dilluns, 23 de gener de 2017

Ni un llop tan Ferotge ni una Caputxeta tan ingènua



La Caputxeta Vermella, com és sabut, és un conte popular europeu del qual existeixen nombroses variants. Tots nosaltres –o gairebé tots- l’hem rebut, des de ben petits, com a sucosa herència literària universal i tots –o gairebé tots- l’hem explicat dotzenes de vegades i hem contribuït, per tant, a difondre’l engrandint així les il·lusions i sobretot estimulant les emocions dels més petits de la colla.

El conte ha estat transcrit, entre d'altres, per Charles Perrault (Le Petit Chaperon Rouge) i els germans Grimm (Rotkäppchen). Tot i ser considerat un conte infantil, té la virtut de ser llegit i explicat des de diverses visions, algunes ben poc infantils, precisament, si atenem als elements referents a la violència, al masclisme, al sexe i al canibalisme d’algunes interpretacions.

Una de les últimes versions és la que acaba de publicar l’Editorial Brúixola, una versió dolça i amable, destinada als primers lectors, escrita per Ingrid  Chabbert, amb
il·lustracions de Guridi i traduïda per Núria Riera. Un àlbum excel·lent titulat “L’enorme i malvat Ferotge”.

La versió més habitual i original és la història d’una nena que ha de portar un cistell amb menjar per a la seva àvia malalta. La mare li adverteix de no travessar el bosc, consell que la Caputxeta no segueix. Al bosc, la Caputxeta es troba el Llop, que l'ensarrona i li fa dir on viu l'àvia. El Llop s'avança a la Caputxeta i, en arribar a ca l'àvia, es cruspeix la vella. Quan hi arriba la Caputxeta, el Llop, que és al llit amb la roba de l'àvia, aconsegueix menjar-se-la també a ella. Tot es resol amb l'arribada d'un llenyataire, que talla i obre la panxa del Llop per tal que l'àvia i la Caputxeta puguin sortir-ne il·leses.

Des de sempre, aquest conte ha estat un dels més explicats, interpretats i manipulats. Hi ha hagut versions per a tots els gustos i per a tots els públics. La versió de Perrault és més sinistra que la dels germans Grim. La major part fan referència a la por que genera un bosc fosc i silent. D’altres esmenten aspectes més de tipus psicològic o sensual i fins i tot sexual. Algunes pretenen situar-hi i descriure el pas de la infantesa a l’adolescència. Fins i tot en trobarem més d’una que és narrada des del punt de vista del Llop, que es lamenta de ser la víctima i el cap de turc de tota la història.

Els personatges  del conte acostumen a ser sempre els mateixos: la nena, la mare, l’àvia, el llop i el caçador. Els desenllaços en canvi no són sempre els mateixos. D’altra banda, els missatges i la moralitat final, típica dels contes tradicionals, tenen una trajectòria tan diversa com diversa és la forma de viure i de pensar de la societat de cada moment i de les diverses generacions que l’han acollit i per on s’ha passejat el conte. L’escriptora Carmen Martín Gaite en va fer una versió on situava la història a Manhatan... En alguna ocasió el conte s’ha explicat de diferent manera segons el color polític del moment. Així, durant la Guerra Civil espanyola el color de la caputxa era vermell o blau depenent del bàndol.


 La versió dolça i afectuosa d’Ingrid Chabbert

Al protagonista de “L’enorme i malvat Ferotge”, la versió que avui presento, a diferència de la gran majoria d’enormes i de malvats llops, li agrada nedar al riu, fer la migdiada al sol i, sobretot, fugir de la gent i estar sempre tot sol. Però la cosa canvia quan un bon dia coneix algú molt especial... Aquesta és la història completa:

Aquesta és la història de l’enorme i malvat Ferotge.
El Ferotge s’assembla molt a un llop però ningú sap si és un llop de veritat... i ningú ho vol comprovar.
I és que el Ferotge té la gent ben atemorida.
Així que sent el seu nom... fins i tot el més valent tremola de por.
Però el cert és que en tota la seva vida, no s’ha menjat mai ningú. Ni tan sols ha mossegat el tou d’un camal.
Simplement, el Ferotge procura evitar la gent. No li agraden els seus crits, els seus plors, les seves armes...
Ell prefereix perseguir les papallones, nedar al riu i fer la migdiada al sol sense que ningú el molesti.
Un bon dia, mentre descansa ajagut a l’herba, el desperta una veueta... –Hola, Ferotge!
És una nena petita vestida tota de vermell... i no té gens, gens de por!
-Però... Eh! D’on has sortit? No pots estar aquí! –Per què? -Perquè aquí és casa meva. –Tant me fa!
Caram quina nena més valenta! –Vull que te’n vagis ara mateix! –Però per què em vols fer fora? El Ferotge ja no aguanta més. Ara sabrà el que és bo, aquesta marreca.
Agafa aire, obre la seva boca enorme i deixa anar un udol terrorífic... Però la nena ni s’immuta. Només s’ha despentinat una mica! –No em fas por! Ho has entès?
-Ja està bé! Com no toquis el dos ara mateix, et menjarééééé! –Va, no t’ho creus ni tu.
-Ep, que jo no menteixo! Veus quines dents més esmolades que tinc? –Mira que t’agrada espantar...
-Vinga! Fuig! Fins mai més! –Doncs tu t’ho perds... Jo només volia ser la teva amiga. Abans d’anar-se’n, la nena li deixa un llibre amb les tapes molt desgastades. El Ferotge queda tot parat... Fins aquell dia, ningú li havia regalat mai res! Amb la boca oberta, veu com la nena s’allunya.
El Ferotge s’ajeu a l’herba, comença a llegir el llibre...  i de seguida descobreix que li encanten aquests contes tan bonics!
Qui s’imaginava que tenir una amiga podia ser tan meravellós? Però és massa tard: la nena ja és molt lluny i el Ferotge se sent tan ximplet!...
Per sort la nena no es dona per vençuda fàcilment... i l’endemà es presenta un altre cop! –Hola, Ferotge! –Oh... Hummm... I ara què se t’ha perdut? –Encara no vols ser el meu amic?
El Ferotge sospira. De debò que vol seguir estant tot sol al món? Perquè això podria canviar en tan sols un segon... –Vols que et llegeixi un conte? –Hummm... Anava a fer la migdiada.
-Genial! Jo també tinc son!
I encara que el Ferotge intenta dissimular..., el seu somriure és tan enooooorme que no cap en aquesta plana.


“L’enorme i malvat Ferotge”  és un conte escrit amb molta sensibilitat i que permet determinades lectures capaces de moure diverses emocions. L’actitud falsament autoritària del llop, aparentment ferotge queda superada amb escreix per la valentia de la nena que, segura d’ella mateixa no té cap mena de por, no sols d’enfrontar-se a la bèstia sinó de proposar-li que sigui el seu amic. Les seves armes, poderosíssimes, són l’afecte, l’amistat i les ganes de compartir amb ell un llibre de contes, un regal capaç de seduir el més “ferotge i malvat” dels animals.

No cal dir que les excel·lents i fastuoses il·lustracions hi aporten una possibilitat immensa de sensacions que sense dubte contribueixen a convertir l’àlbum en un petit tresor molt atractiu per als joveníssims lectors. Uns lectors que somriuran per sota el nas davant l’espectacle teatral i còmic d’un llop tan bocamoll i, en canvi, se sorprendran davant la ferma, envejable i expeditiva conducta de la valenta i decidida Caputxeta. Un desenllaç amable i carregat d’energia positiva que deixarà un bon regust emocional a qui s’hi apropa amb la bondat justa i necessària.




