dilluns, 19 de juny de 2017

Cinc relats destinats a fer visible el món dels gitanos



Cinc relats ens fan sentir veus i vivències gitanes.
Parem-hi bé les orelles, obrim-hi de bat a bat el cor.

Són diversos els esforços que la nostra societat està fent per integrar tothom en el seu si i tothom vol dir tothom. I, per tant, també el poble gitano, els parents pobres més oblidats i marginats del país, des de sempre. Quantes novel·les o relats juvenils o infantils existeixen al mercat que tinguin com a protagonistes els gitanos? Quina atenció els han dedicat els nostres escriptors?

L'Editorial Fil d'Aram acaba de publicar un volum amb cinc relats destinats als lectors joves que tracten el món dels gitanos. La particularitat d'aquest volum és el fet que els cinc relats que el componen es publiquin en tres idiomes: romaní, castellà i català. El projecte forma part del Pla integral del poble gitano a Catalunya. Un dels seus objectius és el de promoure estratègies per a la implementació d'actuacions d'èxit a diferents espais, com ara els centres educatius, els centres sanitaris i les universitats.

"L'escola "paia" és viscuda amb estranyesa
per part de l'alumnat gitano i les seves
famílies, en bona mesura perquè els costa
trobar marcs de referència que permetin
empatia i, sobretot, sentiment d'utilitat a
aquesta institució". (Miquel Àngel Essomba)

       El llibre que presentem avui, doncs, ha estat elaborat conjuntament per l'equip docent de l'Institut Escola del Prat, junt amb les famílies i l'alumnat. Els seus relats -un total de cinc- i les seves il·lustracions neixen precisament d'aquesta voluntat de compartir uns trets culturals que els identifiquen des d'una perspectiva positiva i enriquidora i fer del context escolar un entorn agradable i de confiança en el qual les persones gitanes puguin veure's reflectides i desitgin participar-hi més activament.

Es tracta d'un llibre d'històries gitanes, explicades per adults gitanos a infants gitanos, amb paraules pròpies gitanes al llarg de totes les seves pàgines. És una obra col·lectiva i un exemple de bona pràctica per l'educació intercultural, a Sant Cosme, al Prat de Llobregat i al conjunt del país.



Cin relats encoratjadors i molt positius

Cinc són els relats que conté el llibre. Són breus, senzills i encoratjadors. El primer es titula El ferroveller -la petita història d'un avi que es llevava molt de matí per anar a recollir ferro... El segon porta per títol Ser gitano - ser gitano és el millor del món... L'escola és el tercer relat i narra la història del José, un nen feliç però a qui no agradava anar a l'escola... La mediadora, el quart, és la història de la Rafaela, una dona gitana que viu a Sant Cosme, una dona valenta i treballadora que es va proposar estudiar per ser mediadora i és feliç ara treballant entre persones gitanes i paies. L'últim és El matrimoni -els gitanos es casen en set passos, tants com vides té un gat. I el relat explica quins són els set passos. Òbviament són relats optimistes i sempre positius que pretenen estimular els lectors, siguin gitanos o no, a entendre que entre uns i altres no hi ha tanta diferència i que tots som -o hauríem de ser-capaços de conviure i relacionar-nos de la millor manera.

El recull dels relats, la seva transcripció i traducció a les tres llengües, les il·lustracions i la maquetació i tot el que ha tingut a veure amb la idea i la planificació ha estat fruit de la participació activa de famílies, alumnat, professorat i entitats amb les quals l'Institut Escola col·labora habitualment. Un volum exemplar que hauria de tenir continuïtat.

"Esperem que us emocioneu
de la mateixa manera que ho fem
nosaltres cada vegada que obrim aquest
llibre i llegim i mirem i ens reconeixem en
tot el que hi ha." (Jaume Bosch del Rio,
Director de l'Institut Escola del Prat).


Josep Maria Aloy

dilluns, 12 de juny de 2017

"Un llop com cal", un conte com cal, de Joaquim Carbó



El llop és una de les bèsties més presents en els contes infantils. Hi són descrits de les més variades maneres i amb tota mena de característiques atenent al grau de ferotgia, de bondat, de complicitat i de generositat que manifesten. I també del grau d'humor de l'autor. N'hi ha per a tots els gustos i sensacions, per a totes les conductes i emocions. La història l'ha tractat de tot, sovint injustament.
El llop del veterà escriptor Joaquim Carbó, publicat per Nandibú i il·lustrat per Pedro Rodríguez Rodríguez, és  "Un llop com cal".

