dilluns, 13 de maig de 2019

El blog “Mascaró de proa” de literatura per a nois i noies, es jubila




Sóc conscient que només el títol d’aquest comentari ja ho diu tot. No caldrien justificacions. La veritat, però, és que quan l’autor d’un blog de llibres per a joves acaba de complir els setanta ja comença inexorablement a distanciar-se de l’esperit d’aquella activitat tan estimulant a la que ha dedicat tanta vida i tanta energia i nota que ja va sent hora de prendre algunes decisions, no sempre fàcils, d’una manera més definitiva. I una d’aquestes decisions, llei de vida, és deixar pas als qui van venint al darrere.

“Mascaró de proa” va néixer amb la il·lusió de recomanar lectures per al públic jove. No sols això: ha volgut ser des del primer dia un recurs pensat sobretot per homenatjar els nostres escriptors, la seva feina, el seu compromís, la seva fidelitat i sobretot la seva presència constant. Perquè els apreciem. Perquè són els nostres escriptors.

(Joaquim Carbó i Josep Vallverdú)

“Mascaró de proa” ha publicat 329 comentaris i ressenyes sobre llibres durant set anys. El primer amb motiu de la mort del nostre amic i escriptor Emili Teixidor, el mes de juny de l’any 2012, a qui trobem tant a faltar. Però el blog ha retut homenatge també a aquells altres escriptors clàssics que un dia foren fonamentals per al desenvolupament d’una literatura de qualitat com foren –i són- Josep Vallverdú, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Gabriel Janer Manila... dels quals he après moltíssim i sobretot a estimar aquesta literatura. També he après molt d’altres persones que mereixen que les recordi: Marta Luna, Teresa Duran, Maite Carranza, Miquel Rayó, Ramon Besora, Pep Molist, Pere Martí i Bertran, Valentí Gubianas, Josep-Francesc Delgado... entre molts d’altres.

(Sebastià Sorribas)

“Mascaró de proa” m’ha proporcionat moltes satisfaccions i ha significat un sincer compromís i un repte  que he volgut mantenir durant tots aquests anys malgrat la feina i les dificultats que ja coneixen els qui es dediquen a fer de prescriptors, de bibliotecaris o d’assessors.

“Mascaró de proa”, com totes les feines destinades a estimular els altres, a empènyer la societat, a difondre la lectura per formar lectors, em deixa també, no ho puc amagar, una sensació una mica agredolça. Tot ha canviat molt, tant el món editorial com els gustos literaris, com els temes d’interès de la literatura actual, com la crítica o com el mateix model de lector. Jo mateix també he canviat. I, d’altra banda, ha canviat molt poc la sensibilitat pels llibres i la lectura per part d’una societat que es manté bastant al marge d’aquesta activitat tot i sabent que llegir és un recurs enriquidor per a la formació de les persones, sobretot joves, que tots tenim o hem tingut sota la nostra responsabilitat. Tot i sabent que la lectura és un recurs excel·lent que ajuda a conèixer i a créixer en nous mons. I tot i sabent que la lectura nodreix la nostra maduresa estètica, lingüística i cultural.

(Emili Teixifor)

“Mascaró de proa” es jubila amb la sensació d’haver donat tot el que ha pogut. Però ningú no és imprescindible i tinc la seguretat que seguiran endavant tots aquells que es dediquen amb ganes a aquesta feina i que hi posen tot l’interès i tota la bona voluntat. Tot evoluciona i res no és per sempre. I menys en una feina com aquesta. Avui és massa fàcil resignar-se a no ser lector i renunciar, per tant, a enriquir la nostra experiència i les nostres emocions. Hi ha massa obstacles avui que despisten els nostres joves i els estimulen poc a agafar un llibre. Tampoc no sempre és fàcil trobar la manera justa de parlar d’un llibre i seduir-los... Tot i així, he estat molt content de poder participar durant set anys en aquesta activitat.

(Gabriel Janer Manila)

Aquest “Mascaró de proa” el vaig iniciar –deia- parlant dels nostres clàssics i he volgut acabar-lo parlant d’ells de nou i, per això, en el meu comentari anterior, informo sobre una bona notícia: La Galera reedita de nou aquells vells Grumets que tots plegats llegíem just fa quaranta anys o més. Una bona notícia, sens dubte i un regal que serà ben rebut pels lectors joves i no tant!

Res més.
Ha estat un plaer!
Molta sort i bones lectures!

Josep Maria Aloy

dissabte, 4 de maig de 2019

“Grumets, els mar és vostre”




Aquest mateix és el títol que la crítica Núria Juanico va utilitzar al diari ARA per informar que Edicions de La Galera i l’Editorial Altra han decidit reeditar alguns dels títols de la col·lecció “Els Grumets” que tanta difusió va tenir en el seu moment i tants lectors va crear la seva lectura.



