dilluns, 27 d’octubre del 2014

Què deu voler dir això de crear lectors?



Jordi Estrada, escriptor manresà i professor de Secundària, en la seva última columna setmanal al diari Regió-7, escriu que és una bona notícia la creació d'una orquestra escolar a Berga i argumenta els perquès d'aquesta iniciativa.

       I un dels principals arguments, segons Estrada, és que la música, presentada com una activitat d'expressió i participativa, predisposa l'alumne a sentir-se partícip de la seva formació, tot prenent part activa d’un joc l'èxit del qual depèn d'ell mateix i dels seus companys. Per mitjà de la pràctica musical-diu JordiEstrada-, els nens aprenen a escoltar i escoltar-se; a respectar els silencis i obeir els ritmes; a fer els pianos i els crescendos; a modelar les intensitats i les emocions; a fondre’s en l’harmonia dels greus i els aguts; a crear bellesa i compartir-la, amb l’íntima satisfacció d’haver après allò que és tan difícil d’ensenyar: la sensibilitat i l’atenció.

I segueix dient que hi ha nens de cor de pedra capaços de fer vibrar les pedres amb una passada d’arquet. N’hi ha que acaricien el violí com mai ningú no els ha acariciat a ells abans. Els mateixos nens que abans feien volar cadires, ara fan volar, asseguts en correcta posició, himnes i cançons. Gràcies a la música, els nens aprenen a relacionar-se d’una altra manera, més solidària i menys competitiva. Aprenen a afinar l’oïda i a estimular la memòria, a ser comprensius amb els errors dels altres i a desenvolupar la creativitat i la disciplina.

Un bon article, certament, amb el qual estic totalment d'acord  i que, amb el permís de l'autor, voldria ampliar mirant cap a altres camps de l'educació ja que mentre el llegia pensava que aquestes mateixes virtuts, que Estrada atribueix a l'educació musical, amb més intensitat o menys, es donen també, per exemple, en qualsevol activitat teatral dins les aules com també en qualsevol activitat de lectura. Estem molt poc acostumats  a confiar en les capacitats dels nostres escolars. Desconfiem de l'alumne que no fa els deures, que xerra, que es mou... i ens sorprèn quan aquest mateix alumne és capaç de fer sonar un violí, d'interpretar de forma gairebé brillant el paper de protagonista en una obra de teatre, com també ens sorprèn l'alumne que gairebé no sap escriure però s'ha llegit els set volums de la sèrie "Harry Potter" o recita de memòria poemes de Joana Raspall.

Qualsevol lectura dins l'aula també predisposa el lector a prendre part activa -com diu Estrada- d’un joc l'èxit del qual depèn d'ell mateix i dels seus companys. Per mitjà de la lectura en veu alta, els nens aprenen a escoltar i escoltar-se... a modelar les intensitats i les emocions; a fondre’s en la intensitat d'un argument, en els diàlegs dels personatges, en l’harmonia del llenguatge, a compartir la bellesa d'un text; i, com no, també a viure l’íntima satisfacció d’haver après allò que és tan difícil d’ensenyar: la sensibilitat i l’atenció.

Tant en el cas de l'aprenentatge musical, com en la representació teatral, com en l'activitat lectora, allò que realment és important, i n'hem de ser conscients, és el fet que el nen, els escolars en general, se sentin partícips de la seva formació. Aquest hauria de ser l'objectiu que impregnés totalment el sistema educatiu.


Josep Maria Aloy

dilluns, 20 d’octubre del 2014

L'escriptor Josep M. Fonalleras publica un conte infantil dedicat a la seva neboda



L'editorial La nova Arcàdia acaba de publicar "L'illa més ràpida del món", un conte infantil que Josep M. Fonalleras dedica a la seva neboda Júlia i a, través d'ella, a tots els lectors joves del país.

       Sempre he pensat que era una sort que els escriptors de casa tinguessin força fills i nebots i també néts i nétes perquè aquesta experiència provocava, de rebot, l'increment de relats infantils de categoria que honoren la literatura per a nois i noies, sempre menystinguda. Jaume Cabré, quan encara no es "confessava", va encetar la seva trajectòria literària amb la novel·la juvenil "La història que en Roc Pons no coneixia"; i han estat diversos els escriptors que han seguit la mateixa experiència. En l'anterior comentari en aquest mateix bloc parlava precisament de Vicenç Pagès Jordà i el seu conte "La llentia viatgera" ... Entre la novel.la d'en Cabré i el conte de Vicenç Pagès han transcorregut trenta-quatre anys i durant tot aquest temps són multitud els escripotors i escriptores que han dedicat un text a algú de la família. Allò que és segur és que la literatura que els grans escriptors del nostre país han generat i segueixen generant per al públic jove és immensa i d'una categoria, en general, bastant excepcional.

