils de sentir.

I si una narració és bona quan emociona el lector, els dos contes intenten seduir-lo i aportar-li una dosi d'emoció i també d'alegria. Emili Teixidor, un dels grans del nostre país, ens recordava sempre que qualsevol text dirigit als joves el primer objectiu que havia d'aconseguir era emocionar. I una altra veterana com la Dolors Alibés també deia que "un text no pot deixar indiferent el lector i l'ha d'agredir d'alguna manera ja que una lectura que entra sense esgarrapar també surt sense deixar rastre". Quanta raó!

Un relleu generacional de qualitat

La comparació dels dos contes permet constatar que un conte d'una escriptora que tot just s'inicia en l'art d'escriure no està pas gens lluny dels resultats que ofereix el conte d'un escriptor veterà que hi té la mà trencada. La majoria dels joves escriptors actuals han begut dels escriptors veterans i s'han format a través de les seves obres. No és estrany, doncs, que els resultats siguin satisfactoris i el relleu relativament fàcil. Almenys en aquest cas, podem creure que el relleu que s'està produint dins la nostra literatura per a joves, és un relleu sense trencaments ni conflictes, un relleu seriós i respectuós on els autors veterans han de sentir-se satisfets del seu mestratge i els escriptors joves també han d'estar satisfets d'haver tingut com a models aquell grup d'escriptors que van ser pioners en una època en què tot estava per fer però tot era possible. Uns i altres hi surten guanyant però, sobretot, hi surt guanyant el públic infantil i juvenil que es mereix la millor literatura del món. I tots ens n'hem d'alegrar.

Josep Maria Aloy

"El meu llibre dels mesos de l'any", de Ramon Besora

"El meu llibre dels mesos de l'any", del polifacètic Ramon Besora, il·lustrat per Anna Clariana i editat per Baula, és una mena de riquíssim manual d'ús per conèixer costums i tradicions propis de cada estació. I no sols de les estacions sinó de cada un dels mesos de l'any.

       Amb els tres protagonistes del llibre, la Mar, en Pol i el seu amic inseparable, l'esquirol Tap, el jove lector anirà descobrint els mesos de l'any amb poemes, amb endevinalles, amb jocs i un munt de refranys que de ben segur el sorprendran, com també el sorprendran la màgia, els secrets i les curiositats que s'amaguen darrere de cadascun dels mesos i també com canvien els paisatges i la vida dels animals durant l'any.

Preguntes com ¿trobem aliments diferents al mercat segons el mes? ¿Hi ha la mateixa roba al nostre armari segons l'època de l'any? I referent a la natura, ¿canvien els animals i la vegetació al llarg dels mesos? A "El meu llibre del mesos de l'any" podem trobar resposta a moltes d'aquestes preguntes.

El llibre comença amb un conte original i atractiu sobre els mesos de l'any i les coses positives que ens aporta cada un d'ells. Cada capítol porta per títol el nom d'un mes de l'any i arrenca sempre amb uns refranys i unes endevinalles sobre aquell mes. Molts d'ells contenen també un poema i també els fruits i verdures que es poden trobar al mercat en aquell mes concret. Hi ha capítols que plantegen algun joc i molts d'altres fan referència a una festa tradicional com poden ser la Revetlla de Sant Joan, el pessebre, l'home dels nassos...

És un llibre que fa pensar, i molt, en el llibre de Joaquim Carbó precisament titulat "L’home dels nassos", il·lustrat per Fina Rifà i publicat per La Galera l'any 1977. Un llibre que ja no es troba i és una llàstima que una editorial com La Galera no l'hagi reeditat. Com el llibre de Besora, el de Joaquim Carbó és també un recull de poemes, de dites populars, de cançons... agrupats segons els centres d'interès de cada mes de l'any. Durant molt de temps fou un llibre molt útil a les escoles i llegit i comentat en família.