Com molt bé diu la contracoberta del llibre, un llop, fill d'una lloba de molt bona família del Pirineu, decideix escapar-se del jardí d'una casa de ciutat on va néixer perquè la seva mare havia estat capturada feia uns anys. La mare li ha explicat les delícies de viure en llibertat. El llop, il·lusionat per arribar al Pirineu on van viure els seus avantpassats, aprofita la primera ocasió que se li presenta per escapar-se.

Em sembla que els homes,
quan deixen de ser infants,
ja només pensen a dir
i a fer criaturades

En començar el conte, el llop es presenta i explica al lector com són aquests animals, què fan, com viuen, com es reprodueixen, què mengen... i ho fa a base de pictogrames, en les dues primeres planes del llibre, un gènere, el dels pictogrames, que agrada molt als lectors joves. A partir d'aquesta breu i original presentació, arrenca la història d'aquest "llop com cal", explicada en primera persona. S'afanya a aclarir que els llops tenen mala fama per culpa d'un parent seu que fa molts anys es va menjar l'àvia d'una nena molt simpàtica que es deia Caputxeta Vermella, cosa que qualifica de mentida podrida... quin llop es pot empassar ell sol una iaia sencera vestida i calçada amb esclops, guarnida amb arracades, ulleres. agulles de fer mitja, anells..? Em sembla que els homes, quan deixen de ser infants, ja només pensen a dir i a fer criaturades. I comença a explicar la seva vida... que ve d'una família del Pirineu però que sempre ha viscut en captivitat... El "llop com cal" explica que es troba dormint al carrer perquè ha aprofitat la primera ocasió que se li ha presentat per escapar-se de casa i anar al Pirineu, a les terres on van viure els meus avantpassats... Per estalviar-se problemes amb els humans només viatjarà de nit... I, de cop, s'acomiada del lector: Us prometo que quan arribi a Ribes de Freser us enviaré una postal perquè estigueu contents. Serà senyal que la meva aventura ha acabat bé.


 Amb aquest final sobtat i contundent, que ens deixa amb un somriure als llavis, el lector es queda amb les ganes de saber com acaba l'aventura d'aquesta intrèpida bestiola. Però ja no cal perquè el missatge de l'autor ha quedat fixat en els sentiments dels petits lectors: el camí de la llibertat serà difícil de seguir però és l'únic que ens aportarà satisfacció i que ens permetrà viure allà on vulguem i acompanyat de qui vulguem que és en definitiva allò a què aspirem tots els éssers vius, llops i humans. Tot i així esperarem la postal... Una lliçó com cal, mestre Carbó!


Josep Maria Aloy

dilluns, 5 de juny de 2017

"I si fos un ocell?", un conte emotiu d'Anna Manso



"I si fos un ocell?" és un conte especial, basat en fets reals escrit per Anna Manso i il·lustrat per Susanna Campillo, que acaba de publicar l'Editorial Arcàdia, i que explica una història emotiva que esdevé un cant al coratge i a la perseverança com a eines per recuperar l'estabilitat no sols de la protagonista del relat sinó de tots els que conformen el seu entorn. El missatge que transmeten els mots del filòsof Joan-Carles Mèlich a la contracoberta del llibre i que reprodueixo al final d'aquest comentari, parla precisament del fet de perseverar, la idea que guiarà en tot moment la lectura que en facin els lectors sobretot joves.

Inventar per inventar no té gaire sentit.
Busca un problema i llavors troba
el millor invent per solucionar-lo.

Una història basada en fets reals

       A vegades les històries neixen per casualitat o són fruit de la imaginació de l'autor o de l'autora. Aquesta història però no va néixer ni per casualitat ni és fruit de la imaginació de l'Anna Manso. És una història real que l'autora explica en el seu blog i que va patir ella mateixa en pròpia pell. Per tant, no és inventada i les històries que són basades en fets reals són històries que moltes vegades han fet patir abans de néixer.  Precisament per això tenen necessitat de ser escrites, de ser explicades i de ser llegides. Potser fins i tot amb més atenció i amb molta més emoció.

