dilluns, 17 de setembre de 2018

Quan llegir vol dir també jugar amb les paraules…



L’any 2014 vam commemorar el centenari de Maria Novell (1914-1969), escriptora i mestra exemplar, nascuda a Figueres. La revista "Cavall Fort", en el seu número doble d'abril, li va retre un homenatge emotiu i aprofitava l’efemèride per agrair-li les atractives col·laboracions a la revista. També en aquestmateix bloc ens vam fer ressò de la seva personalitat i de la seva obra, una obra destinada sempre a complaure els interessos lectors dels nois i de les noies d’aquest nostre afortunat país.

 A part de la seva excel·lent novel·la, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966), entre 1965 i 1969 va publicar a "Cavall Fort" una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s'han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual, Maria Novell va oferir unes narracions històriques l'originalitat de les quals consistia a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble... Poc després de la seva mort, Edicions de La Galera, en una tasca molt lloable de dignificar la literatura per a nois i noies en català, va recollir tots aquests relats en un volum preciós titulat Viatge per la Història de Catalunya, amb les mateixes il·lustracions que Fina Rifà havia fet per a la revista.

D'aquest recull de contes, no em puc estar de recomanar la lectura de Paraula per paraula on Maria Novell explica com en Bertran del Vernet envia un xicotet criat seu a casa de n'Huguet Trencacolls perquè li llegeixi un sirventès a través del qual li diu el nom del porc.

Aquest és el sirventès:

Rates de femer, de bigotis molls,
llimacs bavosos, llangardaix salat.
A la taula de N’Huguet Trencacolls
no hi trobareu altra menja millor.
En abundància us omplirà el plat.
N’Hug, refum!, és un porc, no és un senyor.

Però aquells versos no van fer l’efecte que Bertran havia previst i li va costar refer-se d’aquella batzegada. El seu orgull era de fer versos que encenguessin les sangs de la gent i els llancessin a les batalles i a la guerra. Aquell fracàs el rosegà temps i temps. Potser, després de tot, no s’hauria sentit tan ferit si hagués sabut com el petit joglar havia puntuat el seu sirventès. Ho feu així:

Rates de femer, de bigotis molls,
llimacs bavosos, llangardaix salat
a la taula de N’Huguet Trencacolls
no hi trobareu. Altra menja millor
en abundància us omplirà el plat.
N’Hug, refum!, és un porc? No, és un senyor.

I ara no acuseu el joglar de mentider. Havia repetit els versos d’en Bertan paraula per paraula. No havia pas assegurat d’haver-los repetit punt per punt i coma per coma. És o no és?

I així acaba el conte de Maria Novell, enginyós i divertit, un model de com la llengua és sempre un bon recurs per assaborir una bona lectura. Un model que cal seguir reivindicant  per dignificar la llengua i per fer-la més viva entre els lectors joves. És per això que avui hem volgut tornar a homenatjar l’escriptora Maria Novell.

Josep Maria Aloy


dilluns, 10 de setembre de 2018

“El món fosc. Talps”, una trepidant novel·la de Jordi de Manuel




Jollibre/Grup Promotor acaba de publicar un relat tan insòlit com apassionant, obra de l’escriptor i biòleg Jordi de Manuel (Barcelona, 1962), posseïdor d’una àmplia trajectòria literària que cobreix diversos temes i diversos públics i que en el cas d’aquest “El món fosc. Talps” va de ciència ficció, gènere al qual l’autor està excel·lint de forma clara fins i tot pensant també en el públic juvenil. Es tracta d’una novel·la que el crític i escriptor Jordi Cervera ha qualificat de
“distòpia intensa, dinàmica i oberta que fa de molt bon llegir.”

L’autor, certament, té l’habilitat de saber situar el lector davant d’un escenari insòlit i descriure la vida d’una sèrie d’humans que des de fa anys viuen sota terra, en el món més fosc on la principal companyia que tenen són els talps que constitueixen alhora el seu principal aliment. Els protagonistes, un grup de nois i noies, adolescents, tenen la necessitat d’esbrinar quin és aquest seu món tan complex, dominat per actituds totalitàries i religioses, per la por i la inseguretat i on les mares desapareixen un cop han parit, abandonant els fills en la insòlita foscor d’aquest món inquietant.

