dilluns, 27 de febrer de 2017

El detectiu Felip Marlot no es jubila



Acaba de sortir publicat per l'editorial Barcanova i amb il·lustracions d'Òscar Julve, el setè llibre de la sèrie del detectiu Felip Marlot, una creació -i recreació- de l'escriptor Joaquim Carbó que als seus vuitanta-quatre anys no deixa que es jubili el seu personatge més estimat. Al contrari, el detectiu, que es manté jove com el primer dia, encara té corda per a més aventures.

Felip Marlot va iniciar la seva singladura l'any 1979 en un volum titulat "En Felip Marlot". De seguida va tenir un ressò prou important com perquè l'autor n'escrivís una segona part: "Un altre Felip Marlot, si us plau", l'any 1983; va seguir-los un tercer volum titulat "El rock d'en Felip Marlot", l'any 1992. Aquests tres primers volums foren publicats per Publicacions de l'Abadia de Montserrat i il·lustrats per Maria Rius. Les aventures del detectiu van tenir una aturada fins l'any 2004 en què Barcanova va publicar els quatre volums restants "Felip Marlot i les joies" , il·lustrat per Pau Bassolí; "Un dia en la vida de Felip Marlot" l'any 2011 i "Les vacances del Felip Marlot", el 2013. Aquests dos últims, com el que presnetem avui, han estat il·lustrats per Òscar Julve.


Felip Marlot, un personatge singular

       Felip Marlot és una de les creacions més notables i populars de la literatura infantil i juvenil catalana. La seva personalitat i el seu tarannà generen una gran complicitat en els lectors joves que li dediquen tan aviat un somriure com una gest de commiseració i fins de complicitat en moments ben diversos de la seva quotidianitat. Contràriament al seu creador, que ha complert vuitanta-quatre anys, el detectiu no ha envellit. Trenta-quatre anys després de la seva presentació pública es manté jove, actiu, vital, rondinaire, pelat com una rata però servicial com mai. En dono més detalls en un altre comentari d'aquest blog (veure'n més informació) on el defineixo com a professional intuïtiu, tendre, senzill i ple de sentit comú. Ingenu i sincer a estones i xerraire i noble en tot moment. Un antiheroi amb molts dels tics del seu creador. Una veu sovint molt clara i crítica que esdevé, sense proposar-s'ho massa, portaveu de la consciència col·lectiva de la societat. Ell mateix es defineix com l'honest, eixerit i perspicaç Felip Marlot. Reconeix que cada dia hi ha més gent que l'aprecia, gràcies als llibres que ha escrit sobre les meves aventures un escriptor de segona fila. Gràcies, doncs, Quimet Cartró! Te'n dec una! (23).

Felip Marlot és un detectiu tendre, com he manifestat, que no té res a veure amb la violència de les narracions habituals de la “sèrie negra” (com les de Raymond Chandler… on Carbó s’inspira). En canvi participa d’alguns aspectes del famós Marlowe: és un solitari, té un despatx petit i tronat; no li sobren gens els diners i és un idealista que creu que cal ajudar aquells que s’ho mereixen encara que no puguin pagar els seus  serveis. Els casos en què intervé no acaben amb una trompada ni s’arriba a disparar un sol tret. Resol tots els assumptes fent treballar el cervell i amb l’ajuda de la casualitat, perquè no es tracta d’un superhome, sinó d’un ciutadà normal i corrent tot i que en cada ocasió que intervé hi ha un punt de follia. Ja sigui per ell mateix, ja pels clients que li demanen ajuda, les seves històries estan tocades d’un element fantàstic dosificat amb finor i bon humor, que les fa atraients per a grans i petits.

(Joaquim Carbó)

En Felip Marlot i les clavegueres

Només començar aquesta nova aventura, el detectiu, mentre es prepara el sopar, recorda alguns dels casos que ha portat. El lector s'adona de seguida que són d'allò més variat i generalment ben insòlits, com per exemple: el d'aquell militar que havia perdut el pas; el d'un ministre a qui havien pres la cartera; el del veí que no recordava on havia aparcat el cotxe; el de l'escriptor que havia perdut les idees perquè li acabaven de robar la llibreta on apuntava tot el que se li acudia; el d'un astronauta que s'havia clavat un cop al cap i les estrelles que veia no tenien res a veure amb les que coneixia tan bé; el d'un futbolista que havia perdut de vista la porteria... I embolica que fa fort!

