divendres, 21 de desembre del 2012

Llibres-guia que ajuden a fer lectors




La creació de lectors i el foment de la lectura entre els joves és un repte que ens implica a tots plegats.
Convertir el llibre en un objecte accessible i familiar és ajudar a convertir la lectura en una activitat útil, plaent i entranyable. No és una activitat fàcil. En els moments en què vivim hi ha coses molt més còmodes que no pas llegir.

A banda de La lectura i la vida, de l'Emili Teixidor, que comentava a l'anterior article d'aquest mateix bloc, tenim més treballs, d'autors diversos, que s'han elaborat amb el propòsit d'esdevenir guies pràctiques per a fer lectors. Són els que comentaré a continuació: Llegir per a créixer (Bromera, 2012), M'agrada llegir (Ara Llibres, 2004), El patrimoni de la imaginació: llibres d'ahir per a lectors d'avui (Institut d'Estudis Baleàrics, 2007) i Et diran que llegeixis, Bernat (Edicions de l'Albí, 2010)

       La majoria de mestres, bibliotecaris i altres professionals que tenen per missió crear lectors i fomentar la lectura estan d'acord que el lector es fa. No s'hi neix lector. I difícilment es crearan lectors si no es donen les condicions necessàries i una de les primeres és atribuir al llibre i a la lectura el protagonisme que es mereixen. Això és bastant difícil en una societat que no sols llegeix poc sinó que no considera necessària la lectura.

Autors diversos, entre els quals els autors dels llibres que presento avui, s'han proposat estimular la lectura en els joves perquè creuen que estimular-la és promoure interrogants, és incitar-los al joc, a la diversió creativa, és provocar la seva imaginació, despertar-los la curiositat i educar la seva consciència crítica. D'alguna manera saben que llegir els ajudarà a comprendre el món. Però sobretot, llegir esdevindrà per a ells un plaer del que no podran prescindir.



Llegir per a créixer, de Joan Carles Girbés (Bromera, 2012)

Es tracta d'un llibret de seixanta-cinc pàgines que porta un subtítol molt clarificador: Guia pràctica per a fer fills lectors. Una guia amena i entenedora, escrita amb claredat que vol facilitar a pares i mares estratègies útils i pràctiques per a fomentar l'hàbit de llegir en la família: des de consells sobre com contar un conte o com triar el títol més adequat a cada edat fins a idees senzilles per a estimular-los el gust per la lletra impresa. L'obreta -obreta pel volum, és clar, no pas pels continguts!- està dividida en quatre capítols cabdals: 1) La importància de la lectura, 2) Com contagiar el gust per la lectura, 3) Consells per a escollir un llibre adequat i 4) Un conte per a començar.

Les idees són clares i el llibre n'està ple. En destaco dues: Un bon llibre infantil ha de captar l'atenció del lector, transmetre emocions, i no avorrir mai. Igual que un d'adults. La segona: Sempre que puguem, fem evident el nostre contacte amb la paraula impresa. Que senten, que noten, que ens vegen riure, patir i plorar amb el protagonista del relat que gaudim.



 M'agrada llegir, llibre coordinat per Joan Portell (Ara Llibres, 2004)

Es tracta d'un llibre-guia on podem trobar els consells més clars i eficaços perquè llegir formi part de la vida quotidiana dels nens i joves i ells sols puguin endinsar-se en el món màgic dels llibres, perquè llegir -diuen els autors- és de ben segur l'activitat més enriquidora per al seu desenvolupament intel.lectual i personal.

El llibre està format per una sèrie de capítols i cada un intenta respondre una pregunta: Per què llegir? Què fer perquè el vostre fill sigui lector? Quins són els criteris per fer una bona tria? On informar-se? Com detectar les dificultats lectores? Com fomentar l'hàbit lector a l'escola? Les biblioteques, com fer-ne ús? Les il.lustracions, com cal mirar-les?

El llibre acaba amb un capítol destinat a aquells llibres que s'han considerat imprescindibles i que tot lector jove hauria de llegir o d'haver llegit. Un capítol que vol ser l'embrió d'una primera llibreria personal i intransferible on el jove lector guardi aquells "tresors", aquells records que a poc a poc aniran creant l'equipatge necessari per esdevenir un lector capaç d'enfrontar-se als mars de Moby Dick, o recórrer la Rússia estepària de la mà de Tolstoi, o enfonsar-se en els pensaments de Camus.



El patrimoni de la imaginació: llibres d'ahir per a lectors d'avui, llibre coordinat per Mònica Baró, Teresa Colomer i Teresa Mañà (Institut d'Estudis Baleàrics, 2007)

Aquesta publicació de l’Institut d’Estudis Baleàrics recull, de forma ordenada per un grup de crítics de literatura infantil, l’excel.lent patrimoni dels llibres per a infants i joves que conformen una selecció de la producció del primer terç del segle XX, fins a l’any 1937. Fins que va caure -diu Gabriel Janer Manila a la introducció- el tallant de la repressió sobre el gran esforç de construcció del país que havien iniciat els noucentistes.

El llibre prové del treball de la Xarxa "Teoria, història i ús educatiu de la literatura infantil i juvenil catalana". Segons Teresa Colomer, coordinadora del llibre i de la Xarxa, el propòsit de la seva creació (de la Xarxa), va ser el d’oferir un espai que potenciés l’intercanvi, la recerca i la docència del tercer cicle sobre la literatura adreçada als infants.

Teresa Colomer afirma que una de les constatacions fetes per la Xarxa durant aquests anys va ser l’alarmant desaparició de la memòria històrica sobre el patrimoni cultural dels llibres que configuren el naixement i primera etapa d’aquesta literatura al nostre país. I com a conseqüència d’això, la constatació que els nostres alumnes actuals i la població en general desconeixen cada cop més una producció que fa molt de temps que no es troba al mercat.

El contingut d’aquest llibre es distribueix en dues parts: una primera que acull els estudis sobre les vint-i-sis obres infantils i juvenils seleccionades, publicades entre 1904 i 1937; i una segona on s’incorporen cinc aportacions que tracten alguns aspectes transversals en relació a l’edició i la difusió de la producció editorial, com ara la política de traduccions, la pràctica de l’edició en castellà, la valoració que la crítica féu de les obres en el moment de la seva publicació, la presència que aquestes tingueren a les biblioteques públiques del moment i el valor de les adaptacions.

Cada una de les obres comentades, per la vintena llarga d’especialistes, s’acompanya de la reproducció de la coberta i de les línies inicials del text, així com d’una fitxa bibliogràfica. Presideix tots els treballs un estudi de la Teresa Rovira, publicat l’any 1989, un estudi emblemàtic i pioner pel que fa a l’establiment dels paràmetres dels estudis històrics de la literatura infantil catalana. Tot plegat fa que aquest llibre esdevingui tot un referent per als estudiosos i interessats en el patrimoni literari de casa nostra.



