dijous, 19 de desembre del 2013

Nadal, Vacances, Lectures...



És un tòpic relacionar les vacances amb la lectura i el Nadal amb les dues coses... però l'objectiu d'un blog com aquest és insistir en els efectes beneficiosos de la lectura i, per tant, no desaprofitarem cap ocasió per recomanar, engrescar i estimular la lectura lliure entre la gent jove.

Ofereixo, doncs, una selecció de títols que ja han aparegut en aquest blog i que em proposo recordar.
Bona lectura i bones sensacions!!


Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any, de Joana Raspall (Editorial Mediterrània, 2013) (Per a totes les edats)

No em puc estar de començar recordant la poeta més veterana del país que ens va deixar el dia 4 de desembre, a l'edat de cent anys i cinc mesos. El seu últim regal ha estat un llibre de poemes de Nadal escrits amb la sensibilitat, alegria i bonhomia que sempre ha mostrat la Joana Raspall i com podrem comprovar si el llegim atents aquest excel.lent recull, sobretot quan diu:

Mentre escumeja el xampany
a les copes dringadisses,
ens desitgem un bon any
i unes festes ben felices.

Per més informació sobre aquest llibre podeu consultar aquí.

Dedica'm un poema encara que sigui teu, de Maria Carme Roca (Barcanova, 2013) (A partir dels 12 anys)


I de la poeta Joana Raspall al poeta més estimat del país: Miquel Martí i Pol, que l'escriptora Maria Carme Roca "utilitza" per embolcallar una petita i, fins a cert punt, molt habitual història d'amor de dos adolescents. El resultat però esdevé un petit homenatge al poeta de Roda. La idea és útil per als joves lectors ja que tenen un bon motiu per acarar-se a la poesia, la parenta pobra de la literatura per a joves. (Aquí en podeu llegir més).




L'Èlia va de bòlit, de Llorenç Capdevila. Il.lustracions de Marta Biel (Barcanova, 2013) (A partir dels 8 anys)


A l'Èlia, protagonista d'aquesta narració, li passa més o menys el mateix que a un tal Gregor Samsa que es va despertar un dia transformat en un insecte. Un argument atractiu que té assegurada una bona acollida per part dels lectors que, àvids d'aventura, busquen sempre en aquest tipus d'arguments una bona possibilitat de xalar. La novel.la destaca pel seu bon humor i una gran imaginació. Un bon regal que el pare de l'Èlia va fer-li pel seu aniversari...(Llegiu-ne més)



Molsa, de David Cirici (Edebé, 2013) (A partir dels 10 anys)


Molsa és la història d'un gos que una bomba, enmig d'una guerra, deixa orfe i ha d'espavilar-se per sobreviure sol i sense un sostre ni res que li satisfaci la gana. La tendresa i la compassió que desperta el gos és la clau -d'aquesta novel.la i de la majoria de novel.les amb gos- perquè els lectors llegeixin la narració amb tota l'emoció possible i s'identifiquin amb ell i emprenguin junts un viatge iniciàtic a través del qual caldrà superar obstacles, i no sols sobreviure, sinó també créixer i madurar. (Podeullegir-ne més)

Les gallines del Batat i altres històries, de Victòria Tubau (Cruïlla, 2012) (El Vaixell de Vapor) (A partir dels 9 anys)


És un títol que no hauria de passar desapercebut per l'originalitat, la sensibilitat i l'emoció que desprenen no sols les seves pàgines sinó, i sobretot, la personalitat dels seus personatges. Excel.lents metàfores sobre els nens i nenes d'una classe i d'una escola qualsevols: la del vaixell i la seva tripulació i la de les estrelles totes diferents però totes estrelles. Poques vegades és tan plaent llegir un llibre. Poques vegades una narració és capaç d'arrencar-te un somriure rere l'altre i al mateix temps fer-te venir pell de gallina. Senzillesa i sensibilitat, en aquest volumet, semblen paraules de la mateixa família. (Aquí en podreu llegir més)

Set Blancaneus i un nan, de Carles Cano. Il.lustracions de Núria Feijoó (Edicions del Bullent, 2013) (A partir dels 9 anys)


Segons llegim a la contraportada de Set blancaneus i un nan -un títol ja significatiu i intencionat- es tracta d'una versió gamberra de Blancaneu i els set nans, només que a l'inrevés: ací són set les princeses blanques com la neu nascudes, en dos parts múltiples, de la reina Eduarda que aprofita l'arribada d'un nan negre com el sutge en una barca a la deriva pel riu per nomenar-lo successor i obligar-lo a casar-se amb una de les seves filles. Però les coses si li complicaran a la malvada reina i el conte acabarà d'una manera totalment imprevista. (Podeu seguir llegint...)

El domador de paraules. Poesies incompletes, de Miquel Desclot. Il.lustracions de Mercè Galí (La Galera, 2012) (Per a tota classe de lectors)


 El domador de paraules és un aplec de cinc llibres, tres dels quals ja estaven editats en altres editorials. Són: Bestiolari de la Clara (1992), amb seixanta-tres poesies; Oi, Eloi? (1995), també amb seixanta-tres i Més música, mestre (2001), escrit sobre tota mena d'instruments musicals. A aquests tres llibres s'hi han afegit ara dos llibres nous: El domador de paraules i Com si fóssiu a casa vostra, que plegats sumen més d'un centenar de poesies. El volum, doncs, amb més de tres-centes pàgines recull el bo i millor de la poesia per a joves de Miquel Desclot. (Continueu llegint...)

Les vacances d'en Felip Marlot, de Joaquim Carbó (Barcanova, 2013) (A partir dels 11 anys)


Tothom té dret a fer vacances! En Felip Marlot, un detectiu molt especial, es pensa que tot anirà bé quan puja a l'autobús que l'ha de portar a Morvià, on ha estat convidat a passar uns quants dies. Però no troba la pau que esperava, sinó que haurà de participar en un munt d'aventures. Per sort, la Clara, una mossa d'esquadra molt eixerida, l'ajudarà a sortir-se'n de tot, no sense rebre, però, alguna trompada. (Cliqueu aquí per llegir-ne més).




Noel et busca, d'Àngel Burgas (La Galera, 2012) (A partir dels 13 anys)


L'Enric es desperta en un hospital. No recorda res. La policia el vigila i ell no sap en qui confiar. L'única alternativa que té és descobrir el seu passat a través dels records inconnexos que l'assalten. Però de vegades no saber res és una protecció i oblidar-ho tot és l'única sortida. Només té una certesa, que algú el busca. I no sap si li convé que el trobin... Novel.la d'intriga que es llegeix amb un ritme trepidant fins al desenllaç sorprenent i molt contundent. (Seguiu llegint)



Jan Plata. La crida dels pirates, de Josep L. Badal. (La Galera, 2013) (Premi Josep M. Folch i Torres, 2012) (A partir dels 11 anys)

Jan Plata. La crida dels pirates és, sobretot, la història d'un nen somiador que viu amb la seva mare vora el mar. No sap res del seu pare i sempre que pregunta per ell es queda sense resposta. Tot un enigma. Però un dia tot canviarà per sempre, i començarà una aventura màgica i inesperada, un viatge iniciàtic en què coneixerà un munt de criatures i personatges... però, sobretot, coneixerà el seu pare i el valor de l'afecte i l'amistat... Es tracta d'una narració delicada, enigmàtica, poètica, atractiva, plena de sensibilitat i que, malgrat que es tracti d'una història de pirates, esdevé un cant al mar, a la navegació i al món dels somnis i de la fantasia. 
I un cant, és clar, a la llibertat. (Podeu seguir llegint).

L’Odissea, d'Homer. Adaptació d’Albert Jané. Il.lustracions de Pep Montserrat (Combel, 2008) (Per a tota classe de lectors)


Una de les últimes adaptacions que ha publicat Albert Jané és L’Odissea d’Homer, editada per Combel l'any 2008, amb unes excel.lents il.lustracions de Pep Montserrat. Un llibre que és un autèntic regal que honora no sols els seus autors sinó també els editors que l'han fet possible.
Albert Jané, extraordinari vivificador de la llengua, en fa una lectura molt personal, però el seu art literari és present a cada pàgina, a cada escena, a cada aventura. Un llenguatge que obliga al lector a assaborir amb atenció un text que realment ha estat escrit per ser escoltat, més que llegit. (Per llegir-ne més)

He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila (La Galera, 2010) (A partir dels 13 anys)


Gabriel Janer Manila construeix la seva novel.la a partir de l’experiència real viscuda per un jove, Marcos, protagonista de la narració, explicada per ell mateix en primera persona, on explica que el seu pare l’havia venut com es ven una cabra... Llavors no tenia més de sis anys...No sabien -diu- que amb el temps el meu cos arribaria a fer la mateixa olor dels llops, una olor forta, salvatge. I sé del cert que els meus cabells arribaren a exhalar la mateixa fetor dels llops. I la meva pell. També recorda que l’home que el va comprar el va abandonar a la muntanya... Qualsevol animal era per a mi com un germà, un amic de l’ànima... (Per llegir-ne més).