Celebro la decisió i el compromís d’aquestes dues editorials oimés quan aquest mateix blog va néixer sobretot amb la intenció d’homenatjar aquests autors clàssics, alguns dels quals ja no els tenim entre nosaltres, i fer un reconeixement a tota la seva carrera d’escriptors. Són autors de la talla de Josep Vallverdú, Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Emili Teixidor i Jaume Cabré.



De moment les dues editorials han seleccionat aquests autors. Els títols que han reeditat són “En Roc drapaire”, “La colla dels deu”, “El zoo d’en Pitus”, “Didac, Berta i la màquina de lligar boira” i “La història que en Roc Pons no coneixia”. Hi ha molts més títols per reeditar, òbviament. També és obvi que les editorials vulguin saber l’acceptació que avui tenen aquests llibres i amb quin interès són rebuts pels lectors actuals.



Són títols, la majoria, que havien quedat descatalogats i ja pràcticament no es trobaven a les llibreries tot i ser llibres que van obrir un món d’aventures escrit en català quan escriure en català era enormement complicat i reprimit. Per això, val la pena l’esforç de les editorials per recuperar tot allò que conforma el nostre patrimoni i estimular la seva difusió a totes bandes malgrat que les històries hagin quedat tenyides d’un to ja passat de moda davant l’evolució que ha tingut la literatura la societat.


 Caldrà rellegir aquestes històries amb una mirada amable i valorar-ne els sentiments i les emocions dels seus personatges. I, sobretot, agrair el compromís dels autors a l’hora d’oferir uns textos carregats de valors i d’optimisme, els protagonistes dels quals, joves decidits i expeditius, s’ofereixen per ajudar tot aquell que ho necessita, amb la màxima solidaritat i complicitat. Algunes de les seves actituds tampoc no farien cap nosa si s’encomanessin en aquests moments, certament.


Josep Vallverdú, amb 95 anys, comenta que rellegint el seu “En Roc drapaire” ha disfrutat com una criatura. Estic convençut que els altres autors senten el mateix. Potser perquè continuen amagant un nen dintre seu. Aquest és el nen que es trobarà qualsevol lector que avui torni a llegir aquestes històries. Val la pena l’experiència. Val la pena que els joves ho visquin i els gran ho revisquin. Doncs, això: “Grumets, el mar és vostre”.

Josep Maria Aloy

dilluns, 29 d’abril de 2019

“La capsa contra la por”, un àlbum premiat




“La capsa contra la por” és un àlbum infantil amb text de Xavier Blanch i amb unes il·lustracions exuberants i contundents de Sílvia Cabestany. L’ha editat Sant Joan de Déu ja que ha resultat guanyador del Premi que porta aquest nom i que celebra enguany el seu vintè aniversari. Aquesta iniciativa encaixa molt bé –segons manifesten els promotors del Premi-  amb els valors d’aquesta Institució, que no es centren només en la salut dels petits, sinó en totes les dimensions de les persones, i, per tant, també la cultural.



Una eina per a treballar emocions

       La protagonista del conte és una capsa buida que faran servir tots plegats –i els més petits els primers- per omplir-la d’aquelles pors que de tant en tant tenim i no sols ens inquieten sinó que no ens deixen créixer amb naturalitat i alegria. La nena protagonista, l’Ainet, ens anirà guiant. Abans era una nena que s’espantava per tot. És clar, abans era més petita. –Ui, ui, ui, quina por que tinc!- feia l’Ainet-, com una figaflor.

Prou que li deia l’àvia: -La por és com la boira, que no et deixa veure el camí. Però si pares atenció...i trepitges el terra amb peus ferms i segurs, la boira s’escampa com el fum. Bons consells de l’àvia. Però a l’Ainet l’espantava qualsevol sorollet, els llamps i trons, que esquerden el cel amb rajos de llum i toquen timbals de gegant... l’espantava anar a cal dentista... Sort de l’àvia Remei, que és una heroïna “Salvanenesporugues” i ha regalat a l’Ainet la capsa contra la por, una capsa de sabates que ompliran de tot allò que els genera alguna por i que després s’encarregaran de llençar ben lluny i amb ella totes les pors del món.


 L’àlbum pot ser una eina que ajudi a gestionar les pors típiques de cada nen o nena organitzant activitats que permetin verbalitzar les pors, jugar a desar-les en una capsa menja pors per tal d’eliminar-les d’una vegada. Cal, en definitiva que l’infant expressi lliurement les seves pors sense tenir vergonya alhora que gaudeix d’una petita i divertida història.

Josep Maria Aloy

dilluns, 22 d’abril de 2019

Si un llibre no esgarrapa una mica..


.



