dilluns, 18 de juny de 2018

“N’Anna i el vern”, de Miquel Rayó, un relat preciós




Aquesta és la historia de n’Anna, una nina molt especial. Parla amb els animals, amb les plantes, amb l’aigua, amb la boira… però amb paraules que no se senten. En canvi no parla amb els adults, ni amb els pares... Conten que la vella Maria, una remeiera que viu en una casa en el bosc, amb un moix mig salvatge per única companyia, va dir als seus pares, quan la hi portaren perquè la curés, que potser n’Anna, en lloc de parlar somiava… Que en el seu capet hi tenia somnis més que paraules...

“N’Anna i el vern” està basada en una història real d’una nena autista que l’autor va conèixer. Però sobretot és una història preciosa. Ja sé que un comentari que vol ser mínimament crític d’un llibre no es pot començar d’aquesta manera.  O potser sí? La capacitat o no de ser preciosa una narració és una observació probablement massa personal i subjectiva. De totes maneres si li pregunteu a un nen o nena què opina del llibre que ha llegit, molt sovint respon dient que és preciós. De fet, els grans també ho fem molt això. I és que hi ha llibres que entren pel cor i mobilitzen el lector a través de les emocions. Llibres que no són més que petites joies i que corren el risc de passar fàcilment desapercebuts dins l’allau de novetats. I “N’Anna i el vern”, de l’escriptor mallorquí Miquel Rayó, il·lustrat per Mabel Piérola i publicat per Edebé ja fa vint anys, és un llibre d’aquests. Es a dir, una petita joia i, per tant, una  “preciositat” i, per això, crec que no ha de passar desapercebut i que l’hauríem de recomanar als joves lectors. Vint anys mantenint l’emoció i l’interès és garantia que estem davant d’un clàssic i com a tal l’hem de considerar i com a tal l’hem d’homenatjar.



L’argument és ben senzill: Anna és una nena especial que no parla i no reacciona gairebé mai davant de res. Perdó, sí: davant dels animals, de les plantes, de l’aigua... i també reacciona davant d’algun personatge també un pèl especial del seu entorn. Els seus pares, impotents, no saben què fer ni on anar. Una mena de bruixa, d’aquestes que viuen al bosc i diuen que curen malalties rares, ha dit als seus pares que l’Anna no parla... però somnia. Que en el seu capet hi té somnis més que paraules... I paro per no explicar un final vibrant que l’autor ha preparat amb gust.

Anna és un personatge entranyable, dibuixat amb precisió, que creix a mesura que avança la narració i que acaba fent-se estimar pel lector. Altres personatges, per exemple don Alvaro, arriben també a fer-se estimar i a seduir-nos per la seva tendresa. L’autor té ofici i ens fa vibrar per l’emoció d’uns personatges senzills però plens; plens de sensibilitat i d’humanitat. Tot plegat amb un llenguatge a moments delicat, a moments poètic, a moments...també  preciós.



Celebrem la publicació d’aquesta petita joia. “N’Anna i el vern” és un bon exemple de Literatura, amb majúscula, d’aquella literatura de qualitat però també d’aquella literatura que mou i commou i que arriba al cor del lector. El lector ho agrairà, certament. Sobretot el lector que no sempre té l’oportunitat de poder fruir d’una història prou bonica.

Honorem els nostres clàssics, rellegim-los i assaborim-los. És tot un privilegi!

Josep Maria Aloy

dijous, 14 de juny de 2018

Els deures, si són divertits, no són deures!




L’editorial Librooks ha engegat una interessant col·lecció de llibres dedicats a diversos temes d’interès per a joves lectors. Millor dit: per a lectors curiosos. Temes que responen a les preguntes més habituals que els humans de totes les edats ens hem fet diverses vegades, com ara: Per què els peixos no s’ofeguen? Per què l’art és ple de gent despullada? I dos llibres més, amb títols com: Aquest llibre pensa que ets un geni de les Mates i Aquest llibre pensa que ets científic.