Aquesta és només una mostra de lectures atractives que poden acompanyar molt bé algunes estones d'aquests dies de vacances. Espero que siguin estones agradables i que la lectura hi aporti un gavadal d'alegria i d'enjòlit.

Bones festes i bon any!


Josep Maria Aloy

dilluns, 16 de desembre del 2013

"Molsa", un gos disposat a captivar els lectors



"Molsa" és la petita història d'un gosset, escrita per David Cirici i publicada per Edebé, que ha guanyat el Premi Edebé de Literatura Infantil aquest 2013

La literatura infantil, i fins i tot la juvenil, del nostre país, està poblada de gossos. Probabement siguin els animals més seductors i més desitjats pels joves lectors. Els escriptors ho saben i alguns d'aquests gossos han donat la volta al món i crec estar segur que el gos Rovelló encapçalaria la llista dels més estimats. Però també han escrit, i molt bé, sobre gossos autors com Joaquim Carbó, Josep-Ramon Bach, Carme Riera, Pere Calders, Xavier Salomó, Andreu Martin, Teresa Brosseta, M. Àngels Bogunyà, Flàvia Company... i molts més que farien interminable aquesta llista.

No m'entretindré a remarcar els ingredients necessaris perquè una història amb un gos com a protagonista captivi els lectors però no seria massa difícil: la tendresa, la gràcia i l'humor, l'esperit de supervivència, els sentiments gairebé humans que mostren la majoria d'aquestes bestioles, les ganes de créixer, l'esforç per superar els obstacles i l'emoció un cop superats...

Doncs bé, aquests ingredients són els que el lector jove trobarà llegint Molsa, la història d'un gos que una bomba, enmig d'una guerra, deixa orfe i ha d'espavilar-se per sobreviure sol i sense un sostre ni res que li satisfaci la gana. La tendresa i la compassió que desperta el gos és la clau -d'aquesta novel.la i de la majoria de novel.les amb gos- perquè els lectors llegeixin la narració amb tota l'emoció possible i s'identifiquin amb ell i emprenguin junts un viatge iniciàtic a través del qual caldrà superar obstacles, i no sols sobreviure, sinó també créixer i madurar.

L'autor, David Cirici, veterà en l'àmbit de la literatura per a joves, sap estimular molt bé els sentiments que el lector mostrarà a través de la lectura sense caure en el perill d'una dosi excessiva de sentimentalisme. Al contrari, fins i tot trobo que es recrea un pèl massa en les escenes cruentes i dures, com la lluita de tres gossos -entre els quals el Molsa- contra un lleó on mort un dels gossos. No caldria aturar-se tant en escenes de sang i de lluita.



Però la història és rica en detalls. Per exemple la quantitat d'olors que el Molsa descobreix gràcies a posseir, com tots els gossos, un olfacte envejable. N'està farcit el llibre. Olors i pudors de tota mena: olor d'aglà i de bassal després de ploure; olor de foc apagat; l'home que feia olor de tinta i de tabac i la dona que feia olor de flors i de sabó... I és que segons ens fa saber el gos, ensumar una cosa és una manera de recuperar-la. I ell, evidentment ha de recuperar, desesperadament, tot el que pugui de tot el que tenia abans no explotés la maleïda bomba.

Les il·lustracions d'Esther Burgueño -com diu Nati Calvo en una crítica a "Faristol"-, tradueixen el text a una plasticitat en blanc i negre. El retrat dels moments triats és un digne rastre de la narració i, en conjunt, explicita molt més del que aparentment percebem en un primer moment. Sensibilitat, tendresa i emoció són les virtuts no sols de les il.lustracions sinó també d'un text que ens permet conèixer un gos de pèl atapeït, com la molsa.


Josep Maria Aloy

dilluns, 9 de desembre del 2013

Maria Carme Roca i Miquel Martí i Pol



No pots deixar la vida en un calaix
ni esborrar les petjades dels camins
que ja mai més tornaràs a recórrer.
(Miquel Martí i Pol)

L'escriptora Maria Carme Roca ha publicat un relat juvenil "Dedica'm un poema encara que sigui teu" (Barcanova, 2013) on la història d'amor de dos adolescents es presenta totalment embolcallada amb la poesia de Miquel Martí i Pol

La proposta és agosarada pel perill de caure en un petit manual sobre l'obra del poeta de Roda. Però el mesurat equilibri entre les emocions que es desprenen dels dos temes, l'amorós i el poètic, i la presència d'una besàvia que va ser amiga del poeta, fan que el resultat sigui plaent i atractiu per als lectors joves i esdevingui, alhora, un petit homenatge a Martí i Pol en el desè aniversari de la seva mort.

La Laura està empipada de debò amb l'Oriol, el noi que li agrada, perquè acaba de descobrir que els poemes que li dedica per WhatsApp no són seus, sinó del poeta Miquel Martí i Pol. Quin morro! I a sobre, la professora de literatura catalana els fa fer un treball sobre la poesia de Miquel Martí i Pol. Evidentment la Laura rebutja fer-lo amb l'Oriol. Què s'ha cregut!

Però qualsevol lector sap que les coses de l'amor són sempre imprevisibles i poden canviar com un mitjó, sobretot si vénen embolcallades per uns poemes d'enorme sensibilitat capaços de convertir la relació de la Laura amb l'Oriol en un passeig poètic agradable i emotiu. La besàvia de la noia, l'Emília, amiga íntima del poeta ajudarà sens dubte a descobrir-nos aspectes de la vida del poeta que afegiran la dosi d'intriga que necessita el relat per mantenir el lector aferrat al llibre.

Novel.la llisa i plana, sense sobresalts i on tot va encaminat cap a un final que es preveu feliç des del primer moment, com no podria ser d'altra manera tractant-se d'un viatge agradable i feliç pel món literari i personal del poeta de Roda. El seu atractiu? Una aproximació a la poesia i a la persona de Miquel Martí i Pol amb l'excusa d'un treball de classe. L'originalitat? Una proposta de relat atractiva que alhora pot derivar en un coneixement general, per part dels alumnes, d'un dels poetes més grans del país. Una idea original que serveix d'estímul perquè les lletres i la poesia entrin sense forçar res en l'àmbit de l'adolescència on no és fàcil trobar la complicitat necessària dels nois i noies. Un ingredient més? El contacte entre una besàvia i una besnéta que suposa un traspàs interessant d'informació de fets, costums i activitats d'una època passada que els adolescents desconeixen si ningú no els l'explica... I sense oblidar, com ja he dit, que tot plegat esdevé un homenatge al poeta de qui celebrem, just en aquests moments, el desè aniversari de la seva mort. Un llibre, per tant, no sols oportú sinó ben trobat.

Un vent lentíssim
converteix el silenci
en melodia.
(M.M. P.)
 Josep Maria Aloy

dijous, 5 de desembre del 2013

Visquem el Nadal amb la Joana Raspall



Ahir, 4 de desembre, la poeta més veterana i més estimada del país ens deixava. Molt pocs dies abans tenia lloc l'acte de cloenda de tots els actes d'homenatge amb motiu del Centenari del seu naixement.

Joana Raspall va deixar que tanquéssim bé l'any del seu Centenari i se'n va anar, sense fer soroll, generosa i agraïda.



L'editorial Mediterrània acaba de publicar Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any, l'últim llibre de poemes de la Joana, un bon regal per als lectors joves i un bon regal per a tots els qui hem seguit i estimat la seva obra.
Un bon regal de Nadal!

D'aquests "Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any", sis són recuperats d'altres reculls de la mateixa autora i la resta són inèdits. Tots giren entorn del Nadal i un sobre el Cap d'Any. Carles Duarte és l'autor del pròleg i Mercè Ubach de la selecció dels poemes, de l'edició i de l'epíleg.