Et diran que llegeixis, Bernat, de Josep Maria Aloy (Edicions de l'Albí, 2010)

Sóc plenament conscient que no sóc la persona més indicada per parlar d'aquest llibre. Però també sóc plenament conscient que, per ser-ne l'autor, puc dir que està escrit amb el propòsit d'encomanar el virus de la lectura als joves i fer-los arribar, a través del meu fill Bernat, l'estímul seductor dels avantatges de ser lector.

Com la majoria de llibres que tracten sobre la lectura, aquest també està escrit amb la pretensió de ser un bon company de viatge per a pares, mestres i lectors en general. En ell hi trobaran resumida la crònica de mig segle de literatura catalana per a joves, el mig segle que va des dels inicis dels anys 60 fins els nostres dies. Hi són tractats dos dels escriptors referents de la nostra literatura: Josep Vallverdú i Joaquim Carbó. Hi és, també, resumida, l'evolució de la literatura de ses Illes. S'hi entreveu un petit cànon dels nostres clàssics actuals, com també la trajectòria que ha tingut la poesia i el teatre a casa nostra, dues matèries que qualifico de "parentes pobres". El món del conte, amb un llistat d'aquells contes que han aportat elements innovadors a la literatura per a joves, tanca el llibre. Un llibre que vol ser un homenatge no sols al meu fill sinó a tots els que han mediat per fer de la lectura una eina de formació i de diversió.

Tots aquests llibres tenen en comú el desig de mostrar algunes pautes bàsiques per iniciar els joves lectors, en el sentit més ampli de la paraula, a interpretar el món que els envolta, a fer les primeres passes... I si, a més, contribueixen a fer-los una mica més feliços, molt millor. Haurà valgut la pena escriure'ls i llegir-los.

Josep Maria Aloy

(Ens retrobarem, si així ho voleu, després de festes. Bones lectures per a tots!)

dimecres, 19 de desembre del 2012

"La lectura i la vida", de l'Emili Teixidor





El dia 19 de juny d'aquest 2012 iniciava aquest bloc de literatura per a joves amb aquesta carta adreçada a l'Emili:

M'he decidit a iniciar el meu bloc i tenia previst començar-lo parlant d'un altre tema però la teva mort m'ha destarotat i he volgut iniciar-lo amb aquesta carta. Per tant, l'inici d'aquest bloc anirà ja sempre més lligat a tu i a la teva obra. I, si m'ho permets i no et sap greu, parlaré de tant en tant de tu perquè has estat un escriptor fonamental i un referent per a moltes generacions.

Avui fa sis mesos que va morir l'Emili Teixidor i crec que serà bo recordar-lo comentant un dels seus llibres que més ens va estimular als qui prediquem els avantatges i les virtuts de la lectura. Es tracta de La lectura i la vida (Columna, 2007). El llibre porta un subtítol que diu: Com iniciar els nens i els adolescents a la lectura: una guia per a pares i mestres.

Els qui coneixíem l'Emili recordem la seva passió pels llibres i la lectura i la seva tasca, gairebé missionera, per escampar la llavor capaç de transformar les persones joves en lectors. Durant molts anys de la seva vida no es va cansar de donar eines a pares i mestres per aconseguir que els nens i els adolescents s'entusiasmessin per la lectura i per saber quins requisits ha de complir la literatura dirigida a ells. La seva preocupació, de fet, anava més enllà de la lectura: el preocupava l'ensenyament i l'educació i maldava perquè els mestres treballessin amb responsabilitat i rigor, com ell ho havia fet durant molts anys.

Els seus arguments a favor de la lectura vénen exposats en el llibre que comento avui. Teixidor creia que llegir no constitueix tan sols un plaer meravellós, sinó que també ens ajuda a entendre millor el món, a enfrontar-nos amb les nostres emocions i a madurar i a ser persones més completes.

Emili Teixidor no s’està de dir-nos, entre altres coses, que la gent que llegeix viu més: viu la seva vida i la dels llibres que llegeix i, per això té més experiències, més emocions, més vides. De fet en aquest llibre Teixidor no diu res que no sapiguem però és important i ens va molt bé a tots plegats un text que reculli velles idees i suggeriments que els temps moderns i poc sensibilitats per la lectura ens podrien fer oblidar.

A través de 10 capítols, l’autor va repassant tots els àmbits que tenen relació amb el llibre (les biblioteques, l’escola, la famíia), com també les activitats implicades (el teatre, l’escriptura, la poesia...) mentre, alhora, no para de donar consells, repetir suggeriments, expressar desitjos, pautar criteris educatius que faciliten l’hàbit de la lectura, destacant el paper dels clàssics: clàssic és allò que sobreviu a la pitjor barbàrie, allò que sobreviu perquè hi ha generacions de persones que no es poden permetre ignorar-ho i, per tant, s'hi aferren a qualsevol preu.
(Dedicatòria amb què em va obsequiar l'Emili)

 No cal dir que Teixidor aposta fort per estimular a llegir i en dóna un bon pilot de motius, d’entre els quals en destaco un de contundent: Sense la literatura no seríem el que som. No seríem humans. I ho justifica amb arguments igualment contundents i clars: els llibres són la memòria del món... els llibres són molt més que les veus del passat, ens diuen més coses que la història de veritat. Els llibres ens porten a mons imaginaris, inventats, fantàstics, que només existeixen gràcies a les paraules, les paraules que encenen la nostra imaginació... Però, per damunt de tot, cal llegir en llibertat, sense pressions i sobretot per ser més feliç: encara que sabem que el tresor dels llibres mai no és real i no és essencial per sobreviure, tots els lectors busquen als llibres la metàfora de la felicitat. I estic plenament convençut que Emili Teixidor la va trobar i, per això, fou un home feliç.

Josep Maria Aloy

dilluns, 10 de desembre del 2012

"Els nens de la meva classe són com estrelles"




L'editorial Cruïlla acaba de publicar un llibre que porta per títol Les gallines del Batat i altres històries, escrit i il.lustrat per Victòria Tubau (Berga, 1959), dins la col.lecció "El Vaixell de Vapor". És un títol que no hauria de passar desapercebut per l'originalitat, la sensibilitat i l'emoció que desprenen no sols les seves pàgines sinó, i sobretot, la personalitat dels seus personatges.

El llibre  -Premi Vaixell de Vapor, 2012- està format per brevíssims capítols. Cada capítol porta el nom d'un nen de la classe: Batat, Leila, Fani, Mizar... i així fins a quinze. Un ventall o una galeria de personatges tots diferents però tots rics en sentiments. Així com aquell home -llegim a l'epíleg- que mirava les estrelles va veure que n'hi havia de tots colors, de totes les formes, de totes les mides: els nens de la meva classe són com les estrelles.