Són llibres amb una voluntat d’aclarir dubtes i alguns enigmes dels coneixements més diversos, però de forma planera i divertida amb l’objectiu de satisfer la curiositat dels joves aprenents sense que tot plegat tingui cap similitud amb un plec de deures imposats sisplau per força. I és que els deures deixen de ser deures quan l’estímul és trobar respostes a aquelles qüestions que s’han plantejat des de sempre, aparentment molt simples, però de resposta dubtosa o desencertada molt sovint.

Què creus que menjaria aquest dinosaure per dinar?


Així, doncs, el primer d’aquests volums, que porta per títol: Per què els peixos no s’ofeguen?, intenta respondre a preguntes com ara: Què significa Bub-Bub? Per què els animals no es raspallen les dents? On van anar a parar els dinosaures? Per què no puc volar com un ocell? I, com aquestes, en trobarem una vintena sobre aspectes molt habituals que fan referència als animals i que sovint els humans –especialment els nois i les noies- segur que s’han plantejat en diverses ocasions i que no sempre hauran descobert les diverses i variades respostes. El llibre proposa preguntes clares i directes sobre el regne animal i explora molts aspectes que desconeixem dels animals petits i grans i tot plegat esdevé una sana i atractiva invitació a descobrir-ne els secrets i les curiositats que amaguen.

Qui va decidir munyir les vaques?


Altres títols de la col·lecció “Imagina” de l’editorial Librooks

A part d’aquest primer volum dedicat als animals, la mateixa editorial Librooks, a la seva col·lecció “Imagina” ofereix també altres títols que tracten més temes de forma semblant amb preguntes curioses, atractives i sobretot amb respostes clares i precises que satisfan la curiositat dels lectors ja sigui en el camp de la ciència, de l’art o de les Matemàtiques... Alguns dels títols són els següents:

Per què l’art és ple de gent despullada?,
de Susie Hodge, amb il·lustracions de Claire Globe.
Els artistes es fan preguntes quan creen obres d’art. I nosaltres, grans i menuts, ens fem preguntes quan les contemplem. L’art ens incita a observar i ens provoca sensacions.

Aquest llibre pensa que ets un geni de les Mates,
de Georgia Amson-Bradsham i il·lustracions de Harriet Russell.
Recull de problemes matemàtics de tota mena que no s’assemblen gens ni mica a res del que es fa a les classes de Mates de l’escola.

Aquest llibre pensa que ets científic,
amb il·lustracions de Harriet Russell.
Aquest llibre ensenya a pensar com un científic i ajudarà a entendre el món que ens envolta experimentant de manera divertida.

No necessiten mapes els animals?

Totes les respostes i explicacions, així com els comentaris sobre els diversos temes plantejats, tenen la gràcia no sols d’anar ben acompanyades d’il·lustracions riques en detalls, sinó també redactades perquè els lectors ja a partir d’edats ben tendres entenguin per què les coses són com són i quina és l’explicació més exacta a cada un dels possibles interrogants que els llibres plantegen. I és un mèrit de la col·lecció saber-ho fer amb coherència i rigor oimés quan la forma aparentment senzilla va acompanyada sempre d’una bona dosi d’amenitat i de senzillesa.

Josep Maria Aloy

dilluns, 11 de juny de 2018

“Coses aparentment intranscendents”, el Pere Calders més genuí



  
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un mestre del relat breu. Els seus contes tan aviat són plens de màgia com d’un realisme corprenedor.  D’altra banda, l’ús de la ironia, del bon humor, de la ingenuïtat, de la tendresa i, sobretot, de la intel·ligència fan que la seva obra arrossegui els lectors, també els joves lectors, a un viatge literari ple de sorpreses, a vegades absurdes, però riques en detalls i emocions.