La lectura d’una sèrie de narracions seleccionades a l’atzar i, per tant, sense cap interès previ d’elaborar-ne una crítica global, m’ha portat a pensar i a creure que allò que realment està en crisi dins la literatura infantil i juvenil catalana, avui, és la novel.la d’aventures i, sobretot, l’anomenada de colla. Si jutjo pel que acabo de llegir, aquest gènere es troba en una crisi galopant malgrat els sòlids models i els bons referents –Sorribas, Carbó, Vallverdú, Teixidor...-dels que hem pogut fruir durant gairebé cinquanta anys. Unes novel·les d’aventures, aquestes, escrites no només amb ofici literari sinó amb emoció i intriga inqüestionables, moltes de les quals encara ara es mantenen fresques, malgrat el pas del temps.

         La fórmula, aparentment senzilla, ve determinada, la majoria de les vegades, per una acció, sovint arriscada, que uns personatges, perfectament dissenyats, realitzen ajuntant les forces i sobretot l’enginy, però també la solidaritat i l’interès comú per una causa que tots plegats consideren justa. Els fets, descrits amb la suficient dosi de tensió narrativa, són habitualment versemblants i estan a l’abast de les possibilitats dels personatges, generalment molt joves i que no busquen un lluïment personal, sinó l’èxit del grup. L’autor no deixa mai de ser raonable –aquest és un altre dels ingredients principals- malgrat que allò que conta, una aventura, pugui fer creure, sobretot als més novells, que en aquest gènere literari tot és permès.

Seria feixuc ara donar títols de novel·les que contenen aquesta colla d’ingredients. Tenim la sort, però, de poder constatar que, en general, qualsevol novel.la de qualsevol dels autors que he esmentat –Un cavall contra Roma o L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú; La casa sota la sorra o bé Aquell home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó; L’ocell de foc o bé  Cor de roure, de l’Emili Teixidor o El zoo d’en Pitus o Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribas, per dir-ne només algunes-, pot servir no sols d’exemple sinó també de model i de referència al conjunt de narracions que s’escriuen constantment arreu del país. En qualsevol d’aquestes novel·les hi podem pouar elements suficients per constatar el grau de rigor i de serietat amb què han estat escrites i, per tant, de quina manera els seus autors han ajudat a enaltir una literatura, la destinada als lectors joves, sovint menystinguda i poc reconeguda. Si vols escriure per a nens –deia Gorki- ho has de fer de la mateixa manera que quan escrius per a adults, però millor. Sorprèn però descobrir amb quina freqüència encara hi ha qui no fila tan prim. Ni de bon tros.

Constato clarament que els ingredients de les novel.les de colla actuals són pobres i gairebé sempre els mateixos: nens i nenes semiherois que, al marge dels grans, que sempre enreden, són capaços d’incomensurables heroïcitats sense ni tan sols despentinar-se. I, per l’altra banda, uns adversaris disfressats de delinqüents i mafiosos, tan mediocres i caricaturescos, que permeten perfectament que els primers facin la feina sense gairebé moure un dit.

Incoherències, ingenuïtats i simplicitat a tots nivells conformen, en general, uns textos creats amb poca autoexigència i un excés de paternalisme i d’ensucrada bonanança. Em pregunto per què hem de deixar de ser raonables quan fem novel.la d’aventures? Amb  ingredients poc exigents tot és vàlid. I és que, si hi ha mòbils no hi ha aventura, és clar... però sense mòbil l’aventura no acaba d’enxampar el lector. Fotut, això! Sustento la hipòtesi que els mòbils i les novel.les d’aventures seran dos mons destinats a portar-se la contrària d’una manera descarada i irreversible.

Aquestes novel·les obliden que les accions i sobretot els personatges han de ser creïbles. Si les accions no són creïbles el lector pot sentir-se tractat de nen petit. I si els personatges són inversemblants, el lector no se’ls creurà i, per tant, no s’hi podrà identificar ni emmirallar, que és una de les funcions precisament de la literatura per a joves –especialment de la novel·la d’aventures- i un dels processos més positius i admirables que provoca la lectura. No en va s’ha dit moltes vegades que l’empatia afectiva que un lector o lectora pot arribar a sentir pels protagonistes d’una història és allò que en gran mesura l’incita a llegir. Quan el lector no es creu els fets i no se li permet identificar-se amb els personatges, la novel·la no funciona. Aleshores, podem parlar de moltes coses però no pas de literatura.

Es detecta, en moltes de les novel·les, un problema d’autenticitat, fruit moltes vegades d’aquestes innecessàries concessions que l’autor o autora accedeix  a fer. Personatges massa fàcils, sense cap perfil, sense cap consistència, pobres en matisos van actuant sobre la marxa, sense un plantejament sòlid i coherent i, per tant, bastant ineptes per ser escollits com a model de referència per al lector. Són personatges per als quals no s’ha plantejat un procés de maduració personal que tota aventura ha de provocar en els protagonistes i, per tant, estem davant de textos que no involucren emocionalment el lector i l’èxit  d’una novel.la -segons Delgado- depèn en bona part del fet d’aconseguir aquesta emoció en el lector i aquesta emoció no s’aconsegueix sense uns personatges creïbles.