La narració, excel.lent, ens va presentant els protagonistes: Batat, és un nen que té deu gallines a la cuina... La mare el renya perquè ha deixat que les gallines es banyessin a la banyera i ho han mullat tot... O bé la Leila: quan la professora pregunta qui sap la poesia, la Leila fa que no amb el cap. Però en realitat sí que se la sap. Li fa massa vergonya dir-la a la classe. La diu quan va caminant sola cap a casa, fluixet, perquè ningú la pugui sentir...

Hi ha també la Fani, una personalitat forta. La Fani és una nena que sempre diu: Jo no ho sé fer. Es pensa que així ja no haurà de fer res... Al menjador fa una cosa semblant: a mi no m'agraden... El que li agrada és dibuixar. Un dia va dibuixar una casa i quan la va tenir acabada va trucar i va entrar a dins...

I el Mizar que està sempre castigat... perquè diu unes coses tan espantoses que no les puc repetir... O la Mela a qui agrada molt manar... sempre ho vol fer tot... O la Cleo: si hi ha en el món una persona més lenta que una tortuga, és la Cleo... Si menja una sopa que crema, quan acaba està congelada... O el cas curiós del Nur... el nen que costa de veure... desapareix quan té por que algú el renyi... quan té vergonya...

I m'aturo aquí perquè no vull estalviar la lectura del conte als mestres i als pares que probablement xalaran amb aquest reguitzell d'estrelles. Aquests són alguns dels nens de la meva classe -diu el narrador a la primera pàgina. La nostra escola és un edifici blanc de dues plantes que s'aixeca sobre el pati com un vaixell. Nosaltres en som la tripulació: pirates, corsaris i aventurers d'arreu del món, alts, baixos, grassos, prims, rossos, morenos, castanys.

Excel.lents metàfores sobre els nens i nenes d'una classe i d'una escola qualssevols: la del vaixell i la seva tripulació i la de les estrelles totes diferents però totes estrelles. Poques vegades és tan plaent llegir un llibre. Poques vegades una narració és capaç d'arrencar-te un somriure rere l'altre i al mateix temps fer-te venir pell de gallina. Senzillesa i sensibilitat, en aquest volumet, semblen paraules de la mateixa família.

Josep Maria Aloy

(Dedico aquest comentari a tot el personal del programa "Puntal", de Manresa, que treballa desinteressadament donant suport escolar a nens i nenes amb problemes d'aprenentatge però que no, per això, deixen de ser també estrelles, cada una amb la seva personalitat diferent, rica i entranyable).

dijous, 6 de desembre del 2012

Avui fa cinc anys que va morir Sebastià Sorribas





Avui fa just cinc anys que va morir un dels escriptors catalans més estimats pel públic jove. Sebastià Sorribas, home senzill, gaudeix d'una obra relativament curta -una dotzena de títols- però s'ha convertit en un clàssic amb Viatge al país dels lacets i, sobretot, amb la novel.la reeditadíssima El zoo d'en Pitus.


El zoo d'en Pitus és un dels títols memorables dins la literatura catalana dels últims anys. N’hi ha d’altres, és clar: Rovelló, de Josep Vallverdú, La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó... Però el llibre d’en Sorribas sorprèn venint d’on ve –d’un treballador de Motor Ibèrica d’aquells grisos anys seixanta- i per la volada que des del primer moment va agafar i que encara ara dura, poc o molt. I d’això ja fa quaranta-sis anys i molts ens hem preguntat moltes vegades què té El zoo d’en Pitus perquè després de quaranta-sis anys encara sigui vigent.

La resposta seria senzilla: perquè és un clàssic. Com alguns dels títols d’escriptors de la mateixa època. I un clàssic és considerat clàssic per diverses raons i jo n’apunto algunes, quan penso en l’èxit d’aquest llibre d’en Sorribas. El zoo d’en Pitus ha interessat a milers de lectors perquè és un llibre de colla, realista, ple de sinceritat i d’espontaneïtat, on no s’enganya a ningú i les coses s’esdevenen sense pràcticament forçar-les, cosa que no és massa habitual en el camp del llibre infantil.

Un altre motiu del seu èxit és la singularitat dels personatges. Primer perquè són personatges reals, nets, positius i no van de res i, per tant, permeten que el lector s’identifiqui amb algun d’ells. I també perquè l’acció que porten a terme els protagonistes és una acció clara, possible, versemblant, creïble i, a més, estimulant ja que cadascú hi col.labora segons les seves possibilitats i sense fer la competència a ningú.

Finalment crec que l’èxit també està en funció dels missatges que es desprenen del llibre. Sense ser una novel.la clarament pedagògica, transmet una sèrie de valors molt positius entre els quals destaca el de la solidaritat... (aquest punt, òbviament ha agradat des de sempre als pares i educadors que, per aquest motiu, l’han recomanat constantment i el seguiran recomanant).

Amb motiu del quarantè aniversari de la novel.la, l'any 2006, La Galera va publicar una nova edició d’aquest llibre i hi va incloure una introducció on diverses persones del camp de la literatura infantil opinen sobre l’èxit del llibre. S’hi poden llegir valoracions ben diverses i en destaco un parell. Per exemple la d’en Xavier Blanch quan diu: ... Deu ser que aquesta obra té farcit. Que té ànima. Deu ser que tots som de la colla d’en Pitus, de la gran colla humana que viu els llibres que llegeixen la vida...

Però utilitzo les paraules de la Teresa Colomer per tancar aquesta ressenya: ... Com un gos que es mossega la cua, potser el llibre agrada els infants perquè tothom el coneix, els seus germans grans l’han llegit i, a poc a poc, ha passat a ser un dels grans de la vida lectora que els nens saben que passaran en la seva expectativa del camí de fer-se grans. Aquesta és precisament la gràcia que tenen els clàssics escolars a tots els països normals. I que duri.



Avui fa cinc anys que va morir Sebastià Sorribas i en Pitus, ara orfe, continua fent la seva feina, la feina de crear lectors i de fer que la literatura per a joves sigui una mica més estimada, com era estimat l'autor que avui recordem.

Josep Maria Aloy

dilluns, 3 de desembre del 2012

Cavall Fort, 51 anys després


(Primer número. Desembre de 1961)

Aquest mes de desembre es compliran 51 anys de l'aparició de la revista per a nois i noies Cavall Fort, nascuda amb la voluntat de ser una eina de cultura, de foment de la llengua i d'educació en valors. Ingredients que avui la revista continua mantenint.

       Cavall Fort va néixer el desembre de 1961, en l'època fosca del franquisme en què editar una revista en català, ni que fos infantil, era impossible si no venia avalada per l'església. Ho diu l'escriptor Josep Vallverdú, un dels col.laboradors de la revista des dels seus inicis: Perquè us feu càrrec de com estava la censura, pertocant les ideologies i, sobretot als nacionalismes, diríem que si no teníeu una influència molt directa o no intercedien o no us avalaven els eclesiàstics, no teníeu res a fer. Per això fou editada amb l'aval del Secretariat diocesà de Solsona i Vic.

