dilluns, 25 de març del 2013

Felip Marlot: un detectiu, una sèrie, sis llibres... de Joaquim Carbó



  
És a la venda el sisè volum de la sèrie protagonitzada pel detectiu Felip Marlot, una insòlita creació de Joaquim Carbó adreçada als lectors joves el primer volum del qual és de l'any 1979

Felip Marlot, detectiu privat, intuïtiu, tendre, senzill i ple de sentit comú. Ingenu i sincer a estones i xerraire i noble en tot moment. Un antiheroi amb molts dels tics del seu creador. Una veu clara i crítica que esdevé, sense proposar-s'ho, portaveu de la consciència col.lectiva de la nostra societat.

       El primer volum de la sèrie -En Felip Marlot, il.lustrat per Maria Rius- fou publicat l'any 1979 a Publicacions de l'Abadia de Montserrat. A partir d'aleshores i fins avui se n'han publicat cinc volums més: Un altre Felip Marlot, si us plau!, il.lustrat per Maria Rius (P.A.M., 1983); El rock d’en Felip Marlot, il.lustrat per Maria Rius (P.A.M., 1992); Felip Marlot i les joies, il.lustrat per Pau Bassolí (Barcanova, 2004); Un dia en la vida d'en Felip Marlot, il.lustrat per Òscar Julve (Barcanova, 2011) i Les vacances d'en Felip Marlot, il.lustrat per Òscar Julve (Barcanova, 2013).


Un personatge coherent al llarg de tota la sèrie

Felip Marlot és un detectiu tendre que no té res a veure amb la violència de les narracions habituals de la “sèrie negra” (com les de Raymond Chandler... on s’inspira). En canvi participa d’alguns aspectes del famós Marlowe: és un solitari, té un despatx petit i tronat; no li sobren els diners i és un idealista que creu que una feina no s’ha acabat fins que s’ha resolt del tot, i que cal ajudar aquells que s’ho mereixen encara que no puguin pagar els seus  serveis.

Els casos en què intervé no acaben a trompada seca ni s’arriba a disparar un sol tret en totes les pàgines de les seves aventures. Resol tots els assumptes fent treballar el cervell i amb l’ajuda de la casualitat, perquè no es tracta d'un superhome, sinó d'un ciutadà normal i corrent.

Malgrat tot, en Felip Marlot no és un personatge vulgar i en cada ocasió que intervé hi ha un punt de follia. Si fos empordanès, hom diria que està tocat de la tramuntana... Ja sigui per ell mateix, ja pels clients que li demanen ajuda, les seves històries estan tocades d’un element fantàstic dosificat amb finor i humor, que les fa atraients per a grans i petits.

Quan li pregunto a Joaquim Carbó, com se li va acudir un personatge tan insòlit i tan peculiar, la seva resposta no es fa pregar:

J. Carbó: -Com va néixer en Felip Marlot? Ho recordo perfectament: en una oficina de la Via Laietana i l'actuació d'un nou director... no vaig poder resistir la temptació d’escriure la paròdia d’un personatge com aquell que no parava i que, de nit, estava tan cansat que així que posava el cap al coixí i tancava els ulls, s’adormia com un soc, i l’endemà, quan sonava el despertador, tenia la sensació que tot just s’acabava de jeure. Aquest neguit el portava a una decisió tan absurda com demanar els serveis d’un detectiu perquè busqués el lladre que li robava les hores de son que ell creia que es mereixia.
Aquell detectiu havia de ser, per força, un personatge especial acostumat als casos més estrambòtics: un perdiguer que no tingués res a veure amb els famosos privats de la tele, masa llestos, massa violents, massa ben plantats...