És per tots aquests motius que l’Editorial Nòrdica ha publicat un recull de trenta d’aquests contes, il·lustrats per Agustín Comotto. El volum esdevé un bon tast de la qualitat literària de Calders i recull els contes que l’autor va escriure i publicar entre 1955 i 1984. El volum bé es pot considerar un bon homenatge a Calders i un bon regal als lectors.


"Calders era una mena de Borges mediterrani...
Era un escriptor de contes i narracions curtes
 imaginatiu i ocurrent, però sobretot una
bella persona, cordial i senzilla."
(Joan Brossa)

Procedència dels contes

Els trenta contes d’aquest recull que presentem provenen de diversos llibres de contes de Pere Calders. Els deu primers pertanyen a “Cròniques de la veritat oculta”, un llibre publicat l’any 1955; dos contes procedeixen del llibre “Invasió subtil i altres contes”, publicat durant el 1978; dos més provenen de “Tot s’aprofita”, publicat el 1981 i, finalment, els quinze últims, tots ells molt breus, pertanyen al llibre “De teves a meves” un llibre publicat l’any 1984.


 Allò que crida més l’atenció dels contes de Calders és l’habilitat i la capacitat de l’autor per inventar-se les situacions insòlites que viuen els seus protagonistes. Situacions com les que s’esdevenen, per exemple, en els contes “Història natural”, o bé en el conte “Coses aparentment intranscendents”, que dona títol al llibre. Calders descriu situacions ben peculiars, sovint fantasioses i fins i tot absurdes, però que els protagonistes entomen com si fossin normals i, per tant, ni se n’estranyen o bé se n’estranyen poc i sense cap mena de dramatisme. Al conte “L’arbre domèstic”, per exemple, explica que un dia, en llevar-se, el protagonista de la història troba un arbre plantat al menjador... un arbre de debò, ... amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre...La seva fantasia recrea situacions impossibles, i a vegades incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat més habitual.

Tot i així, els arguments es mouen dins d’una estranya normalitat i naturalitat, amb un estil net i lúcid, sense abandonar les reaccions humanes dels protagonistes que s’ho miren amb una dosi de tendresa i de resignació per greus que al lector li puguin semblar les trifulgues que s’expliquen. Fantasia, molta cordialitat i sempre una dosi de bon humor, embolcallen aquestes petites històries que el lector s’empassa sempre amb un gest de plena satisfacció i amb un decidit somriure als llavis. Aquestes són algunes de les característiques dels contes de Pere Calders, a més del surrealisme i l’habilitat per la utilització de recursos impensables que es mouen entre la realitat i la irrealitat amb naturalitat. És un plaer submergir-se en aquest món imaginari i fantasiós, ple d’enginy, d’ironia, d’observació, d’agudesa dels contes de Pere Calders... Certament en aquesta imaginació i fantasia rau, probablement, l’èxit de tots aquests contes, molts d’ells versemblants i d’altres de completament imaginaris, amb barreja de mesura i equilibri.


 I un últim aspecte que crida l’atenció, dels molts que podríem destacar, és el comportament dels personatges de la majoria d’aquests contes. Els protagonistes dels contes sovint són homes normals i corrents, persones senzilles, potser tímides, potser mediocres, que es troben davant de situacions que no poden controlar, però que accepten amb resignació malgrat que els fets que es descriuen sovint tenen color de tragèdia i on a vegades apareix la mort i la guerra... tot i que el tractament irònic que en fa l’autor dóna a les seves històries un to lleuger, satíric i poc dramàtic.


L'ordre dels factors.

Va tocar-li un entrevistador d'aquells que es volen lluir
amb preguntes impertinents: -Vós seríeu capaç
de donar la vida per una idea? -No, m'estimaria més
de trobar una idea que em salvés la vida.