 "El meu llibre dels mesos de l'any" és també un bon calaix de sastre per ser llegit i gaudit en família i per ser treballat a l'aula. Les riques informacions que conté ajuden i estimulen a la gent jove a conèixer les nostres tradicions, els refranys, les característiques del temps i el pas de les estacions... una informació i uns coneixements que si no els vetllem s'aniran perdent dissortadament. Llibres com aquest ajuden, sens dubte, a mantenir i a difondre una cultura genuïnament popular que és patrimoni de tots.

Josep Maria Aloy

"Balau, l'heroi del riu", novel·la juvenil de Josep Vallverdú

(Portada de la novel.la)

"Balau, l'heroi del riu" (Pagès editors, 2015) és la novel·la juvenil que acaba de publicar l'escriptor Josep Vallverdú, degà de la literatura per a joves, que, a punt de complir 92 anys, ofereix una recreació del món prehistòric.

En una societat totalment col.lapsada pels enginys electrònics i tota classe d'estímuls audiovisuals, Josep Vallverdú recorre a la prehistòria, un dels seus temes preferits, per descriure l'evolució dels humans, l'origen de la civilització, la invenció de les eines, del foc, de la vida en comunitat... Un clar missatge a favor del progrés però també de la comunicació, de la solidaritat, de l'esforç...

       La novel·la, destinada sobretot a lectors joves, actua com de mirall perquè aquests lectors puguin observar i reflexionar d'on vénen, -d'on venim- i gràcies a què i a qui hem pogut evolucionar els humans fins als nostres dies. És a dir, no és menys important aquell jove primitiu que va fer foc per primera vegada o va construir un caiac per navegar pel riu que qualsevol jove ben habilitat avui en el maneig dels dispositius mòbils. La novel·la vol transmetre uns valors que ja se'ns han transmès des de l'antigor i que han ajudat a conformar la nostra manera de ser i de viure.

En aquest relat, situat en el trànsit del paleolític al neolític, es descriu aquell gènere de vida fluvial i lacustre a partir de Balau, l'heroi del riu, un noi que, en principi solitari, es veu acompanyat després per dos menuts, nen i nena, que creixeran amb ell. La Memé, en Balau i en Naki, viuran sedentarisme i nomadisme, i arribaran a establir contacte amb civilitzacions un xic més avançades que no pas la que havien conegut, i també calamitats geològiques i quasi còsmiques, mentre es dibuixa en l'esperit de la raça humana el pas de l'instint als sentiments.

Els tres protagonistes de la peripècia s'avenen a formar una petita comunitat a partir de la qual aniran mostrant les seves habilitats i estratègies per sobreviure en un escenari carregat d'obstacles i de sorpreses on els caldrà demostrar tothora el seu enginy per superar-les. La descoberta d'altres grups humans els portarà a establir-hi relacions, a col.laborar amb ells, a crear noves formes de vida... que el lector anirà descobrint i que jo no revelaré per no avançar esdeveniments de la novel·la que ha de descobrir el propi lector. Com és habitual es tracta de joves espavilats, inquiets, que es defensen sols, expeditius i amb molta iniciativa... com els personatges joves que poblen la majoria de novel·les de Vallverdú.

"Sentia el crit dels ocells nocturns,

la bonior dels insectes,

la correguda d'algun rosegador.

Però sobretot sentia cada passa

més a prop l'olor de l'aigua del riu".

El paisatge, escenari verge i natural

Sí que vull destacar algun aspecte de la novel.la que mereix un comentari. Per exemple el paper que hi té el paisatge. És evident que una novel.la que es titula com es titula, incorpora automàticament un personatge principal anomenat paisatge que en l'obra de Vallverdú sempre ha tingut un protagonisme excepcional. És el paisatge sobretot verge, no trepitjat -o poc- per l'home. Un paisatge net, pur, natural... Al llarg de la novel.la, Vallverdú hi fa diverses referències, amb minucioses descripcions: ... les arbredes de verns i bedolls, i més enrere alzines i roures, amb extensions d'herbei i mates espinoses o molt seques… I sovint, a la vora de l'aigua, la canya xisca i el jonc o la boga… ara que un raig de sol tocava les altes capçades dels arbres amb un bes de grogor... l'aire era prim i fort, amb sentors de pi... se sentien pels turons udols i clapits de llops i de xacals, i el crit d'algunes aus que semblaven esquinçar la nit.