Un grup d’amics inquiets capaç de rebel·lar-se per poder sobreviure

Explicada amb una trama molt ben elaborada, l’autor descriu amb detalls molt precisos tot el procés que portarà als joves protagonistes a descobrir quina mena de món és aquest que els ha tocat viure i de quina manera poden desfer-se’n i canviar-lo. Amb l’ajuda d’un robot –estem en una novel·la de ciència ficció- el grup d’amics resoldrà els seus dubtes i recuperarà la tranquil·litat i la normalitat aconseguint restablir una renovada llum a la fins ara obligada i angoixant foscor. L’aventura, però, serà llarga, complicada i difícil que posarà en evidència d’una banda la intel·ligent habilitat narrativa de l’autor i de l’altra l’interès pels coneixements científics sobre el món de la robòtica. Aquesta és la clau –diu Jordi Cervera- que les seves històries no siguin només entreteniment trepidant i que tinguin aquell pòsit de saviesa capaç de transformar una novel·la en alguna cosa més.

Certament, Jordi de Manuel aconsegueix un relat trepidant, digne de ser llegit pel seu interès, per la complicitat que estableix amb el lector, pel llenguatge veraç, pel ritme sense treva que domina tota la narració, de la qual no vull explicar-ne més coses per no privar al lector del plaer d’anar descobrint per si mateix cada una de les escenes, cada moviment dels diversos personatges, cada un dels insòlits capítols i cada nova troballa fins a un esperat i desitjat desenllaç, obert i satisfactori, que donarà sentit a tot el trajecte novel·lístic.

Amb aquest món fosc, l’autor ha sabut crear un món paral·lel al món clar de la superfície, un univers autèntic i emocionant i dotar-lo de tots els elements necessaris perquè res no xerriqui a l’hora de visitar-lo. Vull destacar, en aquest sentit, l’excel·lent descripció dels llocs on viuen i per on circulen els personatges de la novel·la, uns escenaris molt visuals on alternen passadissos foscos, túnels mal il·luminats, tuneladores abandonades, xiuladissa de fumeroles, canons de ventilació, llacs bioluminescents... O bé la descripció dels personatges, vestits alguns d’ells amb una túnica de porpra, amb una pala daurada impresa al pit... personatges que mengen estofat de cuixes de talp a les fines herbes, fermentat de baies hidroponeses, amanides hidropòniques i lloms de talps... Són detalls que completen el retrat d’un món i d’uns personatges que són seguits amb fruïció fins al final de l’obra i deixen el lector amb la satisfacció d’haver viscut una experiència si més no inhabitual i perfectament insòlita.

Josep Maria Aloy

dimecres, 18 de juliol de 2018

“Nelson Mandela, el camí cap a la llibertat”




Després de pujar un turó,
descobreixes que hi ha molts
més turons al darrere.
(Nelson Mandela)

Fa cent anys que va néixer Nelson Mandela i l’editorial Kalandraka acaba de publicar una interessant biografia novel·lada escrita per Antonio Lozano (Tànger, 1956) que glossa la personalitat d’aquest polític i lluitador, Premi Nobel de la Pau, i un dels referents més notables de la humanitat, un referent que avui, sobretot els joves, haurien no sols de conèixer sinó també de reconèixer i admirar pel seu valor i coratge en la lluita per un món millor.

Aquesta biografia acosta íntimament el lector no només al Mandela diguem-ne polític i activista sinó també al Mandela pare i amic dels seus amics. Al Mandela més humà, més solidari i compromès. Al Mandela que va entrar a la presó amb 44 anys, el 1962, i en va sortir lliure el 1990, amb 71 anys. Al Mandela que al 1994 es convertia en President de Sud-àfrica i que un any abans havia rebut, junt amb Frederik de Klerk, el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita a favor de la fi de l’apartheid.

Les biografies potser no estan de moda com a lectures per als joves lectors, però quan una biografia ens ensenya què és el compromís i la lluita per conceptes com el de la pau i la llibertat, hem de permetre que interpel·li i qüestioni les nostres actituds i els nostres comportaments i ser capaços de créixer com a ciutadans i, òbviament, com a persones lliures i demòcrates, siguem joves o no tant.

