dilluns, 30 de maig del 2016

"L'any Llull" no afluixa i segueix donant fruit saborosos



Temps era temps, en un prat molt gran
es van reunir tota mena d'animals per triar rei.
I, després de moltes dicussions l'elegit va ser el Lleó.
La Guineu no ho va acceptar i va començar a intrigar
per aconseguir un poder que no li havia estat donat.


Aquest 2016, durant el qual celebrem el 700 aniversari de l'escriptor català més universal, ha provocat una allau de publicacions sobre la peculiar personalitat del nostre beat així com l'edició de diverses versions de la seva obra.

La potència i l'atractiu del personatge no s'ha limitat només al públic adult. L'any Llull, un cas insòlit, ha seduït també a la població jove amb versions i informacions adaptades al nivell d'aquest públic lector. Es tracta d'un cas poc habitual que trenca la barrera de les edats i de les modes i té la capacitat d'atreure qualsevol amant de les lletres i de la història.

"En el "Llibre de les bèsties" trobem la història
de la vida humana personificada en diferents
animals, i és sorprenent veure com cada un d'ells
té el lloc que li correspon per les seves condicions
físiques i morals. Això sol demostra la intuïció
que tenia Ramon Llull per conèixr
la societstdel seutemps".
(Anònim,1933).

       He parlat ja en aquest mateix bloc de la producció adreçada al públic infantil comentant algunes de les versions, per exemple, del "Llibre de les Bèsties", una obra que per les seves característiques -formada per una sèrie de faules protagonitzades per animals- entra de ple en l'àmbit escolar descrivint el món dels humans, amb els seus vicis i costums, amb les seves conductes criticables i sempre amb la presència inexorable del bé i del mal lluitant per establir-s'hi i dominar-lo.

Algunes de les versions del "Llibre de les Bèsties" ja comentades, són les de Roc Casagran, Laura Borràs, Teresa Broseta. Per a un nivell superior tenim també la versió de Miquel Desclot amb il·lustracions de Perico Pastor... i no són pas les últimes que s'estan elaborant.


 "Faules del Llibre de les Bèsties" de Pere Martí i Bertan

Una de les versions més recents sobre l'obra de Llull és la de l'escriptor i crític Pere Martí publicada a Barcanova i il·lustrada de forma excel·lent per la il·lustradora Maria Espluga. A diferència de les altres versions del mateix "Llibre de les Bèsties", Pere Martí opta per adaptar-ne unes quantes faules. Donat que el llibre va dirigit a una edat escolar de Primària, l'autor ha tingut en compte fer una bona selecció de les faules deixant a banda aquelles que poden ser de més difícil comprensió o simplement inadequades a aquestes edats tan joves.

Amb un llenguatge correctíssim i precís, però alhora accessible als lectors joves, el llibre ofereix doncs catorze faules, algunes explicades de forma molt breu però amb tots els elements importants que la configuren. La selecció està ben feta i els petits textos d'introducció a l'obra i de la presentació de l'autor, Ramon Llull, donen bona idea de quina era la seva personalitat i d'alguns ingredients de la seva obra.



Deixo, finalment, que sigui el mateix Pere Martí qui comenti l'objectiu d'aquesta seva i nova versió: ... Ramon Llull n'hi va incloure una vintena llarga. Nosaltres hem seleccionat aquelles que ens han semblat més assequibles i aquelles que hem considerat que encara ens poden ser útils per fer-nos reflexionar, per fer-nos adonar que hi ha coses que estan bé, que val la pena de fer, però que també n'hi ha d'altres que estan malament, que hem de mirar de desterrar de la nostra manera de ser o d'actuar si ens volem considerar éssers humans, éssers racionals, per més que en siguin les bèsties els protagonistes. Un bon resum de la doctrina del nostre beat universal.

Bon any "Ramon Llull"!!
Però que els seus efectes durin més d'un any, sisplau!



Josep Maria Aloy

dilluns, 23 de maig del 2016

"Tan petita i ja saps...", Maria-Mercè Marçal per a nois i noies



Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
(Maria-Mercè Marçal)

Tan petita i ja saps..., és una petita selecció de poemes de Maria-Mercè Marçal, adreçada als lectors més joves, publicats per l'editorial Andana i il·lustrats per Marta Altés. La tria dels poemes ha anat a càrrec de Jaume Subirana i són extrets dels llibres Cau de llunes (1977), Bruixa de dol (1979), Sal oberta (1982), La germana, L'estrangera (1985), Desglaç (1989) i Raó del cos (2000). Una breu introducció del mateix Subirana introdueix al lector dins l'obra i la personalitat de Marçal.