Josep Maria Aloy

dilluns, 16 de gener de 2017

Tornem-hi, nova campanya de foment de la lectura



Llegir per viure més vides, per tenir més experiències,
 per saber, sentir, conèixer, descobrir,... Un bon llibre és
 el mateix que una illa per a un nàufrag.
(Ponç Pons)

Llegeixo a l’ARA que l'informe 'La lectura a Espanya' recorda que gairebé un 40% dels ciutadans no obre mai cap llibre, que han tancat un 20% de llibreries des de l'inici de la crisi i que el préstec a les biblioteques públiques ha caigut notablement des del 2010.

I això que cada nou govern i cada nou ministre d’educació, per demostrar que fa alguna cosa per elevar el nivell lector i cultural dels “illetrats” del país, es treu de la màniga un nou Pla per al foment de la lectura tant o més malgirbat que tots els plans anteriors que, xifres canten, no han aconseguit moure un mil·límetre el nostre nivell lector.

Alguna cosa deu fallar quan després de tants plans continua havent-hi un 40% de ciutadans que no obre mai un llibre. –que hi tenen tot el dret, és clar, a no obrir un sol llibre. Però és una xifra que demostra no sols la inutilitat d’aquests plans sinó, també, el desprestigi dels ministres que els han impulsat. Conclusió: els diversos governs i els seus múltiples ministres no deuen ser pas els més indicats ni els més competents per impulsar un pla d’aquests. Estic convençut que qualsevol ciutadà, jove o no tant, veuria més raonable que un pla de foment de la lectura l’elaborés una persona que fos, precisament, per damunt de tot, un exquisit lector i un apassionat per les paraules i les històries, capaç de transmetre el seu atractiu i capaç d’encomanar arreu les intrigues i les emocions de les bones lectures.

Només qui ha deixat anar alguna llàgrima en acabar de llegir una bonica història o d’haver-se-li posat la pell de gallina llegint una aventura plena d’intriga i de misteri... només qui és capaç d’agafar estimació per uns personatges, i la seva manera de ser, és capaç d’entendre i d’encomanar aquests mateixos sentiments als possibles i potencials lectors al seu abast.

De los diversos instrumentos inventados por el hombre,
el más asombroso es el libro; todos los demás son extensiones
de su cuerpo… Sólo el libro es una extensión de la imaginación
y la memoria.( Jorge Luis Borges).

Crear lectors es una activitat que es mou empesa per dues grans virtuts: l’empatia i la seducció. Dues virtuts estimulants. I quan no es donen aquests ingredients és difícil que es produeixin els efectes desitjats. És evident, per tant, que tindran dificultats aquells pares i mares que volen que el fill faci esport si ells no han aixafat mai un camp d’esports o no han xutat mai una pilota.  De la mateixa manera no aconseguiran que els petits de la casa facin una dieta d’alimentació sana aquells pares que tenen per costum fer àpats abundosos carregats de nutrients totalment contraproduents per al cos.



Cal ser un entusiasta per a poder seduir especialment els joves i encomanar-los el plaer d’una bona lectura, el goig per conèixer els seus autors preferits, l’emoció dels clàssics, l’atracció que és capaç de generar un conjunt de paraules ben endreçades, l’interès per escampar-les i compartir-les amb els amics i companys i poder així assaborir junts, si s’escau, la febre lectora. Això és un bon Pla de lectura! I, sense cap mena de dubte, no cal arribar a ministre per impulsar-lo. Simplement cal ser sensible als textos. A tota classe de textos. Fins i tot a aquells que a l’aula els professors imposen com a obligatoris (paraula que caldria eliminar quan parlem de lectures).

