dilluns, 14 de maig de 2018

El 9 de juliol l'escriptor Josep Vallverdú compleix 95 anys


Josep Vallverdú (Fot. Berger)

Doncs sí, ho heu llegit bé. El dia 9 de juliol el degà de la nostra literatura per a nois i noies complirà noranta-cinc anys. I encara més: als 95 anys, Vallverdú gaudeix d'una salut de ferro molt envejable i continua escrivint i publicant.

Autor de més de cent cinquanta obres, la meitat de les quals destinades al públic jove, Vallverdú ha donat mostres evidents d'una fidelitat als lectors i d'un compromís amb la llengua i el país que mereixen un reconeixement sincer de tots plegats, així com un homenatge just i entusiàstic.

Em temo però que no en sabrem prou, com no en sabem mai prou d'agrair la tasca que han fet tants escriptors i escriptores que han dedicat temps i esforç a estimular els sentiments i les emocions i a satisfer les necessitats lectores de la gent jove de casa nostra.


Em temo també que les editorials que han publicat llibres de Josep Vallverdú tampoc no es mostraran massa agraïdes des del moment que es dediquen a descatalogar molts dels seus llibres, alguns dels quals esdevinguts ja uns clàssics.

Tampoc no sé si d'aquí a quatre dies tots plegats oblidarem definitivament el seu nom i la mandra o el desinterès ens impedirà de rellegir i recomanar les seves obres davant l'excessiva invasió de novetats que ens aclapara, moltes d'elles ben poc atractives, certament i amb pobres pretensions.

No sé tampoc si els pares, els mestres, les escoles són plenament conscients de la importància de difondre els nostres clàssics i del que suposa no sols conèixer-los i saber coses d'ells sinó sobretot llegir-los, saber que hi són i tenir-los ben aprop.

(Emili Teixidor, Josep Vallverdú, Joaquim Carbó)

I podria pensar el mateix d'altres autors clàssics com Joaquim Carbó, amb una obra similar, o com l'Emili Teixidor o Sebastià Sorribas, per dir-ne només quatre. Oimés quan dels quatre dos ja no estan amb nosaltres. Autors que van escriure per a nois i noies quan ningú no ho feia perquè eren temps grisos i difícils i escriure en català no era ben vist per "l'autoritat competent".

(Sebastià Sorribas)

Necessitem mostrar-los el nostre agraïment i ells necessiten rebre'l per la seva obra, per les hores i per les pàgines que ens han dedicat a generacions senceres, per la seva complicitat, pel plaer inoblidable que molts lectors han pogut assaborir mentre els llegien.


No els oblidem. Som a temps encara de dedicar-los atenció, reconeixement i de fer-los un homenatge sincer i efectiu.

 El 9 de juliol l'escriptor Josep Vallverdú compleix 95 anys. És un bon moment perquè pugui recollir el que ha sembrat i és un bon moment per mostrar-li el nostre agraïment i el nostre afecte.

 Josep Maria Aloy

dilluns, 7 de maig de 2018

"L'arbre de les il·lusions" de Teresa Clua




Escriure un conte sobre la mort d'un ser estimat no és gens fàcil. Si la mort ha estat una mort tràgica que ha colpit tota la família, encara és més difícil explicar-la. I si es tracta de la mort d'un adolescent, els sentiments i les emocions desborden les capacitats dels humans per respondre a qualsevol pregunta.

Teresa Clua ha escrit una història tan difícil com commovedora: explicar la mort d'un fill encara ben jove i transmetre la dosi de sentiments que aquesta mort ha provocat. "L'arbre de les il·lusions" és la història dolorosa però serena que l'autora intenta explicar i explicar-se i que Thaïs Borri Bas ha il·lustrat magistralment. El conte el publica Stonberg.


        Els qui dediquem una part de la nostra activitat a comentar llibres i a recomanar-los a la gent jove no sempre estem prou preparats per recomanar un conte com aquest. La impotència ens aclapara de tal manera que difícilment podem mantenir l'equilibri necessari entre descriure la història, amb el conjunt de valors que l'acompanyen, i recomanar-ne la lectura amb la seva càrrega de dolor i d'emocions.