Avui és incomprensible entendre com una revista educativa i lúdica -i destinada als infants!- havia de passar pel filtre de la censura més nefasta d'un govern autoritari i frustant. Les actituds autoritàries, però, desapareixen un dia o altre i, en canvi Cavall Fort ha romàs tossudament viva i al llarg dels anys ha esdevingut un caramel agradable, que crea addicció i que manté els joves lectors lligats a uns valors que són els valors que molts voldríem que fossin eterns, com el del foment de la lectura, el desenvolupament de la imaginació, el de l’esforç, el de la reflexió, el de la satisfacció de la curiositat, el de l’enginy... valors que ajuden a créixer amb equitat i amb la maduresa necessària per afrontar les dificultats de la vida.

Són emocionants les paraules de Joaquim Carbó, home imprescindible dins la revista, quan recorda aquells inicis: pel Nadal de 1961, un bon grapat de famílies va rebre un plec de papers esquifit, gairebé sense colors, on tots els col·laboradors s’estrenaven en un ofici que, amb el pas del temps, ells mateixos i molts altres van tenir l’ocasió d’aprendre a mesura que el practicaven. És difícil que, ara mateix, algú que no va viure aquella època es pugui fer càrrec del que representava aquell paper! L’emoció va pujar de to en rebre’n el número 2, que significava que l’aventura continuava, que no era una flor que fes estiu, i que l’empresa resistia aquella espasa que en tot moment penjava sobre tanta modèstia. Durant molts anys, Cavall Fort va ser molt més que una revista, ja que, pràcticament, era l’única eina que els nostres infants tenien en català. Mentre apreníem a fer una revista per a nois i noies -si és que alguna vegada se n’arriba a saber!- vam tenir ocasió de conviure amb d’altres esdeveniments que ens encoratjaven a pensar que el redreçament cultural era un fet: la creació de La Galera i d’Edicions 62, la fundació de Rosa Sensat, el naixement de la Nova Cançó


Cavall Fort, un repte permanent

Allò que va fer possible doncs una revista infantil fou l'interès d'un grup d'agitadors culturals, d'il.lustradors i, sobretot d'escriptors, que van anar definint un nou model de publicació que no sols no repetia models existents anteriorment sinó que anava a la recerca de còmics de fora que, fent un esforç notable per traduir-los al català i adaptar-los a la població jove, han tingut un permanent èxit i continuen essent una referència per a generacions senceres.

Promotors com Ramon Fuster i Josep Tremoleda, il.lustradors com Llucià Navarro o en Cesc i escriptors com Joaquim Carbó -autèntic puntal de la revista fins avui- o Josep Vallverdú -un dels col.laboradors més assidus en els primers anys-, l'Albert Jané -director de la revista durant molts anys- o l'Emili Teixidor o Maria Novell, van mostrar un interès entusiasta per tirar endavant un projecte nou que els permetia arribar al públic infantil amb un llenguatge també nou i a través d'un format amè, didàctic i divertit.

Cavall Fort va esdevenir des dels seus inicis una publicació pensada exclusivament per a la mainada, un públic fidelíssim que se l'ha fet seva sempre. Algú ha dit que Cavall Fort ha esdevingut Una lliçó d’estimació al país. Jo diria més: una lliçó d’honestadat i, sobretot, una lliçó de respecte als lectors. I Cavall Fort és sobretot també un repte permanent, el repte constant d’haver d’afrontar que els seus lectors es facin grans i abandonin la subscripció i també el repte d’haver de resistir en un món que ha canviat molt amb poc temps i que continua canviant potser massa de pressa. Els nois i noies d’avui són molt diferents dels primers subscriptors i en canvi la revista no ha caigut a la temptació de rebaixar els nivells o, el que seria pitjor, de banalitzar els continguts per tal de poder arribar a més lectors. Per tot això, crec que no sols es mereixen un homenatge aquells herois que van crear la revista del no-res sinó els qui han sabut mantenir-la viva i amena sense que perdés cap dels valors i objectius que sempre l’han acompanyada i que l’han definida.

Mercè Canela, l'actual directora, ha explicat en diverses ocasions
aquest interès dels redactors a continuar fent una revista que no perdi els valors de sempre però que alhora s'adapti als gustos i costums dels nens i nenes d'avui.

Una galeria de personatges que són recordats ja per sempre

Cavall Fort és també una eina per a l’entreteniment i un recurs estimulant per omplir estones amb propostes lúdiques ja que és font de moltes altres activitats paral.leles i complementàries. L'atracció dels continguts de la revista n'estimula la seva lectura i la presència d'una bona galeria de personatges fa que el lector se'ls senti propers i no els oblidi fàcilment. Personatges com els Barrufets, en Jep i en Fidel, Ot el bruixot, Jan i Trencapins, i Benet Tallaferro, per dir-ne només uns quants, conformen aquesta galeria entranyable capaç de suscitar emocions intenses i, sobretot, de crear addicció a la lectura, un dels propòsits més principals de la revista.

(L'últim exemplar publicat)

1208 números en cinquanta-un anys

La periodicitat de la revista és quinzenal i durant cinquanta-un anys ha publicat 1208 números. Això podria fer pensar en una possible reiteració dels temes o en un empobriment dels continguts. Res d'això es dedueix mirant l'índex de cada un dels exemplars. Els responsables de Cavall Fort no es permeten caure en cap rutina i ofereixen constantment motius sobrats per atraure els lectors.

Només cal veure l'últim número -el 1208- que correspon a la segona quinzena de novembre. Hi trobem tres pàgines dedicades a Montserrat Roig, escrites per Joaquim Carbó; un conte de Maria Maymó; una entrevista a la il.lustradora Pilarin Bayés; un recull de "Limerics poca-soltes" escrits pel poeta Miquel Desclot; la proposta d'una ruta per fer amb bicicleta per la riba esquerra del Llobregat, comentada per Joan Portell. També formen part d'aquest número una sèrie de còmics entre els quals una adaptació de La crida del bosc, que es presenta per primera vegada, iniciant així l'adaptació de l'obra clàssica de Jack London. I, com sempre, els diversos apartats de l'Ot el Bruixot, el Concurs i els jocs tanquen un número que donarà motius diversos per al gaudi dels lectors i també de les famílies.

Poques revistes poden anar pel món amb el cap tan alt i pocs països es poden permetre el luxe de tenir una revista quinzenal destinada al públic jove. Cavall Fort ha posat ja fil a l'agulla per continuar una aventura que pugui durar cinquanta anys més. Dependrà de tots, és clar, però especialment dels pares: el millor homenatge a Cavall Fort no és altre que regalar-ne una subscripció i ajudar a perpetuar la revista. S'ho mereix la revista i s'ho mereixen els lectors.