El primer volum: En Felip Marlot

Aquest primer volum és un recull de contes que posteriorment Carbó va reescriure en forma de guió de còmic que, il·lustrats per Francesc Infante, van sortir als números 619, 637, 638, 641/2, 645, 649/50, 656 i 662 de Cavall Fort, entre maig de 1988 i febrer de 1990. Des del primer conte ja queden clars els ingredients que anirem trobant al llarg de tota la sèrie, en un intent de presentar un llenguatge viu, però correcte, amb una bona presència de refranys, frases fetes i les ganes de jugar amb les paraules; també una pila de casos que haurà d'afrontar, alguns de ben insòlits i de les situacions on s'haurà de moure; l'humor i les escenes còmiques provocades per un tarannà obert, jovial i sense cap mena de malícia; personatges divertits, amb noms ben originals com el senyor Tothovol del primer volum o bé el senyor Ven Bedepreu del volum sisè; les solucions, normalment, ben simples i previsibles, i gairebé sempre carregades de sentit comú: al senyor Tothovol li roben el temps que té per a dormir i en Felip Marlot li soluciona el problema sense complicacions: a la tercera nit, quan en Tothovol se’n va a dormir, no fa altra cosa que despertar-lo de tant en tant perquè s’adoni que s'ha adormit.

En aquest primer volum trobem aventures ben esbojarrades com la del pintor de quadres a qui li roben el paisatge o bé el de l’ensinistrador de puces que ha perdut les puces i, per tant, ha hagut de deixar la seva feina del circ... En total són nou els casos que Felip Marlot haurà de solucionar.

No em puc estar de preguntar-li a Joaquim Carbó d'on treia -i d'on treu encara- els casos o bé en què s'inspirava per a plantejar-los?

J. Carbó: -Ara mateix em costaria una mica precisar-ne uns quants. Tots, impossible! N'hi ha que provenen del món dels somnis. La majoria són fruit de la meva habitual tafaneria quan vaig pel carrer o viatjo en metro. El metro és una font d'una gran riquesa temàtica. Ara mateix voldria escriure el conte d'algú que es passa hores i hores assegut en una andana a l'espera que el comptador que indica el temps que falta per a l'arribada del proper comboi baixi dels 16 segons, que és quan sempre es tanca el compte i apareix la paraula “ENTRA”: qui és el pispa que li roba els quinze segons que falten? I ja que acostumo a apuntar les idees en una llibreteta quan es presenten, també hi ha el cas del client angoixat -jo mateix, si m'hi trobava!- que acudeix a en F.M. perquè es pensa que un escriptor de la competència li ha robat les idees i el que realment ha passat és que ha perdut la llibreta...

Un altre Felip Marlot, si us plau! (el segon volum)

En aquest volum Joaquim Carbó ens ofereix una mena de continuació de les aventures i desventures del particular detectiu que presenta la novetat d'haver estat escrit en col.laboració amb diversos nois i noies, sobretot del col.legi del Sagrat Cor de Tona. Consta de dues parts: la primera està formada per una quinzena de contes d'aquests nois i noies de Tona... i la segona part és la que porta per títol: Una altre Felip Marlot, si us plau!: quatre històries més de l'intrèpid detectiu.

Joaquim Carbó, home de cultura, no perd l'ocasió de ficar cullerada en temes culturals i sempre, això sí, de la cultura del nostre país. Al primer volum, per exemple, quan en Felip Marlot ens descriu la seva habitació ens diu que té llibres i, concretament, els volums que han sortit de l’Enciclopèdia Catalana. En l'últim volum hi ha referències a la Montserrat Caballé i a la Maria del Mar Bonet... com també a la diva Bianca Castafiore que reclama els seus serveis perquè ... tinc un terrible problema, ja que perdo els veïns, l'un darrera l'altre, fins al punt que ara ja no en trobo cap...
  
El rock d’en Felip Marlot (el tercer volum)

 Aquest volum comença amb un avís de l'autor: Si fins avui només havia sortit en contes i historietes, ara s’atreveix a protagonitzar una novel.la en què, com podreu veure, les passa ben magres per mantenir la pau d’un festival de rock dur que prometia ser dels de sang i fetge. Que com se’n surt? Ah! Llegiu, preneu til·la i ja en parlarem!

 -Parlem-ne doncs, Joaquim: com s’ho fa el teu amic Felip Marlot quan li encarregues d’organitzar el servei d’ordre d’un macrofestival de sis hores de rock salvatge en plena natura, al cràter del Cim Pelut, el plat fort del qual havia de ser l’actuació d’Els Kagalàstics, Els Tifes, Els Kaka de Vaka i la Lina Purner?