En aquests casos és millor que el comentarista calli i deixi que cada lector es passegi per la història al seu ritme i al ritme de les seves emocions i elabori les seves reaccions lliurement sense cap pressió ni cap condicionant. Pares i mestres farien bé d'acompanyar la lectura d'aquest "Arbre de les il·lusions" per tal d'ajudar a respondre aquells interrogants que un tema com aquest pot generar durant la lectura.


 La història és preciosa, escrita amb moltíssima sensibilitat i alhora amb una serenor extraordinària. Una serenor dolorosa però lúcida. Tal com la mateixa autora adverteix: "L'arbre de les il·lusions" no és ben bé un conte, és com un poema. Més ben dit, és un conte que vaig anar destil·lant, destil·lant, destil·lant. Quan el vaig escriure jo em sentia un pit roig que havia perdut una cosa molt important: havia perdut l'arbre de les il·lusions.

L'autora continua dient que aquest arbre no es veu, però hi és. Cadascú en té un dins seu. Està fet de tot el que estimem, de tot el que ens agrada, de tot el que ens fa il·lusió... I amb el protagonisme d'aquest pit-roig arrenca el conte. Un conte que és capaç de deixar en silenci el lector. Certament, un silenci d'aquells que sorgeixen quan una història arriba ben endins. I que als comentaristes ens és molt difícil explicar-ho amb paraules.

Josep Maria Aloy

dilluns, 30 d’abril de 2018

"Nora, la petita campanera", de Maria Carme Roca




Nora, la petita campanera, és la protagonista d'aquest conte de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, amb text de l'escriptora Maria Carme Roca i il·lustracions de Maxi Luchini. Es tracta d'una història divertida no sols pel reguitzell d'il·lustracions rutilants i expressives que acompanyen el text sinó perquè es tracta d'una original aventura que encomana alegria i vitalitat als lectors joves a partir ja dels vuit anys.

La història, com molt bé anuncia el títol, va de campanes i la Nora n'és el personatge central, una nena que viu prop de la catedral de Barcelona i que allò que li agrada més és tocar les campanes. Es diu Honorata, com la campana de la catedral, encara que a ella tothom l'anomena Nora. El que és segur és que té molt clar que de gran voldrà ser campanera.


 El conte està construït damunt d'una història amb fons real que s'explica en una breu introducció i en un epíleg final. És, sobretot, la història de l'Honorata, una campana que fou condemnada un parell de vegades. Coses que passaven en temps antics. I és en aquest punt que arrenquen les trifulgues de la construcció de la tercera de les "Honorates" i del paper que hi va jugar la protagonista i la seva colla d'amics i companys. Fa anys, molts anys d'això i per saber què va passar, la història s'emporta els lectors cap a la meitat del segle XIX, amb una narració atractiva i explicada amb bon ritme i amb la dosi adequada de fantasia.

L'autora sap treure partit i profit d'una aventura insòlita i original que sap combinar molt bé les dosis de realisme i de ficció i permet al lector no sols conèixer un tema tan curiós sinó desenvolupar-lo amb un personatge tan vital i ple d'energia com el de la Nora. Tot plegat amb la finalitat d'arrossegar els lectors joves a un desenllaç feliç, que no comentaré, ple de la necessària complicitat de la colla d'amics i coneguts de la protagonista que no sols l'ajuden a donar la campanada sinó que participen d'una aventura, mai millor dit, de l'alçada d'un campanar. Una lectura, en definitiva, ben atractiva i estimulant.

Josep Maria Aloy



dilluns, 23 d’abril de 2018

"En Jordi i el drac", per a tots els Jordis i els dracs




 La llegenda de Sant Jordi i el drac ha provocat i provoca tantes versions, tantes mirades, tantes emocions... com el nombre d'escriptors que l'han descrit, explicat i il·lustrat al llarg de la història. La creativitat i la inventiva és exuberant i  fantàstica i els lectors joves no es podran queixar mai que, almenys en aquest tema, no se'ls hagi tingut en compte.

La versió que presento avui és la del suec Aron Dijkstra (Sneek, 1992) i porta per títol "En Jordi i el drac". El text i les il·lustracions són del mateix autor i l'àlbum és editat per Animallibres a partir de la traducció que n'ha fet Maria Rosich. Divertits diàlegs i excel·lents il·lustracions afavoreixen i proporcionen una lectura divertida i  distreta que centrarà l'atenció dels lectors joves fins al final.