I la primera trucada d'avui, quan encara no ha pogut sopar, és la d'una senyora que pateix per un asteroide que han dit que podria caure a la terra l'any 2094 i encara que ella ja no hi serà pateix per si cau al cementiri on serà enterrada o bé a la casa dels seus nets i renéts... El detectiu té feines a calmar-la i li diu que posarà en marxa els seus contactes i ja la tindrà al corrent...

El segon encàrrec és el d'un matrimoni que li ensenya una carta que ha rebut on uns lladres, de forma molt educada, es presenten i expliquen que volen robar-los però ells mateixos posen les condicions: serà el dia 14 i han de deixar cent mil euros a la taula perquè saben que els negocis malgrat la crisi els van molt bé... i per no sentir-se tan incòmodes hi adjunten unes entrades per al Gran Teatre del Liceu en què aquella mateixa hora fan "La Traviata" que saben que els agrada molt. Saluden educadament i signen com els Rapinyaires Anònims.

És obvi que no explicaré ni com porta a terme aquestes noves feines el detectiu, ni com acaben, per tal de permetre que els lectors s'ho passin bé descobrint com evolucionen les coses, fruint de l'habilitat narradora de l'autor, del ritme constant i accelerat del relat, de les sortides de to d'alguns personatges, dels acudits i el bon humor, de l'aiguabarreig d'elements que el fan atractiu i llegidor, d'un desenllaç àgil i contundent que tanca la novel·la amb un final ben construït que deixa el lector amb un bon somriure als llavis i un grapat de simpatia cap al detectiu. La senzillesa del detectiu i el seu sentit comú s'encomanen fàcilment. Si aquest és un dels principals objectius que Carbó persegueix amb el seu benvolgut Felip Marlot, crec que es pot quedar ben satisfet perquè ho aconsegueix amb escreix no sols en aquest últim títol sinó en tots els set llibres de la sèrie.

Amb la seva ironia i bon humor tan característics, Felip Marlot s'acomiada dels lectors dient-nos que podem estar tranquils perquè aviat estaré una temporada fora i no importunaré ningú. Us asseguro, però, que si me'n passa alguna de curiosa, ja sigui dalt el vaixell o en una illa grega, no em faré pregar i us l'explicaré a la tornada. Paraula! Queda clar, doncs, que Felip Marlot no es vol jubilar. Estem avisats!


Josep Maria Aloy

dilluns, 20 de febrer de 2017

"L'enfonsa pirates", un conte infantil ben pompós



El capità Barbanegra i la seva tripulació de pirates estan apunt de descobrir una illa carregada de tresors de tota mena. Però... no aconseguiran pas els seus propòsits. La cobdícia no és bona consellera ni ajuda massa als qui la practiquen.

"L'enfonsa pirates" és un conte il·lustrat i escrit per Jonny Duddle i publicat per Edicions del Pirata. Les converses que tenen els personatges van dins de bafarades de còmic per facilitar la lectura i la diversitat de veus. L'àlbum va aconseguir un notable èxit i ha guanyat diverses distincions. L'edició és tot un luxe convertit en un bon al·licient per als lectors joves.



 Va de pirates i filubusters

       Estem a Port Reial, al vespre on tot està quiet...De sobte apareix un vell violinista tocant i cantant una cançó que diu que un dia que estava pescant va observar una illa feta d'or al bell mig de l'oceà... La cançó capta l'atenció del capità Barbanegra, que deixa la cervesa i, llepant-se els llavis, brama per la finestra...-Un tresor, acabes de dir? Que ens pots ensenyar el camí? Els pirates somien ja amb grans tresors... El violinista li contesta que per poder-hi tornar va dibuixar un mapa. Creu que hi trobaran un enorme cofre. El violinista li cedirà el mapa si el deixen anar amb ells i li permeten compartir el tresor. El capità els proposa a tots salpar com més aviat millor...

Avui sí que puc avançar-me i dir que els pirates no surten amb la seva perquè no van escoltar bé el final de la cançó que deia: -No necessiteu els tresors antics, però us heu arriscat per voler ser més rics. I és que ser cobdiciós, no és profitós... I una enorme bèstia els va fer naufragar a tots plegats... El monstre, encara fent la digestió, va cantar la seva última cançó que acabava dient que tot serà un bon dinar per a ell.


