dilluns, 28 de gener del 2013

Carles Cano, autor tan divertit com esbojarrat




"...sense la fantasia, sense la literatura, sense el teatre, seríem molt menys persones
 i la nostra vida seria infinitament més trista. Això és l'important.

 (Carles Cano)


Edicions del Bullent (Picanya) acaba de publicar l'última, ara com ara, narració de l'escriptor Carles Cano (València, 1957) un relat divertit, agosarat, innovador i un pèl esbojarrat i transgressor, un conjunt de característiques que durant els últims trenta anys han fet d'aquest autor un dels més seguits, llegits i "disfrutats" per part dels lectors joves.


Segons llegim a la contraportada de Set blancaneus i un nan -un títol ja significatiu i intencionat- es tracta d'una versió gamberra de Blancaneu i els set nans, només que a l'inrevés: aquí són set les princeses blanques com la neu nascudes, en dos parts múltiples, de la reina Eduarda que aprofita l'arribada d'un nan negre com el sutge en una barca a la deriva pel riu per nomenar-lo successor i obligar-lo a casar-se amb una de les seves filles. Però les coses si li complicaran a la malvada reina i el conte acabarà d'una manera totalment imprevista.

L'element sorpresa al final, així com l'esbojarrament i la transgressió -com ja he insinuat- són dos dels ingredients de l'obra de Carles Cano. Podria afegir-hi encara un ritme àgil i frenètic en alguns moments i la complicitat directa amb el lector jove que deixa anar un somriure a cada pàgina i a cada escena. Tot plegat fa, de la narrativa de Carles Cano, una obra diversa i ben variada dedicada sobretot al conte infantil però també a la poesia i al teatre.


Per un botó (La Galera, 2008)

Però el reialme narratiu -si es por dir així- de Carles Cano, allà on l'autor sembla que esdevingui únic amo i senyor és, sens dubte, en el conte. I si el conte és ben esbojarrat, encara millor. Això és el que qualsevol lector pot observar llegint Per un botó, un conte il.lustrat per Joma i que va guanyar l'any 2008 el Premi Hospital Sant Joan de Déú, publicat per La Galera.

Per un botó és un autèntic regal, divertit i ple d'energia que explica les conseqüències nefastes que es produeixen per culpa d'un botó que surt disparat de la camisa del ric i gras senyor Aristòtil, golafre de mena, mentre s'atipava de valent en un dels molts tiberis que organitzava. El ritme trepidant amb què es van explicant totes les incidències i desastres encadenats permeten al lector no sols passar-s'ho bé sinó també somriure a cada pàgina i davant de cada acció. Un treball minuciós, molt ben dissenyat i, com diu Glòria Gorchs en un comentari seu: un llibre intel·ligent que aconsegueix sorprendre’ns. Dues característiques -intel.ligència i sorpresa- que diuen molt a favor dels responsables de l'edició del llibre.



La col.lecció:  Els contes del "No vull" (Tàndem, 1993)

Un dels reculls més trangressor de l'obra de Carles Cano és la col.lecció que va iniciar l'any 1993 i que va arribar a tenir dotze volumets encapçalats tots amb l'expressió "No vull" i que mostraven l'actitud rebel dels nens i nenes davant les diverses situacions de la vida. La col.lecció, publicada per Tàndem edicions, va tenir molt d'èxit i era devorada per lectors ben joves, un mèrit de l'editora, de l'autor i, evidentment, dels il.lustradors Rosa Anna Crespo i Enric Soler.

El tema, doncs, l'oposicionisme infantil, narrat en primera persona pel personatge central, és una constant en tots els volums. Són contes escrits amb molt d'humor i un somriure plàcid davant la sèrie de trifulgues i reaccions que provoca dins la família el seu clar i contundent oposicionisme.

No cal dir que els grans no hi sortim massa ben parats ja que la majoria de les vegades optem per entrar en el joc del nen -que molt sovint és l'única cosa que aquest pretén quan diu un "no"- en lloc d'adoptar una actitud més comprensiva i dialogant. Però són contes divertits que els nens i nenes es llegeixen amb fruició i riuen sovint per sota el nas, encara que ells diguin que "no".