L'inici del conte és més o menys el de sempre: el petit Jordi es mor de ganes de derrotar el drac Banyatrencat. A partir d'aquí la versió comença a diferenciar-se de la resta de versions existents: al drac no li ve gens de gust lluitar. I no para d'inventar-se excuses per no haver de fer-ho. Això sí, el Jordi no es rendirà així com així... i arrenca una escalada per part del noi on la seva tossuderia i la complicitat, sobretot del ferrer del poble, acabin desembocant en un desenllaç sorprenent on en Jordi en surt guanyador. O potser en surten guanyadors tots dos? Un desenllaç que no puc descobrir sense el permís d'ells, és clar.

Bon Sant Jordi!

Josep Maria Aloy



dilluns, 16 d’abril de 2018

"L'escarabat verd", de Mercè Canela, reeditada!




La recuperació i reedició d'una novel·la que en el seu moment va permetre que molts lectors joves s'emocionessin vivint una aventura i identificant-se amb el protagonista és un motiu d'alegria i de reconeixement per a tots aquells escriptors que fa trenta o quaranta anys van dedicar una part del seu temps a un dels oficis més agraïts però també més compromesos i generosos sobretot quan la situació del país no era aleshores la més estimulant i en uns moments en què el llibre infantil tot just es despertava d'un somni gris i molt llarg.

        La novel·la "L'escarabat verd", de Mercè Canela fou publicada per primera vegada l'any 1977 per Edicions de La Galera, a la reconeguda i mítica col·lecció d'Els Grumets, amb il·lustracions de Joan Andreu Vallvé. D'això fa ja quaranta anys. La novel·la va guanyar el Premi Josep Maria Folch i Torres l'any 1976. Després de ser reeditada diverses vegades, l'Editorial Animallibres l'ha recuperada i l'ha reeditada de nou respectant el text però canviant les il·lustracions que ara són obra de Laura de Castellet. Aplaudim des d'aquí l'excel·lent iniciativa d'aquesta editorial a l'hora d'apostar pels nostres clàssics.

La narració de Mercè Canela continua mantenint un atractiu important malgrat que els lectors d’ara siguin força ben diferents dels d’aleshores. Tenir la capacitat d’escriure un text que no perdi interès amb el pas del temps és un mèrit del que pocs escriptors i escriptores poden presumir. Un dels ingredients més sorprenents i destacables d’aquesta novel·la d'aventures –i en general de moltes de les novel·les d’aquesta mateixa època- és l’empenta que porten els seus protagonistes disposats a emprendre accions arriscades i a superar obstacles imprevistos i perillosos. I tot plegat amb una sana alegria que s’encomana fàcilment al lector. L’alegria i l’energia, en aquest cas, d'un noiet de dotze anys, un cartaginès capaç de navegar pels diversos ports de l'antiga Mediterrània a la recerca del pare del qual ha estat forçadament separat per dos sospitosos lladregots...  

(Portada de la 1ª edició)

La novel·la està escrita amb nervi i no perd el ritme en cap moment cosa que en facilita la lectura i fa que el lector mantingui la intriga tothora pel desenllaç. El llenguatge és precís i treballat, amb expressions riques per la seva expressivitat, per exemple quan se'ns diu com és una ciutat, com són els reflexos del mar o les naus que transporten els mariners... Però sobretot com són els personatges de la novel·la i quines són les seves principals qualitats, qualitats que els fan humans i que sobretot en el cas del noi protagonista transmeten una sèrie de valors positius i molt estimulants i que encomanen vitalitat alhora que desprenen una agradable energia, una energia capaç encara d’encomanar-se –m’agradaria creure-ho!- als lectors d’avui, és a dir: de quaranta anys després.

Josep Maria Aloy


dilluns, 9 d’abril de 2018

"Germans" una petita joia per als més petits




Rocío Bonilla (Barcelona, 1970) s'ha anat especialitzant en la confecció d'àlbums molt atractius per als lectors més petits i cada nou regal excel·leix la resta tant pel que fa a les il·lustracions, espectaculars i molt atractives, com per les idees insòlites i divertides que el conformen. Alguns dels seus àlbums han estat comentats en aquest mateix bloc.