Josep Maria Aloy








dilluns, 26 de novembre del 2012

Albert Jané, el compromís amb la llengua




Hi ha qui el coneix pels seus articles a l'AVUI, publicats entre el 1976 -naixement del diari- i el 1985, en una secció titulada "El llenguatge". Hi ha qui el coneix per haver estat director de la revista "Cavall Fort" durant un pilot d'anys. També és conegut com a traductor i adaptador de molts còmics, com ara Els Barrufets, el nom dels quals fou una invenció seva que va donar peu a tot un vocabulari digne de les més ingènues possibilitats del verb barrufar -perdó de jugar- amb la llengua. És l'Albert Jané (Barcelona, 1930), l'home que ha estat sempre al darrera de molts projectes, duts amb rigor, honestedat i molta modèstia i per als quals ha estat l'home indispensable.

Jané, home compromès amb la llengua, ha escrit contes i ha adaptat tota mena de rondalles. Ningú com ell sap adreçar-se millor al públic infantil amb un llenguatge precís, elegant, efectiu i amb un punt de dificultat per estirar els lectors cap a un millor domini de la llengua. No debades és autor també de més d'una gramàtica de la llengua catalana, d'un diccionari de sinònims, com també d'uns dietaris i multitud d'articles sobre els temes més diversos. En aquests dietaris és on deixa entreveure més la seva manera de viure en el món: ironia, bonhomia i sinceritat. I sobretot, també, l'habilitat i la capacitat de trobar el mot adequat en el moment just. Posseïdor d'un fort sentit crític contra moltes de les bajanades que podem veure i viure en la societat d'avui. Un cronista, en definitiva, de l'evolució lenta d'aquest gènere humà a qui costa déu i ajuda evolucionar positivament i aprendre per l'experiència.



Autor d'una excel.lent adaptació de L'Odissea

Una de les últimes adaptacions que ha publicat Albert Jané és L’Odissea d’Homer, editada per Combel l'any 2008, amb unes excel.lents il.lustracions de Pep Montserrat. Un llibre que és un autèntic regal que honora no sols els seus autors sinó també els editors que l'han fet possible.

Albert Jané, extraordinari vivificador de la llengua, en fa una lectura molt personal, però el seu art literari és present a cada pàgina, a cada escena, a cada aventura. Un llenguatge que obliga al lector a assaborir amb atenció un text que realment ha estat escrit per ser escoltat, més que llegit.

La seva lectura –diu Carles Miralles en el pròleg- ajudarà a mantenir i acréixer entre nosaltres, ara que sí que tenim de tot, tota llei d’objectes i productes tècnics, el gust per la paraula i per les contalles que les paraules conten, el gust de dir, d’explicar i d’enraonar, els uns amb els altres; el gust de llegir, de viatjar amb la ment, de somiar i d’aprendre i d’entendre.



Aquest llibre -diu també Jordi Cervera- és una peça serena, fruit de la reflexió, el treball metòdic i precís i, sobretot, de l’amor a la feina ben feta i de la creença que calen uns mínims imprescindibles per tal de mantenir el nivell de qualitat de la nostra cultura, un reducte que cal alimentar amb bon combustible. De fet, aquests mots, que Cervera aplica a la versió de L'Odissea, són mots que realment es poden aplicar a tota la tasca realitzada per l'Albert Jané durant més de mig segle. Una tasca envejable i fonamental que crec que no li ha estat mai reconeguda com caldria. Com ja he dit molt sovint, en aquest país tenim el costum de reconèixer un autor i la seva obra quan ja no el tenim entre nosaltres. Espero que en el cas de l'Albert Jané això no sigui així.

Jopsep Maria Aoy


dilluns, 19 de novembre del 2012

Jordi Sierra i Fabra, l'escriptor imparable


Jordi Sierra i Fabra 

Estic convençut que l'escriptor Jordi Sierra i Fabra donaria la vida per escriure. De fet, des que el conec he pogut observar, esparverat, com dedica les vint-i-quatre hores del dia a escriure o, si més no, a barrinar noves històries. És l'escriptor imparable!

Imparable i inesgotable pel que fa a idees, projectes i noves històries. Històries escrites en castellà, llengua que domina a la perfecció. Històries que dibuixen qualsevol tema d'actualitat o no, que sedueixen petits i grans, però sobretot als adolescents, el seu públic més fidel i fervorós.

És difícil seguir-ne la trajectòria i més difícil encara llegir-ne tota la producció. Els seus llibres s'acumulen ininterrompudament damunt qualsevol taula de qualsevol estudi. Només ell sap amb tota certesa els títols que ha publicat. Els lectors, això sí, tenen clar que qualsevol títol seu té la capacitat d'atraure la seva atenció i que Jordi Sierra i Fabra els recompensa amb bones dosis d'intriga, de sensibilitat i d'aventura.

Per a petits i grans, indiscriminadament

Els temes que més domina l'escriptor són, d'una banda, aquells que parlen amb un llenguatge i d'una problemàtica propera als joves. Són històries que deixen empremta. A mi, personalment, la història del nen violinista que actuava al Palau de la Música i la seva relació amb un rodamón de la Rambla barcelonina, que també tocava el violí, no m'ha desaparegut mai més del cap. I parlo d'una novel.la Concert en sol major publicada per Columna l'any 1997, a la col.lecció "Columna Jove".

Jordi Sierra tant escriu sobre temes on la música hi és sovint present -ell és un gran coneixedor i estudiós de la història de la música- com també sobre qualsevol tema que denunciï alguna problemàtica de caire social. Així per exemple la violència, les drogues, el racisme, els problemes habituals, o no tant, dels nostres joves, entre els quals també el suïcidi, com s'esdevé en la novel.la El dolor invisible (Empúries, 2002) obra que en aquests moments s'està representant en versió teatral... També la guerra: Els focs de la memòria (Bromera, 2007) és una interessant novel.la sobre la recuperació de la memòria històrica en un poble petit on troben una fossa comuna en la qual van soterrar tretze homes del bàndol republicà torturats i assassinats durant la Guerra Civil.


 Generalment es tracta d'obres colpidores on l'autor combina uns ingredients en dosis equilibrades perquè generin interès i despertin l'atracció dels lectors. Una obra prolífica -més de dos-cents títols- que, escrits a raig, poden fer pensar en una certa repetició tant dels temes com dels esquemes narratius. Però el públic lector ho accepta perquè sap que no en quedarà decebut ja que l'autor sempre troba nous recursos per arrossegar-lo cap a la lectura. Molts d'aquests títols tenen un ritme vertiginós que fa que sigui difícil abandonar-ne la lectura, fet que denota ja el poder d'atracció i les habilitats d'aquest escriptor. 