Poemes sense diminutius (Bromera, 2007)

Cano no ha prescindit tampoc de la poesia per ampliar el seu bagatge narratiu i Poemes sense diminutius, il.lustrat per Paco Giménez -tot un luxe, tot sigui dit- és un recull format per 40 poemets repartits en quatre apartats o capítols. El primer apartat es titula Les estacions i segueixen L'escola, Petit bestiari i, l'últim, que es titula De tot un poc.

La característica principal d'aquest poemari, a part dels ingredients que ja són habituals en l'obra de Cano és la complicitat amb el lector jove. Cano no vol versos "amb diminutius" sinó que vol que siguin llegits sense que els lectors s'adonin que estan llegint poesia i, per tant, que sense adonar-se'n es trobin implicats en els diversos i divertits jocs de paraules que l'autor els proposa.

Ho diu Marta Luna en un bon comentari a la revista "Faristol": ...  Més que parlar de poemes lírics, sembla que hauríem de parlar de joc retòric, de joc amb les paraules i les idees, amb les lletres i els conceptes, amb la realitat i la imaginació. Uns poemes a l’abast dels lectors que no necessitaran d’intermediaris per llegir-los, comprendre’ls i fruir-ne.



La gallina que pogué regnar (Bromera, 2007)

Edicions Bromera és una de les poques editorials, potser l'única, que en aquests moments publica una col.lecció de llibres de teatre, un gènere que, en un altre comentari en aquest mateix blog, definia com la parenta pobra de la literatura per a joves.

En aquests moments, la col.lecció de teatre infantil de Bromera ja compta amb trenta-set títols. El número trenta és La gallina que pogué regnar. Tant aquest títol com tota la resta no estan pensats només per la seva lectura sinó també per a la seva posada en escena. Són llibres que disposen d'un apartat final de "Propostes d'escenificació" on es donen pautes i consells molt útils perquè la seva dramatització contingui els ingredients habituals d'una obra de teatre ben atractiva.

 La gallina que pogué regnar és, com no popdia ser d'altra manera, un text d'humor ple d'escenes que volen parodiar alguns dels contes tradicionals. Molt d'enginy, una subtil barreja d'elements de la cultura actual i un llenguatge molt proper als lectors i, sobretot, als actors i actrius permeten que el públic s'ho passi bé i no sols el públic: els primers que s'hi hauran divertit, durant tot el desenvolupament del procés, hauran estat els alumnes que l'hauran preparat i representat.

Per a Carles Cano el teatre -i tota la literatura- ha de servir per això i més. Ho deixa clar en l'última i emotiva escena de l'obra quan un dels protagonistes expressa: el que importa no és que aquesta història siga veritat o mentida, sinó que haja servit per a gaudir una estona, per a recordar les rondalles, els contes meravellosos, els "fairy tales" i per a celebrar la vida i esquivar la mort; perquè cada vegada que riem, que gaudim, apostem per la vida i li traiem la llengua a la mort. Que haja servit per a riure i per a recordar que, sense açò, sense la fantasia, sense la literatura, sense el teatre, seríem molt menys persones i la nostra vida seria infinitament més trista. Això és l'important.
Una obra ben diversa i variada

Carles Cano ha escrit una quarantena llarga d'obres on el conte és la seva "enorme debilitat". L'escriptor s'ha anat convertint, des de l'any 1983, que va escriure l'excel.lent i divertit Aventures de Potaconill, en un autor de referència de la literatura catalana per a joves. En aquests moments en què celebrem tants aniversaris, serà bo homenatjar també un autor com Carles Cano que enguany celebra els seus primers trenta anys d'escriptor. Moltes felicitats, Carles!

Josep Maria Aloy


dilluns, 21 de gener del 2013

Edicions La Galera, 50 anys de navegació





A les darreries de l'any 1963, d'aquí uns mesos farà cinquanta anys, apareixien els primers llibres d'una editorial que, de mica en mica, s'aniria convertint en la més important, en quantitat i varietat, de les editorials catalanes especialitzades en la producció de llibres per a infants i joves.

Edicions La Galera salpava, doncs, modestament però il.lusionada, en una navegació contra corrent on diversos escriptors i il.lustradors pogueren compartir l'emoció de llevar àncores. La Galera es va convertir en una de les aventures editorials de més trascendència que ha tingut mai Catalunya.

El naixement de La Galera va lligat al moviment de renovació pedagògica que el país va viure l'última dècada de la dictadura franquista. L'artífex i el capità d'aquest Galera, Andreu Dòria, difícilment podia imaginar-se que cinquanta anys després, la tripulació de la seva nau fos tan multitudinària: mig centenar de col.leccions i vora dos mil títols.