Aquest recull constitueix un passeig per tot allò que suposa la celebració del Nadal i, alhora, un tast exquisit de l'univers poètic de Joana Raspall i del conjunt habitual d'ingredients de la seva poesia destinada als nois i noies. En primer lloc, s’hi observa unes ganes enormes d’escriure, una gran passió per les paraules... passió que s'encomana als lectors, sens dubte. Són poemes que ofereixen una visió personal, candorosa i amb espurnes d’il.lusió. Els poemes de la Joana Raspall tracten sobre temes i sensacions ben païdes i mesurades i, per tant, plenes de saviesa i d’experiència vital i escrits tots amb delicadesa i amb un vocabulari cuidat i precís. La fantasia, la imaginació, els somnis... són protagonistes habituals que incideixen en aquells valors propis dels humans, com la solidaritat, l'afecte i el desig de compartir:

dóna-li robeta,
dóna-li coixí,
fes-li a ta voreta
lloc per a dormir...

En aquest recull sobre el Nadal hi mereixen una atenció, òbviament, les figures del pessebre, el camí que va a Betlem -tot ple de llum i joia-, com també tots els personatges que transiten per aquest camí.

Molts d'aquests poemes semblen talment cançons i seria ben fàcil cantar-les: amb un ritme d'amor dreturer -que- des del cor fins al cel fa volada...

No cal dir que el tió hi té una presència activa i atractiva:

ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: "Caga, tió".

Un dels poemes més llargs és un cant al pessebre casolà on s'hi esmenten tots els personatges sense oblidar-ne cap:

Ajupit, sota un pont,
un que duu barretina
s'ha amagat molt discret...
-ja us ho podeu pensar!-

La Nit de Nadal, la neu, el bosc, la cova... són tractats amb la sensibilitat i naturalitat a què Joana Raspall ens té tan ben acostumats:

A la cova de Betlem
hi ha un infant com una rosa.
Si els pastors li duen mel,
jo vull dur-li alguna cosa...

No hi falten els poemes amorosos destinats a descriure la relació d'afecte i d'estima entre la mare i el fill:

Et cantaré un bres
amb la veu més dolça,
i quan ja t'adormis
et besaré el front.

Poemes amorosos que en algun cas conformen un motiu més per a una reflexió punyent:

I la mare mira al cel
(bombarders en lloc d'Estel)
tot cercant la llum més alta.
Li fa un bes a cada galta
i, voltats de tant de mal,
fill i mare són Nadal.

L'afecte de la Joana arriba arreu... Fins i tot una nadala per als nouvinguts, perquè

totes les llengües són bones
per beneir i estimar…
Quan l'amor es fa paraula
de tothom és ben rebut.


I, també, un últim poema per a desitjar un Bon Any Nou a tothom. Un any Nou que ella ja no podrà disfrutar amb nosaltres. Però el seu desig i la seva generositat -els qui la coneixíem ho sabem prou bé- sempre ha estat que el disfrutem nosaltres:

Bon Any Nou!

Campanetes de Nadal;
lluïssor de guarnitures
i un pessebre angelical
fet per mans de criatures.
Un avet al menjador,
al portal o bé a la sala;
un gran lot del bo i millor
damunt del bufet s'instal.la.
Mentre escumeja el xampany
a les copes dringadisses,
ens desitgem un bon any
i unes festes ben felices.

Les il.lustracions, obra d'Ignasi Blanch hi aporten una mirada tendra i afectuosa i formen un conjunt molt atractiu que converteix cada pàgina del poemari en un càlid motiu de gaudi.

En el pròleg, escrit pel poeta Carles Duarte, hi podem llegir:

 Com succeeix en tota la literatura de Raspall, aquest conjunt de versos, està cisellat amb una minuciositat artesana, amb una acurada pulcritud formal i lèxica que ens meravella perquè aconsegueix, com sempre, fer-les compatibles amb la senzillesa transparent del que és essencial. Delicada, subtil, aparentment càndida i ingènua, juganera, hi redescobrim la saviesa humana i lingüística d'una escriptora extraordinària...

Divuit poemes de Nadal i un de Cap d'Any és un llibre que sembla escrit per la mà d'un àngel. Us convido a endinsar-vos-hi i a assaborir-lo amb el goig de saber que hi alena l'expressió d'una veu que des dels seus cent anys no ha perdut l'espurna de llum que ens la fa íntima i perdurable.


I l'epíleg final, escrit per Mercè Ubach, amb un llenguatge més entenedor per als joves lectors, és també una invitació a llegir-los i a dir-los ben alt:

... com que s'han passat molts anys en un calaix, a les fosques, han estat sense la companyia dels lectors. Al principi, els poemes de calaix són tímids i esmunyedissos, però si els llegiu molts cops i els dieu ben alt, els ajudareu a dir tot el que volen dir. Qui vol ser el primer de pujar dalt de la cadira?



Com que jo, autor d'aquest blog, ja no tinc edat per pujar dalt de la cadira, em limitaré a  cridar fort perquè se'm senti bé:

Molt bones Festes de Nadal per a tots i un Bon Any Nou ben ple de poesia i vitalitat!

I a tu, Joana, agrair-te plenament haver-te conegut i haver-te llegit, activitat que seguirem fent per tal de fer arribar els teus mots a tots els racons. Et recordarem sempre més!


Josep Maria Aloy

dilluns, 2 de desembre del 2013

"L'univers lector adolescent", un llibre de Mireia Manresa



"L'univers lector adolescent", (Rosa Sensat, 2013) de la professora Mireia Manresa (Bellvís, 1969) porta un subtítol: Dels hàbits de lectura a la intervenció educativa. El llibre proposa una aproximació a les pràctiques lectores juvenils: què llegeixen els adolescents? amb quina freqüència ho fan? quina és la seva experiència de lectura? quins són els factors que influeixen en el seu contacte amb la literatura?

El llibre pretén, en definitiva, proposar a docents i mediadors línies d'actuació i estratègies efectives de foment de la lectura literària.

L'univers lector adolescent, intenta donar resposta a tota una sèrie d'interrogants que no són fàcils de respondre: Quins llibres i quants llibres llegeixen els adolescents de secundària? Quins els agraden i per què? Quina valoració fan ells de tot el que llegeixen? Quin és el resultat de l'acció escolar? Milloren significativament els hàbits de lectura dels nois i noies els plans de lectura?

Les investigacions de Mireia Manresa vénen a respondre molts d'aquests interrogants. Per això em ve molt de gust fer un petit recorregut pels continguts d'aquesta obra per tal d'engrescar i animar a totes les persones que treballen a l'entorn del llibre per a joves a millorar la seva acció a favor del foment de la lectura i la formació de lectors.

El llibre conté set apartats -a part d'un pròleg excel.lent de la professora Teresa Colomer- i una àmplia bibliografia. L'objectiu de l'autora és suggerir reflexions que condueixin a clarificar una tasca tan complexa com és  traslladar l'hàbit de llegir literatura als escolars.



La recerca sobre hàbits lectors.

En el primer capítol l'autora revisa els diversos estudis sobre hàbits lectors per tal d'emmarcar el tema que s'aborda. Destaquen sobretot les enquestes adreçades a infants i joves sobretot a partir de la dècada dels noranta. Són estudis i informes que aporten dades imprescindibles per a un coneixement del lector i la construcció d'hàbits de lectura des d'una perspectiva global en què el lector no només incorpori la lectura com a activitat freqüent sinó que en sàpiga expressar l'experiència als altres.

La influència de l'entorn en la configuració dels hàbits.

En aquest segon capítol l'autora fa un repàs dels factors ambientals que incideixen en els hàbits lectors del joves, la família i l'escola. La presència de la literatura en aquests contextos, així com la freqüència i la intensitat amb què s'hi produeixin intercanvis i experiències lectores, defineix les possibilitats dels infants i joves d'accedir a la literatura i de formar-se com a lectors literaris. D'altra banda, el protagonisme que ha anat prenent la dimensió col.lectiva de la lectura durant la darrera dècada gràcies a les possibilitats d'Internet dimensiona la importància dels iguals en el procés d'adquisició d'hàbits de lectura. Així, doncs, a més de la família i l'escola, els companys esdevenen còmplices en la socialització de la lectura i tenen cada cop un paper més rellevant en la conformació de comunitats lectores.

