dijous, 17 de desembre del 2015

Nadal amb llibres: una manera de viure les festes




"Si aconseguim transmetre als nostres
fills la passió lectora, els estarem deixant
en herència un univers infinit de sensacions
i coneixement, i obrint-los portes a un futur
més ric, autònom i ple d’oportunitats."
(Joan Carles Girbés)


Les vacances de Nadal són una oportunitat perquè deixem que la lectura entri a la llar. Una oportunitat perquè els adults llegim però sobretot perquè encomanem aquest virus i estimulem la nostra mainada perquè s'enriqueixi identificant-se amb personatges de ficció que alhora que els diverteixin també els ajudin a créixer.

Transmetre als nostres fills i alumnes la passió lectora és -com diu l'editor Carles Girbés- deixar-los en herència un univers infinit de sensacions i coneixement, obrint-los portes a un futur més ric, autònom i ple d'oportunitats.

«...A més de ser un dels instruments més poderosos
que tenim per accedir a la informació i per apropiar-nos-en,
la lectura és una companya per a l’oci i el divertiment,
una eina per al desenvolupament personal, que ens permet
explorar mons diferents al nostre, reals o imaginaris,
i una font de plaer inesgotable.
(Revista "Infància", 2000)


Una selecció de llibres per a tots els gustos i edats

De quin color és un petó?
Rocío Bonilla
Animallibres, 2015
(Àlbum per a primers lectors)

A la Mònica, a qui tothom diu Minimoni, li encanta pintar mil coses de colors: marietes vermelles, cels blaus, plàtans grocs... però mai no ha pintat un petó. De quin color deu ser un petó? Vermell com una deliciosa salsa de tomàquet? No, perquè també és el color de quan estàs empipat... Verd com el dels cocodrils, que sempre li han semblat tan simpàtics? Impossible, perquè és el color de les verdures i no li agrada pas menjar-ne! (Més informació)

"Petits descobriments" (col·lecció)
Editorial Baula, 2015
(Col·lecció per a primers lectors)

L'editorial Baula ha publicat els deu primers títols de la col·lecció "Petits descobriments", obra del tàndem format per Marta Luna, pel que fa als textos i Ximena Maier per les il·lustracions. La col·lecció va adreçada als primers lectors i està formada per petits llibres de coneixements destinats a la difusió de temes tan senzills com quotidians i a mostrar el procés que va d'una realitat molt propera fins a conèixer el seu origen... (Més informació)



 El nen dibuixat

Martí Gironell (Besalú, 1971)

Il·lustracions de Pedro Rodríguez

La Galera, 2015 (Grumets, 239)

(Per a primers lectors)


Amb "El nen dibuixat" (La Galera, 2015), l'escriptor Martí Gironell s'endinsa, per primera vegada, dins del món de la literatura infantil amb un conte que, il·lustrat amb uns atractius i rutilants dibuixos de Pedro Rodríguez, gira a l'entorn de la necessitat de fomentar el gust per la lectura des de la infància. (Mésinformació)

 Ha passat el circ
Joaquim Carbó
Il·lustracions de Júlia Sardà
Baula, 2015
(Per a primers lectors)

"Ha passat el circ", del veterà escriptor Joaquim Carbó, un conte publicat per Baula i il·lustrat per Júlia Sardà, té tots els ingredients perquè la mainada s'ho passi bé: primer pel tema del circ, sempre tan atractiu, després per la presència d'uns personatges simpàtics com són els micos; i, finalment, per la petita emoció final que vol ser una trucada al cor dels lectors. (Mésinformació)

Faules de sempre i altres contes d'animals
M. Carme Bernal i Carme Rubio
Il·lustracions de Laura Reixach
Eumo Editorial, 2015
(A partir dels 8 anys)

El recull de "Faules de sempre" està format per nou relats, protagonitzats tots ells per animals de tota mena on, com és propi de les faules, permeten exhibir les seves millors qualitats -la murrieria, la intel·ligència, l'esforç...- o bé, contràriament la seva habilitat per enganyar, fins i tot per mentir sense escrúpols. Qualitats i defectes que, malgrat que són escenificats per animals, van destinades a criticar directament les conductes dels humans. (Mésinformació)
  

Llibre de les bèsties
Ramon Llull
(Versió de Roc Casagran)
Il.lustracions d'Aitana Carrasco
Sembra, 2015
(A partir dels 10 anys)

El "Llibre de les bèsties", publicat per Sembra Llibres, és una versió actualitzada i alhora fidel de l'obra de Ramon Llull, a través de l'escriptor Roc Casagran, amb unes il·lustracions sòbries i elegants d'Aitana Carrasco que encapçalen cada un dels set capítols del llibre. Es tracta d'un excel·lent regal per a tota classe de lectors, joves i adults, que ens arriba com a homenatge i reconeixement del nostre i gran Ramon Llull, mort fa 700 anys... (Més informació) 