L'autora explica que tot va començar fa molts anys, quan va suspendre per tercera vegada l’examen per al carnet de conduir i va saber que allò no estava fet per a ella. Encara més, amb els anys s’hi va afegir una por cada vegada més gran a les altures. Mentre rumiava com havia de suportar aquella por una amiga es va disposar a ajudar-la. La nostra protagonista va aprendre coses com que la valentia és fer tot allò que et fa por, tot i que et faci por. I que la perseverança és una aliada imprescindible. I va provar de fer alguns exercicis com pujar dalt del terrat del seu edifici del barri de Gràcia per aprendre a mirar enllà i cap avall, cap al terra, cap a l’abisme. Havia de conviure amb aquella por si la volia vèncer, per molt malament que s'ho passés.


 Però no puc explicar el final. Sí que puc explicar que va decidir escriure aquesta història. Una història la protagonista de la qual es diria Lola, que tenia un fill que es deia Arnau i que va ser el motor que va revolucionar els canvis necessaris perquè la seva mare es curés d'aquelles pors i les superés. L'Arnau, tot i tenir problemes ell mateix, ja que treia mals resultats a l'escola, tenia una intuïció i un optimisme extraordinari. No sols va ajudar la mare sinó que també va ajudar a la germana, una adolescent un pèl massa desbordada per viure amb una certa estabilitat i va ajudar a crear un clima dins la família que facilités la convivència entre tots plegats. L'Arnau, vaja, es va convertir en l'heroi de la pel·lícula i la seva dedicació va ser total per solucionar les mancances i les diverses problemàtiques familiars.

"I si fos un ocell" és un cant a l'esforç i a la perseverança. Una mena de manual per saber què podem fer davant els obstacles, davant les dificultats amb què ens podem trobar en la nostra vida. 
Una de les qualitats de l'Arnau era la seva imaginació. Ell creia que la mare havia estat en una altra vida, un ocell i que per això li havia de ser fàcil superar aquelles pors a les alçades. Era, si més no, una idea interessant i divertida que la mare va entomar i va fer seva. I no puc explicar més. Només que tot el que va fer l'Arnau no va ser inútil. L'esforç per superar obstacles no és mai inútil i el coratge que cal tenir per perdre les pors sempre comporta uns beneficis.

"L'ésser humà camina, anhela i desitja,
i també fracassa en els seus propòsits, veu
els seus projectes trencats pels esdeveniments
 i per les contingències del temps i de la història.
 I, enmig de la desesperança, contra tot pronòstic
 i contra tota lògica, l'ésser humà persevera,
insisteix en el desig i en la utopia."
(Joan-Carles Mèlich)


Josep Maria Aloy

dilluns, 29 de maig de 2017

"Els mitjons de l'ogre" un conte de Maria Carme Roca



Hi ha ogres i ogres. I en Maties, l'ogre de la Maria Carme Roca, era petit i rabassut. No feia gens ni mica de por, perquè era molt amistós. Això sí, feia molta pudor, sobretot de peus, que els tenia molt grossos.
Tampoc no li agradava devorar criatures. Era un ogre tranquil i força eixerit. Ah, i el més important de tot: col·leccionava mitjons.

El conte, publicat per Jollibre/Grup Promotor i il·lustrat amb imatges fresques i lluminoses per Eva Sans, explica amb un llenguatge molt amè i accessible als primers lectors, la petita i simpàtica aventura d'aquest ogre carregat de mitjons que un dia s'adona que els va perdent, avui un i demà un altre.

       Una de les gràcies del conte, a més de l'argument centrat en els mitjons, és la utilització de tant en tant dels rodolins, un recurs literari que als lectors joves els encanta per la musicalitat i el joc de paraules que permet. És més, fins i tot els permet d'inventar-ne ells mateixos i contribuir d'aquesta manera a ampliar o allargassar la història. Així trobem que l'ogre tenia mitjons per ballar, mitjons per passejar; mitjons per dormir, mitjons per presumir i de vermells, un munt de parells... Cada dia al matí escollia els mitjons que es posaria: ... avui, que és un dia festiu, me'ls posaré de color ben viu... La majoria feien també molta pudor. Però a l'ogre això li era igual. I és que d'aquesta manera era més fàcil suportar la relació amb els altres animals.



