dilluns, 29 d’abril del 2013

Edicions del Roure de Can Roca, a poc a poc i bona lletra




El catàleg de títols de les Edicions del Roure de Can Roca va arrencar el 2007 amb la novel.la Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, obra reeditadíssima, del propi editor Francesc-Josep Delgado i va continuar amb Idriss, la noia del fil de seda, d'Hermínia Mas.

Vaig dedicar ja un comentari, en aquest blog, a aquesta editorial, el juliol de 2012, i assenyalava en aquell moment que una de les seves aportacions al món del llibre per a joves era el rescat i publicació de novel.les que havien tingut els seus moments de glòria però que el temps i la desídia d'algunes editorials van obligar a descatalogar-les i a abandonar-les a l'oblit.

Així doncs, l'editorial té un espai per a llibres que ara són difícils de trobar. Una aposta arriscada però molt lloable per evitar que determinades obres es perdin definitivament. Parlo, per exemple de l'excel.lent novel.la d'aventures Projecte Ictivela (2011) de Pau Joan Hernàndez, i també de M'ho ha dit el vent, (2009), un llibre de poemes de Núria Albó, escriptora de qui també han reeditat Ariadna (2009) una narració sobre l'amistat que havia publicat l'any 1996 Edicions de la Magrana.

Edicions del Roure de Can Roca va fent camí, pas a pas sense aturar-se malgrat que els temps no convidin a cap entusiasme. I entre les últimes novetats que acaba de treure l'editorial hi trobem, d'una banda una narració de Josep Francesc Delgado, que ja havia publicat La Galera l'any 1995, titulat L'Empaitagrills i la noia de la Lluna i un conte d'Hermínia Mas El dinosaure i la sequoia (2013).

Aquest últim, El dinosaure i la sequoia, il.lustrat per Francesc Rovira, és una bonica història centrada en el respecte a tots els éssers de la natura. El protagonista és un dinosaure entremaliat que es dedica a tombar arbres perquè són els únics sers vius que no s'hi tornen i, per tant, l'animal -mai millor dit- té totes les de guanyar i això el fa sentir important... fins que els arbres, molt espantats, fan una assemblea per decidir què fan i com cal resoldre aquesta situació... i troben una solució, evidentment, i aconsegueixen que el tossut dinosaure arribi a convèncer-se que no és el rei i que hi ha algú que és més poderós que ell. Una faula que pretén deixar clar al lector que amb la violència i la supèrbia no es pot anar enlloc. Les il.lustracions de Francesc Rovira en permeten una lectura atractiva i estimulant, sobretot per aquells lectors acostumats a recolzar-se en els dibuixos per seguir amb més delit la història.

L'altra novetat, L'Empaitagrills i la noia de la Lluna, del propi Delgado, és una història més densa i més profunda que parla de la relació d'un avi, en Quel, amb el jove protagonista, en Roger, i tot allò que el noi és capaç d'aprendre i de viure al costat del vell pescador. Una història molt emotiva que ens porta als millors sentiments de les millors històries iniciàtiques en les quals el motor és una persona amb experiència i amb molta vitalitat. Pel mig, una història fantàstica sobre la llegenda de les noies de la Lluna -les dones més boniques que hi ha al món- i els vells marins -i la seva dissortada extinció- i l'acompliment d'una promesa per part del Roger, un cop el vell pescador ha mort.

Els missatges positius del vell i la cura del llenguatge són dos aspectes que cal destacar d'aquesta obra que es llegeix molt bé i amb gran emoció. Hi trobarem doncs descripcions, com ara: Vam sortir tant de matí que el sol encara no vessava el seu or sobre l'aigua del port... o bé: Els lloms argentats de dos dofins sobresortien per damunt de les onades lentes i manyagues de l'alba. I encara:  ...els llamps estripaven l'horitzó de color plom i el convertien en un mirall trencat ... O missatges com: El que compta és trobar qualcú que et sàpiga estimar i que te l'estimis, la resta són anuncis, foc d'encenalls o castells de foc artificials que no duren gaire. Com és de preveure, el desenllaç emotiu posa punt i final a una narració estimulant, intrigant i molt poètica... La novel.la va guanyar el Premi Cifre de Colonya l'any 1994.