 
Afegeix la llegenda
Com un record d'infantesa
Feliu Ventura
Il·lustracions de Daniel Olmo
Sembra Llibres, 2015
(Per als adolescents)

El cantant i autor de cançons Feliu Ventura acaba de publicar a l'editorial Sembra Llibres la novel·la "Com un record d'infantesa" on debuta en el camp de la narrativa amb una interessant novel·la il·lustrada per Daniel Olmo. L'obra té com a eix central la figura i l'obra de l'Ovidi Montllor, així com les ferides i esperances dels qui van combatre a les files militars. El resultat és un vibrant i bell homenatge al cantautor d'Alcoi... (Més informació)

Pedra de tartera
Maria Barbal i Farré
Laia, 1985 ("El Nus", 51)
(Premi Joaquim Ruyra, 1984)
(Per als adolescents)

Fa 30 anys que Maria Barbal va escriure "Pedra de tartera", per tant és un bon motiu per fer-ne una atenta lectura. La protagonista de la història explica en primera persona el relat de tota la seva vida des que era adolescent –cap al 1910- fins a la seva vellesa, cap als vuitanta. Es tracta d'una novel·la de gran qualitat literària, sense concessions ni a l’estil ni al llenguatge, un element no sempre del tot habitual en la novel·la per a joves. (Més informació)


 I fins aquí, ara com ara... Des d'aquest bloc desitgem que els lectors s'ho passin bé llegint, que els pares i mestres en siguin còmplices i que per damunt de tot el ressò d'aquestes lectures serveixi per a fomentar-ne moltes d'altres. Créixer envoltat de lectures és viure acompanyat d'altres vides, a més de la pròpia. Val la pena!

Bona lectura! Bon Nadal!


Josep Maria Aloy

dilluns, 14 de desembre del 2015

"Ha passat el circ", un un conte infantil del veterà Joaquim Carbó



L'escriptor Joaquim Carbó posseeix una llarga trajectòria com a narrador i sap treure bon partit de qualsevol petit detall o situació tot convertint-la en un divertit acudit i a vegades en una alliçonadora experiència per als lectors joveníssims que tenen la sort d'accedir als seus contes.

"Ha passat el circ", publicat per Baula i il·lustrat per Júlia Sardà, té tots els ingredients perquè la mainada s'ho passi bé: primer pel tema del circ, sempre tan atractiu, després per la presència d'uns personatges simpàtics com són els micos; i, finalment, per la petita emoció final -que em guardaré prou de desvetllar- que vol ser una trucada al cor dels lectors.



       Joaquim Carbó, que acaba també de publicar "Va com va!" (Editorial Males Herbes), una història per a adults que ha estat qualificada de tragicomèdia indignada, amb un pols narratiu frenètic, és capaç de passar d'un registre sense concessions, com en aquesta última novel·la, a l'expressió més tendra del conte pensat per als infants. Aquesta capacitat i habilitat d'adaptació, que l'han acompanyat durant tota la seva carrera literària, li ha permès moure's i ser present en molts dels camps de la narrativa i sobretot ser fidel a públics ben diversos entre els quals l'infantil és potser el que n'ha sortit més beneficiat. Aquesta mena de doctor Jekyll i Mister Hyde, com algú ha batejat a Carbó, li ha permès escriure des de narracions ben estripades i un pèl poca-soltes fins a narracions de gran sensibilitat i emotivitat adreçades al jovent.



Als vuitanta-tres anys, doncs, Carbó pot lluir d'escriptor sòlid i polièdric, com es diu ara, i de poder celebrar un bon grapat d'onomàstiques ben diverses com els gairebé cinquanta anys de la seva primera novel·la per a adults Els orangutans (1967); o bé com els cinquanta de la primera novel·la juvenil La casa sota la sorra (La Galera, 1966), reeditadíssima i portada als escenaris. També celebren els seus aniversaris els primers contes infantils que va publicar a la revista "Cavall Fort" a partir de l'any 1961, any de la seva creació. Són diversos els motius que justificarien, com a homenatge a l'autor i a la seva obra, que el món editorial i les institucions més lletrades es posessin d'acord per tal de portar a terme una edició commemorativa almenys de les dues novel·les esmentades.

Escriptor incansable, creador inesgotabe de personatges entranyables i d'escenaris tan atractius com inversemblants, Joaquim Carbó és avui una figura imprescindible dins la història de la literatura del nostre país. I que duri!