Els hàbits lectors literaris dels adolescents

L'autora, en aquest llarg capítol, aprofundeix en els fenòmens que defineixen les pràctiques lectores juvenils, tenint en compte que l'univers lector juvenil està format pels textos personals i pels textos que hi aporta la institució educativa. Anb tot hi ha qui diu que només els títols llegits per un mateix o percebuts com a personals permeten mesurar de manera pertinent l'interès per la lectura i la seva evolució. Aquí es comenta, sobretot, el grau de vinculació que s'estableix entre el lector i la lectura de ficció i la intensitat de l'experiència lectora.



L'impacte de la intervenció docent

L'escola té la capacitat d'incidir de manera notable en els hàbits lectors i, per tant, el lector jove és força permeable als estímuls externs si aquests compleixen unes característiques determinades. Cal tenir en compte que la lectura de molts joves depèn de la lectura obligatòria trimestral, la qual cosa no garanteix un bagatge lector prou ampli per formar-se com a lectors. Si a aquesta realitat s'hi afegeix la descompensació provocada per les diferències socials i el progressiu abandó de l'activitat lectora durant els anys que els nois i noies estan escolaritzats, es fa evident la necessitat de corregir les desigualtats i la deserció des de l'entorn escolar per garantir una base mínima de contacte amb els textos literaris.

Els perfils lectors adolescents

Agrupar els lectors en un nombre acotat de tipologies relativament homogènies a partir de diferents variables resulta útil per entendre, analitzar i endreçar fenòmens, atès que la confluència de diferents paràmetres configura un retrat més aproximat a les pràctiques reals de lectura que la descripció fragmentada de les seves particularitats. En aquest capítol l'autora defineix diverses categories de lectors: lectors sòlids, lectors vulnerables, lectors equilibrats... L'establiment dels perfils lectors contribueix a la tasca mediadora en la línia d'afinar en el plantejament d'estratègies de foment de l'hàbit de llegir adaptades al lector. D'aquesta manera, les dades i la seva interpretació ofereixen una de les bastides sobre les quals planificar la intervenció docent.



Els hàbits lectors i les pantalles

Com no podia ser d'una altra manera, i davant l'extraordinari impacte de les tecnologies, cal una reflexió -diu Mireia Manresa- sobre els canvis que s'estan produint en els hàbits de lectura dels nostres adolescents. De moment hi ha més preguntes que respostes, més interrogants que conclusions: navegar per internet disminueix el temps de lectura? els joves llegeixen textos literaris a internet? quines habilitats lectores desenvolupen els textos que es llegeixien a internet?

És ben cert que les xarxes possibiliten, d'un banda, noves formes d'aproximació a l'objecte literari i permeten pràctiques de lectura totalment diferents de les que eren habituals. Per exemple: la lectura s'està apropant als joves d'una manera més lúdica, amb propostes d'interacció i noves estratègies de promoció i difusió de novetats literàries ternint en compte que qualsevol lector avui pot recomanar el llibre que acaba de llegir i difondre novetats editorials entre els seus iguals: el lector amateur -diu l'autora del llibre- pot convertir-se en promotor i dinamitzador de la lectura que mobilitza diversitat d'estratègies i de continguts relacionats amb el món de la ficció literària. I tot això pot comportar canvis substancials en el perfil del lector.

Implicacions per a la intervenció: la construcció d'hàbits lectors

Finalment podem llegir un últim capítol sobre la construcció d'hàbits lectors ja que -segons l'autora- la intervenció educativa en la construcció d'hàbits lectors literaris de la població escolaritzada és inqüestionable. Per tant, és indispensable que l'escola conegui les pràctiques lectores dels infants i joves que es podrien sintetitzar en aquests quatre punts: la precarietat, la fragilitat, la inseguretat i la vulnerabilitat. Caldrà buscar aquells punts als quals haurem de dedicar una atenció prioritària. Aquests principals focus d'atenció, que vénen descrits en el llibre, han de pretendre sempre fer de la lectura una activitat quotidiana, no excepcional i present en tots els àmbits de la vida dels infants i joves. Els punts assenyalats fins aquí -acaba dient l'autora- poden contribuir a l'establiment d'una didàctica específica sobre la construcció dels hàbits lectors a les aules atenent a la necessitat d'acompanyar el jove en el recorregut de formar-se com a lector.

L'univers lector adolescent és un excel.lent manual perquè la institució educativa incideixi de ple en els hàbits lectors dels joves. Perquè -com diu Teresa Colomer al pròleg- cal que els nois i noies llegeixin perquè encara és el mitjà més poderós que tenim per desenvolupar les seves capacitats intel.lectuals i lingüístiques.


Josep Maria Aloy

dilluns, 25 de novembre del 2013

Roser Capdevila, una creadora destacada


 Els qui ens dediquem a parlar de llibres per a nois i noies no sempre hem fet justícia amb les persones que il.lustren aquests llibres.

Les il.lustracions d'un llibre per a infants tenen molt sovint tanta o més importància que el text perquè sedueixen més ràpidament els lectors i se'ls enduen
al món dels somnis i de la fantasia.

Roser Capdevila (Barcelona, 1939) dóna gràcies a la vida perquè li ha donat una professió que l'ha fet disfrutar molt.

      Se la coneix com la mare de "Les Tres Bessones" tot i que ella confessa que hi ha més coses a la meva vida. Poca gent sap que ja era internacional abans de les Tres Bessones. Roser Capdevila pertany a una família amant de la cultura i de les arts plàstiques. El seu avi, poeta, i el seu oncle-avi, pintor, sempre discutien de si a la història de la humanitat va ser primer el dibuix que la paraula. Ella somriu perquè sap que les dues coses són prou importants. Allò que és segur és que dibuixar ha estat la seva autèntica passió fins ara. I dic fins ara perquè la Roser ha hagut de deixar d'il.lustrar arran d'un accident de trànsit que va patir fa uns anys que li ha deixat la vista molt debilitada.

Les seves primeres activitats foren els estampats sobre teles, pintures a l'oli i les aquarel.les. L'any 1980, però, va abandonar totes aquestes feines i es va dedicar a escriure i, sobretot, a il.lustrar llibres infantils tot i que també ha anat treballant en el camp de la il.lustració per a adults.

Mare de tres bessones, va escriure el seu primer conte inspirat en les seves tres filles l'any 1983. Però no fou fins al 1990 que va començar a col.laborar amb la productora Cromosoma i de seguida va veure com les aventures de les Tres Bessones s'escampaven com una taca d'oli arreu del món. També ha il.lustrat molts contes sobre personatges de la història o sobre novel.les clàssiques i contes infantils.

La seva obra abarca uns quatre-cents títols i ha estat mereixedora de nombrosos premis que seria llarg enumerar aquí. És una obra reconeguda a tot el món, els originals de la qual (uns tres mil) ha llegat a la Biblioteca de Catalunya. Roser Capdevila manifesta que s'ha sentit tan estimada per la gent que havia de correspondre-hi d'alguna manera.


 Una enorme personalitat, senzilla i sàvia

Potser és arran d'aquesta seva personalitat barreja de saviesa i de senzillesa que els equips de TV3 han gravat una entrevista amb ella per al programa "Savis". En aquesta entrevista, el conductor del progrma ha sabut copsar i transmetre'ns la personalitat de la Roser, tot un referent a casa nostra. Un model de modèstia i d'intel.ligència d'una dona que allò que li plau més és divertir els nens que miren els seus dibuixos i la satisfacció de veure com s'ho passen de bé buscant-hi detalls i descobrint-hi coses. No hi ha regal més admirable -diu en aquesta entrevista- que veure com els llibres es fan vells de tan fer-los servir perquè vol dir que han treballat molt, han fet feina...


 Una exposició al Palau Robert

Una obra tan universal i atractiva mereixia una exposició per tal de poder-la observar amb detall. Això és possible de fer-ho al Palau Robert fins al mes d'abril de l'any que ve. Es tracta de l'exposició Llapis i... acció! Roser Capdevila dibuixa, que explora l'univers de Les tres bessones sense eclipsar, però, el geni de molts altres contes marcats amb el segell poètic, tendre i esquitxat d'humor de la seva autora. En aquesta exposició s'hi poden observar il.lustracions publicades fora del nostre país i que, per tant, fins ara era difícil de veure-les.

L'exposició és "un homenatge a la seva manera de ser i fer, que és la manera de ser i fer d'uns personatges lluitadors que volen canviar el món, que volen un món millor”. És l'obra d'una dona optimista de mena que ha superat moments molt difícils: ha sobreviscut a un part múltiple, a un càncer i a un atropellament. Però una dona que s'ha mostrat sempre molt positiva i sobretot molt feliç.