Deixeu que la llibertat regni. El sol no ha il·luminat
mai cap gesta humana més valuosa.
(Nelson Mandela)


(Nelson Mandela) 

El llibre “Nelson Mandela. El camí cap a la llibertat”, és una biografia novel·lada:  tot el que s’hi explica sobre Nelson Mandela respon estrictament el que van ser la seva vida i la seva obra política. Però també té part de novel·la, i per tant hi apareixen personatges de ficció que no van existir realment però que són fonamentals perquè a través seu ens arribi la història de Mandela. Aquests personatges de ficció estan encapçalats pel jove Walter, que se’ns descriu com el besnet de Mandela i que des de ben petit va mostrar la seva inquietud i interès per conèixer el seu besavi. Li ajuda el director del museu que la ciutat de Qunu va construir a la memòria de Mandela i una àvia del noi, entranyable i afectuosa, personatges que donen brillantor i contundència emotiva a la història.

Malgrat que la biografia giri a l’entorn de la personalitat del líder Mandela i en descrigui la seva vida i sobretot la seva obra, he de destacar que el pes narratiu de la història la sostenen els tres protagonistes de ficció i d’una manera molt especial el jove Walter, besnét, com he dit, de Mandela. L’autor de l’obra ha tingut l’encert de crear uns personatges excel·lents i molt atractius que arrosseguen el lector i satisfan els seus desitjos de penetrar en la vida del polític i activista sud-africà. Walter, jove universitari, s’ha proposat seguir i rememorar les efemèrides del besavi fascinat per la seva trajectòria i disposat entusiàsticament a conèixer-la i a valorar-la. Es pot dir que coneixent la vida de Mandela ell creix i madura també i emmirallant-se en ell, reconeix el seu mestratge. Aprèn d’ell i hi crea vincles d’enorme fidelitat. El lector, per la seva banda, té l’oportunitat d’engegar un procés d’identificació amb ell que li permet una nova mirada al món i una reflexió crítica sobre el seu funcionament. Per això no és agosarat recomanar aquesta biografia novel·lada als lectors joves.

Sempre sembla impossible fins que es fa.
(Nelson Mandela)

Als 85 anys, Nelson Mandela va anunciar que es retirava de la vida pública. La seva salut empitjorava i volia passar més temps amb la seva família. Mandela va morir el 5 de desembre de 2013 envoltat dels seus. Tenia 95 anys. Des d’aleshores no s’han aturat els reconeixements i homenatges a aquesta personalitat atractiva i compromesa, un home que ho va donar tot per ajudar a construir un món millor i que va ser fidel a un projecte que tenia per objectiu la llibertat definitiva. És per això que li agradava dir: “Deixeu que la llibertat regni. El sol no ha il·luminat mai cap gesta humana més valuosa”.

Si vols fer les paus amb el teu enemic,
has de treballar amb ell. Aleshores es
convertirà en el teu company.
(Nelson Mandela)


Josep Maria Aloy

A partir d’avui, aquest bloc atura la seva feina fins al setembre per tal de gaudir d’un breu descans. Bon estiu a tothom!



dilluns, 16 de juliol de 2018

"El malefici de la reina d'Hongria" de M. Aurèlia Capmany




Aquest 2018 celebrem el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany i s'aprofita aquesta efemèride per homenatjar l'escriptora amb tota mena d'actes i celebracions. L'editorial Barcanova s'ha apuntat a la festa reeditant "El malefici de la reina d'Hongria" una excel·lent novel·la juvenil que Capmany va publicar l'any 1982. La mateixa editorial ha reeditat també per al públic adult, "Feliçment sóc una dona". Ara s'haurien d'animar les editorials que continuen tenint els drets d'altres obres de Capmany i mostrar-li un reconeixement amb una nova edició.

"El malefici de la reina d'Hongria" és una novel·la d'aventures que se situa a les acaballes del segle XVIII quan Barcelona es refà de les seves misèries i la mar Mediterrània és l'escenari on lluiten les grans potències per la supremacia del món. Els protagonistes de la història són tres germans, els germans Oliver: Janet, Martí i Macià. Tres germans que emprenen una aventura diferent cada un d’ells i, per tant, la novel·la és la suma d’aquestes tres aventures, totes elles carregades d’intriga i d’enjòlit, en un text viu, narrat amb un bon ritme, a moments frenètic, que arrossega el lector a viure-les amb tota intensitat.