Josep Maria Aloy

dilluns, 7 de desembre del 2015

La Fundació Carulla dedica la Nadala d'enguany a les Biblioteques



Amb el títol "Biblioteques. De l'Escola de Bibliotecàries al llibre electrònic", Fundació Carulla acaba de publicar una atractiva Nadala, la que correspon a l'any 2015 -any precisament del centenari de la creació de les biblioteques populars- farcida d'interessants continguts redactats per personalitats reconegudes del camp de les biblioteques i de la lectura.

"...tots els pobles de Catalunya han de tenir
la seva escola, la seva biblioteca,
el seu telèfon, la seva carretera..."
(Prat de la Riba, pres. de la Mancomunitat)

       Aquesta Nadala, editada amb gust i elegància, està formada per una sèrie d'apartats que s'inicien amb un estudi de la professora Assumpció Estivill sobre "Els inicis del sistema de biblioteques populars de la Mancomunitat de Catalunya: el projecte d'Eugeni d'Ors". És un text que descriu, entre altres qüestions, l'interès decidit de Prat de la Riba per la creació de biblioteques populars. Fou ell mateix qui en el seu discurs de presa de possessió com a President de la Mancomunitat ho va deixar ben clar: tots els pobles de Catalunya han de tenir la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon, la seva carretera... Per tant, constituïda la Mancomunitat el 6 de maig de 1914, es posà fil a l'agulla en el tema de les biblioteques i les actuacions se succeïren diligentment.

Fou Eugeni d'Ors qui va comcebre un projecte que passava per la concepció d'unes biblioteques en xarxa, una casa pròpia i sobretot unes professionals entregades que des del primer moment es van sentir part de l'empresa... foren els trets més peculiars del moment. L'autora de l'estudi acaba dient que difícilment s'hauria arribat a la situació actual sense la visió tan ben travada del projecte del 1915: ha estat aquella coherència que li ha permès progressar fins a celebrar aquest primer centenari.

Després d'aquest primer estudi vénen una sèrie d'articles i cròniques entre els quals, seguint amb el tema de les biblioteques populars, trobem el que signa Teresa Mañà, professora de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona titulat, "El sistema de biblioteques populars (1915-1939). Mañà assenyala dues etapes d'aquest procés dissenyat perr Eugeni d'Ors: des de 1915 fins al 1919, sota la direcció del mateix d'Ors, durant el qual s'inauguraren cinc biblioteques (Valls, Olot, Canet de Mar, Sallent, Les Borges Blanques), i una segona etapa, a partir de 1920, amb la direcció de Jordi Rubió i Balaguer, que significà el desplegament i la implantació definitiva del sistema. Sota la seva direcció i fins a l'any 1925, data de la liquidació de la Mancomunitst, se n'inauguraren dues més (El Vendrell i Figueres). Rubió, de manera discreta i rigorosa, du a terme la implantació de la xarxa per tal que les biblioteques funcionin d'una manera normalitzada, amb un sistema comú d'organització i amb serveis compartits.

Lluís Agustí, professor també de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona parla de "Les biblioteques catalanes sota el franquisme", de la seva supervivència, del manteniment i de la seva recuperació. És una època difícil, fosca, de repressió i de destrucció. Es produeix el canvi de llengua i el canvi de nom de moltes biblioteques i s'esporguen els fons de tots els materials sediciosos...

"No hay que decir la alegría
que nos proporciona el encontrarnos
otra vez con nuestros lectores. La mayoría
se nos habían despedido creyendo que no nos
volveríamos a ver y lo que más lamentamos es la pérdida
de muchos que han sido víctimas de la horrenda guerra..."
(la directora de la Biblioteca Pere Vila).

A continuació és Cristóbal Urbano, professor titular de la Facultat de Biblioteconomia, qui ens parla de les "Biblioteques de recerca (1983-2014: tres dècades de cooperació i una de digitalització". En aquest capítol queda clara sobretot una idea: les Biblioteques universitàries i de recerca han viscut una experiència reeixida de modernització gràcies a la cooperació i al vincle dels bibliotecaris catalans amb les bones pràctiques internacionals.

Núria Ventura, diplomada en Biblioteconomia, bibliotecària, pedagoga i postgrau en Gestió de Biblioteques escriu sobre "Les biblioteques públiques dels anys vuitanta fins avui: un període de grans canvis" i grans transformacions que han afectat el conjunt dels seus serveis, des de l'oferta documental i els espais on s'allotgen fins a les formes de treballar i els mitjans per fer-ho. I seguint aquest procés de modernització i de digitalització, Carme Fenoll, Diplomada en Biblioteconomia, llicenciada en Documentació i actualment Cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat, ens posa al dia amb un capítol titulat "Les biblioteques públiques, avui", una ullada a l'actual estructura passat un segle del desplegament del sistema de biblioteques públiques, un projecte que, amb el temps, ha esdevingut, segons l'autora de l'article, un projecte d'èxit.