Josep Maria Aloy

dilluns, 18 de novembre del 2013

L’origen i la història de la biblioteca infantil catalana


(Teresa Rovira)

Dimecres passat, 13 de novembre, el Servei de Biblioteques de la Generalitat va convocar a la Biblioteca de Catalunya la gran majoria de bibliotecàries del país. Com l’any passat, la trobada va esdevenir una festa, en què es va retre homenatge a Teresa Rovira, referent històric del Col·lectiu. Enguany s’ha instituït el premi Teresa Rovira, que distingeix les biblioteques més innovadores. Núvol, el digital de cultura, es va fer ressò d'aquest esplèndid i emotiu acte de reconeixement.

Des de "Mascaró de proa" vull afegir-me a l'homenatge a Teresa Rovira i a les bibliotecàries que, junt amb ella, van fer història en el Servei de Biblioteques de la Generalitat. És per això que recupero un article que vaig publicar a la revista "Faristol" n. 31, de setembre de 1998 i que reprodueixo a continuació sense fer-hi cap esmena per tal que conservi, així, la realitat del moment en què fou escrit:


L’origen i la història de la biblioteca infantil catalana

(Conversa amb Aurora Diaz Plaja, Teresa Rovira i Concepció Carreras)


Encara està per fer un estudi amb profunditat dels orígens i la feina feta per posar en marxa la biblioteca infantil catalana i el conjunt de projectes i activitats dirigides a la formació de l’hàbit lector en els nois i noies del nostre país.


 Per parlar de tot això i més, què millor que una bona conversa amb tres dames, bibliotecàries de prestigi i excel.lents professionals, la trajectòria de les quals mereix no sols un reconeixement sinó també un homenatge per part de tots els qui estimem el llibre infantil i juvenil. Serveixin, doncs, aquestes pàgines per escoltar i aprendre d’unes professionals de llarga història i sòlida trajectòria. Elles són: Aurora Díaz Plaja, Teresa Rovira i Concepció Carreras. Puc assegurar que conversar amb elles ha estat un goig i una festa.

Dues constatacions d’entrada. La primera: l’evolució de la literatura infantil catalana, de les biblioteques, de la lectura lúdica i de tot allò que gira a l’entorn del llibre ha estat, al nostre país, enormement condicionat per la història permanentment estroncada i discontínua que hem hagut de viure i de suportar. I segona constatació:  la cultura d’un país depèn molt sovint de l’entusiasme i de la fermesa dels seus polítics i de la sensibilitat dels seus intel.lectuals.


Teresa Rovira, que ha estudiat molt aquests temes, és la primera a trencar el gel. «Des de la primera dècada d’aquest segle s’inicia una etapa en la història de la lectura infantil a Catalunya, que es distingeix per l’atenció que hi presten els sectors intel.lectuals i polítics. Interès que es tradueix en un augment, una diversificació, i un alt nivell literari i artístic de la producció gràcies a la col.laboració d’escriptors de primer rengle que escriuen, o tradueixen, obres per als infants, i dels dibuixants que les il.lustren». Es la mateixa Teresa Rovira, historiadora, a més de bibliotecària, qui, a l’hora de conversar sobre la història de la lectura infantil a casa nostra, ens proposa abordar-la en cinc etapes:

De començaments de segle a la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914.

Aquest període es caracteritza per l’aparició del modern llibre per a infants. La preocupació pedagògica –que ja el 1899 havia fet néixer l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana- crea la necessitat de nous llibres, no solament escolars, sinó també d’esplai per tal de complementar l’obra de l’escola i, encara, per suplir allò que l’escola no feia.

 «El gust que des del modernisme es manifesta pel conte meravellós porta a l’aprofitament del material –sobretot rondalles- recollit pels folkloristes, i a la traducció dels contes clàssics estrangers. Mentre que el progrés de les tècniques gràfiques permet un major perfeccionament del gravat. Sense elevar-ne el cost i, per tant, la possibilitat d’il.lustracions abundants. Tot plegat contribueix a transformar el contingut i la presència dels llibres dedicats als infants, i a fer-los més atractius per als seus lectors». (T.R.).

Pel que fa a publicacions, entre 1908 i 1909 s’editen les Rondalles catalanes il.lustrades per Joan Vila, el Joan d’Ivori que serà també un dels dibuixants més representatius de La Rondalla del Dijous, publicada en forma de fascicles setmanals, amb contes populars o literaris, d’autors catalans o clàssics estrangers. «Totes aquestes publicacions, que representen un estret lligam entre text i imatge –característica del modern llibre infantil- són molt ben rebudes per la premsa, on se’ls dedica nombrosos comentaris».(T.R.).

No podem passar per alt l’aparició des de l’any 1904 d’En Patufet, la primera revista adreçada als infants, que serà també la primera per la seva continuïtat –es publica sense interrupció fins a desembre de 1938- i pel seu èxit de públic degut, sobretot, a les col.laboracions de Josep M. Folch i Torres. Des de 1910, n’escriu les novel.les publicades en forma de fulletó de la revista que constituiran la «Biblioteca Patufet», la major part novel.les d’aventures –gènere incorporat per Folch a la literatura infantil catalana- a vegades festives, i sempre sentimentals.

(Concepció Carreras)
 Mentrestant, la preocupació per fer arribar els llibres a un més ampli i divers públic lector feia sentir vivament la necessitat de biblioteques. El triomf dels partits catalanistes a les eleccions municipals de 1906, que representa l’accés de Prat de la Riba l’any 1907 a la presidència de la Diputació de Barcelona, i que fa possible que la cultura catalana tingui un suport oficial, serà decisiu. «Sobretot des de 1910, en què es produeix un ampli moviment d’opinió a favor d’una gran biblioteca d’estudis a Barcelona –que serà la Biblioteca de Catalunya- s’aixequen nombroses veus demanant biblioteques populars. La constitució de la Mancomunitat, el mes d’abril de 1914, ho farà possible». (T.R.)

  La Mancomunitat, fins a1 1923

Aquests anys de la Mancomunitat, apassionats per tants conceptes, inicien un dels períodes més originals i interessants de la literatura infantil catalana. Alhora, l’aspiració de difondre els llibres –a més de les escoles- a través de biblioteques amb especial atenció als infants comença a esdevenir realitat amb les primeres Biblioteques Populars de la xarxa de la Mancomunitat, una de les realitzacions culturals més representatives del noucentisme. «A les condicions que des del període anterior afavorien l’edició de llibres infantils, cal afegir-hi ara: la cohesió i l’impuls que l’acció oficial dóna al moviment pedagògic i de catalanització; la normalització de la llengua; el gust noucentista per una narració curta, la imaginació i el meravellós, així com per un art que refà i idealitza la realitat, detallista, i amb entorns alegres i lluminosos, que s’adiu als textos infantils i els complementa. Finalment l’ambient de certa prosperitat econòmica que es produeix amb la Gran Guerra, és favorable a l’eclosió de noves empreses, entre elles les editorials». (T.R.).

La primera editorial d’aquest nou període  -Muntañola-  apareix el 1917. Aquest mateix any Muntañola encarrega a Carles Riba les Aventures d’en Perot Marrasquí i un any després li suggereix les històries dels primers Sis JoansJoan Barroer i Joan Feréstec. L’altre gran autor de Muntañola, Josep Carner, va reelaborar nombrosos contes populars catalans i d’altres països, com El llop i la guineu, il.lustrat per Llaverias, o Contes i apòlegs de tots els països, per Lola Anglada. «De seguida que vaig saber manejar un llibre els meus pares em van posar a les mans els llibres d’imatges de l’editorial Muntañola. El llop i la guineu i El llop i l’esquirol, explicats per Josep Carner, m’agradaven molt. I, sobretot, Joan Barroer, de Carles Riba, amb els dibuixos de Xavier Nogués. Després a l’escola –la Mútua Escolar Blanquerna, successora de l’Escola Montessori de la Mancomunitat que havia estat suprimida per la dictadura de Primo de Rivera-, vaig aprendre de llegir amb el Sil.labari català il.lustrat per Josep Obiols, un dels llibres que estimo més, amb aquells dibuixos que, com deia el poeta Tomàs Garcés, escampen llum per les pàgines impreses». (T.R.).