Un llibre ha de segrestar el lector

Si una novel·la no aporta res de nou, millor seria haver retardat la seva publicació i millorar-ne aquells aspectes que calgui. He començat aquestes ratlles dient que la novel.la de colles està en crisi però potser hauria de dir que la crisi és dels escriptors que les escriuen i, també, dels editors que accedeixen a publicar-les. Escriure per a joves és legítim, però a més de legítim ha de ser honest i no són honestos aquells que pensen que escriure per a joves està a l’abast de tothom i publiquen textos mancats de sinceritat i de sensibilitat i fins i tot de sentit comú. «Què els ha fet creure –diu el crític Andreu Sotorra- que “per a joves” hi ha una mena de pseudoliteratura encasellada com a gènere –per inèrcia i per interesos determinats-, on hi cap tot?

Un llibre ha de fascinar –diu Teresa Duran- ha d’estimular el desig i l’esforç de la lectura. Ha de, en definitiva, agredir ostensiblement i pacífica la nostra reserva natural, el nostre terreny tan apamat... Que un llibre no pot deixar indiferent el lector i l’ha d’agredir d’alguna manera, també ho manifesta l’escriptora Dolors Alibés quan diu que la lectura que entra sense esgarrapar també surt sense deixar rastre.

Cedeixo, per acabar, la paraula a tres escriptors que d’això en saben molt més que jo mateix. Josep Vallverdú ha insistit sovint en el fet que cal que alguna cosa vibri en el lector després de la lectura d’un llibre. La veritat és que, abans no vibra el lector ja han vibrat fa estona els protagonistes de les seves novel·les. Vicens Pagès rebla el clau dient que l’objectiu últim de qualsevol text és el segrest del lector. Molt semblant a aquesta idea del segrest és l’opinió d’Ernesto Sábato: escriure significa interrompre la vida dels altres... per això cal escriure quan realment hi hagi coses importants per dir. Avui, la novel·la infantil de colles, en general, no fascina ni fa vibrar, ni segresta, ni interromp la vida de ningú. Avui, la major part de les novel·les de colles no solament no són raonables sinó que, a més, no saben ni esgarrapar.

 Josep Maria Aloy

dissabte, 20 d’abril de 2019

“Quin embolic!”, petits textos per llegir tot rient



“La manera més divertida d’encomanar el gust per la lectura és a través del joc, contes rimats, cançons, poemes, embarbussaments perquè ens atrapen amb les rimes i la música, amb el so i les repeticions. Quin embolic! Però quan comencem a estirar-ne el fil, se’ns afinen l’enginy i la imaginació i voldríem que el joc no acabés mai”. Són paraules de les autores –Vanesa Amat, Carme Bernal i Isabel Muntañá- d’aquest recull de poemes, contes i altres textos per llegir tot rient.


Si jo fos un mot,
voldria ser d’aquells que fan riure
Quan els dius en veu alta.

I ens fan riure perquè formen un joc de paraules o de sons o bé perquè expliquen un disbarat, un fet esbojarrat. Amb la llengua ens hi podem “embolicar” i passar estones ben divertides. Aquest és el sentit d’aquest llibre, que combina creacions d’autors actuals amb textos de la cultura popular. “Quin embolic!” és, doncs, una invitació no sols a llegir rient sinó també a gaudir del joc de paraules que ens ofereix la literatura.





Diuen que...
Va fer com el cavall de Sant Martí,
que va viure fins que va morir.
(Miquel Desclot)

El llibre conté una gran diversitat de textos. S’hi combinen creacions d’autors actuals amb manifestacions de la cultura popular més antiga, amb la idea de mantenir, recuperar o expandir tot tipus de literatura. El repertori seleccionat s’estructura en sis apartats temàtics que conflueixen en un únic element: mostrar que la llengua també és joc. Cada apartat porta un títol que inclou sempre el mot “embolic”, “embolicar”... i conté tan aviat un poema (Miquel Àngel Llauger, Salvador Perarnau, Núria Albó, Miquel Desclot, Joana Raspall, Joan Amades, Pere Quart o Salvador Comellas, entre d’altres), així com alguns contes o rondalles (Albert Jané, Xesco Boix), o bé embarbussaments o algun acudit o una endevinalla...El llibre ha estat il·lustrat per Morad Abselam, animador i dissenyador, Són il·lustracions divertides que ajuden a llegir els textos i a provocar que els lectors acabin sempre amb un somriure de complicitat als llavis. Embolica que fa fort!