Però des de feia un parell de setmanes, en Maties estava força preocupat. Resulta que de cop i volta, perdia mitjons, els seus estimats mitjons. De mica en mica es va anar capficant. Algú els hi prenia? Qui els voldria els seus mitjons? I per a què? Va convidar a berenar algunes bèsties però no van saber què dir-li. L'única cosa que va aconseguir va ser atabalar-se encara més. I va decidir consultar-ho a la Rata Sàvia. Es va posar uns mitjons amb farbalans, que eren molt elegants... Al cap d'un parell de setmanes la Rata Sàvia li va dir: -Ja tinc el que buscaves. -Ah, sí? Que bé! Explica't, explica't!

Però, és clar, no puc explicar tot el conte perquè això és feina de cada un dels lectors. I, compte! Perquè una cosa és saber qui era i l'altra demostrar-ho. I les dues coses les han de descobrir els petits lectors. Segur que en són capaços. Només puc dir que per arribar al final els lectors hauran de trobar-se amb els millors personatges dels més importants contes tradicionals. És un altra de les sorpreses que ens guardava l'autora. Vinga, doncs! Endavant!

Aquí acaba aquest llibre
escrit, il·lustrat, dissenyat,
editat i imprès per persones
que estimen els llibres.



Josep Maria Aloy

dilluns, 22 de maig de 2017

"El bolígraf de Higgs" una bona novel·la juvenil, divertida i esbojarrada



Molts han estat els que han cregut al llarg
de la història que imaginar és el primer pas
en ferm per veure feta realitat qualsevol cosa.

"El bolígraf de Higgs" és una novel·la de Rubèn Montañá (Badalona, 1983) publicada per l'editorial Animallibres. D'aquest autor ja he comentat en aquest mateix blog dues obres més: "La botiga de mascotes extraordinàries" (Barcanova, 2014) i "La nena de l'arbre" (La Galera, 2014). Si la de les mascotes és un relat nascut per fer petar de riure i escampar el bon humor entre els lectors joves, el de la nena de l'arbre és una novel·la tendra i atractiva que es desenvolupa en un ambient de meravellosa fantasia, aparentment inversemblant, però que captiva totalment l'atenció del lector.

Tant l'una com l'altra, com la que presento avui, són novel·les que mostren una gran capacitat d'inventiva i d'observació per part de l'autor així com un sentit esplèndid de l'humor i, en molts moments, d'una esbojarrada capacitat de sorprendre i captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Són obres, la major part premiades, que honoren el seu autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà qualsevol lector de qualsevol edat.

       L' esbojarrat i divertit argument d' "El bolígraf de Higgs" gira a l'entorn d'un protagonista principal, l'Èric, un trasto una mica totxo, nefast com a alumne però posseïdor d'una gran imaginació... Li bullien milions de pensaments dins del cap...L'Èric comparteix el protagonisme amb la seva amiga més amiga, l'Alexandra, intel·ligent però sobretot molt fidel que l'acompanya sempre i l'ajuda en tot el que pot. La vida de l'Èric canvia totalment quan un dia rep com a regal un bolígraf i s'adona que tot el que escriu amb aquell bolígraf pren vida i es converteix en real... A partir d'aquí la història agafa una embranzida sensacional i, no cal dir, que tot es dispara, tot s'embolica i, també, tot es va complicant, de tal manera que al final l'Èric, paradoxalment, hauria desitjat no haver rebut mai un regal com aquell...

És fàcil imaginar-se, ja només d'entrada, l'embranzida que és capaç d'agafar una història com aquesta si l'autor té una bona imaginació. Hi ha molts elements que acrediten aquesta capacitat de l'autor cosa que permet que la novel·la es vagi convertint en un pastís delitós i divertidíssim capaç d'empènyer al més tranquil dels lectors a una desmesurada velocitat lectora que li pot fer perdre la noció del temps fins al punt que s'oblidi de sopar o fins i tot d'anar a dormir.