A "L'illa més ràpida del món", Fonalleras explica que en David i l'Izan, en una sortida d'escola, deixen un paperet amb un desig escrit, entaforat entre les pedres de la muralla romana cosa que veuen alguns companys d'escola i volen saber tant sí com no quin és el secret que hi han deixat... La pressió a què estan sotmesos, el xantatge un pèl salvatge per part d'alguns amics de l'aula fa que els dos nois se sentin pressionats... Com és habitual en situacions com aquesta, les sospites i les elucubracions començaran a circular i els compnays voldran saber si en els paperets hi han escrit el nom de les nenes de les quals estan enamorats els dos nois...

Qui comença explicant la història és una mateixa companya de classe, potser la més experta, potser la més manaire... l'única a qui agrada buscar les paraules difícils al diccionari i li agrada "nedar entre les paraules" i explicar-les als companys... Una protagonista molt ben trobada. Però el punt de vista va saltant, a cada capítol, i el lector té, d'aquesta manera,una major possibilitat de conèixer cada manera de ser... un recurs literari poc utilitzat en la literatura infantil però que en mans d'un bon escriptor afegeix una dosi de qualitat literària al text.

Vull ressaltar, però, la frescor de la història, la naturalitat amb què l'autor transmet les reaccions dels nois i noies davant les situacions reals que viuen tot i que sovint amb la seva ingenuïtat i imaginació les embolcallin amb una bona dosi de vivor i d'espontaneïtat.

El vocabulari és un element amb una presència habitual en els relats d'escriptors consagrats, ja que és l'eina amb la qual treballen i no s'estan de dedicar-li una atenció a l'hora de definir paraules més aviat difícils que ajudaran a enriquir la parla dels joves lectors.

Escenes atractives com les que giren a l'entorn del joc dels escacs... o bé la de la papallona de riu o el nino que té el cap obert... o el concurs de dir coses que van molt de pressa o coses que van molt lentes, com la sorra d'un rellotge de sorra... I molt especialment interessant la intriga de l'accident del Jordi que ha estat ingressat i que rep les visites dels amics i amigues de l'escola sense que en cap moment se sàpiga massa com està i quan podrà sortir de l'hospital... Un llibre tendre però gens mantegós, clar i fidel a la realitat del grup de nens que descriu però sense cap intenció ni de dulcificar aquest món ni declarar-lo massa tràgic... Un llibre realista amb punts d'humor i sobretot amb un interès especial de fer un retrat fidel d'aquesta etapa innocent de la vida de les persones.

Malgrat que l'editorial recomani aquesta història a lectors a partir dels vuit anys crec que si són més grans copsaran millor el significat global de la història en tots els seus racons bellament descrits. Les il.lustracions de Susana del Baño no ajuden a fer aquesta lectura global ja que semblen pensades per a primers lectors, cosa que rebaixa, segons el meu parer, les pretensions de l'obra, una obra apta precisament per a qualsevol lector de qualsevol edat, tal com pertoca a l'obra d'un escriptor consagrat com Josep M. Fonalleras.


Josep Maria Aloy

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Un conte infantil de Vicenç Pagès Jordà




L'Editoral Estrella Polar ha publicat "La llentia viatgera" un conte infantil de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà, una divertida història sobre la necessitat d'acceptar allò que tens i allò que t'ha tocat, explicada amb un llenguatge ric, una ironia fina i una claredat estimulant.

       Mentre l'avi Martí treballa a l'hort, la Berta, la seva néta, li demana que li expliqui una història. Dit i fet: l'avi es disposa a explicar-li el conte d'una "llentia viatgera".

Als cinc anys però la Berta ja sap que als contes sempre passen coses impossibles i que quan s'acaben tot torna a ser com abans, encara que no ben bé... I, per tant, quan l'avi es disposa a explicar-li la història d'una llentia viatgera, la Berta es prepara per sentir un d'aquells contes impossibles, en els quals, durant una estona, les lleis dels grans queden suspeses. La fascinació d'un infant davant de la història que escoltarà és l'estímul perquè l'adult doni el tret de sortida a un viatge fantàstic.