 Si el text és un petit cant a la senzillesa i humilitat i un clam contra l'ambició, la cobdícia i l'interès pels diners, les il·lustracions constitueixen un petit homenatge a la pompositat de les imatges, a la grandària de les formes, a l'exageració dels retrats dels personatges i, en general, a l'abundància de detalls que les fan divertides i extraordinàriament atractives. Tot plegat converteixen el que seria una senzilla història de pirates en un bon esquer per divertir els més petits de la casa.


Josep Maria Aloy

dilluns, 13 de febrer de 2017

“Fantasmes com nosaltres”, de Miquel Pujadó



“Fantasmes com nosaltres” del polifacètic Miquel Pujadó és una divertida i atractiva novel·la per a joves, publicada per l’editorial Barcanova. Es tracta d’una clara i desvergonyida immersió al món fosc i desconegut dels espectres i fantasmes, tot plegat narrat amb molt d’humor –sense el·ludir escenes dures- amb claredat i convicció.

...i saber que estem condemnats des
del moment de néixer i que només
som un breu llampec entre dues
eternitats  de foscor, de no-res…

L’autor és un escriptor amb recursos molt variats que forneixen a bastament tota la trama del relat: els seus múltiples coneixements, especialment de cinema i literatura, el seu humor habitual i transgressor, a vegades excessiu, així com la necessitat de denunciar i reivindicar allò que ell considera essencial… converteixen la novel·la en un relat atractiu que captiva l'atenció del lector a qui se li fa difícil abandonar la lectura.

Quan dic que gasta un humor excessiu, que en molts moments potser no caldria, em refereixo a alguns comentaris picants sobre el sexe o bé a algunes escenes un pèl pujades de to com ara la inducció al suïcidi que provoca en algun dels protagonistes o el patiment amb què els colpeja ratllant la perversió i en algun cas passant per la violació i la denigració de la persona. L’última frase de la novel·la no deixa de ser prou significativa: A Woody Allen li agradaria saber que també hi ha sexe després de la mort. Sense cap interès per qüestionar-los, són comentaris que ignoro fins a quin punt són adequats als joves lectors als quals va dirigida la novel·la.

Una immersió atractiva al món dels espectres i fantasmes

…el meu cos jeia a terra, desmanegat com un titella…
i jo no em movia… el meu cos físic havia marxat
però hi havia un “jo” que romania, que pensava,
que sentía, que hi veia. Com era posible
sense cervell, sense orelles, sense ulls?...
M’havia mort.

No vull deixar passar, però, un comentari ben elogiós sobretot per la interessant i original immersió que l’autor fa al món gris i desconegut dels fantasmes amb pàgines veritablement brillants com l’escena dels funerals del protagonista un cop mort i convertit en fantasma. Una escena que ell mateix contempla amb una barreja d’inquietud i una bona dosi d’ironia.

D’altra banda, l’autor ens dóna a conèixer com viuen es fantasmes, quins són els seus costums i hàbits i quins són els seus poders, els seus límits i, per què no, quines les entremaliadures que porten a terme quan volen desorientar o espantar els mortals… La barreja entre fantasmes i personatges reals el duu a descriure escenes no sols curioses sinó ben divertides i a moments intrigants. L'autor aborda diversos fronts de forma atractiva i amb prou habilitat, amb un llenguatge que flueix clar i precís i amb un ritme generós i constant.

Malgrat sigui un relat on predominen els fantasmes, l'autor no defuig tractar amb precisió altres temes com, per exemple, el de la mort, que treu el cap en diverses ocasions durant la lectura. Això el porta a exclamar que … els nens ja no veuen com moren els avis a casa seva, envoltats dels seus. Un dia desapareixen, camí de l’asil o de l’hospital i s’ha acabat el bròquil. Contràriament provoca també el seu impacte la presència i descripció dels Arcans, uns éssers immaterials, una mena de paràsits que s'alimenten de la mort i del sofriment dels altres.

(Miquel Pujadó)

Pujadó és un escriptor culte i omple la seva novel·la de referències culturals, especialment relacionades amb la Literatura, el Cinema i la Música. També la Història… La tria d'aquestes referències és ben diversa: des del "Cant espiritual" de Maragall a "El senyor dels anells" passant per Hemingway i Lovecraft. Pel que fa al cinema, l'autor esmenta "El lladre de bicicletes", "El meu oncle" o "El setè segell" o directors com Woody Allen... Difícilment deixa passar l’ocasió de fer un comentari sobre qualsevol d’aquests temes aportant-hi informacions que enriqueixen els coneixements dels lectors.