       Malgrat les possibles dificultats de comprensió que poden tenir per al públic infantil alguns d'aquests poemes, cal aplaudir la iniciativa de l'editorial a l'hora de crear una col·lecció amb l'objectiu d'acostar la poesia als primers lectors i a tothom en general, gràcies a uns llibres acurats on paraula, imatge i maquetació estan pensades per ser d’allò més agradables i atractives.



Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles les escombres i varetes..
(Maria-Mercè Marçal)

La col·lecció "Vagó de versos", a més del títol que presentem avui, està formada per una sèrie de poemaris ben diversos dels millors poetes del nostre país. Vull destacar "L'ofici que més m'agrada" un llibre ple de la màgia i la vitalitat amb què Joan Salvat-Papasseit feia ballar la ploma i "La vida contada a un nen del veïnat" de Vicent Andrés Estellés, que amb els seus versos els lectors poden assaborir els plaers de cada dia, però també l'amor i la mort, perquè formen part de la vida.

"Tan petita  i ja saps...", de Maria-Mercè Marçal

Jaume Subirana a la introducció del poemari  ens presenta la poeta i alguns dels ingredients de la seva obra: Maria-Mercè Marçal era ben jove quan va publicar el 1977, el seu primer llibre Cau de llunes, que havia guanyat el premi Carles Riba de poesia l'any anterior, i aquells versos i els que vingueren tot seguit (Bruixa de dol és de 1079) la convertiren aviat a ella mateixa en una baula nova i ferma de la cadena de les diverses tradicions que resseguia. La seva imaginació original i potent, la gràcia amb què usava la tradició popular, el compromís amb la llengua, amb el país i amb la causa de les dones, la curiositat i el bon gust literaris van anar fent-ne no només la millor poeta catalana del segle XX, sinó un dels noms imprescindibles de la nostra literatura moderna, i alhora una autora seguida i llegida...


Subirana, per aquest llibre de Maria-Mercè Marçal, ha triat 23 poemes provinents de diversos reculls de l'autora. L'objectiu ha estat mostrar les diferents maneres poètiques de dir que tenia, i també reflectir, si fos possible, la persona vital, oberta, generosa i tenaç que va ser Marçal. Per obrir Tan petita i ja saps... ha triat una de les "divises" en què la poeta escriu el seu nom amb guix (com la canalla quan juga i quan aprèn) a sota d'un pany de cel... En un altre dels poemes escollits (el que dóna títol al recull, esplèndidament musicat per Jabier Muguruza), Marçal s'adreça a una nena (la seva filla, o ella de petita, o el record de la nena que ha estat qualsevol de les seves lectores) i li parla de la paret que de ben segur s'ha trobat al davant...


Tan petita i ja saps com és d'alta
la paret que no es deixa saltar!
(Maria-Mercè Marçal)

Aprofitem l'oferiment que ens fa l'editorial valenciana Aldana a l'hora de difondre els millors versos dels millors poetes a un públic infantil. Un públic que cal que es prengui la poesia com una eina més de coneixement i de satisfacció personal. Segons Jaume Subirana, la poesia de Maria-Mercè Marçal és avui un dels nostres arbres, i ha crescut i continua creixent i branquejant per damunt de tantes parets que ens envolten i no sempre ens defensen. Ompliu-vos-en les mans, d'aquest arbre.

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.
(Maria-Mercè Marçal)

Josep Maria Aloy


dilluns, 16 de maig del 2016

"El mar de les ombres", una novel·la de Joan Pinyol



...El Miquel va pensar en les postes de sol que
es perdria si moria jove. En els amors que no viuria
mai. En les descobertes del món que li serien negades.

El Miquel, amb 19 anys, té moltes ganes de viure, però l'obliguen a anar a la guerra del Marroc. Finalment s'embarca en el Reina María Cristina, un vaixell que fa el trajecte Barcelona-Buenos Aires. Som a l'estiu de 1909. Quan és a bord, Kraus, un col·laborador de l'exèrcit amb un passat de víctimes innocents pretén matar-lo. Atrapat entre els límits físics de la nau i mentre es produeixen diversos assassinats, en Miquel corre cada vegada més perill. Sort en tindrà, de la complicitat d'un mariner, de l'Alba i del seu avi cec, el Vicenç Brunet, un capità retirat de la Companyia Transatlàntica. Però la travessia, que dura un mes, es fa llarga perquè el Kraus, amagat entre la tripulació, no s'aturarà i voldrà aconseguir el seu propòsit.