J.Carbó: -No cal dir que em vaig espavilar perquè se’n sortís bé. Etern pluricol.locat, en Felip es va permetre el luxe, mentre preparava un pla magistral per dominar la situació, de resoldre afers tan delicats com el d’una bona dona que havia perdut el temps; d’uns astrònoms que asseguraven que els havien esborrat l’anell del planeta Saturn; d’un veí de Collbató a qui havien robat les muntanyes de Montserrat; del novel.lista a qui havien pres totes les paraules de la seva última obra... Sento una tendresa especial per aquest detectiu que té tantes cares...
I, en aquest cas, quan entra en acció pel que fa al festival de rock, se les empesca perquè només es pugui arribar al Cim Pelut caminant un parell d'hores, cosa que deixa tots els assistents acalorats i amb una set terrible que han de calmar amb el suc d'unes fonts de les quals només raja una infusió de til·la que calma de tal manera els ànims que el concert esdevé una bassa d'oli, més ensopida del compte.   

La complicitat amb el lector és un dels ingredients que no falta a cap llibre: el fet de parlar en primera persona i ser un personatge de tarannà obert i espontani fa que la proximitat amb el lector sigui màxima. Oimés si, a sobre, trobem gestos com aquest: Com que no vull tenir secrets amb vosaltres, amics lectors, us vull explicar on i com visc perquè em penso que així serà més fàcil que us feu càrrec  de les meves històries.

El quart volum de la sèrie: Felip Marlot i les joies


I arribem al quart volum de la sèrie, publicat just quan es complien vint-i-cinc anys de l’aparició pública d’aquest peculiar personatge, observador, vital, crític i sobretot còmic i irònic a través del qual l’autor continua mostrant, amb vigor i lucidesa, els tics d’una societat accelerada i contradictòria que sovint pixa fora de test. La narració de la quotidianitat del protagonista doncs esdevé una mena de crònica del món on l’autor aprofita per ironitzar i riure’s del mort i del qui el vetlla.

Aquí, Felip Marlot, treballa en un cas de desaparició de joies. La noia de la joieria La Pedra Fina ha llençat, per error, unes joies a les escombraries: només cal regirar l’abocador del Garraf i llestos! Per fer-ho, Felip Marlot utilitza els serveis d’un antic lladre i les seves secretàries, dues garses esplèndides. Però la cosa es complica quan, després de ser recuperades, es descobreix que les joies són falses.

La passió pel llenguatge i el joc de paraules, els embarbussaments i frases fetes conformen un rosari literari que esdevé un dels centres d’interès del llibre. Escrita amb una agilitat i fluïdesa excel·lents, la narració constitueix un enorme gaudi on allò que a moments sembla que importi menys és la mateixa història que s’hi explica. Un humor, destacat i destacable, i un desenllaç bastant frenètic, on encaixen totes les peces del trencaclosques, posen punt i final a una divertida trifulga d’un personatge i d’un autor que continuen tenint corda per anar fent.

Aquesta passió pel llenguatge, per les frases fetes, per les comparacions i metàfores és un element omnipresent en tota l'obra de Joaquim Carbó. A la plana 157, un dels personatges, un finlandès que ha estudiat català, pregunta a en Felip que li expliqui què vol dir un ciri trencat, i quan l'amic estranger li diu que aquí diem més frases fetes que al seu país en Felip li contesta: ...I les que s’han perdut! I les que es perden! Penso que són la sal de la llengua... i aprofita el moment per engaltar-ne un bon pilot de les més diverses varietats...

-Li pregunto si és una preocupació i una necessitat, per a Joaquim Carbo, utilitzar tots els recursos per mantenir un nivell de llengua que superi l'escassedat de vocabulari de molts lectors joves i la seva pobresa literària a l'hora d'expressar-se.

J. Carbó: -Potser sí, però jo, tant per tarannà com per falta de formació, no puc ser cap purista. M'esvera una mica, però, sentir com parla el jovent. No perquè ho facin en argot sinó perquè és un argot manllevat. Els jo, macho, vale, tio, demasiè, etc., em foten. És per això que em costa escriure avui una novel·la de caràcter juvenil. Tant, que si m'hi poso procuro suprimir els diàlegs i faig que el narrador els substitueixi per explicacions. Em sap greu que en lloc de dir que a algú li falta un bull diguin que està com un cencerro, o que per significar que una cosa és tan fàcil com bufar i fer ampolles, diguin que està xupat...