"Fantasmes com nosaltres" és una bona novel·la que, per les referències culturals d'una banda i per les escenes més punyents i sinistres de l'altra, demanen un lector avesat a llegir i posseïdor d'uns mínims de cultura general que li permetran fruir millor de tot aquest reguitzell de trifulgues fantasmagòriques.


Josep Maria Aloy

dilluns, 6 de febrer de 2017

"La nena dels llibres", una petita gran joia



“L’univers està fet d'històries, no d'àtoms"
(Muriel Rukeyser)

"La nena dels llibres" és un àlbum que no pot passar desapercebut perquè és un autèntic regal a la població de lectors de totes les edats. Una mostra més que no calen llargs textos per crear una excel·lent obra literària. Cal, això sí, delicadesa, sensibilitat i emotivitat, característiques que compleix amb escreix aquesta història escrita i il·lustrada pel tàndem Oliver Jeffers i Sam Winston i publicada, en una edició molt digna i acurada, per Andana Editorial a qui felicitem per l'encert d'aquesta atractiva obra d'art.

La història de "La nena dels llibres" ja crida l'atenció del lector abans de començar: les guardes del llibre són un llistat enorme de títols i autors de la literatura universal. A continuació, un tinter acompanya la cita de Muriel Rukeyser: “L’univers està fet d'històries, no d'àtoms”. Després, una ploma estilogràfica damunt d'un full en blanc. I, a partir d'aquí, arrenca la història:

Sóc una nena dels LLIBRES. Vinc d’un MÓN d’HISTÒRIES
i dalt de la meva IMAGINACIÓ floto ENLLÀ. He NAVEGAT
a TRAVÉS d’un MAR de PARAULES per preguntar-te
si vols venir AMB MI…



I el text continua parlant de MUNTANYES imaginades (amb majúscula), de descobrir TRESORS en la FOSCOR, de  BOSCOS de CONTE, de MONSTRES en CASTELLS EMBRUIXATS, de dormir en NÚVOLS de CANÇONS...

Un àlbum que convida als lectors a disfrutar de les paraules, a la lectura tranquil·la i lliure, a compartir històries, a viure els contes, a sentir l'emoció del relat. La nena dels llibres acaba dient:

La NOSTRA és una CASA on tot S’INVENTA
I absolutament TOTHOM hi pot entrar
Perquè la IMAGINACIÓ és LLIURE

Cal destacar, per damunt de tot, l'encert de les il·lustracions, la maquetació de l'àlbum, el disseny d'algunes imatges de gran impacte i enorme plasticitat. Només cal observar les sorprenents il·lustracions de les onades del mar formades per un batibull infinit de lletres o l'escalada a les muntanyes imaginades, per citar-ne tan sols dues...


Àlbums com aquest no sols ajuden a créixer sinó que, a més, aporten al lector una dosi enorme d'enriquiment personal. Tot plegat esdevé una invitació a imaginar, a assaborir els elements artístics de l'obra. Una obra atractiva, elegant i seductora. Un àlbum que, especialment els infants, no s'haurien de perdre. No recomanar-la seria gairebé una greu irresponsabilitat. Queda dit!

L'àlbum és també un homenatge no sols als lectors sinó a la Història de la Literatura en general. Un cant al món de les lletres. Encara més: és una sublim història d'amor dels autors cap al món dels contes i de les paraules.



Josep Maria Aloy

dilluns, 30 de gener de 2017

"Històries d'en Llobet", un petit llop simpàtic




Sembla que els llops tornen a estar de moda. N'hi ha de molt bèsties que es mengen la Caputxeta i la seva àvia i de més simpàtics i inofensius. Al llarg de la Història de la Literatura Infantil, un bon grapat de versions ens els pinten de totes les maneres possibles i per a tots els gustos i edats. En el comentari anterior parlàvem d'un llop que es creia molt ferotge però a l'hora de la veritat es va fer ben amic de la Caputxeta.

Avui li toca el torn al Llobet -que així es diu- i que és una criatura tendra que protesta, s'enfada i diu que no... però té una gran necessitat de ser estimat com qualsevol persona o qualsevol nen. D'aquí que els lectors més joves no sols l'entendran sinó que s'identificaran amb ell i se'n faran amics.