"...rumiava i començava a entendre, encara confusament,

que es podia viure sense caminar interminablement

dia rere dia i sense dormir sempre en llocs diferents.

Potser era bona cosa..."

El llenguatge, eina imprescindible de l'escriptor

Gairebé convertit també en un protagonista més, el llenguatge i el vocabulari continuen sent l'eina d'expressió de l'escriptor. Les descripcions i girs narratius embelleixen unes pàgines que es fan llegir, malgrat que en més d'una ocasió s'hagi d'anar a consultar el diccionari: ... Les llúdries, quan el veien, fugien a amagar-se entre les canyes xisques, la boga i el senilll de les vores fangoses, o les soques dels saücs, tot emetent furiosos ganyols d'enemistat davant d'aquell ésser tan gros..."

El vocabulari, com sempre, és molt precís. Vallverdú, des de sempre, es resisteix a parlar genèricament d'arbres, d'ocells, d'eines... Així, doncs, les fulles amb què el protagonista embolica els peixos no són d'arbre, són d'àlber... i els nius que troba no són d'ocells sinó de guatlla o de perdiu... i els nens amics del protagonista fan foc amb un bastó no d'arbre sinó de freixe...  i els dos troncs que conformaran un rai es lliguen amb boga...

"...avançava amb la rapidesa d'un llamp

una massa d'aigua bruta, barrejada

 amb grosses pedres i arbres arrencats,

tot formant un front destructor més alt

que un ós dreçat sobre les potes sagueres..."

Josep Vallverdú, a casa seva (Setmana Santa del 2015)

Una novel.la sobre la història de la cultura

Josep Vallverdú, home de cultura clàssica i universal, no és la primera vegada que tracta de temes referents a l'evolució del gènere humà. Alguns dels seus contes ja havien narrat algun episodi relatiu al descobriment de les eines, del foc, de l'arc -en "L'inventor del braç-llarg", per exemple, o en "El primer cisteller"-.

També en una de les seves novel.les juvenils, publicada ja fa quaranta anys, "Tres xacals a la ciutat" (La Galera, 1976) trobem el mateix escenari prehistòric, amb dos nois i una noia, que queden com a únics supervivents de la seva tribu i s'han d'espavilar sols per tal de subsistir. Les seves habilitats són, com en el cas que ens ocupa avui, ben diverses i van dirigides a fer-se ...faldellins i armilles de pell, que cosiren amb fils fets també de cuiro, els quals passaven per forats practicats amb agulles d'ós i que nuaven després... mentre Tana i Adur ensenyen a Lork com es fan els cistells...

Vallverdú ha manifestat en diverses ocasions que de molt jovenet, m'interessava ja per l'aspecte "història de la cultura", de la Història en majúscula. Tenia deler per saber exactament com tallaven les pedres a la prehistòria, com feien els càlculs els amerindis, l'evolució dels vaixells de vela...

"Balau, l'heroi del riu" no pretén ser un llibre d'història de la civilització però està ple d'històries que expliquen com els humans han anat desenvolupant una vida cada vegada més civilitzada i més comunitària... I aquesta és, en síntesi, la idea central d'una novel.la que ha de permetre, com deia a l'inici, que els joves d'ara s'hi emmirallin, no pas per constatar que avui ells són més rics en tot sinó que si tenen de tot és perquè ja des del neolític gent que habitava a les ribes dels rius eren molt rics en idees i voluntats. Idees i valors que encara mantenim i hem de procurar mantenir perquè ens segueixin enriquint a tots, més que mai.

Josep Maria Aloy