Hi ha un Sierra i Fabra per a nens

I gens menyspreable, tanmateix. En alguna ocasió ja vaig escriure sobre les narracions més infantils d'aquest escriptor i la força i vitalitat que desprenen. Llibres com El festival de les paraules (Edicions del Pirata, 2008), Un llibre monstruós (Cruïlla, 1990) o bé  Kafka i la nina que se'n va anar de viatge (Empúries, 2008) o, fins i tot, El nen que vivia als estels (Alfaguara/Grup Promotor, 1996) són una mostra més de la facilitat que té l'autor per transmetre missatges positius i encoratjadors a uns lectors ben joves. La sensibilitat de Sierra i Fabra és un ingredient abundant i abundós dins la seva obra.


 Un dels últims títols publicats, precisament, és un petit conte, molt infantil que acaba de publicar l'Editorial Fil d'Aram. Aquest conte és un botó de mostra de la capacitat d'aquest escriptor per escriure tan per a adults i per a adolescents com per a una mainada ben jove. La historieta, escrita en versos, està molt ben editada i és un petit recorregut per aquelles coses que l'avi ja no pot fer -tot i que avui tenim avis i àvies prou joves- com córrer, anar de pressa o jugar a futbol... però, en canvi hi ha moltes altres coses que sí que pot fer, com explicar contes -en sap la tira, / tothom se'l mira-, o fer pessigolles -em fa riure / i em sento lliure-, i, sobretot, estimar amb delit -i jo l'estimo a ell, / perquè és dolç i vell.. Les il.lustracions de la lleidatana Sílvia Cabestany ajuden molt i molt a disfrutar dels poemes i assaborir-ne les diferents mirades que ajuden als joves lectors a treure'n el màxim de partit.

 Es parla sovint del fenomen Sierra i Fabra. No sé si a ell li agraden aquestes afirmacions. En tot cas, si hi ha fenomen o no això ho dirà el temps i sobretot ho diran els lectors. De moment és un autor molt llegit i venerat. A part d'escriure novel.les dirigeix també una Fundació per ajudar a desenvolupar la lectura i l'escriptura en països on això no es practica o no s'ensenya. Però aquest ja és un altre tema. Tindrem ocasió de parlar-ne en algun proper comentari.

Josep Maria Aloy

dilluns, 12 de novembre del 2012

Rodari, Dahl i Ende... tres dels grans!

Roald Dahl
Gianni Rodari
Michael Ende



        









Entre els anys 1980 i 1995 —o sigui, en tan sols quinze anys!— van morir tres escriptors europeus d’un nivell excepcional, considerats escriptors referents i impres­cindibles dins la parròquia de lectors, al marge fins i tot de l’edat i del lloc de residència dels lectors.

Al nostre país, durant aquests anys, vivíem una autèntica eufòria editorial. Gairebé mig centenar d’editorials catala­nes oferien les seves novetats a la població de lectors que, malgrat que no era enormement àmplia, estava sotmesa als dictats de l’escola que era qui recomanava la lectura d'aquells títols que calia llegir durant el curs escolar.

Mentre aquí, doncs, vivíem aquesta eufòria editorial, ens arribaven també de fora un pilot de traduccions de diversos escriptors. I si algunes d’aquestes traduccions eren bones, d’altres eren excel.lents, i si uns autors eren molt interessants, d’altres es­devenien imprescindibles. L’eufòria per la literatura infantil i juvenil que venia d’Europa, va arribar a cotes excepcionals pel que fa a l’interès i a la satisfacció dels lectors. Quan penso en aquests escriptors m’adono de tot el que es perden aquells que diuen que no els agrada llegir.

Tres extraordinaris escriptors, doncs, foren els protagonis­tes —problablement els més grans de la segona meitat del segle xx— d’una obra molt sòlida que es continua devorant amb una fidelitat excepcional per un bon coixí de lectors. Em re­fereixo a l’italià Gianni Rodari (1920-1980), al gal·lès Roald Dahl (1916-1990) i a l’alemany Michael Ende (1929-1995).

Només en el breu període de quinze anys, com ja he dit, la mort se’ls va endur a tots tres en el millor moment de la seva vida i prou joves tanmateix, ja que Rodari només tenia 60 anys; Ende, 65 i Dahl, 74. Tres morts molt sentides que van commoure el món de la fantasia i el món màgic de la literatura. Tres desaparicions sobtades que ens van fer pensar i creure que la mort no volia saber res de fantasies ni de màgies i actuava amb una cruesa exasperant. Al dolor per la mort de tres escriptors s’hi ajun­tava el dolor per la desaparició de tres grans persones que es van guanyar de seguida la simpatia de tots els amants de la literatura.

Es tracta, en els tres casos, d'autors emblemàtics, creadors indiscuti­bles de mons suggerents i màgics que seduïen —i encara sedueixen— no sols els lectors joves sinó també molts d’al­tres lectors i lectores aparentment no tan joves. Si de Rodari s’ha comentat que quan telefonava cada dia a la seva filla per explicar-li un conte les telefonistes aturaven tota la seva ac­tivitat per escoltar-lo també, embadalides, d’Ende es diu que, a la impremta, els linotipistes que composaven La història interminable es disputaven els torns de treball per saber com continuava la història.

Tots tres han esdevingut ja uns clàssics, perquè posseeixen l’habilitat d’adreçar-se als lectors sense embuts. Perquè sabien adreçar-se al nen que ells mateixos portaven dins, al nen que tots hem estat i que amb més o menys intensitat encara recordem i pot­ser fins i tot enyorem... Dahl ho fa amb tota la complicitat del món, encara que això li suposi una esbroncada general dels adults molts dels quals no li perdonen aquest excés de fami­liaritat esbojarrada amb els petits. Però avui Dahl és encara número u de les llistes de llibres més venuts a la Gran Bretanya.

Ende i Rodari, més delicats i més subtils, partien de la fantasia, del joc màgic de les paraules, del lirisme d’uns personatges entranyables i, sobretot, d’una sinceritat clara i d’un respecte enorme al lector. I això el lector, tingui l’edat que tingui, ho agraeix i ho celebra.

Rodari, Dahl i Ende són tres escriptors que no van tenir cap vergonya de dedicar-se a un gènere literari —l’infantil i juvenil— massa sovint infravalorat. Tres autors que van dig­nificar una literatura considerada per a molta gent de segona categoria. Algú ha dit que amb aquests autors els pares es van apropiar de la literatura dels seus fills. I és que tots tres van saber eliminar les fronteres entre la literatura per a infants i joves i la d’adults, perquè creien que la literatura no havia de tenir qualificatius empobridors, ja que de Literatura —així, amb majúscula— només n’hi ha una. Això que aquests es­criptors tenien tan clar no ho tenen molts escriptors actuals, que es pensen que perquè els nens llegeixin se’ls ha de donar o bé historietes carrinclones d’una gran simplicitat i que no aporten res o novel·les dures que expliquin conflictes juvenils d’extremada tensió per creure que així els joves s’hi sentiran identificats.