A partir de 1921, l’editorial, que ja tenia problemes, sofreix una greu crisi econòmica i acaba plegant. Mentrestant, el 1915 Josep M. Folch i Torres havia iniciat a En Patufet la secció que esdevingué més famosa del periòdic, la de les «Pàgines viscudes», narracions breus, totes sentimentals i sovint dramàtiques. «Inspirades en la vida contemporània del país, en reflecteixen –amb els dibuixos d’en Junceda que les il.lustren- els ambients, els tipus, els costums, les formes de viure, tot a través de la sensibilitat i les creences –de catòlic tant practicant com sincer- de l’autor». (T.R.). Al 1921, però, sortirà Mainada que competirà, amb un estil i uns continguts ben diferents, amb En Patufet.

L’acció de les institucions va ser important, més encara que en l’àmbit de l’edició, en el de la divulgació del llibre infantil. L’Ajuntament de Barcelona –a través de la seva Comissió de Cultura- va distribuir a les escoles públiques de la ciutat les anomenades «Biblioteques circulants», vint armaris-llibreries, d’un gust ben noucentista, que contenien una selecció d’uns cent cinquanta llibres cada una.

La gran realització, però, innovadora i durable –deiem- va ser la creació per la Mancomunitat de la xarxa de Biblioteques Populars i de l’Escola de Bibliotecàries. «Els homes de la Mancomunitat es van adonar que no n’hi havia prou a editar bons llibres en català; calia que aquests llibres arribessin a tothom». (T.R.). A començaments de gener de 1915 –uns mesos després d’haver-se obert al públic la Biblioteca de Catalunya-, s’encarrega a Eugeni d’Ors, aleshores vocal tècnic del Consell de Cultura de la Mancomunitat, un «Projecte» de sistema de Biblioteques Populars per a Catalunya, i de la formació del personal que havia de regir-les. «El “Projecte” d’Eugeni d’Ors  -comenta Concepció Carreras- no oblida els infants. A totes les biblioteques catalanes hi ha una secció dedicada a aquesta franja de públic».

A la tardor del mateix any, s’inaugurava l’Escola de Bibliotecàries. «Al seu claustre de professors hi havia representat el millor de la intel.lectualitat catalana del moment: Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba, Joaquim Folch i Torres, Ramon d’Alòs Moner o Ferran Valls i Taberner, són alguns dels professors de la nova escola». (C.C.). L’Escola de Bibliotecàries fou «aquella institució capdavantera i emblemàtica –diu Josep Murgades-, una de les pioneres d’Europa». Com ho eren les noves Biblioteques Populars, amb lliure accés a les prestatgeries, préstec a domicili, fons de llibres ben triat i mantingut constantment al dia, i seccions per als infants. «Aquest tipus de Biblioteca, oberta a tothom, neix a Anglaterra i als Estats Units la segona meitat del segle XIX. No arriba al continent europeu fins al primer quart del s.XX, i Catalunya és un dels primers països que l’adopta. Gràcies a les biblioteques, nens i nenes, sense distinció de classe social, poden disposar de bons llibres, i de bons llibres en català». (T.R.). Les primeres  biblioteques -Valls, Olot, Sallent i Les Borges Blanques- van començar a funcionar el 1918, per tal d’ésser ja ateses per les bibliotecàries sortides de la nova Escola. Les seccions infantils no van tardar a mostrar una gran vitalitat, segons reflecteixen les «Memòries» de les bibliotecàries a l’Anuari de les Biblioteques Populars.

També l’Aurora s’afegeix a fer una valoració molt positiva d’aquest nou tipus de biblioteca. Hi ha per tant plena unanimitat: «Eren unes biblioteques totalment diferents a les tradicionals a Espanya, amb la separació absurda entre els llibres i els lectors: reixes i vidres a les estanteries, conserges amb bata que no deixaven arribar als llibres, és a dir, prenent la Biblioteca com si la seva etimologia de “custòdia de llibres” fos la primordial. Les nostres Biblioteques de la Mancomunitat i més tard de la Generalitat, amb els interregnes de la Diputació, eren nascudes de l’esperit jove de Nord-amèrica que van saber ser biblioteques per a tothom, obertes sense discriminació de cap mena i veritables universitats populars».

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

La primera conseqüència del cop d’Estat va ser la supressió de la revista La Mainada, considerada pel nou règim com d’un catalanisme radical. L’altra revista, En Patufet, i la literatura de Folch i Torres es trobaven, en aquest moment, en el punt més alt de la seva popularitat. Altres publicacions anaven apareixent i desapareixent intentant ser una alternativa a En Patufet. La que despertà més expectació va ser Jordi, l’any 1928, amb col.laboradors literaris com Marià Manent.

Mentrestant, i des de 1922, els editors dEn Patufet, segurament a conseqüència de la competència que representaven La Mainada i, sobretot, els nous periòdics d’historietes il.lustrades en castellà com el TBO, havien decidit llançar la revista Virolet –que va durar fins a 1930-, dedicada, en principi als lectors més joves on hi van aparèixer contes de Joaquim Ruyra, Apel.les Mestres, Carles Soldevila i, sobretot, Josep Carner. Diverses novel.les, aparegudes al mateix Virolet, van ser publicades, més tard, en forma de llibre per Mentora, l’editorial més important d’aquest període, tant pel nombre com per la qualitat i bona presentació dels seus llibres. Alguns, són novel.les d’autors catalans, com Lau, o les aventures d’un aprenent de pilot de Carles Soldevila, La Ventafocs de Folch i Torres o El Cavaller de la creu de Clovis Eimerich, il.lustrades totes tres per Junceda.

Lola Anglada, que també escrivia, edita aquests anys alguns dels seus llibres de més èxit, com En Peret i Margarida. «En un comentari a la Revista de Catalunya, l’any 1929, Joan Sacs, el crític d’art, es pregunta si en el cas de Lola Anglada no són els dibuixos que inspiren la literatura». (T.R.).

Al contrari dels anys de la Mancomunitat, que s’havien caracteritzat per l’activitat dels organismes oficials en el camp de la cultura, durant aquest nou període va ésser necessari refiar-se de la iniciativa i de l’esforç privat, almenys pel que fa referència a l’edició de llibres infantils.

La difusió del llibre infantil a través de les escoles, almenys de les públiques, queda aturat durant els anys de la Dictadura. «El govern de Catalunya que tan havia contribuït fins aleshores a l’enfortiment de la identitat catalana, amb el nou règim, primer de manera velada però més tard obertament, deixa de donar-hi el suport necessari i, fins i tot, molts cops destrueix el que el país havia anat construint amb tant d’esforç». (C.C.) Les biblioteques populars continuen, «però no organitzades en una xarxa que ha de cobrir tot Catalunya, com havien estat pensades per la Mancomunitat, sinó que són assignades a les Diputacions Provincials respectives» (T.R.). No es torna a parlar d’una organització planificada, i la creació de biblioteques queda reduïda. La castellanització és imposada en actes oficials, conferències, catàlegs i tota mena d’impresos. «Ara: la Dictadura de Primo de Rivera no era la de Franco, i permet que Jordi Rubió –que tingué un paper tan rellevant en el món bibliotecari català fins a 1939, en què en fou separat- continuï com a director de la Biblioteca de Catalunya i de les populars de Barcelona. Així, gràcies a la seva personalitat, i gràcies a les bibliotecàries, les Biblioteques mantingueren una cohesió i uns lligams i l’adquisició de llibres catalans no s’aturà mai».(T.R.).

Els lectors infantils eren nombrosos i Jordi Rubió en parla, l’an 1926, en un article sobre les biblioteques populars publicat al número 18 de la Revista de llibres. Remarca: «la gran confiança que dóna en el seu esdevenidor, la il.lusió que els infants tenen en anar-hi» i, continua: «Avui ja poden presentar les nostres Biblioteques una generació de lectors formada, i quasi diríem que educada en elles. Els infants que hi van voluntàriament a llegir-hi històries, o a preparar les feines de l’escola, tindran una visió de la cultura ben diferent d’aquells homes que no han tingut a les mans, en els dies de la minyonia, altres llibres que els de text». És durant durant aquest període que diverses Caixes d’Estalvis organitzen també xarxes de Biblioteques Populars segons el model de les de la Mancomunitat.