Un dia de la vida d'en Felip Marlot (el cinquè volum)



Un dia de la vida d'en Felip Marlot és una altra aventura d'aquest pacífic detectiu que, per culpa de la crisi, es veu obligat a fer un viatge a Morvià per cobrar una factura pendent. Tant a l'anada com a la tornada viurà situacions ben enrevessades de les quals en sortirà gràcies al seu enginy.

D'una banda destaca el ritme accelerat i sense aturador amb què s'expliquen els fets i l'omnipresent gràcia amb què són explicats. De l'altra, una literatura genuïna i esbojarrada que incita a llegir de forma continuada. Una mena de joc dels disbarats, de situacions absurdes i que tenen un fort atractiu i que mantenen al lector sempre amb un somriure a la cara...

Al llarg de l'obra -tant en aquesta com en la resta- l'autor va espigolant petites referències crítiques a fets, situacions o actituds concretes de determinades persones com els desaprensius, els egoistes o bé els aprofitats. Les invectives contra la gent de ciutat, contra els pixapins són habituals, també: … la gent de ciutat que perd l'oremus per grapejar la molsa, arrencar brots tendres i collir tota mena de fongs, tant si són comestibles com si no ho són, estimulats per un programa de televisió…

Una colla de missatges a favor del civisme i de la solidaritat hi dóna un caliu més aviat pedagògic a favor d'inculcar les bones maneres al jovent: ... veig per terra els senyals inconfusibles de la civilització en forma de papers, plàstics i fins i tot alguna llauna… Tampoc no hi falten els missatges com… és imprescindible que ens ajudem si volem que el món sigui una mica més habitable…

-Podem pensar i dir que Joaquim Carbó, quan escriu per a joves, va constantment amb el xip de l'observació crítica?

J. Carbó: -És possible, tot i que em sabria una mica de greu que qui llegeixi aquesta entrevista es pensi que sóc un carca, però s'ha de tenir en compte que els llibres per a joves i, sobretot, per a infants, poden fer mal si escrius que tots els pares són uns imbècils -tot i que n'hi ha que ho són-, com que tots els adults són uns bandarres -tot i que n'hi ha que ho són-, i que tots els mestres repapiegen -tot i que n'hi ha que ho fan-, i que, en canvi, tots els joves són una meravella i que tenen dret a tot i cap obligació amb ningú. O que el món és una merda tan gran que no val la pena viure.  No voldria que cap infant ni cap jove es deformés per culpa meva o que caigués en una depressió. No evito l'aparició de bandarres, en els meus llibres juvenils, però procuro que es vegi que no són exemplars i que al final els toca rebre.  
Quan escric per a adults, sé que ja són prou grandets perquè els faci mal el que llegiran, i llavors explico les coses tal qual. Durant els seus anys d'existència vaig formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs que es distingia per no tenir pèls a la llengua.

Les vacances d'en Felip Marlot (l'últim de la sèrie, ara com ara)

-Això de les vacances d'en Felip Marlot, senyor Carbó, sona a vacances definitives del detectiu?

J. Carbó: -Això no se sap mai! De fet, aquesta novel·la és una conseqüència de l'anterior en què el detectiu anava a cobrar una factura a Morvià, coneixia un pagès força intrigat i  empipat perquè li robaven les gallines, que el contractava  perquè investigués què passava. L'estada, que es preveia tranquil·la, es complica per culpa d'un incendi, un robatori de coure, uns lleons abandonats al bosc dins una gàbia, una partida de paintball i d'altres fets que convido els lectors a llegir per a entreteniment i diversió, com diria un anunci interessat.

En aquest llibre, Felip Marlot, doncs, es pensa que tot anirà bé quan puja a l'autobús que l'ha de portar a Morvià, on ha estat convidat a passar uns quants dies. Però no troba la pau que esperava, sinó que haurà de participar en un munt d'aventures. Per sort, la Clara, una mossa d'esquadra molt eixerida, l'ajudarà a sortir-se'n de tot, no sense rebre, però, alguna trompada.

Després de sis llibres escrits al llarg de trenta-quatre anys, en Felip Marlot continua essent el de sempre: un xerraire, que s'emociona i s'estova davant les misèries de la gent... amb un bon instint de perdiguer..., amb una gran intuïció, que és la seva eina principal... i un enorme sentit comú. D'altra banda, no li costa trobar arguments per treure culpabilitat als que han fet alguna cosa dolenta...