Hi ha capítols magnífics com el que gira a l'entorn d'una redacció que ha de fer la germana petita del protagonista, sobre refranys i frases fetes. Sense adonar-se'n, la noieta escriu l'exercici amb el bolígraf de Higgs del seu germà i resulta que totes les frases fetes un cop escrites es converteixen en reals. Així trobem coses com el noi que trencava barres de gel per demostrar que estava enamorat, o bé el pobre rodamon que en comptes de demanar caritat pentinava el gat. També moltes persones xerrant i aixecant la camisa al seu interlocutor o un que donava una carbassa a la seva parella o un altre que xisclava després de posar la mà al foc i un altre que evitava que el seu company es posés pedres al fetge... També és vibrant el capítol on l'Èric s'adona que l'Alexandra li agrada i està ben enamorat d'ella i té la temptació d'escriure alguna noteta amb el seu màgic bolígraf per facilitar les coses de l'amor i fer que la noia també senti el mateix que ell. Però reflexiona i pensa que això seria fer trampa i enamorar-se és una cosa molt seriosa que no pot dependre mai de la màgia d'un bolígraf.

Rubèn Montañá

La novel·la té molts recursos que l'enriqueixen positivament. L'autor utilitza unes notes a peu de pàgina per parlar directament amb el lector o fer-li l'ullet o aclarir-li algun dubte. Així trobem notes com aquestes: a la pàgina nou l'autor felicita al lector per haver arribat fins aquí i l'anima a continuar i li diu que si li costa de llegir a l'autor encara li ha costat més escriure-la... En una nota a la pàgina setanta-sis l'autor escriu: -Vols saber què va escriure l'Alexandra amb el bolígraf de Higgs abans d'anar a demanar ajuda? No t'ho penso dir. Ara no, si més no... No cal dir que el sentit de l'humor no s'abandona pràcticament en tota la narració i són molts els moments en què el lector s'ho passa més que bé llegint els acudits divertits que la novel·la presenta. Però l'autor no deixa de banda que, malgrat que es tracti d'una novel·la de ficció on la fantasia hi fa estralls enormes, no deixa de banda, deia, els moments més intensos de reflexió sobre què és real i què és fictici. I en uns capítols finals, el lector pot trobar dificultats per entendre els missatges més filosòfìcs i profunds sobre els temes referents a la vida real i a tot allò que ens sembla real i no ho és... No puc explicar més coses per no avançar el final. El que és segur és que l'escriptor Montañá considera els lectors com a persones que pensen i no s'està de manifestar opinions i arguments que conviden a rumiar una mica. Si fer riure és una de les finalitats de la literatura, fer preguntes i fer reflexionar és una altra dels importants objectius. En definitiva es tracta de considerar el lector una persona intel·ligent, una qüestió imprescindible i que a vegades alguns escriptors obliden.

Podria estar parlant hores sobre la novel·la però no puc allargar-me més. Es tracta, en definitiva, d'una obra plena d'idees exòtiques, fins i tot innovadores, fins i tot extravagants i fabuloses, un camp immens obert a la creativitat i tot plegat perseguint el bon humor, l'esbojarrada general, l'alegria comunicativa i les ganes de buscar la complicitat amb els lectors. En aquest sentit, ja ho vaig dir en una ocasió, Rubèn Montañá té excel·lents possibilitats no sols d'atraure lectors sinó d'estimular en ells la capacitat d'inventar i de recrear situacions i històries desconnectades de la realitat. Deia el crític i escriptor Pep Molist fa uns mesos: la figura de Rubèn Montañá s'ha enfilat, amb molta empenta, a l'escenari de la literatura infantil en català. La seva veu s'hi projecta amb força, amb estil, amb frescor... I aviat començarà a arribar als lectors. D'aquí a ben pocs dies. Jo diria que en sentirem a parlar! Si d'aquestes paraules fa uns només uns mesos jo puc dir amb contundència que la petita profecia de Pep Molist ja és una realitat. Benvingut i benvolgut, Rubèn Montañá!

Josep Maria Aloy


dilluns, 15 de maig de 2017

"L'actor Lucas Bilbo, d'Àngel Burgas,una novel·la juvenil insòlita



La capsa negra ha de ser un regal, ha d'anar
embolicada, i amb un llaç, si cal. S'ha d'entregar
a mà a la persona que t'ha fet mal perquè la rebi
com un regal, i si és possible, públicament...
Serà el paper més difícil de la meva vida..

