dissabte, 22 d’abril del 2017

L'escriptor Josep Vallverdú acaba de publicar el seu segon "Bestiolari"



Josep Vallverdú, degà de la Literatura per a nois i noies a qui ha dedicat una setantena llarga de llibres i que ha estat titllat d'escriptor tot-terreny i d'autor tastaolletes per la varietat de la seva obra, acaba de publicar el seu segon "Bestiolari", il·lustrat per Manuel Cusachs i publicat per l'editorial Fil d'Aram. L'autor de "Rovelló", de "L'home dels gats" o d'"Un cavall contra Roma", no podia desaprofitar l'ocasió, als seus noranta-tres anys, de dedicar una sèrie de poemes precisament al món dels animals.

       Si el primer "Bestiolari", publicat l'any 2010 per la mateixa editorial i el mateix il·lustrador, recollia una seixantena de bestioles, aquest "Bestiolari2" en recull una quarantena. Tant en un volum com en l'altre els poemes descriuen diverses bestioles d'acord amb la mirada i la imaginació del veterà poeta. Aquest centenar de poemes vénen a conformar el seu bestiari particular normalment descrit amb aquell punt de fina ironia típica de l'autor així com amb un humor constant, subtil i delicat.

Cada poema, com ja s'esdevingué en el primer "Bestiolari" es complementa amb il·lustracions de l'escultor mataroní Manuel Cusachs, unes il·lustracions originals i divertides que permeten contemplar cada bestiola amb un enfocament diferent a l'habitual i amb un nou i peculiar retrat.

 (L'aranya)

Un petit zoològic simpàtic

"Bestiolari2" retrata per ordre alfabètic un conjunt de bestioles des de l'abella fins al ximpanzé. Vallverdú els dedica uns mots amables que els humanitza poc o molt i difícilment en ressalta els aspectes més negatius si no és per fer-hi broma. El resultat és un petit zoològic simpàtic a través del qual els lectors joves i no tant somriuran sovint davant la diversitat tant de bèsties com dels diversos enfocaments amb què Vallverdú els contempla i els recrea.

Des del primer poema, dedicat a l'abella, el lector ja intueix més o menys el to i la intencionalitat de tot el bestiolari quan llegeix:

-Abelles germanes,
feu-vos republicanes
i engegueu la Reina a dida!
Compartirem tots la mel,
i tindrem un tast de cel
mentre cantem: "això és vida"!

Aquesta actitud transgressora d'alguns d'aquests poemes competeix amb la dèria de l'autor de fer un joc de paraules amb determinades bestioles, com és el cas del "bacallà" quan diu:

A la cuina ha fet escola,
i fa cap a la cassola
ben guisat,
o te'l menges esqueixat.
Un dia el vaig saludar:
"Hola",
        i ell, res, va callar.

Algunes particularitats de determinades bestioles són descrites amb una exemplar precisió. Així ho trobem en el poema dedicat al Camaleó:

De sobte -i no és cap broma-,
com una llança de foc,
la teva llengua de goma
enganxa el mosquit badoc.

O les particularitats de les oques:

(Les oques)

Quatre o cinc oques
són ben poques                         
però a fe que semblen
moltes oques.
Per què? Perquè criden
totes alhora
i a les visites
les fan fora.

Fins i tot hi ha un espai per al peresós

De mirar-lo ja et ve mandra,
té uns ulls d'avorriment;
li costa més de mitja hora
avançar sols un pamet,
i tarda una santa tarda
per gratar-se el clatellet.

Josep-Lluís Carod-Rovira, en el pròleg d'aquest volum, recull una exhaustiva bibliografia sobre els Bestiaris o Bestiolaris d'autors catalans i remarca la seva importància dins la nostra literatura. De Josep Vallverdú diu que ha arribat a estimar tant la terra no sols a força de conèixer-la per la lectura, sinó trepitjant-la físicament amunt i avall, per a descriure-la amb encert i transmetre’n als lectors, fidelment, paisatges i éssers que l’habiten, que no ha pogut estar-se de fer la seva pròpia incursió poètica per la república dels animals no humans. Optant per la forma Bestiolari, en comptes de Bestiari, per les bestioles en lloc de les bèsties, sembla com si Vallverdú vulgui assuavir la presumpta ferotgia dels seus personatges literaris, que en pretengui empetitir la irracionalitat que se’ls atribueix i, fins i tot, que no desitgi amagar una certa simpatia cap a ells i, ben al contrari, deixar clar que se’ls mira amb bons ulls, amb afecte i tot. Vallverdú dedica, doncs, als dos bestiolaris, una mirada humana als animals. Fent-los més humans els humans ens els fem més nostres, encara que sovint som els humans els qui competim per identificar-nos-hi. La saviesa popular és prou sàvia quan assegura que "en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones".