Maria Aurèlia Capmany

Només puc donar-te un consell.
Segueix-lo si vols. No hi ha res en
el món que valgui tota la teva vida.

La novel·la és rica en recursos narratius i amb un conjunt d'idees insòlites que la fan molt agradable de llegir i molt rica en situacions. Més que el que explica, que déu n'hi do, allò que la fa més atractiva és la forma com ho explica tot i el moviment dels tres protagonistes que, amb les seves conductes i dèries i a mesura que parlen i s’expressen mostren les seves peculiars maneres de ser i de pensar perquè, inevitablement, tots ells tenen una manera determinada de mirar-se el món i de viure la vida. En aquest punt és on Capmany excel·leix com a escriptora ja que la descripció que fa dels personatges és insòlita i brillant i aconsegueix que el lector se’ls miri amb una certa dosi de curiositat i de commiseració. Així és com descriu, per exemple, el pare dels tres germans: Joan Oliver i Masdeu, de 38 anys d'edat, vidu, pare de tres fills, anomenats Joanet, o també Janet, Martí i Macià, mercader, amic de tots, enemic de ningú, ric i ple, ja no jove però encara no vell, de cabell rogenc, ulls clars i barba arrissada i rodona, que es feia dir sí senyor, i que més d'una fadrina tendra li hauria dit amén si l'hagués demanada en matrimoni...

(Portada de la primera edició)

Tan petit era el món que només els llibres
eren portes obertes a l'espai i només els llibres
parlaven i feien companyia...

El desenllaç de les aventures dels tres germans és d'esperar i no cal amagar-lo: Havien partit tres patrons amb tres naus i ara tornava una nau amb tres patrons i una dona. Les primeres edicions d'aquesta novel·la duien un subtítol que deia: "les aventures dels tres patrons de nau". I és que el doble tema que centra l'interès de tota la novel·la és la navegació pel Mediterrani de les tres naus i l'admiració dels tres patrons per la bellesa de molts dels personatges femenins que van trobant pel camí. Capmany, una dona ferma i amb les idees clares, ens parla d'aquestes protagonistes femenines amb descripcions precises i molt atractives, tan atractives i precises com les descripcions que l'autora fa del món mariner, de les goletes, de les feines de la navegació. Una novel·la rica pel que fa al seu llenguatge genuí i per la frescor de les espontànies expressions.


... i es van trobar de nas al grup de bandejats
que els esperaven i en van passar els taps en un dir "Jesús",
és a dir, Jesús no ho van dir, perquè eren turcs,
i seria més correcte "en un dir Mafumet"...


Celebrem, doncs, la reedició d’aquesta novel·la ja que permet que els joves lectors puguin assaborir una de les poques obres que Maria Aurèlia Capmany va destinar-los. Poques però atractives i divertides, escrites amb una excel·lent qualitat literària, una claredat d’idees i una trama elaboradíssima tal com correspon a una escriptora que va estimar les lletres, els lectors i la literatura.

Josep Maria Aloy


dilluns, 9 de juliol de 2018

“Una setmana endimoniada”, de Rubén Montañà




T'ho dic amb el cor a la mà: no hi ha res més
engrescador a la vida que poder aturar el temps.
Miris on miris, tot són possibilitats magnífiques.
És al·lucinant, no em cansaré de dir-ho.

No t'has preguntat mai com és que un minut pot arribar a fer-se etern i un estiu sencer pot semblar que hagi passat en un instant?”. Així comença aquesta història protagonitzada pel Joan Garcia i narrada per ell mateix on explica que durant uns mesos ha viscut aventures per parar un carro, amb el seu pare i poc s'imaginava que coneixeria una criatura tan insòlita i formidable que li oferiria un pacte que no podia rebutjar de cap manera. Era clar que alguna cosa li deia que no estava bé acceptar tractes d'éssers sobrenaturals, sobretot si són endimoniadament trapelles. Però, està convençut que tu hauries fet el mateix... Segur que sí. S'hi juga una banya!