Llegir i escriure són les formes de meditació
més estimulants que hagi descobert ningú
fins ara. (Kurt Vonnegut)

El verb llegir no admet l’imperatiu

La lectura no tolera el mot imposició i Pennac deia que el verb llegir no admet l’imperatiu. Fins i tot en les lectures proposades pels profes de llengua i literatura, que tant matusserament se’n diuen obligatòries, i que cal que hi siguin ja que la formació del lector no seria global sense elles, cal proposar-les sense imposar-les, cal fomentar-les amb un acompanyament estimulant i seductor, cal fer-les atractives presentant-les com una oportunitat única per a despertar emocions i sensacions dels alumnes i, per tant, cal que siguin llegides, compartides i comentades en grup, amb comentaris i opinions si cal diverses i contrastades, dedicant-hi un bon espai de temps i procurant que aquest temps sigui relaxat i tranquil per poder recollir totes les impressions dels lectors i que aquests vegin compensada la seva participació i el seu interès amb l’encoratjador aplaudiment del professor i el sincer reconeixement de tota l’aula.



Un llibre no pot deixar indiferent el lector
I l’’ha d’agredir d’alguna manera, Ja que
 la lectura que entra sense esgarrapar
també surt sense deixar rastre.
(M. Dolors Alibés)

Segons la professora Mireia Manresa, les dues modalitats de lectura són necessàries: ... donem-los-ho tot: l’espai de la lectura autònoma o lliure i l’espai de la lectura guiada o interpretativa. Perquè per ser competent com a lector literari cal llegir molt i variat però també cal saber detenir-se en els textos i això no es fa de manera natural fora de les aules.

No ens ha de fer por que una novel·la per a joves provoqui una reflexió en el lector, l’inviti a pensar, l’ajudi a créixer, l’agredeixi, el segresti durant una estona, l’emocioni i faci que alguna cosa vibri en ell. Com diu el poeta Ponç Pons al començament d’aquest comentari: Llegir per viure més vides, per tenir més experiències, per saber, sentir, conèixer, descobrir,... Un bon llibre és el mateix que una illa per a un nàufrag. Tant de bo que totes aquestes particularitats fossin tingudes en compte en un futur Pla de Foment de la Lectura.


Josep Maria Aloy

dilluns, 9 de gener de 2017

“La pel·lícula de la vida”, de Maite Carranza, una vida de pel·lícula


No hi ha dret que la nostra societat i els bancs
converteixin una persona valenta i treballadora
en una persona poruga i malalta. La crisi no només
fa la gent pobra, també la fa patir i emmalaltir…
Qui em torna la mama d’abans?

Tot i que la vida de qualsevol persona podría ser portada al cinema, algunes d’aquestes vides podrien convertir-se en autèntiques pel·lícules dramàtiques. És el cas que relata, de forma admirable, l’escriptora Maite Carranza a la seva novel·la per a nois i noies “La pel·lícula de la vida”, il·lustrada per Iratxe López de Munáin i publicada per Cruïlla.

La novel·la, guanyadora del Premi Vaixell de Vapor, 2016, vol ser un dur i descarnat exemple de com està afectant la llarga crisi económica actual a famíles que poc s’ho esperaven i que de viure bé i amb satisfactòria normalitat es troben forçats a davallar a l’infern de la misèria i al desnonament davant el silenci de les administracions, de la justícia i de la mateixa societat. En el cas d’aquesta novel·la la tragèdia esdevé més colpidora encara ja que la veiem –o la llegim- des de la mirada i el punt de vista de dos germans ben joves encara per haver de suportar tanta pena, sense entendre bé els motius.

L’Olívia, la gran i admirable protagonista de la novel·la, és una adolescent normal, com qualsevol altra. Té una mare actriu, un pare missing, un germà poruc però a qui s’estima per damunt de tot. Una noia amb una vida normal, sense penúries, amb amigues llepafils, una tele espatllada i un pis a l’ Eixample. Però, impensadament, la crisi truca a la seva porta i el seu petit món s’ensorra fins a límits insospitats i insostenibles que no sols alteren l’estabilitat de la familia sinó que la sotmeten a una terrible i crua davallada als carrerons més foscos de la pobresa i de la desesperació.

Jo he plorat perquè tots els records del temps
 que he viscut en aquest pis han quedat darrere la porta.
 Una porta que ens han obligat a tancar per força….