"Passat un segle, i gràcies a la
utilitat en el seu dia a dia,
més ciutadans han de poder
confirmar que les biblioteques
són un projecte d'èxit".
(Carme Fenoll)

És el torn ara de Marga Losantos i Reis Fontanals, autores de l'obra monogràfica "La Biblioteca de Catalunya, 100 anys: 1907-2017", que presenten una  Cronologia de la Biblioteca de Catalunya que ressegueix la trajectòria de cent anys d'un projecte. Com no podia ser d'altra manera, la professora Laura Borràs, doctora en Filologia Romànica, actual Directora de la Institució de les Lletres Catalanes i excel·lent coneixedora de l'àmbit de la lectura, disserta sobre "La lectura (en) digital: funcions, tipologia i vigència de la lectura avui". Entre moltes altres idees ens recorda que la lectura segueix essent, avui, una eina indispensable en l'aprenentatge i la transmissió de coneixement. Laura Borràs s'endinsa fort en l'impacte generalitzat de l'efecte digital sobre la lectura que ha modificat de manera substancial l'statu quo.

A ningú no se li escapa que amb l'arribada
d'Internet hem experimentat una tranformació
radical que afecta i modifica la pràctica totalitat
dels components de l'ecosistema lector...."
(Laura Borràs)

Borràs repassa en el seu brillant article les tres praxis lectores de la nostra vida quotidiana: la "lectura compartida", una pràctica que s'ha estès de forma generalitzada entre tota classe de lectors; la "lectura fragmentada", un nou "ús" dels textos que ve determinat pel tipus de suport amb què hi accedim; i, finalment, la "lectura transmèdia", la que discorre entre suports i plataformes diverses i combina modes narratius propis del cinema, la televisió, les xarxes, els còmics, la publicitat... Aquestes -diu Borràs- són només algunes de les formes de la lectura en el nostre temps. Un temps enormement lector en què el concepte de lectura s'ha allargassat i s'ha tornat enormement complex. Defensora a ultrança de la lectura i dels lectors, l'articulista acaba el seu vibrant text amb un cant a la lectura i als seus beneficis en tots els aspectes. Un cant ben optimista, per cert, perquè, segons ella, la lectura és una forma de pensar el món, d'habitar-lo i de fer-lo més habitable...

"Llegir també significa analitzar, comprendre,
criticar, reflexionar, valorar i compartir el passat
i el present que es transforma a gran velocitat.
La lectura és un forma de fer el món més habitable."
(Laura Borràs)

Aquesta excel·lent publicació acaba amb l'article Les biblioteques a Catalunya i el seu paper futur en un futur sense paper", l'autor del qual és el professor i bibliotecari Lluís M. Anglada i de Ferrer que és, alhora, el Coordinador dels continguts d'aquesta Nadala. L'autor reconeix, com és fàcil constatar, que les biblioteques a Catalunya han assolit un molt bon nivell de servei. Ningú pensava, fa trenta anys, que l'entusiasme per crear lectors en espais adequats agafés tanta empenta i tanta volada: amb el llegat pobre del franquisme, -escriu Lluís M. Anglada- els pocs recursos de la transició i les urgències que no incloïen les biblioteques als anys vuitanta, s'han sabut construir sistemes bibliotecaris que han rebut consideració social. No deixa de reivindicar però la que potser és una de les flebleses que avui debiliten les biblioteques de Catalunya: les biblioteques escolars i d'ensenyament secundari mancades de model, malgrat la importància que tenen per al foment de la lectura dins l'escola i per la formació integral dels alumnes.

... la democràcia i l'equitat només es podran
estendre entre ciutadans capaços d'accedir,
comprendre críticament i usar proactivament la
informació. Aquestes capacitats han de començar a
fomentar-se a l'escola i a través de la biblioteca escolar."
(Lluís M. Anglada)

L'autor d'aquest últim apartat ens recorda però que l'evolució de les biblioteques i la seva utilitat en el futur no depenen només d'elles... És la mateixa societat, escollint quin camí de futur tria, qui decidirà si les biblioteques continuaran aportant algun valor a la societat. Un final doncs que és un tot un repte per a la societat ja que, en el fons, l'accés a la informació, el foment de la lectura i la creació de lectors depenen precisament de tots plegats. Tots hi estem compromesos.