Però no ens avancem a explicar les diverses trifulgues que omplen les pàgines del llibre i comencem des del principi: “Una setmana endimoniada” és obra de l’escriptor Rubén Montañà (Badalona, 1983), de qui en aquest mateix bloc he comentat d’altres narracions seves -"El bolígraf de Higss", publicada per l'editorial Animallibres; "La botiga de mascotes extraordinàries" de Barcanova i "La nena de l'arbre" a Edicions de La Galera. La que presento avui, “Una setmana endimoniada” està publicada a l’editorial Barcanova i està il·lustrada pel dibuixant i escriptor Jordi Fenosa.

Totes aquestes obres són novel·les que mostren una gran capacitat d'inventiva i d'observació per part de l'autor així com un sentit esplèndid de l'humor i, en molts moments, d'una esbojarrada capacitat de sorprendre i captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Són obres, la major part premiades, que honoren el seu autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà qualsevol lector de qualsevol edat.



Les persones, com a éssers mortals, valorem el temps
per damunt de totes les coses, perquè és allò que emmarca
la nostra existència.... el temps és com un grapat de sorra, que,
 com més l’estrenys, més ràpidament s’escola entre els dits, i com
 menys te’n queda, més s’afanya a esgotar-se...

El protagonista de la novel·la és un noi, en Joan Garcia, que té la sort o la desventura de trobar-se amb un personatge excepcional, mig sobrenatural, mig estrambòtic que l’autor descriu d’aquesta manera: ... a primera vista, el seu cos és més o menys com el d'una persona, però: té les potes peludes, té els colzes peluts, té principis de banyes, té una cara simpàtica, té les dents negres, va nu, té els dits llargs...fa pactes amb la gent que troba (i d'això li ve el nom de pactant, és clar...). Després de la trobada i una conversa per tal de conèixer-se una mica, el pactant li proposa, evidentment, signar un pacte. El pactant li regalarà poders i el domini del temps i el noi li oferirà amistat... i pacten. Amics? Sí, amics! Les nostres mans es van començar a il·luminar amb una claror creixent i encegadora. Va demanar-li si sabia fer espetegar els dits i el noi ho va fer... I d'aquesta manera, sense saber-ho, vaig aturar el temps per primer cop a la meva vida.

El lector, després de saber com ha començat tot no deu imaginar com acabarà, cosa que jo no li explicaré pas, però segur que intueix que durant la lectura de la novel·la, pot passar de tot i tot pot ser possible. Les il·lustracions de Jordi Fenosa, senzilles i contundents, ajuden a descriure algunes de les escenes del relat amb bon humor i jovialitat. L’autor del text té prou enginy per fer-ho passar bé amb la seva ingent inventiva i amb els seus recursos narratius que conviden sempre a seguir llegint sense fre.


 D’entre l’excel·lent dosi de recursos de tot tipus vull destacar els que fan referència al llenguatge contundent i vibrant. Són divertits, en aquest sentit els noms d’alguns dels personatges, com ara la Burilles, en Pep Ganàpia, el Vell Xaruc i el senyor Nasarrufat, com també són insòlits els malnoms amb els quals bateja els famosos pactants: ... només en la nostra modesta llengua –diu el text- se’ls coneix com a cabdellabregues, trenajuguesques, ballacaps, inflazitzànies, i una dotzena més de malnoms, tots fent referència a les seves ganes de generar deliri i confusió.

També vull destacar el bon ritme amb què descriu el conjunt d’aventures, les complicitats que l’autor estableix amb els lectors, passant tot plegat per un humor esbojarrat –endimoniat per ser fidels al títol- i les aportacions que es desprenen de la seva capacitat creativa que converteixen la novel·la en un divertiment alegre i atractiu que no deixa que el lector es separi massa del llibre i a moments no trobi el punt just on aturar-se i deixar-lo…

Josep Maria Aloy


dijous, 5 de juliol de 2018

“El meu vaixell”, una petita joia de Roberto Innocenti




“Ja de petit somiava fer-me a la mar. Vaig dir-li a la filla de la bugadera que algun dia seria capità. Ja ho veuràs...”. Així comença la història d’aquest atractiu àlbum. Es tracta d’“El meu vaixell” del cèlebre i reconegut Roberto Innocenti, autor del text i de les il·lustracions i publicat per Kalandraka.