Els dos primers contes editats per La Galera, l'any 1963, foren Una cullereta a l'escola i 3 avions amics. Els dos eren de la mateixa autora, M. Àngels Ollé, i inauguraven la primera, també, col.lecció: "La Galera d'Or", una col.lecció projectada i definida amb l'assessorament de Marta Mata. Els dos contes van trobar un acolliment força favorable en els medis pedagògicament més avançats, sens dubte per la innovació que suposaven en el camp de la literatura infantil i també per les variades possibilitats de treball que oferien a l'escola. La gran aportació de La Galera fou que amb ella naixia una nova i clara possibilitat de fomentar la lectura en català a les escoles i de crear i consolidar lectors.

Els Grumets de la Galera, la col.lecció més emblemàtica

Tres anys més tard del naixement de l'editorial, l'any 1966, es produeix un fet important. Es tracta de la publicació de la novel.la de Sebastià Sorribas El zoo d'en Pitus, que acabava de guanyar el premi "Josep Maria Folch i Torres", premi instituït per Òmnium Cultural i atorgat en el marc de les Festes de la Nit de Santa Llúcia. Amb aquesta obra, il.lustrada per Pilarin Bayés, s'iniciava la col.lecció "Els Grumets de la Galera", que en ben pocs anys esdevindria la col.lecció de novel.la infantil catalana més coneguda i reconeguda.


("El zoo d'en Pitus", de Sebastià Sorribas)


La convocatòria del Premi Folch i Torres, doncs, fou decisiva en la creació i l'edició d'una llarga sèrie de títols, que ja han esdevingut clàssics: Rovelló (1968) i En Roc drapaire (1971), de Josep Vallverdú; La colla dels 10 (1969) i I tu, què hi fas aquí? (1970) de Joaquim Carbó; Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969), d'Emili Teixidor;  El rei Gaspar (1976), del mallorquí Gabriel Janer Manila; La ciutat sense muralles (1978), d'Oriol Vergés... i podríem anar seguint la llarga llista fins a l'actualitat.

Una editorial amb clara voluntat pedagògica

Segons Francesc Boada, que va formar part del Consell editorial durant molts anys, La Galera va néixer amb una clara voluntat pedagògica, i aquesta premissa es va mantenir sempre com un factor inalienable, bàsic, definidor. Explica Boada, en un article publicat a la revista "Faristol" del passat mes de novembre, que els seus llibres seguien de prop les consignes del moviment de renovació pedagògica de l'anomenada escola activa. Textos i imatges eren sotmesos a una anàlisi minuciosa, no solament pel que expressaven de manera directa, sinó pel que traspuaven entre línies... L'educació en valors era un element essencial que estudiàvem en cada obra, convençuts que la lectura és un instrument clau en la formació de les persones...


(Andreu Dòria, fundador de La Galera)

D'altra banda la personalitat d'Andreu Dòria era expeditiva i intervencionista. Era la figura de l'editor que feia d'editor. Avui, aquesta figura gairebé s'ha perdut, tot i que alguna editorial petita l'està recuperant de nou. Segons explicava el mateix Dòria, a La Galera es treballava més amb el cor que amb el cap. Els llibres havien de ser com petites obres d'art i l'editor no tenia cap inconvenient de convidar els autors a sopar a casa seva per tal de treballar conjuntament el llibre. Aquesta manera tan familiar de fer les coses va durar una sèrie d'anys durant els quals es van publicar algunes de les narracions més importants, moltes de les quals encara es reediten actualment.

Però els temps canviaven i aquella estructura familiar es va veure obligada a reconvertir-se en una empresa que havia de fer mans i mànigues per resistir els embats de les diverses crisis que ha anat vivint el sector editorial al nostre país. L'Andreu Dòria es va morir i l'editorial va passar a mans del seu fill Romà que va treballar per impulsar-la de nou. Més tard i un cop dins del grup Enciclopèdia Catalana ja fou en Xavier Blanch qui va mantenir el timó de la nau de la millor manera que va saber. 