Josep Maria Aloy

dilluns, 30 de novembre del 2015

"Laura", o la recerca de la pròpia identitat



Stonberg Edicions acaba de publicar la novel·la juvenil "Laura" de l'escriptor Antoni Tàpia (Barcelona, 1981). La protagonista, una adolescent de 18 anys, amb la Selectivitat acabada, no sap com afrontar alguns dels problemes, més aviat normals a l'adolescència, com són una mala relació amb els pares i el trencament de la relació amb el noi amb qui surt, i inicia un viatge esbojarrat per la vida que la portarà per camins encara més dolorosos i dramàtics que la faran madurar de veritat i sense contemplacions.

 

"Quan la vida et faci una mala passada,

pots abandonar-te a l'autocompassió o aprofitar

l'ocasió per sortir-ne enfortida. Cada obstacle pot ser

un motiu per enfonsar-te o una oportunitat per fer-te

més forta. L'elecció és només teva."

 

       Laura, la protagonista de la novel·la, opta, excessivament desesperada, per deixar la família i els amics i buscar noves experiències en un món que, de moment, no s'imagina, però que anirà esdevenint cada vegada molt més dur del que ha tingut fins ara, tot vivint i suportant experiències que li mostraran una nova vida ben diferent. Segons diu la contraportada del llibre: "Laura" és una novel·la sobre una jove que descobreix el món dels adults, amb les seves llums i les seves ombres. Sola i lluny de casa, la protagonista coneixerà l'amistat, l'amor, el sexe, la mort, l'alegria, la tristesa... Però, per sobre de tot, es descobrirà a ella mateixa actuant i sentint com mai abans havia fet.

 

Tot i la presència d'alguns tòpics habituals en novel·les d'aquest gènere -i potser inevitables quan es tracta de descriure l'adolescència- l'autor sap teixir una trama que va creixent en intensitat i bon ritme i va explorant les capacitats de la protagonista per afrontar tot el que li va caient al damunt. El missatge, òbviament, serà clar: la Laura tindrà molt de temps per rumiar sobre la idea que al llarg de la pròpia vida qualsevol persona experimenta multitud de vides diferents. El lector, acabada la lectura, serà testimoni que la protagonista segueix sent la Laura però que és una altra Laura. El resultat d'aquest viatge iniciàtic li haurà servit per créixer i enfrontar-se, ara sí, a la vida amb un nou enfocament emocional, amb un nou bagatge i una nova càrrega de maduresa: ...allò que li havien semblat catàstrofes de proporcions bíbliques no eren més que mals tràngols d'aquells que tots els mortals viuen per desenes al llarg de la seva vida.

 

Una acurada descripció dels personatges i un interès per anar marcant, pas a pas, la trajectòria vital de la protagonista són dos dels elements més atractius de la novel·la que, en molts moments, seduiran els lectors adolescents fent-los poc o molt partícips de les experiències de la Laura, experiències que viuran amb més o menys intensitat com si ells mateixos en fossin també protagonistes. Crec que aquest és l'objectiu que pretén l'autor: que sense forçar les coses, les sensacions viscudes per la Laura es transmetin al lector i aquest les faci seves. La novel·la esdevé aleshores un mirall on el lector veu projectada també una part de les seva vida i de la seva història personal.

 


Josep Maria Aloy

dilluns, 23 de novembre del 2015

"Com un record d'infantesa", una novel·la-homenatge a Ovidi Montllor



"Com un record d'infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals."
(Ovidi Montllor)

El cantant i autor de cançons Feliu Ventura acaba de publicar a l'editorial Sembra Llibres la novel·la "Com un record d'infantesa" on debuta en la narrativa amb una reveladora novel·la il·lustrada per Daniel Olmo.

Enllaçant les lluites populars de Xile amb les de casa nostra, aquesta història de compromís i memòria té com a eix central la figura i l'obra de l'Ovidi Montllor, així com les ferides i esperances dels qui van combatre a les files militars. El resultat és un vibrant i bell homenatge al cantautor d'Alcoi.

Ovidi Montllor

       Tal com podem llegir a la contraportada del llibre, Víctor és un jove xilè dibuixant de còmics que va perdre els pares en un accident de cotxe quan era un infant. Des d'aleshores ha viscut amb el seu avi, un vell republicà exiliat. L'última voluntat d'aquest i un missatge ocult en un disc d'Ovidi Montllor el portaran al cor del País Valencià, on coneixerà Martina, una antiga revolucionària xilena, i la seua filla Violeta. Amb elles resseguirà el fil d'un secret familiar que el canviarà per sempre.
  
"...la música no es pot dissociar del seu context.
Les cançons formen part de les vivències
que evoquen a totes les persones que les escolten."