Una gran tempesta i un naufragi marquen l’inici d’”El meu vaixell”, la història fictícia d’un lleial capità i el seu estimat navili mercant, Clementine, que durant gairebé mig segle –des de la seva construcció a principis de la dècada de 1930 fins al seu destí al llit marí- va recórrer els ports del món sencer: des del Pacífic fins als confins del continent africà, passant per les costes asiàtiques o àrtiques, tant en temps de pau com durant la II Guerra Mundial, quan va ser utilitzat per la Marina d’Estats Units en la contesa bèl·lica.


 El jove protagonista explica la història del vaixell des de la seva construcció fins que un dia va salpar amb ell cap a Sant Francisco. El noi era jove i ple d’esperances. Va visitar ports importants, alguns de molt llunyans. Estols de gavines i manades de dofins els seguien el solc. Els rebien banderes desconegudes. Al mar cada dia era una aventura... Un dia el capità li va demanar si volia agafar el timó. Després de tots aquells dies de pau es van trobar enmig d’una guerra. El seu vaixell de càrrega ara es va convertir en una nau de guerra. El seu darrer viatge va començar com qualsevol altre... però de cap manera comentaré com va acabar per no trencar la curiositat del lector jove, perquè és a ell a qui va dirigida la història, i ha de descobrir com acaba...


L’àlbum, molt ben editat, llueix un conjunt d’il·lustracions que descriuen des de qualsevol racó i des de qualsevol aspecte el vaixell protagonista de l’aventura. Són il·lustracions atractives que destaquen els detalls més precisos per tal de permetre que el lector es familiaritzi amb el món dels vaixells, dels ports i de la navegació en general. L’obra esdevé un petit regal molt atractiu i molt recomanable als joves lectors.

Josep Maria Aloy

dilluns, 2 de juliol de 2018

"T'ho diré cantant", novel·la juvenil de Jordi Folck






Som d'un món on
 tot són músiques.
Un món de so".
(Gibert d'Artze)


Els pares de l'Ilai s'han reunit al menjador de casa per dir-li al seu fill d’onze anys que l'amor a vegades s'acaba i que han decidit posar fi a la seva relació de parella... Quan el noi rep la notícia es queda sense veu. Des d'aquell moment sent un nus a la gola que li atura totes les paraules. ...”un nus a la gola immens com una pilota de bàsquet, com si s'hagués empassat un ganivet i el mànec se li hagués quedat entravessat...”. S'havia quedat sense alè. Només quan recordi el cant de la natura als bells estius de Finlàndia on havia estiuejat, l'Ilai s'atrevirà a obrir la boca; però tot allò que digui serà cantant...

Així engega la novel·la "T'ho diré cantant" de Jordi Folck, publicada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb il·lustracions de Leo Flores. Es tracta d’un llibre tan original com divertit que explica una història atractiva i sobretot musical. Segons diu la contracoberta és un llibre parlat, cantat i ballat, una comèdia musical sobre l'afany de superació i el valor de l'amistat amb dinou cançons i nou partitures. Un relat per passar-s’ho bé llegint i, a més, amb la possibilitat, o no, d’interpretar-ne, sinó totes, algunes de les peces musicals en un treball en grup.

No hem de tenir por al silenci.
La por dels infants al silenci em fa por.
Només el silenci ens ensenya a trobar en
nosaltres mateixos allò que és essencial.
(George Steiner)

Tant a casa com a l’escola tothom s’adona del canvi que ha patit el noi i es plantegen dur a terme tot allò que podria ajudar-lo a sortir d’aquesta situació. L'àvia, que representa un dels personatges més brillants de la novel·la, no sap si recomanar-li que torni a viure amb els altres avis a la casa del llac, perquè torni a ser l'infant que era i que ella recorda amb nostàlgia... Aquelles paraules van obrir la imaginació del noi...anar de pesca... perdre's pels boscos curulls d'esquirols... sentir la remor dels pins, dels avets, dels arbres centenaris que parlen entre si... El noi va recordant la pluja de sons que sentia sempre que anava a passar uns dies amb els avis del llac i rumia molt sobre la seva actitud de callar i no dir res. A qui perjudica més? Potser a ell mateix? Tot escoltant els sorolls de la casa del llac, va ser capaç de pronunciar els primers mots set dies després que algú li trenqués el cor i les cordes vocals i va saber expressar quatre mots però els va dir cantant.