Deia en el meu comentari (del 3 de juliol de 2012) que una característica d'aquesta editorial és la d'haver nascut per mimar els llibres. Mimar en el sentit més emotiu i pràctic del mot, és a dir, recollir, seleccionar i reeditar determinats títols que un dia foren però que ara restaven perduts a l'espai eteri de les nefastes descatalogacions que la crisi, sobretot, ha accelerat de manera cruel i injusta. Espero que aquesta feina feta a poc a poc i amb bona lletra, per part dels editors de Can Roca, ens segueixi oferint nous regals malgrat les dificultats del moment.

Josep Maria Aloy

dimarts, 23 d’abril del 2013

Un cotxe a la biblioteca (conte quasi real)





        A casa d'en Bernat hi ha un garatge bastant gran. Com que el seu pare col.lecciona llibres, sobretot llibres per a nois i noies, i en té molts i no sabia on posar-los, va fer-se construir unes estanteries. Moltes estanteries. Tantes, que les va haver de col.locar precisament al garatge. De les quatre parets, n'ocupaven tres.

Al cotxe allò no li agradava pas i es passava la vida rondinant:

-El garatge és per a mi tot sol i no per a un pilot de milers de llibres, que no hi pinten res. Sí, sí, ho heu sentit bé, milers de llibres. Una total invasió!

Però els llibres tampoc no estaven contents de viure en aquell garatge i amb aquell cotxe tan rondinaire:

-I a nosaltres, et penses que ens agrada viure amb els teus fums i la teva pudor de benzina? De cap manera!

El pare d'en Bernat procurava no tenir el cotxe engegat dins el garatge perquè els llibres no respiressin gasos pudents. Els llibres, però, ho suportaven gairebé tot perquè vivien sempre distrets en les seves pròpies històries i moltes vegades ni recordaven que vivien en un garatge.

El cotxe no es cansava de protestar i es queixava dia sí, dia també:

-Però els garatges no estan fets per guardar llibres!

Sempre hi havia qui responia:

-Però això també és una biblioteca i les biblioteques no estan fetes per guardar-hi un cotxe.

El cotxe estava ben atordit:

-La família d'en Bernat és una família de bojos: no saben si tenen un cotxe en una biblioteca o bé una biblioteca en un garatge.

Però un dia la família va decidir fer obres i just al costat del garatge hi va fer construir una sala gran. Mentre va durar la seva construcció, el cotxe va dormir al carrer i els llibres no el van sentir més. Quan es van acabar les obres, tots els llibres, amb les seves estanteries foren traslladats a l'interior de la nova sala. Els llibres estaven entusiasmats:

-Això és fantàstic! Quina sala! Parquet, aire condicionat, llum, música... Quin canvi! Això no té res a veure amb aquell garatge ple de pols , pudors i fums...

Van endevinar ràpidament que aquell nou lloc seria només per a tots ells i que s'havia acabat ja conviure amb el cotxe i sentir-lo rondinar cada dia.

Quan el cotxe va poder tornar al garatge, després de passar un mes tot sol al carrer, va quedar ben distret:

-Ui! Què ha passat aquí? On són els llibres?

-Som a dins de la sala. Ara sí que estarem bé i no t'empiparem més -va contestar un llibre.

-I tu tampoc no ens empiparàs més, ja- va respondre un altre llibre.

Quan el cotxe va veure, des del garatge, com era de bonica aquella sala i com estaven de bé els llibres allà dins ben col.locats, va començar a protestar:

-No hi ha dret! Jo no vull quedar-me sol a dins del garatge! Jo vull venir a la vostra sala. Deixeu-me entrar!

El cotxe gairebé plorava de tan trist com estava. Els llibres li deien:

-Has de tenir en compte que aquesta nova sala no és un lloc adequat per a tu. A més fins ara has estat rondinant perquè deies que et molestàvem.

Era com si el món li hagués caigut al damunt, sobretot quan va veure que el pare d'en Bernat, que estava molt content d'haver apartat els llibres del cotxe, sempre el deixava ben sol quan tancava la porta del garatge. El cotxe va anar agafant una tristesa que feia pena. Els llibres van observar que ja no era el mateix d'abans. Que havia canviat molt i que feia una cara pàlida i com de malalt.