Aquests autors van tenir imitadors a casa nostra. En un altre comentari d'aquest bloc comentava que l'escriptora Maite Carranza fou anomenada en un moment determinat la Roald Dahl catalana per les seves obres transgressores i vitals. Tampoc no costa massa associar l'estil fantasiós de Rodari a algun títol de l'escriptor Pep Albanell, com per exemple La guia fantàstica. I també és fàcil entreveure l'estil del realisme meravellós d'Ende en més d'una i més de dues narracions de l'escriptor Gabriel Janer Manila.

Rodari, Dahl i Ende ens han deixat obres excepcionals. Del primer tenim l'excel.lent Contes per telèfon (Joventut, 1973), un grapat de contes que arrenquen sempre un somriure. De Dahl, esbojarrat i divertit, irònic i sorneguer, vull destacar-ne títols com Matilda (Empúries, 1988), En James i el préssec gegant (La Magrana, 1990) o bé Les bruixes (Empúries, 1986). Finalment, d'Ende, elegant i sensible, van ser llegides amb fruïció obres com Momo (Alfaguara/Grup Promotor, 1988), La història interminable (Alfaguara/Grup Promotor, 1988) i En Jim botó i en Lluc, el maquinista (La Galera, 1983).

Tots tres van marcar una època que encara és la seva. Rodari, Dahl i Ende... tres dels grans! Serveixi aquest comentari d'homernatge als tres, però molt especialment a Michael Ende que justament avui hauria complert 83 anys.

Josep Maria Aloy

dimecres, 7 de novembre del 2012

Recordant l'escriptora Dolors Alibés

Maria Dolors Alibés (Vidrà, 2.01.1941- St. Pau de Segúries, 7.11.2009)


Avui, 7 de novembre, fa tres anys que va morir l'escriptora Maria Dolors Alibés, víctima d'una cruel malaltia. Tenia 68 anys. Només els qui la coneixíem sabem quin bé de Déu de coses vam perdre amb la seva mort. I com la trobem a faltar.

La Dolors era tot vitalitat i mostrava una capacitat per sorprendre’s de tot, que era admirable. Mantenia una enorme complicitat amb les coses més senzilles i semblava que descobria el món cada dia. Sentia una veritable passió per les paraules i pel llenguatge i sovint et feia parar esment en una paraula concreta i deia: -M’agrada aquesta paraula, no la coneixia, me l’apunto. Aquesta fascinació per la llengua suposo que fou la base damunt la qual va construir tota la seva obra literària, una obra fresca, alegre, senzilla i amb aquell deix d’innocència i d’ingenuïtat que no és altra cosa que una enorme capacitat d’observació i de sensibilitat i un bon recurs per apropar-se als lectors joves.




Després de la seva mort, ens queda, és clar, la seva obra. Només cal enumerar els títols dels seus llibres infantils i juvenils per comprovar aquest tarannà tan jovial i tan incisiu de l’escriptora: Màquines d’empaquetar fum i altres invents (La Galera, 1980), Tres trifulgues i una vaca (La Galera, 1981), Això són rates comptades (La Galera, 1983), Contes per refredar la sopa (Edelvives, 1989), Floquet de neu i la seva puça blava (L'Arca de Junior, 1993), Monstre busca monstra (Cruïlla, 1994)... La Dolors Alibés va publicar el primer llibre l’any 1979 i no va parar fins que la malaltia li va arravatar, sobtadament, aquesta seva facultat de dibuixar el món de la mainada.




Li agradava especialment escriure sobre animals, però d'animals molt animals: Un goril.la sobre la teulada (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1992), El Pop polit (Baula, 1994) junt amb conte del Floquet que ja he esmentat. Això va fer que se la inclogués, junt amb escriptors com Toni Matas, Elena O'Callaghan i algun altre, dins el corrent literari anomenat realisme bestial que, segons els seus conreadors, pretenien investigar molt seriosament els costums ocults dels animals. La gràcia d'aquest realisme bestial es trobava sobretot, en el to de les narracions, més aviat barreja de comicitat ininterrompuda, d'ironia desenfadada i de poca-soltada divertida que els autors utilitzaven d'una manera fresca, àgil i sense cap mena de transcendentalisme.

Malgrat la senzillesa dels seus arguments, la Dolors Alibés creia en el poder de la literatura per ajudar a créixer i a madurar. Sabia que la canalla que llegeix és més sàvia i més viva perquè les experiències dels altres ens ajuden a fer-nos grans amb més recursos i amb més habilitats. La seva pretensió, per damunt de tot, era divertir el lector jove i fer-li veure que la vida i la realitat tenen també una cara alegre que convé explotar i viure amb plena eufòria i amb una actitud vital propera, si cal, a l'esbojarrament.

Alibés confiava en els mestres perquè deia que són ells qui millor poden motivar els nois i les noies a la lectura i a la creativitat. Perquè creia que l'escola és encara un dels millors escenaris per a tota classe d'aventures i històries màgiques que incitin a llegir i a compartir les emocions que la lectura produeix en el lector.

Recordo un dia que jo li demanava quins eren els bons llibres i la seva resposta, encara ara, ressona amb tota claredat: -Un bon llibre -va dir-me- és el que deixa marca. La lectura que entra sense esgarrapar també surt sense deixar rastre. Una definició perfecta i que ella tenia en compte a cada nou llibre. Darrera d’una aparent simplicitat i frescor, darrera uns personatges gens maliciosos i d’unes aventures poc dramàtiques sempre s’hi amagava la força d’algun valor humà, una actitud solidària, un sentiment positiu cap als altres.



Els escriptors ens abandonen però no moren mai. Tenim la sort que quan se’n van ens deixen una bona part del que foren. I la Dolors Alibés ens ha deixat, perquè en disposem, una trentena llarga de llibres. Tot un regal.

Josep Maria Aloy


dilluns, 29 d’octubre del 2012

El teatre, parenta pobra de la literatura per a joves






De teatre infantil se'n parla molt, se n'edita poc, se'n representa menys i no se'n llegeix ni per casualitat, o gairebé. És la parenta pobra de la literatura per a joves, tot i tractar-se d'un gènere prou atractiu per a tots aquells que se'l prenen amb la serietat que es mereix.

Gabriel Janer Manila, un escriptor que també ha escrit teatre infantil, ha dit que el teatre és un joc que ens permet aixecar el vol sobre la realitat fins a convertir-la en l'objecte del nostre deliri. El mateix Janer ens recorda que el teatre és un joc i això implica primerament el plaer de jugar. Amb tot i això, el tractament i l'atenció que el teatre infantil ha rebut, tant en el món editorial com en el de l'espectacle, no ha estat excessivament reeixit.

Ben poques són les editorials que han dedicat alguna de les seves col.leccions al teatre infantil. Són conegudes, d'una banda, la veterana i descatalogada col.lecció “Teatre Edebé per a nois i noies”, amb vint-i-set títols, alguns dels quals pertanyen a obres de Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Benet i Jornet, Joan Barceló i Gabriel Janer Manila.