Una de les novetats d'aquest últim volum és la presència sobtada de l'autor, dins la novel.la, que apareix amb el nom de Quimet Cartró que, segons reconeix Felip Marlot, és l'autor que en més d'una ocasió ha escrit una novel.la sobre alguna de les meves feines més importants... L'encontre entre tots dos dóna bastant de si per l'ocasió que planteja d'establir un diàleg entre autor i personatge. Afirmaria que aquesta és la part més atractiva i emocionant d'aquesta història. I encara més: els dos personatges s'obliden de tot per parlar estrictament de les formigues i l'escriptor li encarrega al detectiu -que per això serveix un detectiu- el treball d'esbrinar com rutlla un formiqguer, com s'organitzen les formigues, quina és la feina de la reina i com la fa... Unes pàgines veritablement tendres i que retraten exactament el tarannà tant de l'escriptor com del detectiu... amb la possibilitat de fer rumiar al lector i engrescar-lo a reflexionar un moment sobre, per exemple, la roda de la vida...

També en aquest volum es dóna la circumstància, potser única, que en Felip Marlot sent una emoció especial davant d'una protagonista, una mossa d'esquadra que, a l'hora del comiat, hi aporta uns dosi d'emoció insòlita. La història acaba bé perquè cap d'aquestes històries no pot acabar d'una altra manera. En Felip Marlot no consentiria que els lectors abandonéssim el llibre amb algun deix de dolor o de pena.

L'autor, en aquest cas i en tots els sis llibres de la sèrie, recorre al tòpic conegut de: ... Tot va bé si acaba bé..., que és no sols un crit victoriós d'aquesta història sinó que diria que és el crit permanent d'un detectiu que no coneix el fracàs en cap de les seves aventures. Per tant, arribats a aquí, només puc desitjar això: llarga vida per en Felip Marlot i, sobretot, llarga vida per al seu autor!

Josep Maria Aloy

Article publicat a www.nuvol.com




dilluns, 18 de març del 2013

"La lectura al centre", de Gemma Lluch



"... la finalitat de la lectura és sempre una educació crítica 
per aconseguir un ciutadà responsable amb les decisions que pren".
(Gemma Lluch) 


La importància de la lectura en l’àmbit educatiu és inqüestionable, però ara que la llei demana als centres escolars que desenvolupin un Pla de Foment de la Lectura de Centre, ha esdevingut clau en la tasca dels ensenyants. Sovint, però, es generen dubtes a l’hora d’escometre’n l’elaboració. Com dissenyem un PLC? Com l’acompanyem? Com l’avaluem? Com unim la lectura i l’escriptura més enllà de les tasques escolars?

La lectura al centre, de Gemma Lluch, que acaba de publicar Edicions Bromera a la nova col.lecció “Bromera Didàctiques”, és un manual que ofereix les pautes per a redactar el Pla lector del centre educatiu, parant molta atenció, a més, a Internet i als ordinadors com a eines i suports a través dels quals es fomenta la lectura.

Gemma Lluch, professora de la Universitat de València i experta en Literatura Infantil i Juvenil es proposa, amb aquest volum, proporcionar recursos, idees i estratègies al professorat sobre temes variats destinats a millorar la seva activitat quotidiana a l’aula.

El llibre consta de tres parts i un apèndix. L’apèndix contempla un sucós apartat de materials per als pares. Gemma Lluch els recorda –cosa que sovint aquests sembla que obliden- que tenir fills lectors és un valor i que, per tant, val la pena dedicar esforços per corresponsabilitzar-se en el procés lector dels fills. No és, per tant, només feina de l’escola.

Aquesta, l’escola, ja té prou feina amb les funcions exposades en els tres primers capítols: en la construcció del Pla de lectura al centre i del seu seguiment i avaluació; de tot el procés de creació de lectors i de totes les possibilitats que tenen els nostres nois i noies de llegir i escriure en els diversos suports i circuits.