La veritat és que feia molta pena. Tanta, que els llibres van decidir fer alguna cosa. Momo, una nena encantadora i protagonista d'un llibre que a tots els agradava molt, va fer una proposta:

-Podríem deixar la porta una mica oberta, almenys una mica, perquè el cotxe pugui escoltar les històries que ens explicarem i així no se sentiria tan sol. Què us sembla?

La majoria dels llibres hi va estar d'acord de seguida. Quan li van comunicar la decisió, el cotxe ja va començar a canviar el color de la cara i, de mica en mica, es va anar animant. De seguida, un dels llibres de l'escriptor Josep Vallverdú va saltar dient:

-Avui explicaré la història d'un gosset molt entremaliat, però que es va guanyar la simpatia de tothom.

El cotxe estava molt excitat i va començar a cridar:

-Visca! Ei, silenci, que jo també vull escoltar la història d'aquest gosset!

Ell, tot i ser al garatge, notava com tots els llibres s'aguantaven la respiració.

I aquella simpàtica veu va començar a explicar:

-Un cotxe furient, brunz carretera enllà, quan troba una recta s'afua i llisca, gairebé com un avió a punt d'emprendre el vol. És un cotxàs d'aquells tan llargs, tan llargs...

-M'agrada molt! -va dir el cotxe. I a més parla de mi!

-Apa, cregut, parla d'un cotxe -li va contestar en Tom, un dels personatges més trapelles de la biblioteca.

-I jo sóc un cotxe! Per tant, parla de mi.

-Va, deixeu-vos de discutir -va contestar una altra veu. -I que segueixi la història.

El cotxe va estar encantat i no va parar fins a saber com acabava. I va riure molt quan va sentir que aquell gos, que per cert es deia Rovelló, saludava al final a tota la família fent una tombarella.

Tot allò era nou, per al cotxe. Ell era l'amo del garatge però estava segur que compartiria moltes estones amb els llibres  escoltant milers i milers d'històries. A continuació va sentir una altra veu:

-Jo us explicaré la història d'un nen que es deia Pitus i que no estava bé de salut i els seus companys havien decidit ajudar-lo muntant un zoo per fer diners, ja que a casa seva eren molt pobres.

Quan es va acabar la història, el cotxe va deixar anar un sospir:

-Quina història més emocionant! M'ha agradat molt!

I les històries no s'acabaven mai. Una de les que li van fer més gràcia era la d'una formiga que es deia Piga. Ho explicava una veu molt afectuosa:

-Era una formiga molt sàvia que sempre procurava que totes les formigues del niu estiguessin bé i fossin felices. Bé, felices del tot no ho estaven perquè feia molt poc que s'havia mort l'escriptor que havia escrit aquella història.

-I els personatges dels llibres sabem molt bé -va respondre una altra veu molt fina- que quan es mor l'autor, ens quedem sols i hem de fer tot el possible per anar explicant la història perquè almenys aquesta segueixi ben viva.

El cotxe va tornar a sentir una mena de tristesa, però de cop, una altra veu va començar a llegir:

-Tots els infants creixen. Tots menys un...

El cotxe es va posar vermell perquè va pensar que parlaven d'ell.

La veu es va afanyar a dir-li:

-Aquesta és la història d'un nen que es deia Peter Pan. És una de les històries més boniques que s'han escrit mai.

En tan sols una estona el cotxe va sentir més històries que no pas en tots els anys que havia viscut al costat dels llibres. Com aquella altra d'un petit príncep que es va trobar amb un aviador al mig del desert i es van fer molt amics. Al cotxe li va servir per comprovar què era l'amistat i va ser quan es va adonar que la seva vida estava canviant molt de pressa:

-I quan penso que hem estat anys barallant-nos perquè estàvem junts els uns ocupant el lloc dels altres, em sento molt ridícul.

-Va, una història més i anem a dormir-, va cridar una veueta que es va presentar davant de tothom per dir que formava part d'un llibre d'una poetessa molt gran molt gran. La veueta havia viscut tota la història del cotxe i els llibres i creia que el poema que anava a llegir seria la millor manera d'acabar amb les baralles entre els dos bàndols. Tothom va fer silenci:

-El poema es titula "Invitació" i diu així:

Invitació

Amic, vols venir?
La tarda és molt clara,
l'aire té sentors
de mar i muntanya.
Fugim del soroll
i busquem la calma
on compartirem
les nostres paraules.
Poques en direm
i ben escoltades,
amb pau dins del cor,
llum en les mirades.