"Històries d'en Llobet" és un recull de sis petits contes on el protagonista viu experiències diferents que l'ajuden a créixer. L'obra està publicada per l'Editorial Brúixola. Els textos són d'Orianne Lallemand i les il·lustracions d' Eléonore Thuillier. Són 195 pàgines plenes d'emocions ben diverses i divertides. Algunes d'aquestes històries -com he dit- són ben habituals en la vida de molts lectors joves.


La primera de les sis històries porta per títol En Llobet viatja en el temps. El protagonista troba un llibre a les golfes: és un llibre de viatges en el temps… Així que obre el llibre és xuclat cap a dins… i es troba a la selva tropical a l’era dels dinosaures… topa amb el terrible tiranosaure però, esporuguit, gira full i desapareix. Seguidament, es troba a la prehistòria on el conviden a menjar cuixa de mamut… torna a girar full i va a parar als peus d’una gran piràmide… i així va revivint la història de les diferents èpoques i civilitzacions en diversos escenaris: a Roma, on guanya una cursa de carros i Juli Cèsar el premia amb una corona de llorer. En un Castell de l’Edat Mitjana, també al Palau de Versalles de París, i a l'època de la Revolució Francesa, o bé a la lluna… però el cansament de tantes novetats fan que el Llobet vulgui tornar finalment al seu bosc…

A en Llobet no li agrada el Nadal és la segona de les sis històries. Són festes que ell rebutja perquè hi ha massa llums, massa nadales, massa garlandes… i massa gent per tot arreu!, i en Llobet tot això li fa venir mal de cap… però a poc a poc anirà canviant d’opinió… quan anirà descobrint que els seus amics no volen jugar amb la neu, ni fer un ninot perquè un ha de guarnir l’arbre de Nadal, un altre ha de fer galetes de Nadal amb canyella o escriure la carta als Reis… Ni la Llobeta vol sortir a passejar amb ell perquè ha de preparar el sopar de Nadal… I és la Llobeta qui intenta convèncer-lo que el Nadal és una època preciosa, que reuneix els familiars i els amics, i on hi ha regals i el menjar és deliciós…


 En Llobet vol celebrar el seu aniversari és una altra de les històries on en Llobet s’enrabia fort perquè observa que ningú s’apunta a celebrar el seu aniversari fins que descobreix que els amics li estan preparant una celebració sorpresa i sorprenent…La ingenuïtat d'en Llobet torna a quedar en evidència, però també la seva gratitud i generositat.

A la quarta historia en Llobet es disposa a fer un pastís de poma i els personatges més populars dels contes tradicionals li van proporcionant els diversos ingredients que ell no té i així en Llobet, un cop fet el pastís, els pot convidar a tots a la festa.

Finalment, dues històries ben diferents tanquen el volum. La primera, En Llobet té por de la seva ombra… on el lector jove s’identificarà fàcilment amb ell i descobrirà que per vèncer la por s’hi ha d’enfrontar ja que si no ho fa tampoc no trobarà la felicitat… i, finalment, el relat que tanca el volum, En Llobet investiga al museu on veurem com en Llobet accedeix a visitar un museu malgrat que sempre ha pensat que són una llauna… però on sempre és possible trobar una obra que li agradi al més allunyat de l’art.



Es tracta d’un volum ben presentat, farcit d’aventures en les que en Llobet s’enfronta amb obstacles propis de la vida del nen i els va superant al mateix temps que aprèn a créixer i a adquirir els recursos necessaris per tirar endavant. Són històries breus on les il·lustracions són fastuoses i detallades i que contenen prou elements positius que permeten als lectors identificar-se amb el protagonista tant per les seves reaccions intempestives com per la seva necessitat de ser reconegut i estimat.


Josep Maria Aloy

dilluns, 23 de gener de 2017

Ni un llop tan Ferotge ni una Caputxeta tan ingènua



La Caputxeta Vermella, com és sabut, és un conte popular europeu del qual existeixen nombroses variants. Tots nosaltres –o gairebé tots- l’hem rebut, des de ben petits, com a sucosa herència literària universal i tots –o gairebé tots- l’hem explicat dotzenes de vegades i hem contribuït, per tant, a difondre’l engrandint així les il·lusions i sobretot estimulant les emocions dels més petits de la colla.