 
(L'orangutan)


Josep Maria Aloy

dilluns, 17 d’abril del 2017

"L'expedició del doctor Balmis", l'aventura que va dur la vacuna arreu del món



Aquesta novel·la està dedicada
als vint-i-dos xiquets de l'hospici
que van portar dins del seu cos la
vacuna de la verola del Vell al Nou Món.
Sempre de braç en braç, sempre sense
 trencar la cadena, formant part d'una de
les gestes mèdiques més grans de la
humanitat.


"L'expedició del doctor Balmis" és una novel·la d'aventures escrita per Maria Solar (Santiago de Compostela, 1970) i publicada per Edicions Bromera que narra l'aventura, basada en fets reals, que va dur la vacuna arreu del món gràcies als estudis i esforços d'una sèrie de metges, entre els quals un de català que van marcar una fita històrica en el camp de la medicina.

L'any 1803 el vaixell Maria Pita va emprendre un viatge extraordinari des de la Corunya. Hi viatjaven vint-i-dos orfes per fer una cadena d'inoculacions de la vacuna de la verola amb l'objectiu de transportar-la enllà de l'oceà i salvar la vida de milers d'infants. El doctor Balmis, un metge alacantí pioner en les tècniques de vacunació, amb el suport del cirurgià català Josep Salvany, va dirigir una aventura filantròpica que semblava impossible. I així hauria estat si no fora per la valentia i el sacrifici dels nens i de la directora de l'orfenat. El seu paper esdevindria fonamental per dur endavant aquesta expedició que va canviar el curs de la història.

Persones convertides en monstres, sense
un sol centímetre de pell sense pústules i pus,
fins i tot dins la boca, dins dels ulls. Horrible. La
pell se'ls omplia de cràters horribles on abans hi havia
pústules... tots sabien què era la verola. A tots els feia por...

Som a La Corunya de l'any any 1803. L'ambient és d'una pobresa extrema. Molts infants són recollits en un hospici d'on s'escapen habitualment per anar a cometre petits furts al mercat. La gana els empeny. La gent si els pesca els estova de valent. Van bruts i vestits amb parracs. La majoria d'ells van ser abandonats quan només tenien uns dies de vida. Era també habitual deixar-los a la porta de l'hospici on les monges els recollien. Els posaren el nom i de cognom acostumaven a posar-los "de la Caridad", marcant-los així per tota la vida. La majoria estaven malalts i morien molt joves. Tothom sabia molt bé que no hi havia remei contra la verola. Era la naturalesa qui escollia els qui sobrevivien i els qui no, i no tenia res a veure amb l'edat, ni amb la vida que feien, ni amb les ganes de viure. L'única manera de derrotar-la era amb la vacuna.

Els expòsits no tenien bona fama. Els uns pensaven
que portaven malalties contagioses, perquè en
morien molts; uns altres creien que el mal feia niu
als seus cors perquè eren el fruit d'un pecat dels
seus pares.... Res no fa madurar més de pressa.


Davant d'aquest panorama calia fer alguna cosa

El metge del rei era perfectament conscient que el viatge que anaven a emprendre era una autèntica odissea que, si eixia bé, els situaria als llibres d'història pels segles dels segles... La verola ja no era només una malaltia, s'havia convertit en un problema econòmic i de caritat cristiana: no es podia deixar morir aquella gent... La seva feina: difondre la vacuna pels diferents territoris, instruir metges i infermeres en les tècniques de vacunació, crear Juntes de Vacunació a les capitals... El doctor Balmis estava convençut que es tractava de portar la vacuna de braç en braç, o sigui que els mateixos xiquets la portessin posada. Era la forma més segura...

I així fou com un grup de xiquets van portar la vacuna dins del seu cos des d'Europa fins a Amèrica. Fou un llarg i pesat viatge de més de cinc setmanes de Tenerife a Puerto Rico i, abans, uns deu dies de navegació des del port de la Corunya fins a les Canàries. Segons els seus càlculs, el doctor Balmis necessitava vint-i-dos xiquets. Alguns s'esgarrifaren i van titllar de bogeria el projecte. Però el doctor ho tenia molt clar: El progrés del món està fet de bogeries. De les bogeries més grans han eixit els progressos més importants. Ho farem.