Vols venir, amic?
La tarda és tan clara!

Tothom va quedar mut. El cotxe es va tornar a emocionar:

-Qui ha escrit aquest poema tan bonic?

La veueta va respondre:

-L'autora d'aquest poema, es diu Joana. Joana Raspall i no us ho creureu pas: està a punt a punt de fer els cent anys!!

Quan van sentir això tots van quedar admirats.

El cotxe no sabia com expressar tot el que volia dir:

-És una sort que hi hagi persones capaces d'escriure coses tan boniques... I em sap molt de greu, molt, haver estat tan a prop d'aquets llibres i d'aquets poemes i de tots aquests escriptors i escriptores i no haver-los aprofitat per coneixe'ls més i disfrutar-los.

La veueta que havia llegit aquell bonic poema de la Joana Raspall es va dirigir a tothom dient:

-Va, oblidem tots plegats les coses lletges que tinc un pilot de poemes més per llegir-vos, si voleu...

I una altra veueta la va tallar:

-Jo també tinc moltes aventures per llegir-vos...

I una altra veu... i una altra... també demanaven tanda per explicar algun conte...

Tothom s'avenia a creure que no hi havia res que pogués satisfer tant el cor de les persones com unes paraules ben escrites i ben dites.

-No ens les acabarem pas -va ressonar una veu fins ara desconeguda i que no es va voler identificar- i, per tant, proposo que no perdem més el temps en tonteries i el dediquem a escoltar les narracions que entre tots plegats guardem dins les pàgines d'aquests milers de llibres. 

Tots la van aplaudir i el cotxe ja no es va poder aguantar i va fer sonar la seva botzina tan fort com va poder per demostrar que, gràcies a totes aquelles veus de tots aquells llibres, acabava de descobrir no sols l'amistat sinó potser també la felicitat.

Josep Maria Aloy

(Petita història dedicada als nostres escriptors, que saben, com ningú, regalar paraules estimulants als joves)

dilluns, 15 d’abril del 2013

Tres contes divertits i rodons de l'escriptora Care Santos




He de reconèixer que Em venc el Cigró (Cruïlla, 2013), de l'escriptora Care Santos, és un conte infantil ben rodó i ben divertit que agradarà, i molt, els lectors més joves.

Es tracta del tercer volum d'una trilogia que es va iniciar amb Em venc la mare (Cruïlla, 2010) i va continuar amb Em venc el pare (Cruïlla, 2011).

Els dos protagonistes dels tres contes són la Nora i l'Òscar, de nou anys, que van a la mateixa classe i que són grans amics. L'Òscar és qui fa mans i mànigues per vendre's la mare i més tard el seu germà petit a qui anomenen Cigró. La Nora, en canvi, és voldrà vendre i desprendre del pare.

Em venc el Cigró és, doncs, l'última història de la sèrie i, per a mi, la millor de les tres. Què té Em venc el Cigró que sobresurti positivament per damunt de tants i tants contes similars que normalment aporten poques idees i només serveixen per repetir el que altres escriptors ja han dit? Doncs, en primer lloc, -sense cap pretensió d'establir un ordre de prioritats- el bon humor. Com més va més penso que aquest ingredient no pot faltar en la literatura infantil i els escriptors ho han de tenir en compte si volen alegrar una activitat com la lectura, prou difícil en els temps que corren. Però no cal que sigui un humor suat i postís. L'autora d'aquest conte -i dels dos primers de la sèrie- sap com maniobrar perquè l'humor sigui natural, transparent i provoqui els efectes que tot bon humor ha de provocar: l'esclat d'alguns somriures o l'explosió d'alguna rialla en determinats moments del relat. I si sorprenen al lector, molt millor. Es riu més de gust quan no t'esperes que et facin riure, certament.