...els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i la mar.
Es persegueix sempre però no s'hi acaba d'arribar mai.

       Malgrat que la novel·la parteix d'uns fets i d'una data històrica, l'estiu de l'any 1909, no estem davant d'una novel·la històrica sinó que de seguida pren l'aire d'una autèntica novel·la d'aventures on el perill de ser assassinat constitueix el tema principal de l'obra i on la por del protagonista i una forta càrrega d'intriga planeja al llarg de la narració i durant tota la singladura.

Segons el seu autor, es tracta d'una novel·la de ficció parcial perquè parteix d'un referent real, el d'un germà del meu avi, el Justino Piñol Pascual que als 19 anys va ser allistat per anar a la guerra del Marroc i que es va escapar de la mort segura fugint en el vapor Valbanera cap a Buenos Aires. En conservo fins i tot el passatge on es reprodueix entre d'altres el menú de bord que és el que apareix a la novel·la. Un cop a l'Argentina es va establir definitivament a la província de Córdoba i va tenir set fills, una pinyolada! L'any 2008 vaig anar a conèixer els descendents d'aquells fills i els vaig prometre que algun dia faria al·lusió en un llibre a l'aventura del Justino, que va acabar sent un bon cuiner perquè va aprendre l'art dels fogons a bord del vaixell. El llibre inclou una dedicatòria a ell. A partir d'aquest referent he novel·lat una història d'intriga, amb tocs de novel·la negra, fantàstica i de misteri. 

... no hi ha dia que el mar tingui el mateix color. 
Unes vegades té la grisor fosca del plom
i unes altres sembla la pell d'una mandarina.

Els protagonistes de la novel·la són bàsicament dos: el jove Miquel però sobretot l'insòlit i estrafolari Kraus, un personatge del tot inventat i força caricaturesc que només coincideix amb la realitat quan vivia a la cova del bosc de Cabrera i es deia Silveri. En aquella cova hi havia jugat l'autor de la novel·la moltes vegades de petit. És aquest personatge qui centra tot el pes de la novel·la. En ell hi carrego tota la maldat del món per contraposició als que s'estimen la vida, com el Miquel. Penso que malauradament hi ha uns quants Kraus al món, persones despietades que només busquen fer el mal. Aquest personatge em serveix molt narrativament per establir la lluita fratricida bé/mal i per criticar tota la maldat que emergeix de les persones que creuen en les maleïdes guerres i les disciplines militars. He trobat que si l'exagerava el faria més creïble i el cert és que desperta molta ira en els lectors.

Però la novel·la no és tant un discurs sobre la mort com un cant a la vida i a tots aquells que fugen de la mort segura. El Kraus té tanta força precisament per subratllar els altres, el Miquel, el Vicenç, l'Alba. Per al seu autor la protagonista indiscutible de la novel·la és la vida que malda per seguir endavant malgrat tots els malgrats. 

L'obra està escrita amb un llenguatge descriptiu i molt correcte, amb un ritme ben mesurat i amb una trama que es va desenvolupant a poc a poc però sense pausa, talment com el moviment constant i perpetu del vaixell durant tot el viatge. La narració no va més enllà del viatge i, per tant, després de recórrer cinc mil sis-centes cinquanta-set milles nàutiques, el Reina Maria Cristina entra finalment al port de Buenos Aires.

(Joan Pinyol)

...una nit [l'Alba]va esplaiar el desencís
que cremava en el seu interior,
com si se li hagués encès un llumí
dins i li foradés a poc a poc l'ànima.

Hi llegim, també, diverses referències a Verdaguer i a L'Atlàntida. També algunes notes escrites en un diari per part de l'Alba on explica detalls més íntims i personals de la seva vida, una vida que comparteix dins del vaixell tant amb el seu avi cec com amb en Miquel de qui, òbviament s'anirà enamorant al ritme de les onades. Totes aquests referències hi acaben d'aportar petites emocions que suavitzen la tensió i la duresa dels crims produïts pel malvat Kraus en aquest difícil i terrible mar de les ombres.