Gemma Lluch no oblida que l'hàbit de la lectura s'entén com a instrument essencial per a l'aprenentatge de la resta de les àrees: la lectura constitueix un factor primordial per al desenvolupament de les competències bàsiques. Però també que la promoció de la lectura significa interpretar i utilitzar la lectura i l'escriptura com a font de plaer, d'enriquiment personal i de coneixement del món. La finalitat de la lectura, doncs, és sempre una educació crítica per aconseguir un ciutadà responsable amb les decisions que pren. Per tot plegat crec que La lectura al centre és un manual útil i oportú que caldrà, sens dubte, tenir molt en compte.

La lectura de la premsa hauria de ser una pràctica constant 
en totes les assignatures del centre... Entre altres objectius: ... 
llegir premsa per a la formació cívica i la cultura 
democràtica dels adolescents.
(Gemma Lluch) 

Josep Maria Aloy

dilluns, 11 de març del 2013

"Rius paral.lels": una excel.lent aproximació a Màrius Torres




Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels...
(Màrius Torres, Cançó de Mahalta, 1)


Durant el 2010, any del centenari del naixement de Màrius Torres, molts joves de molts instituts van tenir una excel.lent oportunitat de conèixer el poeta a través de la seva poesia.

La novel.la Rius paral.lels, del manresà Jordi Estrada, publicada per Edicions de L'Albí (2010), és una altra excel.lent oportunitat per apropar-se a l'home, Màrius Torres, que va morir l'any 1942 de tuberculosi, als 32 anys.

       Tal com ens informa la contraportada del llibre som al sanatori antituberculós de Puig d’Olena a les darreries de l’any 1942. Davant la proximitat de la mort d’en Màrius, jove poeta republicà, els seus amics més íntims evoquen vivències i episodis, llums i ombres d’un passat en què les adversitats personals i col.lectives condicionen la vida diària del sanatori i els seus malalts.

L'autor de Rius paral.lels ens diu que si bé el personatge d’en Màrius és inspirat en Màrius Torres, aquesta novel.la no pretén ser un relat biogràfic o hagiogràfic del poeta lleidatà, sinó una ficció lírica en què es barregen fets i personatges reals i imaginaris, la vida dels quals transcorre com una successió de rius paral.les sense possibilitat de convergir en una sola i harmònica existència. Tot i tractar-se d'una ficció, els punts de contacte amb la realitat són prou versemblants com perquè els lectors -i sobretot els lectors joves- s'aproximin al poeta i coneguin els seus sentiments davant la malaltia i la mort.

Estrada descriu la mort del poeta com un cant a la vida

Rius paral.lels és una narració plena de descripcions algunes de les quals arriben a colpir el lector per la barreja de senzillesa i emoció amb què l'autor explica els últims dies del poeta. La narració de la mort del poeta al llit, envoltat dels seus amics, és una escena vibrant i entendridora. Però tot i que es tracti d'un llibre sobre la malaltia i la mort, l'obra -torno a la contraportada- esdevé un cant a la vida, a l’amor, a l’amistat, a l’esperança i al poder vivificador de l’art, malgrat els contratemps individuals i socials de la malaltia i la guerra, que semblen voler contaminar-ho tot.

Per això recomano tant la lectura d'aquesta obra als joves ja que a través d'ella seran testimonis indirectes, per exemple, de la profunditat del silenci d'un centre antituberculós, amb malalts molt greus, -que de tan silenciós sembla deshabitat, si no fos que de tant en tant se sent un estossec ofegat i s'il.lumina una finestra-, o bé fruiran de com Màrius toca el piano -... tan aviat les notes fluïen com un riu d’aigües calmes com amb la fúria d’una torrentada, on la melodia lliscava com una barca riu avall amb més o menys embranzida...; o veuran les mans d’un Màrius agònic - ... bé que magres i esllanguides, refulgien com dos pètals de lluna, de tan fines i nacrades, sota la claror esvaïda del llum de la tauleta...



L'art, l'amor, la música, la mort... per damunt de tot

El llibre no desaprofita l'ocasió per fer arribar al lector una bonica referència a l'art i sobretot a l'art d'escriure ... ja sabeu com és la gent, que no parla per parlar, com sovint es diu, sinó per expressar a través dels altres, la seva visió del món i de les coses. D’aquí l’origen de totes les llegendes, que tant agraden als vells com als joves, als sans i als malalts. De vegades he pensat si no consisteix en això el pecat original, gràcies al qual existeix l’art i tantes belles històries.