Un altre dels ingredients del conte és l'agilitat del relat, el ritme constant i viu amb què s'expliquen les trifulgues dels protagonistes. I, parlant dels protagonistes, la manera com són conduïts, la forma de moure's, la vivesa dels seus diàlegs, la imprevisió dels seus actes, les reaccions davant de determinades situacions... Em refereixo sobretot a la parella protagonista, l'Òscar i la Nora, evidentment. Pel que fa als personatges adults -és a dir, als pares- potser no trobo tan necessari que se'ls tracti sovint de pesats i de plastes, encara que ho puguin ser un bon tros. És un tòpic que aquí no calia.

Però allò que arrossega el lector, i no sols el lector jove sinó qualsevol lector -i aquí hi ha la gràcia del relat- és la història d'amor infantil entre els dos principals protagonistes que, a pesar de la distància física en què es troben, en aquest tercer volum, no desaprofiten cap oportunitat d'explicar-se les coses i de manifestar-se una permanent amistat, tendra i afectuosa, d'una forma tan clara i encomanadissa. La seva relació ingènua, però natural i sincera, és la mateixa en els tres llibres.

A Em venc el Cigró, la història és atractiva, amb un punt de fantasia que manté el lector fidel al text fins al desenllaç on s'aclareixen alguns dels dubtes que es plantegen a mesura que es va llegint. També crea certa complicitat la interpel.lació constant que l'autora fa al lector, així com la reiterada manifestació que el conte encara no s'acaba -ho manifesta dues o tres vegades- i que esdevé un bon recurs perquè el llibre es mantingui necessàriament obert fins a l'ultima paraula, en un missatge final agradable i positiu.

Josep Maria Aloy

dilluns, 8 d’abril del 2013

Joana Raspall, un centenari pletòric


(Fotografia realitzada per Josep Maria Aloy)

Salvador Espriu, Joaquim Amat-Piniella i Joana Raspall són tres personalitats del món de les lletres que tenen en comú haver nascut fa cent anys i diversos col.lectius s'han llançat a organitzar una sèrie d'actes per tal d'homenatjar-los com correspon.

Una diferència fonamental entre els tres és que Joana Raspall té la sort de rebre personalment el reconeixement general i de viure en primera línia un rosari d'homenatges i reconeixements com mai no s'hauria imaginat, donada la seva modèstia i la seva humilitat.

Aquells que feia temps que treballàvem la seva obra i ens amoïnava el silenci i la indiferència general a mesura que s'acostava el centenari de la poetessa, ens alegrem i aplaudim ara aquesta eufòrica manifestació d'afecte que li arriba de totes bandes.


       Entre el conjunt d'actes ben diversos que s'han organitzat per celebrar l'esdeveniment -recordem que la data de naixement de la Joana Raspall és el dia 1 de juliol- vull destacar el llibre que acaba de publicar Publicacions de l'Abadia de Montserrat i que porta per títol "46 poemes i 2 contes". Es tracta d'un llibre senzill i modest, potser fins i tot massa modest, d'un conjunt de poemes que la mateixa editorial ja havia publicat en llibres anteriors i que ara, una part d'aquests poemes, il.lustrats en aquesta ocasió per Àfrica Fanlo, poden tornar a veure la llum.

Felicito l'editorial per aquesta iniciativa alhora que em faig ressò de les paraules del crírtic i escriptor Sam Abrams, al suplement Cultura d'El Punt AVUI de la setmana passada, quan deia: ... el millor que podem fer per festejar l'efemèride, més enllà de les mostres d'estima pública i col.lectiva que tenen el seu sentit i la seva gràcia, és visibilitzar l'obra poètica de l'autora, una obra gairebé secreta pel gran públic lector de poesia....

Sam Abrams però va més enllà i reclama, en aquest mateix article, una iniciativa més enèrgica i contundent per part de les editorials: l'edició de l'obra completa de tota la seva producció poètica, una reivindicació que també ha fet en diverses ocasions el poeta Miquel Desclot. Diu Sam Abrams: ... a banda de confeti, l'Any Joana Raspall ha de deixar una obra completa perquè l'autora sigui més visible i ocupi el lloc que veritablement li correspon dins el panorama de la poesia catalana del segle XX. No es tracta d'una tasca impossible reunir tota la producció lírica de l'autora per a infants, joves i adults, que ha anat publicant al llarg dels anys entre Petits poemes per a nois i noies (1981) i Jardí vivent (2010). És només una qüestió de fermesa, de voluntat i de compromís.