No es tracta d’una història trista, certament, encara que a moments ho pugui semblar. Jo diria que és una història positiva i optimista que vol demostrar que qualsevol obstacle en la vida d’una persona, i encara més, en la vida d’un nen, pot ser superat amb il·lusió i habilitat. El nostre protagonista va trobant el camí cap a una sortida digna a partir del moment en què intenta somriure davant del mirall i es posa a cantar. No li naixien paraules; li naixien versos i notes musicals. Semblava que les seves tristors es fonien com l'aigua als carrers després d'un dia de pluja... Els mots li encaixaven i els feia lligar tot d'una… i l'àvia el descobreix cantant. El noi va intentar-ho i li va sortir altre cop uns rodolins cantants... I torna a l'escola. Ningú es fica amb ell... Té classe de llengua, que és l'assignatura que més li agrada: ... Necessitava les paraules: una bona combinatòria feia que una frase sonés com un xiulet, un paràgraf com un cop de vent i un text, en conjunt, com un tifó que podia endur-se el lector a mons molt distants. Només amb les paraules una gota de pluja podia convertir-se en un mar, un petó en una carta d'amor, una carícia en un viatge... L'Ilai Lane havia descobert el seu poder! I, per tant, descobreix que cantant pot ser feliç.

Només amb les paraules una gota
de pluja podia convertir-se en un
mar, un petó en una carta d'amor,
una carícia en un viatge...

I potser que no n'expliqui res més i així el lector podrà anar seguint pas a pas el camí i l’energia que ha estat capaç d’acumular el protagonista per a un final agradable i ric en matisos. La novel·la té moments molt lúcids, escenes molt descriptives, situacions de gran sensibilitat i, especialment, un llenguatge planer però amb detalls poètics molt brillants i plens d’emoció. És també un homenatge a la música, al cant, a l’alegria... una novel·la per passar-s’ho bé i per sortir-ne enfortit amb un somriure de complicitat que deixarà sens dubte un bon gust a la boca o potser al cor.

Josep Maria Aloy

dilluns, 25 de juny de 2018

"L'extraordinari doctor Rupert", d’Eulàlia Canal i Glòria Marin




“Sóc el doctor Rupert Grip
i tracto tota mena de mals:
mals que corren o s'estan quiets,
pors estranyes i fòbia a les aranyes,
espasmes i col·lapses,
tristeses de l'ànima i ràbies vàries,
abandó i desamor,
manies que molesten com mosques
i preguntes que punxen...

La consulta cal fer-la per carta
amb una descripció breu dels símptomes.
En uns dies més o menys raonables,
segons la lluna,
rebreu la resposta convenient.
Els horaris oscil·laran segons bufi el vent.
La bústia la trobareu penjada
al roure roig a l'entrada del bosc tenebrós.”

Així comença un divertit relat escrit a quatre mans per dues escriptores reconegudes i il·lustrat, en blanc i negre, per Carles Arbat. El llibre ha estat editat per Animallibres a la seva àmplia col·lecció “La Formiga”.



Un relat que llueix per la capacitat d’inventiva de les seves autores

Un dia, tornant en tren, el narrador va trobar un paquet que deia "confidencial" i que feia olor d'encanteri i confessions a cau d'orella. A dins del paquet, una pila de cartes, ordenades i separades en cinc apartats esperaven ser llegides... I mentre el truquen per telèfon deixa que els lectors fem una ullada a aquest conjunt de cartes...

Apartat 1: cartes amb coses que passen tot sovint

Dins d’aquest primer apartat, trobem la carta d’una tal Mònica que li diu que se li ha enganxat un xiclet a la cara... i també la del Jaume que diu que quan es lleva es posa l'ull esquerre al cantó dret, el nas al front i un dia fins i tot es va posar la boca al costat de les orelles. Una carta més: la de la Margarida que comenta que té uns somnis que van a gran velocitat i es desperta molt cansada... N’hi ha més i totes busquen una resposta que el Dr. Rupert haurà de complaure, òbviament.

Apartat 2: Cartes amb problemes peculiars que cal estudiar en profunditat:

Les del segon apartat ja són una mica més insòlites i recargolades. La primera és d’un tal Marià i diu que durant dotze hores al dia és humà mentre que les altres dotze hores és un robot... La Janet l'escriu per demanar-li un remei per als seus cabells que s'estiren com volen i l'estiren amb tanta força que li fan mal... i així podem anar llegint, cada carta amb la seva demanda d’una solució.