Davant la impotència de la mare per salvar tot el que es pugui d’aquest impetuós i colpidor naufragi, l’Olívia, traient forces de flaquesa, forces què només adolescents expeditius i serens són capaços de mostrar davant inesperades situacions, se les empesca per tirar endavant sigui com sigui, amb una bona dosi d’imaginació i gràcies al seu germà Tim, i pensant especialment en ell. I descobreix que a la pel·lícula de la vida tots hi podem col·laborar una mica a escriure el nostre propi guió.

(La  Mamafatou, qui més els va ajudar)

La família ho perd tot: llum, mobles, aigua… fins arribar al tràgic i forçós desnonament i ser llançats al carrer de la forma més brutal… L’Olívia arriba a ser conscient que els records sovint caben en una butxaca i que els objectes, com les paraules, se’ls endú el vent, que tot allò que les persones normals creuen que és immutable pot ser que no ho sigui… A més d’això, ha après que hi ha certs moviments sísmics personals que afecten moltes famílies, però que queden amagats dins les cases i dels quals ningú no se n’assabenta…
Amb l’arribada de l’ordre de desnonament, tot s’ensorra… I la situació de la familia, del que queda de la família, és escruixidora: Nosaltres, la mama, el Tim i jo, ara som pobres, però al govern del nostre país se li’n fum… Ningú no ens protegeix…Per evitar que el germà, que té cinc anys, pateixi més del compte, Olívia s’inventa una estratègia insòlita perquè ell visqui tot aquest procés amb una espurna d’il·lusió, de fantasia i d’esperança. Una estratègia que no puc desvelar per no avançar esdeveniments que ara són propietat dels lectors.  
 Vull estalviar-li la pena de saber que el món
no és un lloc bonic i acollidor, de descobrir, que
les mares s’ensorren i d’adonar-se que la gent
no és solidària, amable ni compassiva, com
ens volen fer creure. Encara és massa petit…

La novel·la pot arribar a tenir diverses lectures sobre aquesta piconadora dita crisi que arrossega i esclafa no sols els més febles a la misèria sinó una bona part de la població benestant que mai s’hagués imaginat un transtorn d’aquesta envergadura. Per aquest motiu crec que és una lectura molt adequada i dirigida també al jovent que, com l’Olivia es pot veure obligat a ajudar en moments difícils i a tenir coratge per sortir d’una situación tan caòtica. En aquest sentit, l‘Olívia, personatge brillant i ben dissenyat, esdevé, ella sí, un exemple de maduresa i de lucidesa gairebé inversemblants: … Fins no fa gaire jo em pensava que les úniques coses dolentes que em podien pasar al món eren: suspendre les matemàtiques, que se m’espatllés l’ordinador i que les amigues m’esborressin del Whatsapp. Era una pija. Ara sé que hi ha coses importants i coses estúpides i que les coses importants són poder menjar cada dia, tenir llum i gas, tenir salut i estar tots tres junts…


Les il·lustracions d'Iratxe López són immenses, acolorides i descriuen la cruesa d’algunes escenes. Les expressions dels personatges són colpidores i algunes escenes perfilen fins i tot el dolor i l’atmosfera grisa del moment.

“Una vida de pel·lícula” és una gran novel·la. Una novel·la que dignifica excel·lentment la Literatura Infantil i Juvenil que tant costa de trobar avui dia enmig de l’allau de llibres poc sòlids que entorpeixen el desenvolupament i l’enriquiment d’un gènere literari tan oblidat com aquest, on sembla que tot hi sigui ben rebut. Maite Carranza, escriptora de llarga i atractiva trajectòria, ha escrit una obra de lectura gairebé obligada.

L’Olívia ara sap que tot allò que les persones
 normals creuen que és immutable pot ser que no ho sigui.