El volum que presento avui, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, és una iniciativa molt lloable però s'ha d'anar més enllà i no es pot deixar passar l'ocasió que proporciona aquest Centenari perquè les editorials que han publicat la poesia de Joana Raspall (La Galera, Baula, P.A.M., Abadia i El Cep i la Nansa...) facin un últim esforç... un últim gest... un últim reconeixement...

Josep Maria Aloy

dimarts, 2 d’abril del 2013

Avui se celebra el Dia Internacional del Llibre Infantil


Cartell del Dia Internacional del Llibre per a Infants,
 obra de l'il.lustrador A. Bryan.


Avui, dia 2 d'abril, amb motiu de l'aniversari del naixement de l'escriptor danès Hans Christian Andersen, celebrem el "Dia Internacional del Llibre Infantil" per tal de promocionar la lectura entre la gent jove i els bons llibres infantils i juvenils.

L'IBBY (International Board on Books for Young People) és qui, des de l'any 1967, promou aquesta iniciativa com a homenatge a un dels escriptors de referència de la Literatura per a joves.

Cada any, una secció de l'IBBY és la responsable de patrocinar el Dia Internacional i selecciona dos autors reconeguts, un escriptor i un il.lustrador, perquè elaborin el missatge i el cartell adreçats a tots els nens i nenes del món.


Missatge del Dia Internacional

Enguany, l'encàrrec d'escriure el missatge d'aquesta efemèride ha estat adjudicat a l'escriptora mexicana Pat Mora, nascuda l'any 1942. El missatge, traduït al català per Jordi Ferrer i Ybarz, és el següent:

Llegim junts, tu i jo.
Veiem que les lletres formen paraules
i les paraules es converteixen en llibres
que estrenyem entre les mans.

Sentim xiuxiuejos
i rius bulliciosos a les seves pàgines,
óssos que canten,
gracioses melodies a la lluna.

Entrem en misteriosos castells
i de les nostres mans pugen fins als núvols
arbres en flor. Veiem nenes valentes que volen
i nens que atrapen les estrelles.

Llegim junts, tu i jo, fent voltes i voltes,
recorrent el món amb l'alegria als llibres.

.....

Per la seva banda, el cartell del Dia Internacional del Llibre per a Infants és obra de l'il.lustrador A. Bryan.


Hans Christian Andersen

Missatges sempre encoratjadors i estimulants

El Dia Internacional del llibre Infantil és una d'aquelles celebracions que no caldria celebrar si el nivell lector dels joves fos plenament satisfactori. Però sabem que la creació de lectors i el foment de la lectura és una batalla difícil i que no es pot aturar i la celebració d'aquesta Jornada és un estímul més per portar-la a terme.

El cartell i el missatge que ofereixen un il.lustrador i un escriptor, cada any d'un país diferent, serveixen per recordar com és d'important la lectura i són presentats en les formes més variades i insòlites.

El text que va escriure, per exemple, Manorama Jafa, l'any 2005 portava per títol: Els llibres són els meus ulls màgics i era la recreació d'una llegenda hindú plena de sentit i de bellesa que acabava amb aquestes paraules: ... aquesta és una antiga llegenda de l'Índia sobre un nen que va descobrir que la saviesa arriba a través de les paraules escrites pels savis, en els manuscrits de les fulles de palmera. Els llibres són els nostres ulls màgics. Ens donen la saviesa i la informació, i ens guien pels difícils i desiguals camins de la vida.

Igualment de sensible fou el missatge que va escriure l'any 2006, Ján Uliciansky, escriptor eslovè. El text portava el títol: El destí dels llibres està escrit en les estrelles. Hi podíem llegir idees com aquesta: ... en realitat els llibres són com les estrelles que brillen en la nit. N'hi ha tants que no poden comptar-se i sovint es troben tan lluny de nosaltres que no ens atrevim a anar a buscar-los. Però només imagineu-vos l'obscuritat que regnaria si un dia tots els llibres, aquests cometes del nostre univers cerebral, s'escapessin i deixessin d'emetre aquesta energia sense límits del coneixement i la imaginació humans... 

Els llibres com els nostres ulls màgics o els llibres com les estrelles que brillen a la nit... Tot s'hi val, si serveix per apropar la lectura als nostres lectors joves.




Josep Maria Aloy