La història, explicada amb bon ritme i una bona dosi d'emoció, fa transitar el lector, de forma equilibrada entre els dos escenaris esmentats: d'una banda els carrers i barris de Xile, convulsos i agitats pels moviments politico-socials, a l'entorn sobretot del cop d'estat de Pinochet de 1973 i, de l'altra, el viatge del protagonista a Alcoi a la recerca d'una part de la història familiar molt lligada a la música i a les cançons d'un home convençut i lluitador com fou Ovidi Montllor. No passen gens desapercebuts, en aquest segon escenari, els anys nefastos del franquisme i les conseqüències de la seva política dictatorial.

"...no deixes que doblegen les teues conviccions,
aprofita la vida i gaudeix de la gent preciosa
que encara hi ha al món..." (24)

 És impossible llegir la novel·la i no sentir de fons les cançons de l'Ovidi. El component emocional que tenen les seves lletres constitueixen un acompanyament constant que a moments s'accentua i esdevé una música de fons emotiva i imprescindible. Les cançons -segons Feliu Ventura- encapçalen els capítols del llibre però també il·lustren un moment social del nostre país, que va ser el final de la dictadura i el principi de la modèlica Transició, que no deixa de ser una època paral·lela a la que vivim ara: una societat que volia fer un procés constituent cap a una realitat nova i canviar tot el que era antic.


La novel·la, al marge o no de les cançons de l'Ovidi- esdevé una reivindicació clara i una defensa de la memòria històrica com un fet molt important que ens transforma com a persones i com a societat. Xile és un lloc -diu l'autor- on molts espais de memòria ja no existeixen perquè han sigut destruïts i la memòria es reconstrueix a través d’espais simbòlics: a Villa Grimaldi hi ha un jardí de roses en record de les dones que hi van ser torturades i desaparegudes. L’art i les cançons no deixen de ser també una reconstrucció simbòlica de la memòria. Les cançons d’Ovidi i dels nostres cantautors que van començar als 60 i 70, potser sense adonar-se’n, estaven preservant una part de la història per al futur.
 Per tots aquests continguts, per la forma com està explicada la història, pel ritme creixent que va adoptant la seva lectura i per l'estímul que suposa per al lector una mirada reflexiva a la història del propi país i de la trajectòria de la pròpia família, crec que la novel·la és una lectura molt recomanable també als lectors joves. Potser per la necessitat d'explicar la història i de difondre-la perquè no es perdi i perquè no l'oblidem. Potser per la necessitat de prendre posició davant de totes les coses que ens afecten a nosaltres i als homes i les dones del món. Per tot això i més és una lectura recomanable, certament.

Josep Maria Aloy

dilluns, 16 de novembre del 2015

Faules de sempre per als lectors joves d'avui


 Eumo Editorial acaba de publicar "Faules de sempre i altres contes d'animals", un recull de nou relats adaptats als lectors joves d'avui per les professores M. Carme Bernal i Carme Rubio, especialistes en literatura per a infants. El volum ha estat bellament il·lustrat per Laura Reixach.

No sé si avui les faules passen per uns moments crítics davant d'una societat que no està massa predisposada a rebre ni a donar consells ni doctrines moralistes. Avui molts mestres i pares rebutgen qualsevol mena d'exhortació a les generacions joves que és l'objectiu principal d'una faula.

El que és ben cert, però, és constatar amb quina facilitat els lectors joves accepten i es diverteixen amb la majoria dels protagonistes animals de les faules i observen i s'adonen de com arriben a ser-ne, de murris, alguns i de desconfiats i falsos els altres i com el més llest sempre surt victoriós de les seves trifulgues amb la resta del bestiar.

"La cua del ratolí"

       El recull de "Faules de sempre" està format per nou relats, protagonitzats tots ells per animals de tota mena on, com és propi de les faules, permeten exhibir les seves millors qualitats -la murrieria, la intel·ligència, l'esforç...- o bé, contràriament la seva habilitat per enganyar, fins i tot per mentir sense escrúpols. Qualitats i defectes que, malgrat que són escenificats per animals, van destinades a criticar directament les conductes dels humans.

Les faules, ha dit algú, són històries fictícies que diuen la veritat. Totes elles adopten el recurs d'un desenllaç més o menys moralista però que no sempre és allò que preval després de la lectura. El lectors joves valoren per damunt de tot com es mouen els diversos animals que les protagonitzen i quines són les estratègies que s'inventen per sortir guanyadors dels seus embolics. Normalment allò que aconsegueix la seva lectura -més que una lliçó moralista- és el somriure sincer i espontani del lector que durant la lectura del text ha mostrat la seva simpatia amb algun dels animals i arriba a identificar-se amb ells. I és que per això es van inventar les faules. I les que presentem avui tenen aquestes característiques i aquesta finalitat. Literàriament són textos correctíssims, ben treballats i presentats amb elegància, il·lustrats amb precisió i detallisme i buscant sempre la complicitat amb els lectors, que tots sabem com és de fàcil seduir-los quan els presentem històries senzilles, divertides i especialment protagonitzades per animals.