Amb poc més de dues-centes pàgines, l'escriptor Àngel Burgas (Figueres, 1965) ens enfronta a un text dur, colpidor i de molta actualitat: els abusos sexuals dins la família. L'autor vol demostrar -i ho fa amb la suficient delicadesa i sensibilitat- que qualsevol tema, fins i tot l'assetjament sexual, és susceptible de ser novel·lat perquè forma part directa o indirectament de la vida de molts lectors, incloent-hi, és clar, els lectors més joves.

"L'actor Lucas Bilbo", editat per Edebé, és l'última novel·la de Burgas, un escriptor que amb poc temps s'ha destacat per una trajectòria excel·lent i molt atractiva. Algunes de les seves obres passen d'unes mans a les altres i són llegides per multituds d'alumnes d'arreu. En aquest mateix bloc ja vaig comentar una altra de les seves novel·les, "Noel et busca", considerada una de les millors de l'any 2013, per la qual cosa va rebre el Premi de la Crítica Serra d'Or.


       "L'actor Lucas Bilbo" planteja ja des de les primeres pàgines un conflicte que s'anirà definint de forma gradual però amb un ritme creixent i una intriga desbordant. Segons llegim a la contraportada, "ningú no va ser conscient de la desaparició de la Rut el dia en què es va produir. Aquell matí havia anat a classe, -feia 2n. de batxillerat- però a la tarda no va aparèixer pel gimnàs a l'hora de l'assaig de teatre. L'endemà tampoc no va anar a classe.. Aviat els seus companys es van adonar que alguna cosa estranya passava: els professors estaven neguitosos i, a mig matí, es va presentar la policia. El rumor es va estendre com la pólvora als quatre segons:"Ha desaparegut la Rut Fàbregues!"

 

El lector assisteix des de bon començament a un relat ambiciós que el convida a participar en la investigació del cas i l'estimula a viure amb emoció la seva resolució. Com un investigador més es preguntarà: quin misteri s'amaga rere aquesta desaparició? Quina relació tenen els dos protagonistes de la novel·la? Quina és la reacció dels pares de la noia, dels companys de l'institut, dels amics... Però això no és tot ja que un nou element s'afegirà al tema de la novel·la: l'afició al teatre tant de la Rut com del Lucas. Aquest últim acabarà essent un gran i sol·licitat actor tant de cinema com de qualsevol de les sèries televisives. La conjugació d'aquests dos grans temes: l'assetjament i l'afició al teatre formen un tàndem interessantíssim que ajuda a entendre moltes reaccions dels personatges i complementa moltes de les accions i decisions que han de prendre. La novel·la es resol amb una bona dosi de realisme i d'intriga que captiva el lector i no el deixa reposar ja que se sent totalment atret i atrapat per un desenllaç contundent i clar que no puc explicar per no avançar conclusions.


A la novel·la, el lector toparà també amb petites llaminadures d'una trama treballada amb gust. Una d'elles, per exemple, serà la relació entre Lucas, el protagonista, i el comissari que investiga el cas de la desaparició de la noia. Un lector observador descobrirà que aquesta relació que comença freda, desconfiada i distant es va greixant i convertint en un joc de complicitats que la va enfortint a poc a poc. El noi i el policia tan aviat se les tenen com es desafien mútuament, com es paren trampes, com s'envien silencis... dins d'una complicitat creixent que fa que les relacions vagin també creixent en confiança i fidelitat i tinguin un final positiu i eficaç.

(Àngel Burgas)

L'objectiu més clar i contundent que ofereix la novel·la és que el lector no sols entri en contacte amb uns fets tant degradants com són els que tenen a veure amb els abusos sexuals sinó que, a més, li serveixin per prendre consciència de la seva gravetat i de la seva perillositat. La literatura també serveix per això. Per ajudar a créixer en felicitat personal i en llibertat. I a viure respectant els altres, cosa que l'autor ha sabut fer de forma brillant i natural. Es tracta, en definitiva, d'una bona història molt recomanable.

D'acord, no era teatre, sinó realitat, però
 la Rut havia escollit una posada en escena teatral,
amb un element d'atrezzo que era la capsa negra,
de la qual emergia tot el dolor i tota la impotència
que havia sacsejat la vida d'aquells personatges.
És vida o és teatre? Quina és la frontera?