Sabeu què diuen? Que...
De músic, boig i poeta,
tots en tenim una miqueta.

Josep Maria Aloy

dijous, 18 d’abril de 2019

“Ulldevellut”, un relat atractiu i commovedor




“Ulldevellut”, dels escriptors Hermínia Mas i Josep-Francesc Delgado, és una de les millors novel·les juvenils que s’han escrit mai a casa nostra. Fou publicada l’any 2000, fa dinou anys, primer a l’editorial La Galera, per haver guanyat el Premi Josep Maria Folch i Torres, i, més tard, a Edicions del Roure de Can Roca, on porta ja unes quantes edicions.

I no sols és una de les millors novel·les escrites a casa nostra sinó que, a més, si una novel·la pot ser qualificada de bonica, aquesta n’és una de les millors. I no vull pecar de frívol si utilitzo qualificatius que poden semblar tous o simples. “Ulldevellut” és un relat bonic perquè encomana bellesa, sensibilitat, joia i emoció. Potser tot alhora, cosa que diu molt de la parella que l’han sabut escriure i explicar. Un relat d’aquells que s’ha d’anar recomanant i reeditant perquè s’ha convertit en un excel·lent clàssic que honora la nostra literatura per a joves.

Però els animals salvatges
no son com les persones,
tot i que hi ha persones
que són molt pitjor
que el pitjor dels animals
salvatges...

Una història vibrant i apassionant

La història transcorre al Berguedà i està escrita a quatre –és un dir- mans per uns bons coneixedors tant del terreny com dels costums i els hàbits de la gent de muntanya, avesada als avatars i a la duresa de la vida. Els autors pretenen no només fer bona literatura sinó apropar-nos una èpica, la de principis de segle vint.

La narració ens és explicada per boca de l’àvia, un personatge que és tota una creació, que explica en primera persona la història que va començar quan als dotze anys va voler ser pastora. Es tracta de la narració d’uns records, per tant, però sense la nostàlgia típica d’altres novel·les d’aquest mateix estil. La història, molt atractiva, va dirigida a la neta que s’emociona sobre la presència de l’ós, Ulldevellut, el terror dels habitants d’aquelles terres d’alta muntanya. Situada més o menys als anys 1920, esdevé una novel.la doblement crítica: primer per la reivindicació d’una època i la reivindicació dels boscos, uns boscos que han estat reiteradament devastats per les flames. Segon, per la presència dels dos grans protagonistes: la pastora i l’os, és a dir, la gent i els animals, i el debat per a la convivència respectuosa en un espai que caldria protegir i preservar de manera més decidida i convençuda.


No sabia si havien mort l’os. Ja sé que el que et diré ara
et semblarà mentida: tampoc no em causava cap mena
 de remordiment en aquells moments.. Me l’havien pintat
com un animal tan maligne que la seva mort no em produïa
 cap mena de tristesa...

Malgrat sigui una tendra història, Ulldevellut, a moments, va carregada de duresa. Duresa i sensibilitat alhora que intenten descriure, com ja he dit, la vida a muntanya, els costums, les activitats, el dia a dia de la seva gent, amb un llenguatge tan accessible com literari, amb expressions tan genuïnes com poètiques. Un llenguatge, en definitiva, tan elegant com atractiu, no exempt de modismes propis de la parla col·loquial del Berguedà, que els autors coneixen bé, i que aporten frescor i molta espontaneïtat.

Ell va fer un gruny de plaer i em va llepar,
 no pas el dit, sinó la mà... Era la primera llepada
d’afecte que em feia... L’Ulldevellut era un bon animal...
i ens havíem fet amics...

Sobre aquesta novel·la, el crític Andreu Sotorra ha comentat que té la capacitat i els ingredients per passar a formar part de la dotzena de novel·les que haurien de ser bàsiques per entendre la cultura d'un segle a través de la literatura. I els autors, bons coneixedors de la literatura per a gent jove, saben que no per anar destinada a aquest públic jove la novel·la ha de fer concessions a la facilitat. I han sabut trobar el to i la manera de narrar una història realista i dura amb l’habilitat de qui explica una història emotiva i brillant.

I sempre recordaré el dia que l’os somiava
damunt del jaç d’herba, sota un llençol de nit
 ben pigat d’estrelles, just en el lloc on el meu pare
va abatre la seva mare. I com després, malgrat tot,
vam ser carn i ungla per uns dies...

Josep Maria Aloy.



diumenge, 14 d’abril de 2019

Hi havia una vegada...




«Hi havia una vegada...

         1. Tot nen, sense distinció de raça, d'idioma o de religió, té dret a escoltar els contes més bonics de la tradició oral dels pobles, especialment aquells que estimulin la seva imaginació i la seva capacitat crítica.