Josep Maria Aloy

dilluns, 9 de maig del 2016

"Digue-l'hi a la mare, digue-l'hi al pare" (quan els grans no actuen, els petits prenen la iniciativa)



Avui plou i toca quedar-se a casa. Sort que en Martí té uns pares fantàstics i mai no li diuen un no. I és que estan molt ocupats i volen aprofitar el dia per fer mil coses. Així que en Martí també l'aprofitarà, i farà de les seves. Com pot acabar un dia de malifetes en llibertat?

Així queda resumida a la contraportada d'aquest àlbum una petita gran història escrita per Cristina Petit (Bolonya), il·lustrada per Anton Gionat Ferrari i publicada per Animallibres que dóna com a resultat un conte rodó, contundent i molt suggeridor que esdevé una bona lliçó de sentit comú per a pares i mares despreocupats o, potser, excessivament ocupats en les seves coses.

       Història molt divertida amb un claríssim i encertadíssim missatge adreçat als pares que viuen al marge de tot allò que fa el nen a casa mentre ells van fent la seva feina o simplement estan per les seves coses. El nen, inquiet i mogut com cal, va preguntant a l'un i a l'altra si pot fer una cosa determinada i cada un l'engega i li diu que ho demani a l'altre. Davant la manca de resposta clara, el nen decideix ell fer tot allò que es proposa. Creu que com que ningú li ha dit que no, pot anar portant a terme les originals i divertides idees que se li van acudint.


 Les il·lustracions molt expressives, divertides, descriptives i clares... pràcticament permeten seguir l'esbojarrada història del Martí sense necessitat del text. Un contundent missatge que deixarà astorats els pares més ingenus i tranquils. I en Martí, és clar, feliç com un gínjol.


Josep Maria Aloy

dilluns, 2 de maig del 2016

"Els fantasmes no truquen a la porta", un àlbum d'Eulàlia Canal i Rocío Bonilla



L'editorial Animallibres acaba de publicar un excel·lent àlbum amb text d'Eulàlia Canal i il·lustracions de Rocío Bonilla titulat Els fantasmes no truquen a la porta, un conte que entusiasmarà els lectors més petits de la colla.

Tal com ens avança el text de la contraportada, l'Ós i la Marmota són amics i sempre juguen plegats. Però una tarda, l'Ós li diu a la Marmota que ha convidat l'Ànec a jugar amb ells. A la Marmota no li agrada l'Ànec. Ni l'Ànec ni cap altre animal que pugui espatllar la seva amistat amb l'Ós. Per això està decidida a evitar que l'Ànec vagi a jugar amb ells.

       Eulàlia Canal, pel text i Rocío Bonilla, per les il·lustracions, han sabut crear una petita i simpàtica història sobre animals que, sense proposar-s'ho explícitament, ens donen una lliçó d'alegria i bonhomia envejable que els lectors joves assaboriran amb plaer per les bones dosis de sentit comú i de simpatia que respiren els seus protagonistes.

Les dues autores, amb una sòlida trajectòria en el món del llibre infantil, formen un tàndem perfecte a l'hora de transmetre als lectors més petits una història rodona, molt sensible i atractiva. Si Canal descriu un món idíl·lic, amb un llenguatge planer i mesuradament precís, amb un humor finíssim i constant, Bonilla sap col·locar-hi les imatges necessàries per transmetre i apropar al lector aquest món idíl·lic, amb unes il·lustracions riques en detalls i en emocions estimulants gràcies a la seva enorme habilitat per encomanar-nos els sentiments més diversos dels protagonistes animals.

Però el conte, a part de la capacitat de crear emocions i fer aflorar els sentiments més diversos presenta el tema de la gelosia inevitable entre alguns dels protagonistes, gelosia que només una bona dosi d'amistat serà capaç de corregir o de suavitzar. La petita lliçó embolcalla subtilment i de forma suau el lector, pràcticament sense que ni es noti -aquesta és una de les atractives habilitats de la major part dels textos d'Eulàlia Canal- i els seus efectes excel·leixen sobradament a mesura que avança la història.

Els fantasmes no truquen a la porta esdevé doncs un bon recurs per explicar amb delicadesa i sensibilitat que les relacions humanes no són fàcils del tot però que amb una mica de sentit comú i una sincera i inqüestionable complicitat es poden superar alguns dels obstacles que les bloquegen, sobretot quan una bona dosi d'amistat actua com a element balsàmic entre els seus protagonistes.


Josep Maria Aloy