Tampoc no desaprofita alguna aproximació a la descripció de l'amor: -Si heu estat mai enamorat d’algú, la vida es converteix en un infern del qual, una vegada entrat, ja no en pots sortir. He dit un infern i dic bé. Pel patiment desesperant d’una passió incerta i pel ressentiment que neix de tot amor no correspost, que quan agreja es converteix en el pitjor dels escurçons…

El lector trobarà, també, referències a la música, per exemple a la música de Schuman, Escenes infantils, que Màrius toca al piano i que conversant amb el Doctor, Màrius li explica que també Schuman va passar els últims dies de la seva vida en un sanatori...

Però és, sobretot, el tema de la mort el que pot provocar més sentiments, en un debat amb els joves després de la lectura: ... Aquí, la mort no hi ve de visita: hi habita des del primer dia. Tots els interns en un moment o altre n’han advertit la presència en l’esput vermell al mocador... O bé una reflexió més optimista, dedicada a l'amiga del poeta: ... Amb tu de la mà, fins i tot la mort em sembla vida...

La narració evoca paraules i instants, vivències i absències, imatges i silencis i una història d'amor entre dos éssers tocats per la malaltia i sabedors que la mort no els deixa, ni els deixarà de petja. D'aquí que els lectors joves que llegeixin aquestes pàgines els pot ser formativa la idea que sovint l'art i la mort són dues cares d'una mateixa moneda: ... allò que el converteix (a Màrius) en poeta de debò és una crisi humana. I, com a conseqüència, transforma el crit de dolor en un cant poètic de primer ordre...

I un bon missatge final, esperançador i vital, quan en Màrius està agonitzant al llit i la Mercè li agafa la mà: ...Tot i que la meva vida no ha estat sinó un continu foc d’agonies, són tantes les coses que han valgut la pena! Puc dir que he viscut i he estat feliç. Si no hagués caigut malalt mai no t’hauria conegut. Perquè és a través teu, de les paraules que ens hem dit, de les cartes que ens hem creuat, dels silencis compartits, que he après a veure-hi dins meu, i a descobrir que aquella casa, en un temps deshabitada i solitària, s’havia emplenat amb la teva claror, d’un goig espurnejant i dels teus cants, en els quals he abocat tots els meus versos... Una lliçó de vida!

La dimensió tràgica de la seva vida breu i la seva relació amb la seva companya de convalescència, Mercè Figueras, que identifiquem com la Mahalta dels seus versos, ens conviden a fer-ne una lectura emotiva.

Josep Maria Aloy

dilluns, 4 de març del 2013

Caterina Valriu i la literatura infantil i juvenil catalana




Si avui hi ha una estudiosa apassionada per la literatura per a joves, des de qualsevol àmbit, és la mallorquina Caterina Valriu. Si fos barcelonina seria molt més coneguda i si estudiés una altra literatura que no fos la infantil, encara més. Té el mèrit de ser una de les persones que més ha donat a conèixer aquesta literatura dins i fora de les nostres fronteres. I molt especialment la literatura de les Illes i els seus autors.


Mestra des del 1980, va exercir la docència a Educació Primària durant nou anys a diversos pobles de Mallorca. Al 1983 es va llicenciar en Filologia. El 1992 es va doctorar amb una tesi sobre la influència de les rondalles en els llibres actuals per a infants, que es va publicar el 1998. Des de 1990 és Professora Titular de la UIB.

Les seves línies d'actuació se centren en l'etnopoètica -bàsicament el llegendari i el rondallari- i en la literatura infantil i juvenil, amb una especial atenció a la convergència d'ambdues formes literàries. Sobre aquests temes ha publicat diversos llibres d'assaig, comunicacions a congressos i un bon nombre d'articles en revistes nacionals i estrangeres. Una quarantena d'aquests textos són els que han estat recollits en el llibre Imaginari compartit. Estudis sobre literatura infantil i juvenil editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, edicions de la UIB i de l'Institut d'Estudis Baleàrics, l'any 2010.