(1995. L'autor del blog treballant amb llibres de La Galera)

Actualment La Galera continua ben viva. Òbviament, prou feina ha tingut a salvar els mobles i a activar la producció, segurament sense aquella passió i trempera dels inicis, perquè els temps han canviat. I molt! Avui no es pot treballar amb el cor. O no només amb el cor. Cal tocar de peus a terra tot i que ens pugui agradar molt navegar dins d'una galera. En tot cas, el cor avui ens permet, si més no, recordar aquells inicis tan complicats com apassionants. Felicitats a tots els que van fer possible La Galera.

Josep Maria Aloy

dilluns, 14 de gener del 2013

"Mots Vius" una col.lecció on el centre d'interès són les paraules




L'editorial Barcanova està publicant una col.lecció de llibrets anomenada "Mots vius" que té la particularitat de centrar tots els seus continguts a l'entorn de les paraules: Paraules entremaliades, Paraules amagades, Paraules sonores... i així fins a la dotzena de títols, ara com ara.

El primer títol, Paraules entremaliades, escrit i il.lustrat per la veterana Montse Ginesta, va aparèixer l'any 2009 i és un recull de poemes humorístics per riure i memoritzar paraules amb alguna dificultat. El segon volum, Paraules amagades, amb text també de Montse Ginesta, però amb il.lustracions de Carole Ede són endevinalles inèdites de tota mena d'objectes quotidians... i així continua la col.lecció amb Paraules figurades (de Núria Pradas i Eva Sans); Paraules sonores (amb text d'Anna Gasol i Teresa Blanch i dibuixos de Teresa Herrero); Paraules bessones, de Pere Martí i Bertran i Núria Feijoó); Paraules sàvies (per Estel Marín i Susana del Baño); Paraules embarbussades (Carme Alcoverro i Mercè Canals); Paraules amb cap i peus (Salvador Comelles i Mariona Cabassa); Paraules nadalenques (Montse Ginesta i Marta Monteñà); Paraules de teatre (Maria Espluga) i Paraules per dir com són (Carme Alcoverro i Òscar Julve).



Es tracta d'uns llibrets originals que estimulen al lector a jugar amb els mots i, per tant, la presència dels aspectes lúdics és constant així com les ganes dels lectors a participar en les diverses propostes que els presenta cada títol. Així, el volum desè dedicat al teatre és un recull de vocabulari del món de la faràndula, que permet aprendre l'argot específic que ve servit amb textos poètics suggeridors, com ara aquest: "L'estrena": Està fet uns sac de nervis / el debutant. / Avui s'estrena! / I si queda en blanc? Per la seva banda, el volum cinquè, Les paraules bessones, recull textos breus per comprovar com un sol so o una sola lletra en poden fer canviar totalment el significat. Per exemple: Una vaca tenia una taca molt maca... L'elefant va caure a la trampa i amb un cop de trompa la va esmicolar...

L'últim títol, ara com ara, és el dotzè, Paraules per endevinar, que, segons consta a la contraportada, es tracta d'un endevinari d'animals amb trenta-un poemes breus per rumiar, passar-s'ho bé i gaudir amb les il.lustracions. L'autor de les endevinalles en forma de poema és l'escriptor Josep-Francesc Delgado i les il.lustracions són obra de Lola Roig.

El llibret de Delgado està presentat també com un joc: el lector no pot passar a la pàgina següent fins que no ha imaginat l'animal de l'endevinalla. Un cop imaginat l'animal pot passar de pàgina i trobarà l'animal dibuixat. Sabrà aleshores si l'ha encertat. Val a dir que Delgado vol fer rumiar. Les endevinalles no són fàcils i cal una bona dosi d'imaginació. Si més no, un botó de mostra: Si em mesures les orelles, / em donaràs un deu per llargarut. / Si em mesures la matèria grisa / que s'estèn d'orella a orella, / ho tinc fumut, fumut, fumut...



La col.lecció permet ser utilitzada a l'aula com a eina per construir frases enginyoses, rodolins, jocs de paraules i, sobretot, fruir del llenguatge de forma senzilla i divertida. Una bona iniciativa de l'editorial Barcanova que facilita, d'aquesta manera, que les paraules omplin les aules i ajudin així a formar lectors.

Josep Maria Aloy

dilluns, 7 de gener del 2013

L'any 2013 i la literatura per a joves




El crític Andreu Sotorra publicava un article, a l'ARA del 29 de desembre passat, on recordava les efemèrides i els aniversaris més importants, en el camp del llibre per a joves, d'aquest any que just hem inaugurat.