El conte ha estat transcrit, entre d'altres, per Charles Perrault (Le Petit Chaperon Rouge) i els germans Grimm (Rotkäppchen). Tot i ser considerat un conte infantil, té la virtut de ser llegit i explicat des de diverses visions, algunes ben poc infantils, precisament, si atenem als elements referents a la violència, al masclisme, al sexe i al canibalisme d’algunes interpretacions.

Una de les últimes versions és la que acaba de publicar l’Editorial Brúixola, una versió dolça i amable, destinada als primers lectors, escrita per Ingrid  Chabbert, amb
il·lustracions de Guridi i traduïda per Núria Riera. Un àlbum excel·lent titulat “L’enorme i malvat Ferotge”.

La versió més habitual i original és la història d’una nena que ha de portar un cistell amb menjar per a la seva àvia malalta. La mare li adverteix de no travessar el bosc, consell que la Caputxeta no segueix. Al bosc, la Caputxeta es troba el Llop, que l'ensarrona i li fa dir on viu l'àvia. El Llop s'avança a la Caputxeta i, en arribar a ca l'àvia, es cruspeix la vella. Quan hi arriba la Caputxeta, el Llop, que és al llit amb la roba de l'àvia, aconsegueix menjar-se-la també a ella. Tot es resol amb l'arribada d'un llenyataire, que talla i obre la panxa del Llop per tal que l'àvia i la Caputxeta puguin sortir-ne il·leses.

Des de sempre, aquest conte ha estat un dels més explicats, interpretats i manipulats. Hi ha hagut versions per a tots els gustos i per a tots els públics. La versió de Perrault és més sinistra que la dels germans Grim. La major part fan referència a la por que genera un bosc fosc i silent. D’altres esmenten aspectes més de tipus psicològic o sensual i fins i tot sexual. Algunes pretenen situar-hi i descriure el pas de la infantesa a l’adolescència. Fins i tot en trobarem més d’una que és narrada des del punt de vista del Llop, que es lamenta de ser la víctima i el cap de turc de tota la història.

Els personatges  del conte acostumen a ser sempre els mateixos: la nena, la mare, l’àvia, el llop i el caçador. Els desenllaços en canvi no són sempre els mateixos. D’altra banda, els missatges i la moralitat final, típica dels contes tradicionals, tenen una trajectòria tan diversa com diversa és la forma de viure i de pensar de la societat de cada moment i de les diverses generacions que l’han acollit i per on s’ha passejat el conte. L’escriptora Carmen Martín Gaite en va fer una versió on situava la història a Manhatan... En alguna ocasió el conte s’ha explicat de diferent manera segons el color polític del moment. Així, durant la Guerra Civil espanyola el color de la caputxa era vermell o blau depenent del bàndol.


 La versió dolça i afectuosa d’Ingrid Chabbert

Al protagonista de “L’enorme i malvat Ferotge”, la versió que avui presento, a diferència de la gran majoria d’enormes i de malvats llops, li agrada nedar al riu, fer la migdiada al sol i, sobretot, fugir de la gent i estar sempre tot sol. Però la cosa canvia quan un bon dia coneix algú molt especial... Aquesta és la història completa:

Aquesta és la història de l’enorme i malvat Ferotge.
El Ferotge s’assembla molt a un llop però ningú sap si és un llop de veritat... i ningú ho vol comprovar.
I és que el Ferotge té la gent ben atemorida.
Així que sent el seu nom... fins i tot el més valent tremola de por.
Però el cert és que en tota la seva vida, no s’ha menjat mai ningú. Ni tan sols ha mossegat el tou d’un camal.
Simplement, el Ferotge procura evitar la gent. No li agraden els seus crits, els seus plors, les seves armes...
Ell prefereix perseguir les papallones, nedar al riu i fer la migdiada al sol sense que ningú el molesti.
Un bon dia, mentre descansa ajagut a l’herba, el desperta una veueta... –Hola, Ferotge!
És una nena petita vestida tota de vermell... i no té gens, gens de por!
-Però... Eh! D’on has sortit? No pots estar aquí! –Per què? -Perquè aquí és casa meva. –Tant me fa!
Caram quina nena més valenta! –Vull que te’n vagis ara mateix! –Però per què em vols fer fora? El Ferotge ja no aguanta més. Ara sabrà el que és bo, aquesta marreca.
Agafa aire, obre la seva boca enorme i deixa anar un udol terrorífic... Però la nena ni s’immuta. Només s’ha despentinat una mica! –No em fas por! Ho has entès?
-Ja està bé! Com no toquis el dos ara mateix, et menjarééééé! –Va, no t’ho creus ni tu.
-Ep, que jo no menteixo! Veus quines dents més esmolades que tinc? –Mira que t’agrada espantar...
-Vinga! Fuig! Fins mai més! –Doncs tu t’ho perds... Jo només volia ser la teva amiga. Abans d’anar-se’n, la nena li deixa un llibre amb les tapes molt desgastades. El Ferotge queda tot parat... Fins aquell dia, ningú li havia regalat mai res! Amb la boca oberta, veu com la nena s’allunya.
El Ferotge s’ajeu a l’herba, comença a llegir el llibre...  i de seguida descobreix que li encanten aquests contes tan bonics!
Qui s’imaginava que tenir una amiga podia ser tan meravellós? Però és massa tard: la nena ja és molt lluny i el Ferotge se sent tan ximplet!...
Per sort la nena no es dona per vençuda fàcilment... i l’endemà es presenta un altre cop! –Hola, Ferotge! –Oh... Hummm... I ara què se t’ha perdut? –Encara no vols ser el meu amic?
El Ferotge sospira. De debò que vol seguir estant tot sol al món? Perquè això podria canviar en tan sols un segon... –Vols que et llegeixi un conte? –Hummm... Anava a fer la migdiada.
-Genial! Jo també tinc son!
I encara que el Ferotge intenta dissimular..., el seu somriure és tan enooooorme que no cap en aquesta plana.


“L’enorme i malvat Ferotge”  és un conte escrit amb molta sensibilitat i que permet determinades lectures capaces de moure diverses emocions. L’actitud falsament autoritària del llop, aparentment ferotge queda superada amb escreix per la valentia de la nena que, segura d’ella mateixa no té cap mena de por, no sols d’enfrontar-se a la bèstia sinó de proposar-li que sigui el seu amic. Les seves armes, poderosíssimes, són l’afecte, l’amistat i les ganes de compartir amb ell un llibre de contes, un regal capaç de seduir el més “ferotge i malvat” dels animals.

No cal dir que les excel·lents i fastuoses il·lustracions hi aporten una possibilitat immensa de sensacions que sense dubte contribueixen a convertir l’àlbum en un petit tresor molt atractiu per als joveníssims lectors. Uns lectors que somriuran per sota el nas davant l’espectacle teatral i còmic d’un llop tan bocamoll i, en canvi, se sorprendran davant la ferma, envejable i expeditiva conducta de la valenta i decidida Caputxeta. Un desenllaç amable i carregat d’energia positiva que deixarà un bon regust emocional a qui s’hi apropa amb la bondat justa i necessària.




Josep Maria Aloy

dilluns, 16 de gener de 2017

Tornem-hi, nova campanya de foment de la lectura



Llegir per viure més vides, per tenir més experiències,
 per saber, sentir, conèixer, descobrir,... Un bon llibre és
 el mateix que una illa per a un nàufrag.
(Ponç Pons)

Llegeixo a l’ARA que l'informe 'La lectura a Espanya' recorda que gairebé un 40% dels ciutadans no obre mai cap llibre, que han tancat un 20% de llibreries des de l'inici de la crisi i que el préstec a les biblioteques públiques ha caigut notablement des del 2010.

I això que cada nou govern i cada nou ministre d’educació, per demostrar que fa alguna cosa per elevar el nivell lector i cultural dels “illetrats” del país, es treu de la màniga un nou Pla per al foment de la lectura tant o més malgirbat que tots els plans anteriors que, xifres canten, no han aconseguit moure un mil·límetre el nostre nivell lector.

Alguna cosa deu fallar quan després de tants plans continua havent-hi un 40% de ciutadans que no obre mai un llibre. –que hi tenen tot el dret, és clar, a no obrir un sol llibre. Però és una xifra que demostra no sols la inutilitat d’aquests plans sinó, també, el desprestigi dels ministres que els han impulsat. Conclusió: els diversos governs i els seus múltiples ministres no deuen ser pas els més indicats ni els més competents per impulsar un pla d’aquests. Estic convençut que qualsevol ciutadà, jove o no tant, veuria més raonable que un pla de foment de la lectura l’elaborés una persona que fos, precisament, per damunt de tot, un exquisit lector i un apassionat per les paraules i les històries, capaç de transmetre el seu atractiu i capaç d’encomanar arreu les intrigues i les emocions de les bones lectures.