(Conte breu de Pere Calders)

Josep Maria Aloy

dilluns, 4 de juny de 2018

“Solcs”, un excel·lent recull d’haikus de Joana Raspall




L’obra poètica de Joana Raspall es continua difonent amb noves reedicions dels seus poemes. La seva consolidada i extensa obra, especialment la destinada als nois i a les noies, permet una difusió pregona i ben diversa. “Solcs” n’és un dels últims regals destinat a tots els públics que recull una cinquantena dels seus haikus, acompanyats cada un d’ells d’una il·lustració de Conxi Rosique. A una pàgina la il·lustració i a l’altra un haiku. L’editorial que publica aquesta petita joia és Gregal.

En la “Presentació” del poemari, Imma Cauhé Raspall, filla de la poeta explicava i comentava com les dues artistes, una de la paraula i l’altra de la imatge, han unit les seves obres per fer-nos arribar, de manera concisa, la seva visió del món, cadascuna de la manera que millor sap expressar-se. “Estem davant d’una conjunció entre poemes i grafismes”, deia Imma Cauhé.

Els haikus d’aquest recull són una condensació d’uns sentiments, d’una sentència o d’uns pensaments molt ben captats i millor expressats per l’escriptora, aconseguits amb només disset síl·labes, com l’estructura dels haikus dicta, però no per breus deixen de transmetre una gran emoció o vivència, que, tal com diu l’autora, Joana Raspall, li han servit per fer del cor i del pensament paraula.

Els grafismes, a manera de solcs, són una representació d’aquests versos, convertint-los en imatges delineades, molt ben traçades, amb les quals l’artista ha sabut captar-ne l’essència. Ambdues obres han necessitat d’una grn elaboració per a poder aconseguir aquest resultat final de síntesi.

Els continguts dels poemes

Els temes d’aquests haikus són els habituals de la poesia de la Joana Raspall on predominen sobretot els sentiments i les emocions:

Si el sol no estima,
com és que pot donar-nos
tants dolls de vida?

Compartir i buscar la complicitat sincera de les persones que t’envolten i perseverar en la seva amistat és un altre dels grans objectius de tots aquests poemes:

Enllà del somni
forjarem altres vies
per retrobar-nos.

Joana Raspall tenia una gran sensibilitat per les flors, per la natura en general, pels animals, per l’univers:

El pur llenguatge
de les flors, el desxifro
només en somnis.

El boll no oblida
que un dia embolcallava
el blat blanquíssim.

Però un dels temes més atractius de Raspall són els que conformen el món de les paraules:

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.

Apilo versos
com si fes l’escaleta
per evadir-me.

Segons Vicenç Villatoro, en un comentari a l’inici del recull, Joana Raspall va trobar en la brevetat dels haikus japonesos la forma per expressar amb precisió i delicadesa sentiments subtils, que lliguen els estat d’ànim personals i la natura. Escriu així els seus poemes de més fondària humana, que s’il·luminen amb els dibuixos essencials i estrictes de Conxi Rosique. No es pot dir més amb menys paraules i menys traços:

Núria Albertí, també a la introducció del recull, ha escrit el següent: Un plaer
per als sentits. La poesia més adulta de la Joana. Pinzellades de saviesa condensades en la forma del vers japonès per excel·lència o haiku. Actuals, profunds i memorables.

Goteigs de pluja
componen melodies
que l’abril canta...

La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos. 

Només quan el blanc és capaç d’acollir el solc i la línia, la nostra artista els fa dialogar amb la poètica destil·lada de la Joana Raspall, és un bonic comentari del mestre i crític Francesc Vallès.




La prologuista adverteix que per al lector, a primer cop d’ull, potser aquests dibuixos a manera de solcs el desorientin o no hi vegi el significat, però quan s’interni en el sentit del poema i se submergeixi en la seva representació dibuixada, quan faci seus uns i altres aprofundint amb el que ens volen dir la paraula i la representació en el dibuix esquemàtic, hi anirà trobant el seu lligam i tota la seva màgia. És la màgia de la veterana poeta que sabia teixir amb els mots més bells els pensaments i sentiments més agradables i sincers.

Josep Maria Aloy