Entre les celebracions que ell esmenta i les que jo afegiré queda molt clara una constatació: el número tretze no afecta negativament l'evolució de la literatura per a joves, ni pel que fa a escriptors ni pel que fa a obres. Una de les explicacions deu ser que ja és una literatura prou invisible i oblidada que ja no li cal el número tretze per semblar-ho encara més.

Andreu Sotorra, amb bon criteri esmenta aquelles celebracions que durant aquest any 2013 tindran un ressò especial, sobretot per a aquelles persones que segueixen d'aprop l'evolució del llibre infantil o juvenil i la valoren com a literatura de primer ordre, i cita per exemple l'efemèride més antiga: el 90è aniversari de l'editorial Joventut, una editorial que va tenir una època esplendorosa i va fornir de lectures molt vives els lectors que s'hi apropaven. Sotorra comenta el primer àlbum publicat per aquesta editorial: l'adaptació de Peter Pan i Wendy, de J.M. Barrie.



Continua, Andreu Sotorra, esmentant la celebració del cinquantenari de la fundació d'Edicions de La Galera, una celebració que serà comentada més àmpliament en el meu proper comentari donada la seva trascendència social i cultural ocorreguda al nostre país durant els últims cinquanta anys.

Una altra efemèride, continua l'Andreu Sotorra, és la dedicada a la veteraníssima poetessa Joana Raspall, que complirà 100 anys -escrit amb nombres crec que fa més impacte- el proper 1 de juliol. Els actes d'aquest centenari ja han començat i duraran tot l'any gràcies als suports que s'han rebut d'arreu del país per homenatjar aquesta centenària escriptora i de la qual tindrem ocasió de parlar-ne abundantment i de felicitar-la efusivament.




Finalment, una celebració també a tenir en compte, serà el norantè aniversari de l'escriptor Josep Vallverdú, el pare del Rovelló. El nou de juliol, dia del seu aniversari, tancarà un seguit d'actes que està preparant l'Institut d'Estudis Ilerdencs i que tindran un abast nacional, digne dels millors escriptors del país.


Però no s'acaba aquí la cosa. La literatura per a joves dóna per a moltes i molt diverses celebracions. Dins d'aquest any 2013 s'escau el cinquantenari dels dos premis més veterans de la literatura infantil i juvenil catalana: el Josep Maria Folch i Torres i el Joaquim Ruyra, respectivament. Dos premis que continuen convocant-se encara. El Folch i Torres va quedar desert en aquella primera convocatòria però el segon, el Joaquim Ruyra, es va atorgar a la novel.la de Josep Vallverdú, Trampa sota les aigües.

Molts llibres, òbviament, s'han publicat durant els anys acabats en tres i s'han concedit també molts premis en aquestes mateixes ocasions. Seria llarg enumerar-los. La implantació de la Normalització lingüística l'any 1983 -farà, doncs, trenta anys, i que ara el ministre Wert ens vol arrabassar- va ajudar molt a l'expansió d'una literatura que en alguns casos no tenia res a envejar a la que ens arribava d'altres punts d'Europa. Si l'any 1963 es podien comptar amb els dits d'una mà els escriptors que iniciaven la represa cultural del país, actualment, o sigui, cinquanta anys després, són prop d'un miler els escriptors que han escrit almenys un llibre per a infants i joves.

Enguany en farà vint, ja, de llibres importants com Han cremat el mar, de Gabriel Janer Manila; La medalla, del propi Andreu Sotorra, per citar-ne només dos exemples. També hi haurà, durant el 2013 molts aniversaris d'escriptors i il.lustradors però també aniversaris luctuosos, com ara els vuitanta anys que hauria celebrat l'Emili Teixidor, o bé deu anys de la mort d'Aurora Diaz-Plaja, una activista convençuda i tenaç en la creació de lectors joves.

La literatura per a joves té molts motius per celebrar onomàstiques, homenatges, efemèrides... És una activitat constantment en ebullició i que, malgrat la crisis, intenta aguantar com pot l'estrebada del moment. Tot i això, la crisi més greu que podria patir seria una possible davallada de lectors, cosa que caldria evitar de totes totes. I per evitar-la, tots plegats hi tenim, sens dubte, la  nostra part de responsabilitat.

Josep Maria Aloy