Hi ha coincidència i unanimitat també entre les tres dames entrevistades per destacar la importància de la figura de Rubió i  Balaguer i el seu prestigi com a professor, com a director i, òbviament, com a persona. Es constata un grau elevat d’admiració a qui fou figura fonamental d’aquesta època, en el terreny cultural. «Jordi Rubió era un home d’aquests que t’adones que cada cosa que fan està ben feta. Un home irreprotxable, humà, divertit. Les estudiants de bibliotecàries l’adoràvem». (A.D.P.)

La Catalunya autònoma republicana (1931-1939)

Amb la Generalitat restablerta i l’Estatut del 32 aprovat, el català esdevé idioma oficial i, per tant, entra a l’ensenyament. «Ja no es demanarà, doncs, al llibre infantil de fer, en el camp de la llengua, la suplència de l’escola. A més, els escriptors, ocupats sovint en altres feines, no es creuen ja en el deure d’escriure per als infants, i dibuixants com Obiols o Lola Anglada treballen en la il.lustració de llibres escolars». (T.R.)

Tot això fa que la producció més important de literatura d’esplai en aquests anys sigui constituïda per traduccions. Així, Editorial Joventut, continuadora de Mentora, publica les Rondalles d’Andersen il.lustrades pel dibuixant anglès Rackham, en les versions de Carner de l’any 1918, juntament amb d’altres de Marià Manent, al qual es deuen també les traduccions d’altres clàssics de la literatura infantil, com El Llibre de fades d’Artur Rackham o Peter Pan.

Ara bé, la crisi en la producció de llibres infantils d’esplai és compensada, en part, per l’aparició de nombrosos i excel.lents llibres de lectura escolar. Són editats per les institucions, com l’ Antologia de Goethe o per editorials privades com la Selecta de lectures d’Artur Martorell. «Alhora historiadors com Ferran Soldevila, A. Rovira i Virgili, Jaume Bagué i J. Vicens Vives, apropen la història de Catalunya als infants, en uns moments en què la renovació de l’escola fa necessària la de textos escolars». (T.R.).  Es publica també El més petit de tots, amb el qual Lola Anglada crea un personatge simbòlic, el noiet antifeixista, «que es distingeix pel seu civisme i el seu amor a Catalunya i entorn del qual l’autora recrea d’una manera molt viva, encara que sempre idealitzada, fets i escenes de la reraguarda». (T.R.).

Malgrat el trasbals col.lectiu de tot ordre, entre el 1936 i el 1939, continua publicant-se la revista En Patufet i la seva col.lecció de novel.les, prova de l’arrelament que tenia al país. Durant tot aquest període dels anys trenta, el llibre arriba a un públic cada vegada més ampli, gràcies a les escoles i a les biblioteques. Les 14 Biblioteques Populars es tornen a aplegar sota la direcció del Servei de Biblioteques de la Generalitat, amb Jordi Rubió al cap –com en temps de la Mancomunitat- en una etapa intensa de projectes i de realitzacions. «Les Biblioteques viuen un dels millors moments, amb aportacions d’una qualitat extraordinària. Al seu fons hi trobem llibres de la categoria de L’arquitectura romànica a Catalunya, de Puig i Cadafalch, la Fundació Bernat Metge o les Monografies mèdiques. S’adonen de la necessitat de disposar d’un fons de revistes ampli, divers i ben escollit si volen mantenir la informació al dia. Des de publicacions del nivell d’un D’ací d’allà o d’un Butlletí de Mestres, fins a revistes estrangeres com ara Chiffon o Modes et travaux». (C.C.).

D’altra banda, «és aprovada una “Proposta” d’organització de les biblioteques de Catalunya, per la qual n’havien de tenir totes les poblacions de més de 5.000 habitants. I qualsevol altra població havia de comptar amb una petita biblioteca filial de préstec, i una sala de lectura infantil. Per tal de preparar el personal que havia d’atendre aquestes darreres, l’Escola de Bibliotecàries va organitzar un curset en plena guerra, l’agost de 1938, en el qual van intervenir Jordi Rubió i Carles Riba, amb altres professors de l’Escola i, alhora, de la Universitat, així com pedagogs, psicòlegs i bibliotecàries». (T.R.)

Ja no hi hauria temps de realitzar tots aquests projectes. La guerra s’acabava amb el triomf franquista, i començava el temps de silenci per al llibre i l’escola catalana, de mediocritat i de grisor en el món de les Biblioteques. «La guerra civil i sobretot el seu acabament ho trastoca tot. Les tropes franquistes entren a Catalunya, dissolen altre cop les seves institucions i les biblioteques populars passen de nou a dependre de les respectives diputacions . Totes les biblioteques sofreixen una depuració feta seguint les “Normas de Selección de Libros en las Bibliotecas Populares”, normes procedents de la “Dirección General de Archivos y Bibliotecas” de Madrid». (C.C.)

Automàticament apareix, inefable, la censura, i a les biblioteques allò que es va anomenar l’infern, és a dir, un armari especial, tancat amb clau on s’hi guardaven tots aquells llibres prohibits pel franquisme. «Alguns d’aquests llibres són tan innocus com la sèrie del Corsario Negro de Salgari o La joven india de Gandhi». (C.C.). El tema de la censura fou cru i depriment, però va donar molt de sí. L’Aurora és qui n’explica alguna anècdota sucosa com la del Codi Penal: «...era en una biblioteca de La Caixa. En demanar-me, un lector, el Codi Penal vigent i en veure’l catalogat, em va estranyar que no estigués en el seu lloc i l’auxiliar em va dir que estava a l’infern de la biblioteca, assenyalant-me un armari tancat amb clau. Vaig donar una excusa al lector i em vaig acarar amb el Delegat tot preguntant-li perquè havia fet posar a l’infern el Codi Penal vigent de 1932. La resposta no es va fer esperar: -La Caja no puede dejar un libro en el que està muy clara la Ley del Divorcio».

Es en aquest període que dues de les nostres dames entrevistades fan els estudis de bibliotecària a l’Escola. La primera, per antiguitat, Aurora Díaz Plaja –nascuda el 7 d’agost de 1913- es matricula l’any 29 però per qüestions polítiques ha de repetir el primer curs l’any 1930, tot i que hi va sortir guanyant: «L’Escola va tornar a tenir com a director Jordi Rubió i Balaguer i va recuperar el bon equip de professors, intel.lectuals catalans com Carles Riba, els historiadors Joan Petit i Ferran Soldevila, el científic Rafael Campalans, el professor d’Història del llibre i investigador, Pere Bohigas, el traductor de la Bernat Metge del llatí i del grec, Marçal Olivar, així com Ramon d’Alòs Moner, Joaquim Xirau i Jaume massó i Torrents. D’aquí que allò que ens semblava un desastre per la pèrdua involuntària d’un curs fou una gran sort, ja que els nous professors no tenien res a veure amb els del curs anterior». Després d’un mes de pràctiques a la biblioteca de Sallent, rebia el títol de biliotecària el juny de 1933.

Per la seva banda, Teresa Rovira –nascuda cinc anys més tard que l’Aurora, el 13 de desembre de 1918-, ingressa a l’Escola de Bibliotecàries el juny de 1936. «Em va semblar que amb la feina de bibliotecària podria ser útil a un país que, una vegada més, s’intentava de reconstruir». Però la carrera va quedar estroncada el 24 de gener de 1939, moment en què Teresa Rovira amb la seva família surt cap a l’exili, primer a Tolosa, després a Montpeller on estudiarà història i geografia, per tornar definitivament a casa nostra, ja com a bibliotecària, a la tardor de 1953. La tercera de les dames entrevistades, Concepció Carreras, va fer els estudis de bibliotecària més tard pel fet de ser la mes jove de les tres –va néixer el 1927- assolint el títol l’any 1949.
.
La trajectòria professional d’aquestes tres bibliotecàries ha estat vital i d’una gran tenacitat.. Teresa Rovira treballa cinc anys a la biblioteca d’Esparreguera, «una bona biblioteca i de les primeres que va tenir secció infantil en una sala a part de la dels adults». De l’any 1958 al 1971 la trobem a la Biblioteca de Catalunya. Del 71 al 81 és directora de les Biblioteques de Sant Pau i Santa Creu i fins el 1986 és Cap de les Biblioteques Populars de la Diputació. Paral.lelament ha dedicat hores i energies a l’estudi del Llibre Infantil, camp en el que ha excel.lit –són prou coneguts els seus treballs- en una època on treballar en aquest camp volia dir ser pionera en gairebé tot donada la manca absoluta de bibliografia..