Però qui fou pionera a oferir materials per a ajudar els nens i nenes a encarar-se a la complexitat del joc dramàtic ha estat Edicions de La Galera, amb l’excel.lent i molt útil col.lecció “Teatre, joc d’equip”. Quin mestre no ha provat, en alguna ocasió, de preparar amb els seus alumnes alguna obreta com El País de les Cent Paraules (1970) de la prolífica Marta Mata, o Les armes de Bagatel.la (1974) del no menys prolífic i sempre divertit Joaquim Carbó o el Sant Jordi mata l'aranya (1983) de Josep Vallverdú? Són tres dels títols d'una col.lecció que, dirigida per Martí Olaya, un home que ho ha donat tot per al teatre infantil, va arribar a tenir trenta-set volumets però que va quedar també aturada, incomprensiblement, el 1987.

L’any 1991, i malgrat la crisi que l'afectava, Edicions de La Galera va presentar els vuit primers volums d'una nova col.lecció “Taller de Teatre”, dirigida pel mateix Martí Olaya. Segons els editors, la col.lecció neixia amb la voluntat de ser una eina eficaç per a tots aquells grups de nois i noies que es volien llançar a l'aventura de fer teatre. Dins de l'ampli ventall de títols, de nivells i tons ben diferents, destacaría també unes monografies sobre temes relacionats amb el teatre: un sobre el vestuari, escrit per l'escenògraf, autor i director de teatre Jordi Voltas; un altre sobre l'escenografia, de l'autor Jaume Batiste; un tercer sobre la direcció escènica a càrrec del sabadellenc Salvador Fité; un quart llibre sobre els efectes especials i un cinquè sobre el maquillatge del que també en fou autor en Jordi Voltas. La col.lecció es va tancar amb 24 títols l’any 1995. Aquesta col.lecció, és clar, va omplir el buit que havia deixat la seva homòloga anterior “Teatre joc d’equip” i va suposar la incorporaió de noves obres tan d’aquí com traduccions i adaptacions de clàssics del teatre, com per exemple: El príncep i el captaire, una adaptació teatral de la novel.la homònima de Mark Twain o bé Mans enlaire! una divertida farsa de Ramon Folch i Camarasa, inspirada en un conte d'Arcady T. Averxenko o Groc Molière, de M. Dolors Blanco i Adolfo Caballero, traduïda per Núria Tubau.

La Galera no acabava de trobar el punt just i tanca la col.lecció “Taller de teatre” al 1995 i obre una nova col.lecció l’any 2000. És una col.lecció amb dues línies, una per als més petits, amb obres molt senzilles i breus i una per a edats més juvenils amb molt més text i amb més complexitat. Un equip de professionals és l’encarregat, sota les ordres del director editorial, Xavier Blanch, d’elaborar, seleccionar i pautar les obres. Així Marta Luna fou l’assessora literària i les orientacions per al muntatge teatral eren de Fina Tapias.




La col.lecció per als grans es deia “Tramoia” i tenia com a objectiu fer créixer entre els joves el cuquet del teatre, seguint les idees dels responsables de la col.lecció, segons les quals el teatre és literatura en tres dimensions. És un joc de simulació, un assaig sobre els comportaments i les circumstàncies que envolten les vivències d'infants, dones i homes. És penetrar en l'ànima de la condició humana. Fer teatre és, a més, aprendre a treballar en equip a través d'una activitat lúdica altament gratificant.

La col.lecció més infantil era la “Tramoieta”, que es proposava desvetllar entre els infants l'afició pel teatre i fer-los conèixer el món teatral: fer teatre és jugar a entrar en un món imaginari. És viure dins la pell d'altres personatges, sentir-se com ells mateixos: feliços o desgraciats, generosos o malvats, picardiosos i enginyosos... És un treball d'equip que demana la participació i l'entesa de tots els que hi intervenen. De “Tramoies” se’n van publicar vuit i de “Tramoietes” sis. Cal dir que alguns títols provenien de les col.leccions anteriors. Res; van durar dos anys. La Galera va passar de ser una de les editorials pioneres, amb el fons teatral més important del país, a quedar-se sense re i, com es diu precisament en els ambients teatrals: “a fer mutis pel foro”. Així de clar.

Òbviament, Bromera, que està a tot arreu i no desaprofita cap ocasió per fer-se un lloc amb dignitat dins del camp del llibre infantil, veient el trist panorama, crea al 1995 la col.lecció “Micalet teatre”, una col.lecció dirigida per Josep A. Fluixà que en els moments de redactar aquest text va pel número trenta-set i cada llibre porta una introducció i unes propostes d’escenificació. Tant hi podem trobar obres d’escàrrec, textos inèdits, adaptacions d’altres obres –per exemple el volum vint-i-set és una adaptació teatral de Tirant lo Blanc i el número dos una adaptació de L’illa del tresor... Hi ha obres inèdites de Pau Faner, de Rodolf Sirera, Pascual Alapont, Josep Ballester, Pep Albanell...



Tres nobles en un grapat i un soldat enamorat és, ara com ara, l'últim volum publicat. Es tracta d'una història amb regust de rondalla, escrita per Enric Lluch (Algemesí, 1949), autor prolífic dins el camp del llibre per a joves. Les il.lustracions de Fran Parreño descriuen molt bé els ambients en què es mouen els personatges, tres nobles que han de demostrar les seves qualitats per tal de poder aconseguir casar-se amb la princesa Teresa. Però, com acostuma a passar sovint, cap dels tres se la mereix: les habilitats i el bon sentit comú d'un soldat, veritablement enamorat de la princesa, acaba aconseguint el seu propòsit.

Humor, bon ritme i uns diàlegs atractius, fan que l'obra d'en Lluch sigui tant atractiva per ser llegida com, i sobretot, per ser representada. I amb un èxit assegurat si els responsables de fer-ho són mínimament exigents des del punt de vista teatral.

Amb la col.lecció "Micalet teatre" es pot afirmar clarament que Edicions Bromera ha aturat el que venia sent la decadència dels textos teatrals per a joves. Amb aquests textos, l'editorial del País Valencià, contribueix a cultivar, en els joves, el gust per la dramatització, el gust per la paraula i pel treball en equip imprescindible en un món de tantes individualitats.

El teatre per a joves però mereix més atenció de la que rep. Una societat que no estima el teatre és una societat mancada d’una eina necessària per a la seva educació estètica i literària. I la nostra societat s’ho ha de fer mirar. Marta Luna es preguntava els perquès d’aquesta situació de migradesa en un article a la revista Faristol on feia una valoració sobre l’estat de la qüestió, teatralment parlant, i acabava amb un interrogant dramàtic: No ens estem deixant perdre alguna cosa? Alguns hi haurien de rumiar una mica.

Josep Maria Aloy