La novel·la manté la intriga i la tensió des de l'inici. L'autora sap dosificar els moments més dificultosos i sap documentar molt bé els fets. I, mentrestant, el lector segueix amb admiració i emoció un projecte humanitari insòlit que va permetre salvar mitja humanitat d'una malaltia gairebé sempre mortal.


Josep Maria Aloy

dilluns, 10 d’abril del 2017

"Camins de llibertat", una novel·la fascinant



Sovint creiem que ho sabem tot, però
 la vida és un cúmul de descobertes que ens
demostren que les aparences enganyen i que
les coses no són el que semblen.

En un dels meus comentaris d'aquest blog qualificava l'escriptora Maite Carranza de fenomen, dins el món de la Literatura per a joves, per la qualitat de la seva obra, per l'intens compromís en algunes de les seves novel·les i per l'excel·lent rigor dels seus textos. Els premis literaris que han guanyat els seus textos són una mostra del pes d'una obra la trajectòria de la qual és reconeguda per una multitud de lectors joves que la devoren amb avidesa i satisfacció.

"Camins de llibertat", publicada per Editorial Edebé, és una aventura de ficció però basada en fets reals sobre les persones anònimes que en els moments difícils d'una guerra o postguerra ajudaven a traslladar refugiats d'un país a un altre, en aquest cas d'Europa cap a España, fugint de la persecució i d'una gairebé mort segura. Un homenatge merescut en uns moments en què la societat reivindica la necessitat de refer la història -la memòria històrica- perquè sobretot els joves coneguin com van arribar a patir els seus avis o besavis.


       La història està explicada en primera persona per la protagonista, l'Alèxia, que als seus disset anys col·labora, com a monitora, en uns campaments amb quinze nens i nenes, al cim dels Pirineus i alhora s'endinsa en un passat familiar desconegut i ple d'intriga. Dos joves monitors l'acompanyen durant tota l'acampada: el David, de qui ella està totalment enamorada i en Kilian que ho està d'ella. Un triangle de difícil solució. Dos focus d'interès i d'intriga, dues passions que es van alternant el protagonisme i que atrauen doblement els lectors.

Un dia, el David va irrompre a la
meva vida com un terratrèmol i
me la va capgirar de tal manera
que em va fer trontollar el jo, el tu i
el nosaltres. Res no va quedar a lloc.

Hi ha moments, a llarg de la novel·la, enormement emotius que l'autora sap controlar amb delicada precisió. Tot i així farà saltar més d'una i més de dues llàgrimes als lectors mínimament sensibles. D'una banda, el seguiment i la recerca dels fets històrics que l'àvia de l'Alèxia li encarrega i de l'altra, l'evolució de les relacions afectuoses entre els tres joves monitors amb els seus malentesos i picabaralles que culminen amb un final abrandat on l'enamorament i l'amor s'imposen de forma contundent i clarament esperada.

Els personatges són autèntiques creacions que permeten que el lector s'identifiqui ràpidament amb algun d'ells. D'una banda, el trident Alèxia, David i Kilian que conformen els principals protagonistes vius i palpables. De l'altra, el besavi de l'Alèxia, del qual la família en desconeix on va passar els últims anys de la seva vida i fins i tot on va morir i que constitueix el centre d'atenció durant tota l'obra fins que les investigacions de la besneta arriben a bon port i queda al descobert l'enorme personalitat d'aquest parent desconegut i gairebé oblidat.

Som a la frontera, i les fronteres mai
no han sigut barreres, sinó camins. Es
feven servir per passar mercaderies, notícies
i… persones que fugiven de la mort.
Se'm va posar la carn de gallina. Era
bonic pensar que gràcies a aquests camins
alguns catalans havien salvat la vida.


(Maite Carranza)

Seria injust amb els lectors avançar més informacions sobre el desenvolupament de la novel·la ja que els privaria de l'emoció de viure en primera persona la narració dels fets. No em puc estar de dir però que malgrat la no presència del besavi, Miquel Gil, mort fa més de setanta anys, la novel·la "Camins de Llibertat", és un homenatge a la seva figura, al seu compromís amb la gent, i sobretot a la solidaritat amb els refugiats i els més necessitats; un cant al valor de les seves accions i a l'actitud pròpia dels qui viuen per als altres sense escatimar-hi esforços, dels qui fan seu el patiment dels humans. Un missatge clar i captivador capaç d'estimular sensibilitats i encomanar valors.