Només qui ha deixat anar alguna llàgrima en acabar de llegir una bonica història o d’haver-se-li posat la pell de gallina llegint una aventura plena d’intriga i de misteri... només qui és capaç d’agafar estimació per uns personatges, i la seva manera de ser, és capaç d’entendre i d’encomanar aquests mateixos sentiments als possibles i potencials lectors al seu abast.

De los diversos instrumentos inventados por el hombre,
el más asombroso es el libro; todos los demás son extensiones
de su cuerpo… Sólo el libro es una extensión de la imaginación
y la memoria.( Jorge Luis Borges).

Crear lectors es una activitat que es mou empesa per dues grans virtuts: l’empatia i la seducció. Dues virtuts estimulants. I quan no es donen aquests ingredients és difícil que es produeixin els efectes desitjats. És evident, per tant, que tindran dificultats aquells pares i mares que volen que el fill faci esport si ells no han aixafat mai un camp d’esports o no han xutat mai una pilota.  De la mateixa manera no aconseguiran que els petits de la casa facin una dieta d’alimentació sana aquells pares que tenen per costum fer àpats abundosos carregats de nutrients totalment contraproduents per al cos.



Cal ser un entusiasta per a poder seduir especialment els joves i encomanar-los el plaer d’una bona lectura, el goig per conèixer els seus autors preferits, l’emoció dels clàssics, l’atracció que és capaç de generar un conjunt de paraules ben endreçades, l’interès per escampar-les i compartir-les amb els amics i companys i poder així assaborir junts, si s’escau, la febre lectora. Això és un bon Pla de lectura! I, sense cap mena de dubte, no cal arribar a ministre per impulsar-lo. Simplement cal ser sensible als textos. A tota classe de textos. Fins i tot a aquells que a l’aula els professors imposen com a obligatoris (paraula que caldria eliminar quan parlem de lectures).

Llegir i escriure són les formes de meditació
més estimulants que hagi descobert ningú
fins ara. (Kurt Vonnegut)

El verb llegir no admet l’imperatiu

La lectura no tolera el mot imposició i Pennac deia que el verb llegir no admet l’imperatiu. Fins i tot en les lectures proposades pels profes de llengua i literatura, que tant matusserament se’n diuen obligatòries, i que cal que hi siguin ja que la formació del lector no seria global sense elles, cal proposar-les sense imposar-les, cal fomentar-les amb un acompanyament estimulant i seductor, cal fer-les atractives presentant-les com una oportunitat única per a despertar emocions i sensacions dels alumnes i, per tant, cal que siguin llegides, compartides i comentades en grup, amb comentaris i opinions si cal diverses i contrastades, dedicant-hi un bon espai de temps i procurant que aquest temps sigui relaxat i tranquil per poder recollir totes les impressions dels lectors i que aquests vegin compensada la seva participació i el seu interès amb l’encoratjador aplaudiment del professor i el sincer reconeixement de tota l’aula.



Un llibre no pot deixar indiferent el lector
I l’’ha d’agredir d’alguna manera, Ja que
 la lectura que entra sense esgarrapar
també surt sense deixar rastre.
(M. Dolors Alibés)

Segons la professora Mireia Manresa, les dues modalitats de lectura són necessàries: ... donem-los-ho tot: l’espai de la lectura autònoma o lliure i l’espai de la lectura guiada o interpretativa. Perquè per ser competent com a lector literari cal llegir molt i variat però també cal saber detenir-se en els textos i això no es fa de manera natural fora de les aules.

No ens ha de fer por que una novel·la per a joves provoqui una reflexió en el lector, l’inviti a pensar, l’ajudi a créixer, l’agredeixi, el segresti durant una estona, l’emocioni i faci que alguna cosa vibri en ell. Com diu el poeta Ponç Pons al començament d’aquest comentari: Llegir per viure més vides, per tenir més experiències, per saber, sentir, conèixer, descobrir,... Un bon llibre és el mateix que una illa per a un nàufrag. Tant de bo que totes aquestes particularitats fossin tingudes en compte en un futur Pla de Foment de la Lectura.


Josep Maria Aloy