"La casa sota la sorra" compleix 50 anys!

(Edició commemorativa d'Estrella Polar)

Em costa una mica fer-me càrrec que "La

casa sota la sorra" ha complert cinquanta

anys! Em sembla que era ahir que em

documentava sobre piràmides, ciutats dels

morts, faraons, Egipte i moltes coses més per

escriure la meva primera novel·la, que també

va ser l'inici d'una sèrie formada per nou títols.

(Del pròleg escrit per Joaquim Carbó)

Si anem als origens i comencem des del principi, parlar de Joaquim Carbó és parlar també de Josep Vallverdú, de Sebastià Sorribas, d’Emili Teixidor... és a dir, d’un grup reduït d’escriptors herois que va tenir la gosadia d’escriure literatura per a joves en un moment en què infants i joves pràcticament no tenien què llegir i en uns moments en els quals fer això podia suposar tenir problemes amb la censura ja que una de les principals característiques de l’època, recordem-ho, era la marginació flagrant i visceral del català dins d’un règim dictatorial anomenat franquisme.

Si hagués de posar una data que marqués l’inici d’allò que s’ha anomenat la "represa cultural" del país, aquesta data seria l’any 1960, en què Josep Vallverdú publica la seva primera novel·la juvenil El venedor de peixos i que ha esdevingut el punt de partida i un referent imprescindible per abordar l’evolució de la literatura catalana per a gent jove després de la figura mítica de Folch i Torres.

Fou el mateix Vallverdú qui cinc anys més tard hi va tornar amb una altra novel·la, Trampa sota les aigües, guanyadora del primer premi Joaquim Ruyra. I un any més tard, el 1966, fou quan Joaquim Carbó va decidir escriure la seva primera novel·la juvenil, La casa sota la sorra, a l'hora que Sebastià Sorribas s’estrenava també amb El zoo d’en Pitus. El 1967 l’Emili Teixidor publicava El soldat plantat i la cosa ja no va tenir aturador.

       Pel que fa a La casa sota la sorra és el mateix Joaquim Carbó qui ens ho explica: ... tot va començar l'any 1965, a partir del moment que els diaris anaven plens de l'interès que tot el món va mostrar perquè es construís la presa d'Assuan que hauria de controlar i retenir el cabal del riu Nil que cada any, a l'estació de les pluges, creixia de manera extraordinària, es desbordava, inundava i destruïa tot el que hi havia al seu voltant.

(Una de les primeres vuitanta-vuit edicions)

Un cop definit el tema i els escenaris ja només li va faltar crear els personatges, uns personatges que de seguida es van fer famosos i van despertar un gran interès entre els lectors joves i no tant joves: d'una banda, el dolent, el senyor Tic, personatge sinistre i amb pocs escrúpols que pretenia fer-se l'amo de tot plegat, talment com si es tractés d'un pervers faraó. Òbviament, ja només faltaven els dos personatges valents, decidits i capaços de plantar-li cara i combatre'l perquè no se'n sortís. Aquests dos famosos personatges, els amics Henry Balua i Pere Vidal, es van espavilar per fer front a aquell tirà. Poc s'imaginaven, en aquell moment, que les trifulgues amb el senyor Ti durarien uns quants anys i omplirien unes quantes novel·les més.

Els personatges d'aquesta sèrie m'han

proporcionat moltes satisfaccions. A més

d'haver aconseguit molts i molts milers de

lectors, se n'han fet dues versions teatrals.

L'última al TNC de Barcelona, esplèndida, a

càrrec del grup Ergos Teatre, que n'ha fet una

autèntica creació. (Joaquim Carbó al "Pròleg").

La casa sota la sorra, un clàssic per a tots els públics

La casa sota la sorra ha esdevingut un clàssic perquè continua sent llegida després de cinquanta anys d'haver-se publicat i després de vuitanta-vuit edicions, una xifra mai imaginada en la literatura infantil i juvenil. Això fa que molts lectors es preguntin -o s'han preguntat, ja- quins són els ingredients perquè una novel·la aguanti tants anys i sigui llegida per unes quantes generacions posteriors tenint en compte com han canviat amb poc temps els hàbits lectors i culturals dels joves.

Si analitzem la narrativa de Joaquim Carbó descobrirem de seguida una sèrie d'elements molt constants que permeten no sols que ens enfrontem amb una narrativa estimulant i atractiva per a lectors de tots els nivells i edats sinó que, a més, constatarem que el pas del temps no la devalua i que, com passa amb el bon vi, fins i tot augmenta de grau i manté una qualitat literària de nivell. Entre els ingredients més habituals en moltes de les novel·les juvenils de Carbó, podem trobar, sense cap ordre de preferència:

1. La utilització d'un llenguatge precís, descriptiu, carregat de frases fetes, amb jocs de paraules... tot plegat fa que, de cara als mestres, Carbó sigui una mina sobretot pel que fa a recursos lúdics a les classes de llengua.