La llentia viatgera és una d'aquelles històries circulars o cícliques, molt abundants en l'imaginari col.lectiu, on cada escriptor hi incorpora tant la forma com un estil propi i diferent. Dic circular o cíclica en el sentit que acaben al mateix lloc on han començat després de donar unes quantes voltes durant les quals el protagonista, no content amb el que tenia, acaba acceptant-ho en veure que la resta d'alternatives o de possibilitats no és pas necessàriament millor. Em recorda, entre d'altres, el conte Mares a l'engròs, de l'escriptora i crítica Teresa Duran, la història d'un nen que vol una altra mare perquè la seva l'ha renyat. O bé el conte de Carles Sala, En Jaumet busca escola, el títol del qual deixa veure també de què va. Els dos protagonistes -tres, si hi afegim la Llentia viatgera-, acaben acceptant el que tenen, òbviament, després d'un periple més o menys llarg i més o menys atractiu.

Aquests contes segueixen una mateixa línia i acaben tots expressant un mateix missatge, però la gràcia la trobem en com s'explica el missatge, quins elements fa servir el seu autor i, sobretot, com són i com es mouen els protagonistes, en el cas d'avui, una llentia! Cal destacar com a element cabdal el llenguatge que utilitza Vicenç Pagès, i també com construeix les frases, la gràcia amb què s'explica, la poesia amb que embolcalla les descripcions i, també, és clar, l'impacte de les il.lustracions que acompanyen el text, il.lustracions de Joan Riera Calabús... Tot plegat conforma un petit món on el lector, empès per la capacitat inventiva de l'escriptor i de l'il.lustrador, és capaç d'entendre allò que passa i sobretot allò que pensa la Berta: que els contes són grans mentides però són molt atractius i encara que no siguin veritat, quan tot torna a ser normal, t'adones que potser tu has canviat una mica. Són els petits miracles de la literatura. De la bona literatura, és clar!

Josep Maria Aloy



dilluns, 6 d’octubre del 2014

"La nena de l'arbre", una història molt atractiva




"Vaig pujar dalt d'un arbre perquè
no m'agrada la vida de peus a terra".


Edicions de La Galera publica "La nena de l'arbre", la novel.la guanyadora de l'últim Premi Josep M. Folch i Torres, escrita per Rubèn Montañà (Badalona, 1983) i il.lustrada per Mercè López

       La història té una molt bona arrencada: des del primer moment coneixem la que serà la protagonista de la història, l'Ona, que vol recuperar una pilota que ella mateixa ha xutat molt fort i ha quedat penjada al plàtan que hi ha al costat mateix del pati de l'escola. Un cop puja a l'arbre s'adona que unes branques més amunt hi ha una nena amb la pilota a les mans... Un cop acabat el llibre m'adono de seguida que l'inici de la història és la millor part de l'obra: bon ritme, escriptura clara i atractiva, diàlegs eloqüents i, sobretot, una mena d'intriga que et fa agafar el llibre amb les dues mans, sense cap possibilitat de despendre-te'n.

Un desenllaç que no desvetllaré precipita un pèl massa la resolució dels fets cosa que fa que el lector es trobi que l'aventura se li ha escolat molt de pressa, just quan ell hauria preferit que s'allargués una mica més per seguir vivint i assaborint amb tota l'emoció uns fets intrigants que, d'alguna manera, recorden les aventures del Baró Rampant de Calvino, aquella història del baró Cosimo di Rondó, que un bon dia es rebel.là del món familiar, sortí al jardí i grimpà a un arbre. Mai més no en va baixar i hi va viure la resta de la seva vida...


La novel.la té moments molt dolços i emotius, sobretot quan l'Ona vol saber -i el lector també- per què una nena de la seva edat ha decidit de viure dalt d'un arbre sense baixar-ne mai, i, per tant, sense menjar, sense canviar-se de roba, sense tenir ni fred ni calor... Un món de meravellosa fantasia, aparentment inversemblant, però que captiva l'atenció i l'atracció del lector. És en llibres com aquest on el lector s'ha de deixar portar i emportar pels fets i les conseqüències d'aquests fets sense fer-se massa preguntes sobre el realisme o no de l'obra. També Gianni Rodari escrivia sobre fets inimagiables però que plantejaven al lector una resposta imaginable malgrat tot. En aquest sentit, el llibre de Rubèn Muntañà té moltes possibilitats no sols d'atreure lectors sinó de desenvolupar en ells la capacitat d'inventar i recrear situacions i històries desconnectades de la realitat, cosa que és un dels principals objectius, precisament, de la lectura i de la literatura.

Bon llibre, boniques il.lustracions, bona trama i, si s'escau, una bona i possible reflexió sobre allò que motiva a la nena de l'arbre i a tants nens i nenes insatisfets, a fugir de la realitat i a buscar-se un refugi on no siguin molestats i on puguin seguir vivint en tota la seva llibertat i la seva desitjada pau.

"Dalt d'un arbre no et pots fer mai vell. Ens assemblem
més del que et penses, els arbres i les persones".


Josep Maria Aloy