Si  Teresa Rovira a més de bibliotecària ha estat historiadora, Aurora Díaz Plaja fou periodista i amb una extraordinària vocació per treballar en el món de la premsa escrita. La seva especialitat han estat les conegudíssimes  Guies de lectura que, juntament amb comentaris i ressenyes crítiques, ha escampat a tort i a dret i de manera generosa per qualsevol  revista, diari o publicació de caire informatiu, especialment però, i d’una manera estable a Serra d’Or, Primeras Noticias, Rodamon, entre d’altres. La seva primera conferència, -l’any 1938, quan encara estudiava per bibliotecària- ja portava per títol Les Guies de lectura: «...No cal dir com és de necessari de fer guies i sobretot per als infants. Es un error considerar la secció infantil (d’una biblioteca) com un apèndix o una antesala de la d'adults. Els infants han de tenir la seva més estricta autonomia: no solament han de tenir sala pròpia, sinó també catàleg, revistes, conferències, exposicions i, sobretot, guies de lectura exclusivament dedicades a ells».

Concepció Carreres va seguir també un recorregut per diferents biblioteques –la de la Facultat de Medecina, la Folch i Torres del Parc de la Ciutadella, responsable de la Santa Creu a partir de la seva reobertura el 25 d’octubre de 1975- fins que el 1986 és nomenada Cap Tècnic de la Xarxa de Biblioteques Populars. La tasca més rica per a Concepció Carreres foren els 11 anys a la Santa Creu: «tenia un equip magnífic de professionals, començant  per la directora Teresa Rovira... Hi havia 115 llocs de lectors i molt sovint hi havia cua al carrer. Molts venien a fer els deures però les bibliotecàries els respectàvem. El més important és que entressin a la biblioteca. Es difícil treballar un nen que no t’entra.». Concepció Carreras és, potser, de les tres dames, la que parla amb més apassionament de la tasca de bibliotecària. Per a ella la biblioteca «és lloc de convivència i de tolerància, a dins tothom és igual fins i tot tant si sap llegir com no... En una biblioteca tothom hi ha de trobar allò que busca... Tampoc no es queda curta l’Aurora quan qualifica una Biblioteca Popular de «finestra humana d’incalculable valor». Pel  que fa al paper de la bibliotecària és significatiu el que es pot llegir en els Anuaris dels anys 1922 i 1923: «L’acció de la bibliotecària no s’ha de reduir a conservar i ordenar passivament els llibres que li són confiats, sinó que ha de dedicar-se a desvetllar agressivament les curiositats adormides...».

El franquisme (1939-1975)

Les conseqüències de la implantació del règim franquista han estat àmpliament exposades pels historiadors. L’edició de llibres infantils se’n va ressentir durant molt de temps i no fou fins l’any 1947 que s’inicia un mínim de represa en la producció infantil. «En els primers anys de la postguerra, amb la prohibició de publicar revistes i llibres en català i amb la literatura catalana reduïda a la clandestinitat, no s’edita cap llibre infantil». (T.R.).

El 1957 apareixen els primers “Àlbums Babar”, traduïts per Carles Riba, que suposen la incorporació al català dels moderns llibres d’imatges difosos internacionalment. Un any més tard es publica el primer volum de la “Col.lecció Sant Jordi” de l’editor Arimany, dedicada als adolescents, amb traduccions de clàssics juvenils com Verne o d’autors catalans moderns com Josep Vallverdú.

Molt s’ha escrit també d’aquest lent i llarg període de normalització en el qual les coses tornen a renèixer, moltes vegades de les pròpies cendres. L’any 1962 Joan Triadú publica a Serra d’Or un article titulat Una edat sense llibres, una literatura sense futur en el qual es planteja el greu problema de la manca de llibres en català per als nois i noies.

«A partir dels primers anys seixanta la producció de llibres catalans per a infants esdevé més abundant i va adquirint una certa normalitat». (C.C.). Diversos factors hi contribueixen: la publicació al desembre de 1961 de la revista «Cavall Fort», la fundació de l’editorial «La Galera» i, molt especialment, l’enorme vitalitat i vocació d’una sèrie d’escriptors com Vallverdú, Carbó, Sorribas...així com el progressiu i imparable naixement de noves editorials i últimament el protagonisme extraordinari de l’escola que ha ajudat a col.locar el llibre i la lectura a un nivell excepcionalment bo. 

«Amb la dictadura de Primo de Rivera crec que, definitivament, no es va perdre res. Amb la de Franco, sí. Després, s’ha intentat de reconstruir allò que s’ha pogut. Però s’ha perdut, em sembla, capacitat d’entusiasme i s’ha creat, en canvi, un cert esperit de funcionari. En alguns casos sembla, fins i tot, que l’enlluernament està per sobre de l’eficàcia, que es treballa de cara a la galeria». (T.R.). «La cultura catalana continua hibernant fins que, a mida que el règim franquista es debilita, torna de nou tímidament a agafar embranzida i a donar fruits. Els 70 són anys d’una certa recuperacó. El Congrés de Cultura Catalana ajuda a desvetllar l’interès i la il.lusió per la reconstrucció del país. Naturalment aquest context repercuteix favorablement en les Biblioteques Populars». (C.C.).

No sabem si el moment actual ha recuperat l’embranzida que tenia la primera època –la de la Mancomunitat. En aquells moments tant les institucions com els intel.lectuals tenien les idees molt clares pel que fa al llibre infantil i juvenil. Molt ens temem que avui no sigui tant així. Probablement hàgim perdut entre tots una part important d’aquella embranzida i d’aquella passió. El 1981 s’aprova una Llei de Biblioteques que no s’arriba a aplicar mai. El 1992 el Parlament de Catalunya n’aprova una altra segons la qual les biblioteques populars passen a dependre dels respectius municipis. Les noves biblioteques creades durant els temps actuals són enormement tecnificades i sofisticades,  però no sabem si el nivell de lectura és tan elevat com caldria.

Quin ha de ser el paper del bibliotecari o bibliotecària, avui? Quina és la seva formació?.etc etc. Concepció Carreres en un article a Faristol no s’està de fer-se una sèrie de preguntes i reflexions en veu alta: «Cal desmitificar la biblioteca infantil, sensibilitzar l’ambient i amb ell els representants de la cultura a tots nivells. Molt poc podran fer uns bons professionals sense un suport i una política adequats. Per altra banda, una política cultural sense uns professionals preparats per a dur-la a terme, no servirà de res... Responen les nostres biblioteques al que la societat actual demana i necessita?...».

Aquí les nostres tres interlocutores volen deixar de parlar. Potser es aviat per fer valoracions de la situació actual... Potser cal deixar un espai de temps més gran... Potser...


Secció bibliogràfica:

Carreras, Concepció: Biblioteques infantils.  «Faristol», núm. 3 (desembre de 1986)
Dìaz Plaja, Aurora: Les Guies de lectura. Quaderns de Treball núm. 7. Escola de Bibliotecàries de la Generalitat  de Catalunya. Barcelona, 1938.
Estivill i Rius, Assumpció: L’Escola de Bibliotecàries (1915-1939).  Quaderns de Treball , 12. Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació. Diputació de Barcelona, 1992.
Galí, Alexandre: Història de les institucions i del moviment cultural de Catalunya (1900-1936). Fundació Alexandre Galí. Barcelona, 1984.
Porcel, Baltasar: Jordi Rubió: entre l’erudició i la vida. «Serra d’Or», 116 (maig, 1969)
Pagès, Rosa: Conversa amb Teresa Rovira. Revista del Centre de Lectura de Reus (novembre de 1994)
Rovira, Teresa: La literatura infantil i juvenil (dins Història de la literatura catalana). Edicions 62/Edicions Orbis. Barcelona, 1984 (Volum 3, pàg 297 a 308)
Rovira, Teresa: La literatura infantil i juvenil (dins Història de la literatura catalana de Riquer/Comas/Molas). Ed. Ariel. Barcelona 1988 (pàgs. 421-471)
Rovira, Teresa: La xarxa catalana de Biblioteques Populars: dels orígens a la desfeta del 1939. «ITEM», Revista de Biblioteconomia i documentació, 14 (gener-juny, 1994).

Rovira, Teresa: La catalanitat noucentista: de les biblioteques a la literatura infantil (1904-1939) .Conferència pronunciada al Centre de Lectura el dia 20 d’octubre de 1994. Edicions del Centre de Lectura. Reus, 1996.

Josep Maria Aloy
Revista "Faristol", setembre de 1998