2. Una relació de personatges emprenedors, actius, expeditius, carregats de valors, de bonhomia, inquiets, valents, solidaris... alguns d'ells amb capacitat suficient perquè el lector s'hi senti identificat.

3. Un Carbó com a cronista de la quotidianitat, que sap descriure la realitat dels humans amb precisió i exactitud. Qualsevol lector pot sentir-se al·ludit en qualsevol moment i en qualsevol escena.

4. Un Carbó que va de l'humor més genuí a la ironia més mordaç i a la crítica més contundent. Qualsevol fet o conducta humana és analitzada amb detall i precisió.

5. Una presència inexorable de missatges positius de tota mena que sovint van acompanyats d'un component educatiu palpable amb l'objectiu de provocar canvis en el lector.

5. Una sensibilitat per la cultura, pels llibres, pel coneixement... amb referències a autors catalans, a obres literàries, a fets històrics.

6. Una sensibilitat, també, per determinats problemes socials i sociopolítics.  També l'ecologia i la defensa de la natura són conceptes elementals i prioritaris en l'obra de Carbó i, molt especialment, la sensibilitat pels animals.

7. En general, una sensibilitat  per les coses senzilles i naturals... qualsevol cosa menuda o qualsevol petit fet pot ser elevat a dimensions de gesta que centri l'atenció dels lectors.

8. Una gran capacitat d'observació: a Carbó no se li escapa cqp detall, cap actitud, cap oportunitat per descriure allò que veu i allò que sent.

9. L'obra de Carbó es sempre una obra positiva i optimista dins d'un clima de sana alegria, amb personatges encoratjadors i bonhomiosos...

10. La complicitat amb el lector, les ganes de fer-li l'ullet de tant en tant, d'atrapar-lo i fer-se'l seu des de l'inici, així com l'interès per arrencar-li un somriure amb la màxima naturalitat.

11. Un doll inesgotable d'inventiva, que mostra una enorme capacitat de fabulació, el converteixen en un gran comunicador.

(Joaquim Carbó)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és un volcà en constant activitat. I no exagero. Treballador apassionat i un conversador incansable disposat sempre a servir tothom. Afable, delicat i senzill. Darrera el doll inesgotable d'idees -un escriptor sense idees ja pot llançar el barret al foc, com diu ell mateix- i darrera de tots els seus personatges podem trobar sempre un esqueix del propi autor: quan faig una novel·la per a nois i noies –diu- m'ho passo molt bé perquè m'hi vinculo jo; revisc el cinema que m'havia empassat els dissabtes a la tarda i també tots els llibres d'aventures que havia llegit.

Una edició commemorativa amb tres novel·les en una

El volum que presento avui, publicat per edicions Estrella Polar, a més de La casa sota la sorra conté també dues importants novel·les més de la mateixa sèrie de les "cases": Els bruixots de Kibor i La casa sobre les mines. Si la primera celebra el seu cinquantè aniversari, Els bruixots de Kibor en farà  trenta-cinc i La casa sobre les mines, més recent, és de l'any 1998 i enguany en farà divuit. La sèrie, formada per nou volums, es va tancar l'any 2008 amb L'última casa, una emotiva novel·la que posava fi a aquesta inesgotable reguitzell d'aventures. Fou Guadalupe Ortiz, crítica literària, qui, davant la magnitud de la sèrie, va qualificar Joaquim Carbó de "mestre d'obres".

I no solament de "mestre d'obres". Carbó ha estat llargament qualificat de "cronista incansable", de "narrador inesgotable", de "referent fonamental"... i molts més qualificatius en la seva llarga i sòlida trajectòria que l'ha projectat com a punt de referència per a molts dels escriptors que ha anat donant el nostre país. A vegades, fins i tot, sense el reconeixement que es mereix qui ha estat tan fidel als seus lectors i ha treballat incansablement per oferir-los el millor producte que els pot oferir un escriptor. És l'homenatge col·lectiu que no acaba d'arribar mai i que molts hem estat reclamant durant molt de temps -i seguirem reclamant- per aquests referents i creadors de llengua tan nostres com són Vallverdú, Sorribas, Teixidor... i, és clar, Joaquim Carbó.

Josep Maria Aloy