Rocío Bonilla és autora d'obres com "Cara de pardal", el seu primer àlbum en solitari, publicat també a Animallibres, on també ha publicat "La muntanya de llibres més alta del món", "De quin color és un petó?", "Els fantasmes no truquen a la porta" (amb l'escriptora Eulàlia Canal), "Max i els superherois" (amb Oriol Malet) i "Juguem?" (amb Ilan Brenman). Tots ells han esdevingut petites joies capaces d'arrencar sempre un somriure franc i ben espontani als petits lectors.

L'últim producte de la seva prolífica creativitat és un divertiment basat en el fet de conviure amb un germà o germana i, per tant, de ser dos a casa, un fet molt habitual en les famílies d'avui. Així, doncs, "Germans", amb text i il·lustracions de la mateixa Bonilla, i publicat per Animallibres, presenta el pitjor i el millor d'aquesta convivència.

L'àlbum té la particularitat que es llegeix tant pel davant com també pel darrere. Pel davant és quan parla la germana i descriu el seu germà com un mico amb els pitjors defectes... però finalment reconeix que tenir un germà i ser dos a casa no és pas del tot dolent perquè també té els seus avantatges.



Per l'altra cara de l'àlbum trobem que és el germà qui parla i, és clar, té també els seus motius per criticar la germana a qui compara amb un rinoceront, però igualment reconeix també de tant en tant que tenir una germana no és pas tan dolent.

Això sí, els dos estan d'acord i coincideixen plenament que si ser dos no sempre és fàcil ni sempre és difícil del tot, ser tres seria una cosa realment impossible i difícil de suportar.

Es tracta d'un àlbum divertit que permet ser mirat i admirat per tota la família, per comentar-lo tots junts i, és clar, per divertir-se i riure grans i petits alhora amb una total complicitat.

Josep Maria Aloy

dimarts, 3 d’abril de 2018

El cavaller Sant Jordi, en rodolins, de Pere Martí i Bertran




"Per a tots els qui estimen la diada de Sant Jordi i cada any la celebren d'una manera molt especial". Aquesta és la dedicatòria amb què l'autor d'aquest àlbum, Pere Martí i Bertran, inicia el seu relat sobre una de les històries més explicades, més escoltades i més versionades de la literatura per a nois i noies de casa nostra.

"El cavaller Sant Jordi", il·lustrat amb espectaculars dibuixos de Lluís Masachs i publicat per Barcanova és una nova mirada a la coneguda llegenda del drac que sucumbeix sota la llança del cavaller, l'escena sangonosa més emocionant i esperada per als lectors més joves que respiraran tranquils davant la victòria del Cavaller de la mateixa manera que ho farà la princesa.

Que sigui escrita amb rodolins senzills i ben entenedors no vol dir que la història no contingui un cert nivell de contundència. Així és com Pere Martí descriu l'escena principal:

Sant Jordi amb espasa i llança,
ben decidit que s'hi atansa.

El drac, mig estabornit,
deixa descobert el pit.

El cavaller no s'ho pensa:
li clava la llança immensa.

El drac deixa anar un gran crit
i es remou molt mal ferit.

Ben clavada fins al cor,
tots veuen que el drac es mor.

Li surt un gran doll de sang,
que deixa mig xop el sant.

La història, però, ben coneguda i reconeguda per al lector, sempre acaba bé i l'autor ho vol deixar ben clar:

"Princesa, no tingueu por,
sóc el vostre salvador."

Ella comença a dansar;
diu que s'ha de celebrar.

Abraça el sant, decidida,
i el besa ben entendrida.

Sant Jordi, força vermell,
l'hi torna, n'hi fa un parell.

...

Al cap de poques setmanes,
ja repiquen les campanes...


  
És difícil saber per què una història tan senzilla arriba a provocar tantes versions, tantes mirades i tantes emocions... per què tants escriptors li han dedicat i li continuen dedicant tanta atenció... Poc importa als lectors més joves saber la resposta... I fan bé. Allò que realment els entusiasma és deixar-se seduir per la màgia d'una història tan senzilla i atractiva.


I vet aquí, s'ha acabat,
aquest conte ben rimat.


Josep Maria Aloy