         2. Tot nen té ple dret a exigir que els seus pares li expliquin contes a qualsevol hora. Aquells pares que siguin exampats negant-se a explicar un conte al seu fill, no sols incorreran en un greu delicte d'omissió sinó que s'autocondemnaran a què els seus fills no els demanin mai més un conte.

         3. Tot aquell nen que per una raó o altra no tingui a ningú que li pugui explicar un conte, té el dret absolut a demanar-lo a l'adult de la seva predilecció, sempre i quan aquest l'expliqui amb amor i tendresa, que és com s'expliquen els contes.

         4. Tot nen té dret a escoltar contes assegut a la falda dels avis. Aquells que tinguin vius encara els quatre avis podran cedir-los a altres nens que per diverses raons no en tinguin. Per la seva banda, aquells avis que no tinguin néts a qui explicar contes tindran plena llibertat d'acudir a escoles, parcs i altres llocs de concentracions infantils on, amb tota llibertat podran explicar els contes que vulguin.


         5. Tot nen està en el seu dret de saber qui són Andersen, Dahl, Rodari i molts d'altres. Les persones grans tenen l'obligació de posar a l'abast dels nens tots els llibres, contes i poesies d'aquests autors.

         6. Tot nen gaudeix plenament del dret a conèixer les faules, els mites i les llegendes de la tradició oral del seu país.

         7. El nen també té dret a inventar i a explicar els seus propis contes, així com a modificar els existents, creant-ne la seva pròpia versió.

         8. El nen té dret a exigir contes nous. Els adults estan obligats a nodrir-se permanentment de nous relats, propis o no, amb reis o sense, curts o llargs. L'única cosa obligatòria és que siguin divertits i interessants.

         9. El nen sempre té dret a demanar un altre conte i a demanar que li expliquin un milió de vegades el mateix.


         10. Tot nen, per acabar, té dret a créixer acompanyat de les aventures més trepidants, de les històries més emotives i de les narracions més belles. Tot nen té dret a créixer acompanyat de l'entranyable «Hi havia una vegada...», una expressió màgica que obre les portes de la imaginació en la ruta cap als somnis més bonics de la infància.



«Drets del nens a escoltar contes» elaborats per l'Associació Colombiana del Llibre Infantil, publicats a la revista «Alacena», del grup editorial S.M., i traduïts directament del castellà).
  
Josep Maria Aloy

dijous, 11 d’abril de 2019

“En Cornèlius”, una faula de Leo Lionni




“En Cornèlius” és un excel·lent àlbum del prestigiós Leo Leonni, traduït per Maria Lucchetti i molt ben editat per Kalandraka que explica la història d’un cocodril que des que neix camina dret en comptes de fer-ho de quatre grapes. I a sobre presumeix davant tothom dient que, pel fet d’anar dret, ell veu més coses que cap altre cocodril no ha vist abans.


Una faula divertida i positiva per a primers lectors

Leo Lionni (Amsterdam,1910-1999), il·lustrador de primera fila, sap com ha de moure els fils perquè una història, per senzilla que sembli, deixi sempre una petita petjada en el lector i el faci somriure amb una dosi d’emoció. L’actitud d’en Cornèlius, doncs, desperta una sèrie de sentiments com la gelosia, en la resta de parents i amics, que no li fan cas, i alhora una certa fatxenderia per part del protagonista.


La trobada amb un mico serà el desllorigador d’aquesta trifulga i ajudarà a solucionar–la d’una manera ben fàcil i on els sentiments adversos es redreçaran de seguida en un desenllaç senzill, ple de complicitats i de sensibilitat, que no explicaré per no avançar esdeveniments que han de ser descoberts en el moment de la seva lectura, directament pel lector.

Les bèsties, això sí, es posen d’acord i mostren actituds molt solidàries que fan que tot acabi amb un somriure que s’encomanarà, sens dubte, als petits lectors. Leo Lionni torna a mostrar la seva habilitat com a escriptor, il·lustrador i creador d’un petit món ple de sensibilitat.

Leo Lionni

L'experta en literatura infantil Ana Garralón ha escrit sobre ell: "En tots els seus llibres, Lionni crea petites i importants faules que alliçonen sobre la vida, però no per moralitzar, sinó per permetre al nen retrobar-se amb el seu propi món i oferir-li una alternativa segura".

Josep Maria Aloy


dilluns, 8 d’abril de 2019

“Una llàgrima, un somriure”, una infantesa a Damasc




“Hi havia una vegada
No hi va haver cap vegada
Fins que una vegada va passar”

Un text que comença d’aquesta manera és probablement un text que amaga moltes veritats, tensa molts sentiments, recorda moltes escenes, reviu molts sentiments...