Josep Maria Aloy



dissabte, 24 de desembre de 2016

"El rastre blau de les formigues", un llibre que ajuda a créixer




Un és d'on neix, però també de tots els
 llocs que estima. L'única pàtria és la vida.
(Ponç Pons)

No tots els llibres per a joves han de ser forçosament de ficció i de divertiment. En uns moments en els quals es parla tant de filosofia, amb els formats més diversos, l'aparició del llibre del menorquí Ponç Pons titulat "El rastre blau de les formigues”, editat per Quaderns Crema, pot omplir un buit important en el camp de l’ensenyament secundari. Es tracta d'un llibre de pensaments i reflexions escrits de forma poètica per un escriptor que creu que hem nascut per conviure, entre la bellesa de l'aire, amb els animals, les plantes, el paisatge... i que la cultura ens pot fer més savis i humans.

Som molts els pares i mestres que intentem que els nostres fills o els nostres alumnes creixin en saviesa i humanitat. "El rastre blau de les formigues" recull centenars d'aforismes, cites, excel·lents pensaments, i sàvies opinions... dirigides a repensar sobre el nostre món i la nostra vida tot intentant cercar quin és el nostre lloc i el nostre paper dins aquesta societat tan dispersa i tan individualitzada.

Una breu selecció d’aquests aforismes, per començar:

Sobre la vida

La passió és el combustible de la vida. (55)

És possible que un dels béns més escassos i preuats del futur sigui el silenci. (107)

Veure altres cels per valorar el teu cel, llegir altres vides per entendre la teva. (65)

Malament quan la vida és només allò que fan els altres. (46)

Sobre els escriptors i la seva feina

Si als escriptors sempre se'ns demana sobre política, ¿per què als polítics no se'ls demana res mai sobre Literatura? (87)

Tothom pot criticar un bon llibre, però pocs el poden escriure. (112). Escriure és traçar un camí de paraules per sortir d'un mateix i arribar als altres. (122)

Versos que són solcs on creixen belles llavors d'humanisme, saviesa i art. (123)

Ben mirat, que a través d'uns signes escrits en un paper puguem sentir la veu d'una persona morta fa segles que ens conta una història o ens recita un poema, no deixa de ser una cosa sorprenent i fascinant. (138)

... crec que l'autèntic do, el sentit real de la Literatura és ser una font de plaer, un pou de coneixement, i fer més emotiva, intensa, apassionant, la vida. (148)

Sobre la religió, sobre Déu…

Les religions haurien de ser simples: estimar i fer el bé. O com va dir el meu fill gran un dia que jo m'enrotllava sobre teologia: "La millor religió és ser bona persona". (43)

El problema de Déu és que no hauria de ser cap problema. (92)

Sobre la saviesa

Molta gent intel.ligent, però poques persones sàvies. (108)

Sobre la lectura

Llegir per viure més vides, per tenir més experiències, per saber, sentir, conèixer, descobrir,... Un bon llibre és el mateix que una illa per a un nàufrag. (133)

Sobre ensenyar i aprendre

La meva feina és ensenyar; la meva vocació és aprendre. (155)

Sobre el món, la societat, la gent…

Tant com més analitz el món, més vergonya em fa habitar-lo. (162)

El fang amb què Déu va fer el primer home no era de gaire bona qualitat. (164)

Hi ha gent que et fa sentir bé, que et potencia, et fa treure el millor de tu. Hi ha gent que et frena, et limita, t'apaga, et frustra, et desanima. I gent que et deixa indiferent. (170)

Un és d'on neix, però també de tots els llocs que estima. L'única pàtria és la vida. (9)


(Ponç Pons)

Mil cinc-centes reflexions

N’hi ha que diuen que és un volum d’aforismes.
Per a mi és un quadern de notes, apunts i reflexions d’un poeta.
(Ponç Pons)

El que el lector trobarà en aquestes dues-centes pàgines no són poemes convencionals, sinó un recull de gairebé mil cinc-centes reflexions escrites en forma d’aforisme. Segons Enric Sans, llegir-lo és com trobar-te un company de viatge, un mestre que t’ensenya i sempre està al teu costat. I Jordi Cervera afegeix: Ponç Pons és un savi, un d’aquells personatges sense temps que ens haurien de servir de model i de guía.