"El lleó i l'home"

Els nou relats de "Faules de sempre"... tenen l'atractiu suficient per empènyer els lectors joves cap a territoris ficticis però plens de bonhomia, de sorpreses, de propostes interessades formulades per alguns individus de la nostra fauna més propera. L'objectiu: fomentar la lectura de forma divertida, sense rebaixar-ne la qualitat literària i permetent que els lectors observin i revisin algunes conductes animals i els seves conseqüències i, si volen o si s'escau, se les apliquin. Per què no? Algunes són ben senzilles i, tanmateix, ben ingènues, com la petita lliçó que es desprèn de la faula búlgara L'ós que es va clavar un osset a la gola, i que fa així:

Si quan et fan un favor
no saps que l'has d'agrair,
pot passar-te com a l'ós
que es va haver de penedir
de no haver estat generós,
i va acabar menjant flors.



Josep Maria Aloy

dilluns, 9 de novembre del 2015

"Res no és com diuen els contes", d'Anna Tortajada



L'editorial Animallibres acaba de publicar un excel·lent conte d'Anna Tortajada (Sabadell, 1957), molt ben il·lustrat per Jorge del Corral que, malgrat el títol, és un cant a l'art d'explicar contes i sobretot a l'art de saber transmetre els sentiments i desitjos dels infants immersos en un món que no sempre troben fàcil de suportar i de resistir.

" ...no és que siguin mentida sinó que cada vegada
que els tornes a llegir, i a mesura que et vas fent gran,
si ets prou eixerit, en pots descobrir altres significats,
en allò que ens ensenyen els contes..."

       La Júlia no té cap ganes de fer-se gran. Demà farà 10 anys... Hi ha alguna poció màgica per no créixer? La Júlia mira la gent, a l'autobús, i gairebé tothom fa cara de pomes agres. Tothom s'enfada i rondina... El seu esperit crític de nou anys fa que es plantegi moltes qüestions sobre la manera de ser dels grans i es pregunta constantment què ha de fer per superar els dubtes i els obstacles d'una societat bastant infeliç i incapaç de trobar solucions a molts dels seus problemes.

Tot i així, la Júlia té la il·lusió que demà, pel seu aniversari, li comprin un abric que té ullat a una botiga de roba de segona mà. Ella té tres abrics que es posa per pensar... però se li han fet petits... Es refia d'aquell conte que diu que quan la mare fa l'últim petó a un fill, encara que aquest ja dormi, li passa la mà pel front i li llegeix el pensament. La Cristina, la seva germana gran, li ha dit i repetit que res del que diuen els contes és veritat i la Júlia ho vol comprovar... No sols això, també voldrà comprovar si a la vida les coses s'esdevenen com en els contes... i, és clar, haurà d'anar descobrint que no és ben bé així, exactament.

"Trobar l'elixir de la vida consisteix a aprendre
a estar content per dins i a gaudir de les coses...
Et diré un secret: aquesta font és dins nostre.
I a l'hora de la veritat, menuda, l'única cosa
que compta és haver estat feliços..."

Per aquest viatge comptarà amb persones sensibles que l'estimen molt com són l'avi Gaspar, un bon explicador de contes. També comptarà amb la seva millor amiga, Carlota, i sobretot amb el Pere, un nen també especial però amb un gran cor i moltes ganes de complaure la seva amiga.

A través d'aquests personatges, i a través de les seves atractives converses, s'aniran revisant conceptes no sempre fàcils d'entendre pels infants com són l'amistat, la crisi econòmica, la pobresa, l'ecologia i sobretot la mort, arran de la pèrdua de l'avi Gaspar que provoca un daltabaix a la Júlia i que van ratificant que la vida no és tan plàcida com un conte bonic. I a sobre els pares no li regalen l'abric que havia demanat. Serà que no és veritat el que diuen els contes i per tant allò que les mares fan de passar la mà pel front de la filla per llegir-li el pensament no deu ser veritat? No deu ser veritat que existeix el famós elixir de la vida de què parlen alguns contes?

"...els bancs feien fora de casa les famílies que
no podien pagar la hipoteca. La mare tenia por.
El pare reia cada cop menys. I la Júlia no sabia
ben bé què passava, perquè els pares
no els explicaven res. ... i es passava
moltes estones a l'armari, amb l'abric lila,
que era l'abric de quan estava amoïnada."

Sort que l'avi Gaspar va ser a temps a manifestar-li un secret que la Júlia recordarà sempre més: Trobar l'elixir de la vida consisteix a aprendre a estar content per dins i a gaudir de les coses... aquesta font és dins nostre. I a l'hora de la veritat, menuda, l'única cosa que compta és haver estat feliços...