“Una llàgrima, un somriure” és la narració d’una infantesa, la de la seva autora, Luna Al-Mousli, nascuda a Melk (Àustria) i que va créixer a Damasc. Becària del programa austríac START per a adolescents immigrants, continua compromesa en iniciatives per a la integració com TANMU, un projecte de suport a l’aprenentatge per a joves refugiats.

Una obra que ens interpel·la i ens commou

       El llibre de Luna Al-Mousli, traduït per Montserrat Franquesa i publicat al segell editorial Nandibú de Pagès Editors, és un d’aquells textos capaç de somoure les nostres consciències i que, d’alguna manera, la seva lectura ens pot portar a reaccionar, si més no, no ens deixarà indiferents.

Vaig viure catorze anys de la meva vida –diu l’autora- en una de les ciutats més antigues del món: Damasc. En 44 històries de la meva infantesa recordo llocs que ja no existeixen i persones que ara no són on eren abans..”


“Damasc, una ciutat amb 1,834.740 habitants i jo- continua escrivint. M’agradava el nostre pis davant per davant de la Biblioteca Assad. I encara m’agradava més la vista des de l’habitació...”.

La protagonista va descrivint com era la seva vida a Síria, la de la seva família, la del seu poble... la dels avis, sobretot l’àvia, que tenia molta cura dels nets i netes: “sempre es llevava la primera, quan sortia el sol, per a resar i anar a passejar amb la veïna. De tornada collia gessamí i el posava en una safata, al costat de la tetera de te verd. Era el seu ritual cada matí.”

El text segueix narrant molts episodis de la vida siriana i l’editor els presenta en la seva versió doble català-àrab, completant d’aquesta manera una petita joia plena d’emoció, de delicadesa i de sensibilitat. Un llibre per llegir a poc a poc intentant assimilar tanta vitalitat i i, alhora, tantes situacions conflictives i dramàtiques que omplen la vida dels seus personatges...

En un apèndix final, l’autora resumeix en un text més llarg com serà la seva vida fora de Síria i quines seran les oportunitats que tindrà per refer la seva vida després d’un seguit d’experiències dures i difícils entre les quals les impertinències dels europeus i les seves preguntes i tafaneries: “Contínuament m’havia de justificar per ser diferent i posicionar-me en temes sobre l’islam i el món àrab...



Em vaig prendre seriosament totes les oportunitats que m’oferia el fet de viure a Viena... Tinc la sort d’haver viscut el dia a dia dels dos països i d’haver gaudit de les vacances també en tots dos. Cap no és perfecte, però puc agafar els millors moments d’aquí i d’allà i gaudir-los. Tots dos formen part de mi”.

No puc afegir-hi res més... Gaudiu bé d’aquesta emocionant experiència. La història de la infantesa de la protagonista Luna... El país on pel matí l’àvia collia gessamí...

Josep Maria Aloy.

dijous, 4 d’abril de 2019

La Caputxeta ha dit prou... i el conte ha canviat!




La Caputxeta està tipa de fer les coses com han de ser, perquè és la tradició. “Sempre igual, sempre el mateix. Però quan canviarà el conte?!”, pensa, avorrida.

Per això, un dia decideix canviar la capa vermella per una de molts colors. Així, serà igual, però diferent. I el que és més important: serà ella mateixa. Perquè, de vegades, això és el més difícil de tot...

Ser igual, però diferent...

El missatge del conte és claríssim i atractiu: per què sempre tot ha de ser igual? Per què hem de repetir sempre les coses de la mateixa manera? La Caputxeta està farta de portar una caputxa vermella, de trobar el llop, de portar el cistell a l’àvia... “Sempre igual, sempre el mateix. Però quan canviarà el conte?!”. I per primera vegada va dir que prou! La mare, estranyada, li pregunta: -No?
-No, però sí –va respondre la nena.
-Sí, però no? –va preguntar la mare, sense entendre res.


 La conversa sembla més aviat un enigma i la Capu no té més remei que explicar-li que ja està cansada de fer les coses “com han de ser”. I contesta: Aniré a ca la iaia, però com jo vulgui: en bici i amb una capa multicolor. La mare li explica que les dones sempre havien dut una capa vermella per travessar el bosc. És la tradició i ella havia de fer el mateix. -Doncs jo no faré el mateix que les altres, perquè soc diferent –va dir la Capu. És clar que sí, soc igual, però diferent. -Diferent, però igual? -Igual, però diferent.
I així van passar una estona, jugant i rient amb les paraules.

Aquell dia, per primera vegada, el conte podia canviar... La Capu va travessar el bosc en bici amb una capa de molts colors. No cal dir que la iaia, en veure-la li diu: -Estàs... estàs igual. Però diferent! Diferent, però igual –va ballar la Capu, fent onejar la seva capa multicolor.