Un munt de reflexions de la mà de Ponç Pons. Aprofitem-les i fem-les nostres!  Una societat que llegeix és una societat que pensa, que dialoga, que progressa.


Josep Maria Aloy

dilluns, 21 de novembre de 2016

"En Miquelet i els estels", un nou conte de Joaquim Carbó


En Miquelet i el seu pare s'engresquen a fer un estel de paper segons les instruccions d'un llibre antic.
Quan l'han acabat de fer arriben dos amics a casa que queden bocabadats i ràpidament s'animen amb en Miquelet a provar d'enlairar-lo. Junts, descobreixen que fer volar un estel pot ser una aventura ben divertida.

Aquest conte, destinat als lectors més petits de la casa, el publica l'Editorial Baula i es troba dins d'una col·lecció de contes molt breus amb un missatge molt planer i amb una petita dosi d'emoció en cada un d'ells. Formen part també d'aquesta mateixa col·lecció els contes "Concert de nit", "La fàbrica de contes", "El Miquelet i les formigues" i "Ha passat el circ", tots ells comentats fa uns mesos en aquest mateix blog. Excepte l'últim, il·lustrat per Júlia Sardà, la resta estan il·lustrats amb delicadesa i precisió per Montse Tobella.

       Cada un d'aquests contes aporta a la literatura infantil una petita dosi tant de felicitat com de bonhomia. Carbó mostra una excel·lent capacitat de comunicació amb aquests petits interlocutors que sempre pregunten i sempre volen saber més. I ell els respon i els fa propostes i suggeriments per tal de satisfer la seva curiositat.


 En aquest conte que presento avui m'ha cridat l'atenció la proposta que ofereix l'autor al protagonista de la història: la construcció d'un estel. He trobat que era un bon suggeriment sobretot en uns moments en què molts pares i moltes escoles es plantegen si han de posar deures o no als seus alumnes. Quants alumnes s'ho passarien bé si se'ls proposessin deures que servissin per posar a prova les seves habilitats, la seva creativitat i la seva imaginació, oimés quan podrien convertir-se en deures compartits per la resta de la família com és el cas d'aquest conte. Molts d'ells ho agrairien, sens dubte. Potser valdria la pena tenir-ho en compte.

Joaquim Carbó, que aquests dies està rebent una sèrie de merescuts reconeixements i homenatges per la seva trajectòria literària, va començar a publicar els seus primers contes infantils quan va néixer la revista Cavall Fort, l'any 1961. A part de l'obra per adults i les novel·les per a joves, ha arribat a escriure centenars de contes i continua, inesgotable, als seus vuitanta-quatre anys, barrinant-ne de nous, sense aturador. I que sigui per molts anys!


Josep Maria Aloy

dilluns, 14 de novembre de 2016

"La Fina Ensurts", una novel·la juvenil original i divertida



"La Fina Ensurts", l'autor de la qual és Joan Bustos, va guanyar l'últim Premi Barcanova de Literatura Infantil, tot i que crec que la complexitat de l'obra abasta un públic lector més madur. La novel·la ha estat publicada per l'Editorial Barcanova i il·lustrada per Jorge del Corral

Que difícil era créixer i començar a fer-se
preguntes per entendre el món, fos quin fos.

       "La Fina Ensurts" és una novel·la interessant per tota la sèrie d'elements que l'autor utilitza per explicar una història i per com l'explica. Tot i que no és una novel·la excepcional -cal dir-ho- és atractiva i estimulant però que no goso recomanar per a un públic massa infantil com es diu a la contracoberta del llibre per la complexitat de les diverses aventures que s'hi expliquen, sovint amb una abundància de recursos, i una densitat de comentaris i matisos que poden arribar a "atabalar" un lector massa jove. Tot i així, per a lectors inquiets i actius, la novel·la els satisfarà pel bon ritme, per l'excel·lent descripció dels personatges, especialment, la protagonista Fina que esdevé una creació molt atractiva amb una personalitat clara i influent per només tenir dotze anys d'edat.