Malgrat un final tan emotiu el conte és molt optimista i afronta els diversos temes amb molta naturalitat i sobretot sinceritat. És un bon text per fer arribar als lectors joves que busquen sortides als diversos inconvenients de la seva vida i volen enfrontar-s'hi amb ganes d'esbrinar perquè res no és com diuen els contes.

Josep Maria Aloy



dilluns, 2 de novembre del 2015

"El nen dibuixat" el primer conte infantil de Martí Gironell



Amb "El nen dibuixat" (La Galera, 2015), l'escriptor Martí Gironell s'endinsa, per primera vegada, dins del món de la literatura infantil amb un conte que, il·lustrat amb uns atractius i rutilants dibuixos de Pedro Rodríguez, gira a l'entorn de la necessitat de fomentar el gust per la lectura des de la infància.

       Un llibre -i, per tant, també un conte- és una porta oberta a un món nou, sovint desconegut, però que potser per això, esdevé molt atractiu i meravellós. “El meu fill de dos anys sempre ha estat envoltat de llibres i diu sovint que li agradaria entrar dins de les il·lustracions. És per això que vaig decidir escriure un llibre per a ell, en què seria el protagonista”, explica l'escriptor Gironell.

La necessitat d'entrar dins la mègia dels contes

A "El nen dibuixat", cada cop que el Quim, el protagonista, girava full se li apareixia un món al davant... i ell volia viure dins els contes i conèixer els paisatges que ja havia visitat en cada una de les ocasions en què el pare o la mare li explicava un conte. Un vespre la mare li va xiuxiuejar un secret a cau d'orella: "Si tanques els ulls i demanes un desig amb totes les teves forces, les fades i els follets el faran realitat". I abans d'adormir-se, en Quim va demanar convertir-se en dibuix i poder així entrar dins dels contes... Quan l'endemà es va despertar va sentir el so d'uns tambors... Va obrir la porta de l'habitació i es va trobar rodejat dels personatges més coneguts dels contes que havia escoltat.



No puc explicar més coses per no avançar els fets que el lector jove ha de descobrir a través de la seva lectura, tot vivint les emocions que una senzilla història com aquesta li pot provocar. Molts escriptors han creat històries perquè saben que el somni de viure rodejat dels personatges més entranyables dels contes constitueix un dels escenaris més cobejats per als infants. I molts d'aquests infants s'han deixat seduir, des del primer moment, per les més tendres històries com la que avui presentem. Aquesta identificació amb els personatges de ficció, a part de les complicitats que genera, contribueix, sens cap mena de dubte, a enfortir la personalitat dels joves lectors i a dotar-los d'una bona dosi de sensibilitat i d'emoció positiva que els ajudarà a créixer amb normalitat i plenitud i, potser, amb una petita dosi més de felicitat.


Josep Maria Aloy

dilluns, 26 d’octubre del 2015

"De quin color és un petó", un bonic àlbum


A la Mònica, a qui tothom diu Minimoni, li encanta pintar mil coses de colors: marietes vermelles, cels blaus, plàtans grocs... però mai no ha pintat un petó. De quin color deu ser un petó?

Vermell com una deliciosa salsa de tomàquet? No, perquè també és el color de quan estàs empipat... Verd com el dels cocodrils, que sempre li han semblat tan simpàtics? Impossible, perquè és el color de les verdures i no li agrada pas menjar-ne!

I la Mònica va passant llista a tots els possibles colors que coneix: el groc dels gira-sols? O bé el marró de la xocolata? I el blanc de la neu? I el rosa dels seus deliciosos pastissets preferits? No hi ha manera de respondre aquesta aparentment senzilla pregunta. La Mònica, Minimoni, està feta un bon embolic i acaba cridant a la mare per demanar-li que l'ajudi. I amb una il·lustració final que ocupa dues pàgines de l'excel·lent àlbum publicat per l'editorial Animallibres (2015), amb text i il·lustracions de Rocio Bonilla, el lector endevina ràpidament la resposta. No calen mots quan la imatge és tan evident i el lector, per jove que sigui, és capaç d'esbrinar ell sol la resposta.


 I encara una última doble pàgina de l'àlbum proposa als lectors que pintin de quin color creuen que és un petó tot cedint-los l'oportunitat no sols de contestar sinó de fer-ho només amb colors. Així de fàcil. Bonilla ens demostra que ens podem estalviar les explicacions quan les il·lustracions parlen soles. I en aquest cas no sols parlen soles sinó que esdevenen imprescindibles. "De quin color és un petó" és un àlbum tan atractiu com bonic.


Josep Maria Aloy