No vull explicar abans d’hora com continua la història. Només afegiré que a  partir d’aquell dia, el món dels contes no va canviar, però sí la vida d’una nena que ja no era només vermella. Era... “multicolor!” I, més important encara, era “feliç perquè era ella mateixa”.


 La història no deixa de ser atractiva i encoratjadora per al desenvolupament de determinades actituds davant la rutina, la tradició, els costums més arrelats i a favor de la inquietud, la innovació i el trencament de motlles.

“Què em contes, Caputxeta?” és un excel·lent àlbum amb text de José Carlos Andrés, il·lustrat bellament i amb una gran sensibilitat per Èric Puybaret i publicat per l’editorial  Animallibres.

Josep Maria Aloy

dilluns, 1 d’abril de 2019

2 d’abril, Dia internacional del llibre infantil


(Kęstutis Kasparavičius)

Des del 1967, el 2 d’abril, coincidint amb la data del naixement de l’escriptor danès Hans Christian Andersen, l’IBBY promou la celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil per tal de promocionar els bons llibres i la lectura entre els més joves.

Cada any, una secció nacional té l’oportunitat de ser la patrocinadora internacional del Dia del Llibre Infantil i selecciona dos reconeguts autors del seu país, un escriptor i un il·lustrador, perquè elaborin el missatge adreçat a tots els infants, el cartell que es distribueix per tot el món i se’n promogui la celebració a les biblioteques, centres escolars, llibreries.

El missatge, enguany, s’ha encarregat a Kęstutis Kasparavičius, nascut el 1954, reconegut artista internacional de llibres infantils, il·lustrador i escriptor de Lituània. El mateix autor del text, traduït al català per Anna Rius, ha estat també l’autor del cartell. Aquest és el text:

Els llibres ens encomanen calma

«Tinc pressa!»... «Faig tard!»... «Adeu-siau!»... Gairebé cada dia sentim aquesta mena d'expressions, no només a Lituània –situada al bell mig d'Europa–, sinó a molts altres indrets del món. I també molt sovint sentim que vivim a l'edat de l'abundància d'informació, la pressa i la precipitació.
Per contra, si prenem un llibre entre les mans, de seguida ens sentim diferents. I és perquè els llibres tenen aquesta qualitat meravellosa: ens encomanen calma. Tot just obrim un llibre i ens endinsem en les seves tranquil·les profunditats, deixem de sentir que tot passa corrents al voltant nostre sense que puguem apreciar res. Tot d'una, comencem a adonar-nos que ja no cal fer unes feines molt urgents que realment tenen poca importància. En els llibres, les coses passen a poc a poc i en un ordre precís i estipulat. Potser és perquè les pàgines estan numerades, potser és perquè mentre les passem cruixen dolçament i ens produeixen un efecte tranquil·litzador. En els llibres, els esdeveniments del passat es troben plàcidament amb els que han de venir.
L'univers del llibre és a bastament obert; la realitat s'hi barreja alegrement amb la imaginació i la fantasia. I de vegades ens demanem astorats si va ser en un llibre o en la vida real que vam adonar-nos que bonic és veure caure d'una teulada les gotes de la neu fosa, o que preciosa és la molsa flonja que recobreix la tanca del veí. ¿És gràcies als llibres o gràcies a la realitat que hem après que les baies del ginebró són amargants, a més de boniques? ¿Va ser en el món dels llibres o de veritat jèiem sobre l'herba fresca, o hi sèiem amb les cames encreuades, contemplant els núvols com solquen el cel?
Els llibres ens ajuden a no accelerar-nos, ens ensenyen a fixar-nos en les petites coses; els llibres ens conviden, fins i tot ens empenyen, a seure còmodament durant una bona estona, perquè acostumem a llegir-los asseguts i els recolzem sobre una taula o els aguantem entre les mans, oi?
¿I no heu experimentat mai una altra meravella: que quan llegiu un llibre, el llibre també us llegeix? Sí, segur, els llibres també saben llegir. Us llegeixen el front, les celles, les comissures dels llavis com pugen i baixen, però, sobretot, els llibres us llegeixen els ulls. I mirant-vos als ulls, poden veure-hi... Bé, prou ho sabeu, vosaltres mateixos!
Estic segur que els llibres no s'avorreixen mai quan els teniu entre les mans, perquè algú que gaudeix de la lectura, tant si és infant com adult, és molt més interessant que algú a qui els llibres li són igual, que sempre competeix contra el rellotge, que mai té temps per aturar-se i seure a observar què passa al voltant seu.
Aquest és el meu desig per a tothom en el Dia Internacional del Llibre Infantil: Deixeu que hi hagi llibres interessants per als lectors, i lectors interessants per als llibres!

Escrit i il·lustrat per Kęstutis Kasparavičius
Traduït per Anna Rius