Josep Maria Aloy 

dilluns, 8 de maig de 2017

"La immortal", de Ricard Ruiz Garzón, un relat estimulant


La màgia dels escacs és descobrir
el que és invisible.

Quan una novel·la té com a protagonista un tauler d'escacs s'enriqueix sens cap mena de dubte i ofereix la possibilitat de satisfer el lector a través de la intriga i la màgia d'aquest joc que, sovint, esdevé una metàfora de com afrontar la vida, de com es guanya i de com es perd. Protagonistes i lectors aprenen que res és fàcil i que un moviment equivocat d'una peça pot capgirar qualsevol destí.

"La Immortal" és un relat amb aquestes característiques. L'autor és l'escriptor i periodista Ricard Ruiz Garzón i la novel·la està traduïda al català per Maria Llopis i il·lustrada per Maite Gurrutxaga. "La Immortal" va guanyar el Premi Edebé de Literatura Infantil i està publicada a la mateixa editorial que atorga el premi.

... no hi ha res més terrible en aquest món
que reprimir la vocació d'un nen...

       
La  contraportada del llibre resumeix molt bé l'argument i els principals moviments -mai millor dit- d'aquesta bona partida d'escacs: "La Júlia és una nena de gairebé dotze anys que dibuixa molt bé. Viu a Ginebra amb la seva mare i el seu avi. El seu pare, un pintor famós, se'n va anar a Hongria quan era petita. La Judit s'està preparant per participar en un concurs de dibuix quan, de manera inesperada, descobreix els escacs i comença a aficionar-s'hi. La Judit jugarà moltes partides, però n'hi ha una que li canviarà la vida. La disputarà contra Mr. Aliyat, un estrany mestre dels escacs, nascut a l'Iran, que es comunica a través d'unes notes enigmàtiques.

La narració, amb tots aquests elements, té moments trepidants i molt atractius. Cada moviment de la protagonista és comparable al moviment d'una peça. I al revés: cada moviment d'una peça origina un nou escenari amb les seves evidents conseqüències, a vegades irreparables. Cal vigilar de no equivocar-se, cal estar amatent. En els escacs es donen les mateixes situacions que en la vida: hi ha naixements, morts, guerres, alegries, sacrificis, imaginació, atacs, defenses, lleialtat, covardia, valor... En un tauler s'hi pot dibuixar la vida, i qui en té la millor perspectiva la dibuixa millor. I encara més: per ser un guanyador, per ser un bon guanyador, cal saber perdre.

Els peons som així: humils, però capaços de tot.
Fins i tot de decidir una partida...

Les diverses escenes de dos personatges separats per un tauler són dos mons enfrontats. Cada un d'ells amb una història al darrere i amb una trajectòria vital que dependrà de l'encert de les diverses oportunitats que s'aniran presentant. Els escacs ens recorden que el món és un conjunt de possibilitats gairebé infinites i que cal prendre decisions constantment per poder avançar. No avançaré el desenllaç ja que és el lector qui l'ha d'assaborir i pair quan hi arribi. Només puc avançar que l'autor ha reservat una bona dosi de tensió i d'expectació al llarg de l'obra capaç de motivar el lector a llegir d'una tirada el llibre. La passió pels escacs, que és comparable i transportable a la passió per la vida, és un clar missatge que l'autor no s'està de difondre durant l'obra.


 Una bona galeria de personatges dibuixats amb precisió i rics en detalls permeten que al lector li sigui fàcil identificar-se en algun d'ells. També proliferen en el relat un munt de referències tant en el camp de l'art i del dibuix com també en alguns aspectes de la immigració. No cal dir que les referències als millors jugadors d'escacs del món hi aporten també informacions interessants i curioses. Les il·lustracions en blanc i negre de Maite Gurrutxaga hi deixen una mirada seriosa, un pèl distant però que retrata bé algunes de les escenes més importants del relat. Pel que fa a la versió catalana de Maria Llopis, la novel·la es llegeix bé, amb bon ritme i amb un llenguatge acurat i accessible a lectors a partir dels deu anys, sobretot si coneixen el joc d'escacs. El llibre pot convertir-se, doncs, en un bon regal per a ells i per a qualsevol lector de qualsevol edat.
Perquè som iguals, oi?
No juguem tots al mateix joc?
No comencem amb les mateixes peces?


Josep Maria Aloy