A l'última pàgina de la novel·la, la pàgina dels agraïments, l'autora diu: Les novel·les mai no s'escriuen soles ni s'escriuen perquè sí. Sempre hi ha una raó primera que t'enamora. Sempre hi ha gent que t'orienta, t'aconsella, et critica i et dóna la mà al llarg d'aquesta travessa pel món de la ficció. No dubto que al llarg d'aquesta travessa també els lectors -tots els lectors- agrairan a Maite Carranza haver escrit aquesta emotiva història. Estic segur que no l'oblidaran mai!


Josep Maria Aloy

dilluns, 3 d’abril del 2017

"Plouen poemes" una antologia poètica per als més menuts



"Plouen poemes" és una expressió de joia i
sorpresa com la que senten els nens i les nenes
quan llegeixen, escolten o reciten poesia.
Perquè la poesia ens fa veure el món d'una
manera nova; és com la pluja que amara el
paisatge i el torna  fresc i net. Les seves gotes
omplen l'infant de paraules, emocions, colors,
ritmes i sensacions.

Eumo editorial acaba de publicar una antologia de poesia per a infants il·lustrada per Morad Abselam. La selecció i tria dels poemes que conformen aquesta antologia ha estat realitzada per Vanesa Amat i M. Carme Bernal, professores a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic i per Isabel Muntañà, mestra d'Educació Infantil i Primària a l'escola El Despujol de les Masies de Voltregà.

L'antologia recull més d'un centenar de textos poètics, agrupats en eixos temàtics. Els poemes pertanyen a autors molt diversos que han estat seleccionats tenint en compte criteris de qualitat i varietat. En aquest sentit, s'inclouen textos creats específicament per infants i altres que, inicialment, l'autor havia adreçat a un públic adult, però que presenten elements atractius per als lectors d'edats ben diverses.



       Els autors escollits són quaranta-sis dels quals Joana Raspall és qui hi té més presència amb una vintena de poemes. La segueix Lola Casas amb onze, Ricard Bonmatí i Josep Carner amb vuit; Miquel Martí i Pol amb set; Miquel Desclot amb cinc... Altres poetes com Tomàs Garcés, Maria-Mercè Marçal, Salvador Perarnau, Josep Maria Sala-Valldaura, Josep Vallverdú, Enric Larreula, Salvador Comelles, entre d'altres, també hi són presents. Fins i tot hi hem trobat tres poetes de vuit anys que hi col·laboren amb un poema cada un, detall que constata l'interès de les autores per estimular els infants no sols a llegir poesia sinó també a la creació de textos ja des de ben joves.

Els poemes són
quadres que cal penjar a la memòria
són contes que tenen música
són com trens de paraules que
corren i s'aturen a llocs que no coneixes
o, potser, només, esquitxos d'una pel·lícula.
(Josep M. Sala-Valldaura)

Els poemes d'aquesta antologia estan agrupats per temes. El primer és dedicat als "Animals" i el segueixen "Mesos, estacions i temps"; "Contes i personatges"; "Natura i univers"; "Humanitat, sentiments i emocions"; "Persones, oficis i vida quotidiana"; "Jocs de llengua i cal·ligrames". L'últim tema de l'antologia està dedicat al "Món de la infància, jocs, cançons i festes". El llibre es tanca amb un índex de tots els poemes, classificats per temes, amb les seves referències bibliogràfiques.


 Tota l'antologia està pensada perquè els infants llegeixin, sentin, recitin i comparteixin poesia amb altres infants i -per què no?- amb els adults del seu entorn. I l'objectiu principal no pot ser cap altre que submergir-se en el món de les paraules, fomentar la fantasia i retrobar-se amb les emocions i els sentiments més plaents.

Aquest llibre passa a formar part d'un bon reguitzell de poemaris que durant aquests últims anys s'han anat publicant i que han permès que la poesia infantil, sovint tractada com la parenta pobra de la literatura, sorgeixi amb força, es faci present arreu i permeti als lectors joves assaborir els seus beneficis entre els quals, sense dubte, el de tenir l'oportunitat de gaudir i aprendre amb un gènere literari que forma part d'un llegat cultural que cal mantenir viu. Com diu la contraportada: "Plouen poemes" és una expressió de joia i sorpresa com la que senten els nens i les nenes quan llegeixen, escolten o reciten poesia.La poesia ens fa veure el món d'una manera nova; és com la pluja que amara el paisatge i el torna fresc i net. Les seves gotes omplen l'infant de paraules, emocions, colors, ritmes i sensacions.



Josep Maria Aloy