El silenci sobrevingut només el trencaven
els sorolls ridículs i les cançons fastigoses i sense
cap gràcia dels caraculs, que no repetiré aquí per
respecte a la sensibilitat i la intel·ligència dels lectors.

Una trama equilibrada dibuixa la presència i la lluita entre dos mons -la dels humans i el monstruós d'Espantilàndia- aquest últim descrit amb tots els qualificatius més esctatològics i pudents que el lectors es puguin imaginar i que constitueixen alhora la part diguem-ne més còmica del relat. La interacció entre aquests dos mons dóna molt de joc per a divertir-se llegint la història amb una rialla constant. 


No desvelaré alguns petits secrets de la novel·la per no entorpir ni avançar esdeveniments, però cal ressaltar el bon ritme amb què l'autor s'enfronta al text, els petits parèntesis que hi fa tot dirigint-se als lectors, el vocabulari estimulant i abundós... Tampoc no em puc estar de destacar la lluita per retrobar la pròpia identitat per part de la protagonista que des del començament es troba desubicada en un món que no considera que sigui el seu i cerca la manera no sols de sobreviure-hi sinó de trobar el seu. El missatge principal de la novel·la és l'esforç i la perseverança per trobar un lloc on la noia es trobi bé i pugui conviure amb els seus i no pas en un món habitat per sers monstruosos, imperfecte, pudents i malèvols.

Suaven de valent, tot encaixant
i esquivant cops sense defallir... intercanviant
frases enginyoses sense ni tan sols panteixar.
Si no les transcric és perquè el ritme de la lluita
era tan frenètic que no tenia temps de copiar-les.



Josep Maria Aloy

dilluns, 7 de novembre de 2016

MAX i els superherois, d'Oriol Malet: un conte entranyable



No calen llargs textos per transmetre una delicada emoció. Cal, això sí, que el text sigui clar i concís. També cal que les il·lustracions siguin exhuberants, detallades, atractives i estimulants... Aquestes són les característiques que es desprenen de la lectura d'aquest excel·lent àlbum infantil, obra de l'escriptor Oriol Malet i de la il·lustradora Rocío Bonilla, que acaba de publicar Animallibres en una edició ampulosa i elegant.


       L'argument del conte no pot ser més senzil i va destinat als primers lectors: al Max el fascinen tots els superherois, però en té un de preferit, que no desvelarem pas, òbviament. En realitat, no és un superheroi sinó una superheroïna: una Megapower. Ella és valenta, i és capaç de fer moltes coses com ara: programar computadores i desactivar bombes, té ultravisió i una força descomunal. Però això per al Max no és el més important de la seva superheroïna. El millor de tot és que Megapower és diferent dels altres superherois, i el Max sap molt bé per què. I els lectors, per molt que s'ho imaginin hauran d'anar a  l'última pàgina per comprovar qui és la Megapower que té completament fascinat el Max.



L'àlbum és un petit homenatge a totes les Megapowers que podem trobar en qualsevol casa o família. I és un cant a l'estimació i a la cordialtat, però també de passada el lector trobarà referències al valor dels contes que l'avi li explica o bé als gustos dels seus amics amb qui comparteix l'entusiasme per la gran diversitat de superherois.

Les il·lustracions dibuixen molt clarament cada una de les escenes de tal manera que les que es refereixen a situacions reals són detallades i molt precises i les que afecten al món dels superherois tenen un aire de còmic espectacular i contundent.  La il·lustradora Rocío Bonilla ha sabut captar molt bé aquesta diversitat de situacions i les ha plasmat amb amb una gran expressivitat.




Josep Maria Aloy