A través d'aquest Imaginari compartit, Caterina Valriu s'acosta als llibres per a infants i joves des de diverses perspectives: la història de la literatura infantil i juvenil catalana -una història complexa i compromesa-, l'aprofundiment en l'obra de diversos autors -tant els clàssics com els contemporanis-, la minuciosa anàlisi de les connexions i convergències entre les rondalles i els contes moderns, les reflexions de l'autora sobre la narració oral i la manera d'explicar contes -a partir de la seva experiència de més de vint anys com a narradora que cerca entretenir i commoure els seus oients- i un conjunt de reflexions sobre la importància de les biblioteques en la formació dels joves lectors, la poesia per a infants, la necessitat de comptar amb professionals formats per a treballar la dinamització de la lectura i -en definitiva- de fer que la literatura sigui un plaer compartit.

Imaginari compartit, doncs, fa referència d'una banda a la universalitat dels relats per a infants i de l'altra al fet que aquest imaginari sovint és transmès de generació en generació. Per què, com ens recorda l'autora, "compartir és una bella paraula per posar al costat de la literatura".

Segons manifesta Teresa Duran, autora del pròleg, són els treballs d'aquesta mena els que li calen a un país i una llengua com la nostra. Una llengua minoritzada que tendeix, massa sovint, ai las!, fins i tot a menystenir el propi patrimoni i relega la literatura infantil i els seus autors al calaix de sota, el dels mals endreços. La tasca de la doctora Valriu és, doncs, aquesta: endreçar i redreçar una memòria col.lectiva, un patrimoni i una trajectòria literaris, dels quals ens hauríem d'ennorgullir.


Caterina Valriu va publicar ja l'any 1994 la primera Història de la Literatura Infantil i Juvenil catalana (Pirene / La Galera), que va ser abordada amb interès pels estudiosos, crítics i molts mestres ja que des de la seva publicació va esdevenir un llibre de referència no sols en ser l'únic estudi general d'una literatura que havia reprès la seva activitat a partir del 1960, sinó també per la claredat d'exposició de la seva trajectòria i l'anàlisi i revisió que en feia l'autora.

Caterina Valriu autora  també de contes


"Una pluja imprevista ha esborrat els puntets negres de les closques de les marietes. Sense els puntets se senten com una papallona sense colors, com un pallasso sense somriure. Així, doncs, volen recuperar-los costi el que costi. Però, com?"

Aquest és el conte En Galceran i les marietes, amb il.lustracions de Carme Peris i publicat a Bambú el 2006. El tema principal és el desenvolupament de la capacitat de trobar la solució a un problema a través de la reflexió, la imaginació i l'ajut solidari de tots els implicats... Caterina Valriu fa un ús molt atractiu del llenguatge -en aquest conte i a la resta de relats infantils- i pretén motivar els lectors a assaborir el gust de les paraules i a trobar-hi plaer. Un exemple el tenim en l'escena en què les marietes han de rumiar una solució:

 

"Es posaren a pensar. Però, sabeu com ho fan les marietes quan volen pensar de veritat? Doncs es posen una damunt de l'altra,
fent una torre fins que poden mantenir l'equilibri. Tanquen els ulls i es concentren. Aleshores, a la de sota li arriba tota l'energia de les altres, de manera que de segur que troba alguna idea bona". (En Galceran i les marietes).




Al conte Les banyes d'en Cucarell, il.lustrat per l'Àngels Ruiz (Cruïlla, 2007), veiem com el dimoni Cucarell n'està ben fart, que els altres dimonis, dimoniarros, dominietxos i dimonions es riguin d'ell perquè no té banyes. En Xesc, un infant que troba en Cucarell plorant desconsoladament, el vol ajudar. El final, que no explicaré, té un punt de sorpresa i d'emotivitat.

L'últim conte publicat, ara com ara, per Caterina Valriu és Quatre retocs (Cruïlla, 2012), il.lustrat per Maria Espluga, que explica que un dia na Toké es mira a l'aigua del llac i no s'agrada. Per això decideix anar a veure Quitothopot per demanar-li que li faci quatre retocs. Quitothopot hi accedeix... Es tracta d'un conte escrit a partir de la llegenda africana titulada Per què la ratapinyada no és un ocell i de la llegenda mallorquina Per què les abelles en picar moren.



L'obra narrativa de Caterina Valriu està formada, doncs, per un conjunt de contes escrits amb sensibilitat i que tracten temes ben propers a la manera de ser i de comportar-se de la nostra mainada. Sempre, això sí, amb aquell regust de rondalla i de conte tradicional tant habitual en tota la seva obra.


Josep Maria Aloy