Apartat 3: Post-its d'urgència

A partir d’aquest tercer apartat la història es dispara i els seus personatges intervenen directament creant una sèrie de relacions i trifulgues on l’amistat, l’enamorament, les discussions i la complicitat es fan els amos del relat. En Marià, la Janet, la Lliberta, el mateix doctor Rupert... estableixen un conjunt de contactes que van portant el lector cap a un desenllaç ple de situacions divertides que no puc explicar i que, per tant, les deixo aquí perquè sigui cada lector qui vagi seguint el fil de la història al seu ritme.


 Els diàlegs de les cartes, tots molt breus, són divertits i enginyosos. Preguntes i respostes que van teixint converses simpàtiques amb missatges i moments de grans complicitats... Els missatges van des dels que tenen un regust un pèl surrealista fins als més positius com la resposta que rep la Margarida: ...dediqui estones durant el dia a somiar, a mirar els núvols com ballen, les formigues com fan esses, els colors dels peixos, per exemple... o bé el missatge que trobem en una altra resposta: Allò que importa no és si cantes bé o no, és el coratge de cantar al teu monstre pelut... Quan la Lliberta escriu al doctor i li demana consell el doctor li contesta: -Ha arribat el moment que prenguis les teves pròpies decisions. Has demostrat tenir el coratge necessari per fer-ho. Ara saps que no cal que tanquis totes les portes.

“L’extraordinari doctor Rupert” és, en definitiva, un relat que encomana alegria i que divertirà els lectors joves, fins i tot aquells a qui no els acaba d’agradar del tot la lectura. Amb aquest relat tenen un bon motiu per passar-s’ho la mar de bé.

Josep Maria Aloy

dilluns, 18 de juny de 2018

“N’Anna i el vern”, de Miquel Rayó, un relat preciós




Aquesta és la historia de n’Anna, una nina molt especial. Parla amb els animals, amb les plantes, amb l’aigua, amb la boira… però amb paraules que no se senten. En canvi no parla amb els adults, ni amb els pares... Conten que la vella Maria, una remeiera que viu en una casa en el bosc, amb un moix mig salvatge per única companyia, va dir als seus pares, quan la hi portaren perquè la curés, que potser n’Anna, en lloc de parlar somiava… Que en el seu capet hi tenia somnis més que paraules...

“N’Anna i el vern” està basada en una història real d’una nena autista que l’autor va conèixer. Però sobretot és una història preciosa. Ja sé que un comentari que vol ser mínimament crític d’un llibre no es pot començar d’aquesta manera.  O potser sí? La capacitat o no de ser preciosa una narració és una observació probablement massa personal i subjectiva. De totes maneres si li pregunteu a un nen o nena què opina del llibre que ha llegit, molt sovint respon dient que és preciós. De fet, els grans també ho fem molt això. I és que hi ha llibres que entren pel cor i mobilitzen el lector a través de les emocions. Llibres que no són més que petites joies i que corren el risc de passar fàcilment desapercebuts dins l’allau de novetats. I “N’Anna i el vern”, de l’escriptor mallorquí Miquel Rayó, il·lustrat per Mabel Piérola i publicat per Edebé ja fa vint anys, és un llibre d’aquests. Es a dir, una petita joia i, per tant, una  “preciositat” i, per això, crec que no ha de passar desapercebut i que l’hauríem de recomanar als joves lectors. Vint anys mantenint l’emoció i l’interès és garantia que estem davant d’un clàssic i com a tal l’hem de considerar i com a tal l’hem d’homenatjar.



L’argument és ben senzill: Anna és una nena especial que no parla i no reacciona gairebé mai davant de res. Perdó, sí: davant dels animals, de les plantes, de l’aigua... i també reacciona davant d’algun personatge també un pèl especial del seu entorn. Els seus pares, impotents, no saben què fer ni on anar. Una mena de bruixa, d’aquestes que viuen al bosc i diuen que curen malalties rares, ha dit als seus pares que l’Anna no parla... però somnia. Que en el seu capet hi té somnis més que paraules... I paro per no explicar un final vibrant que l’autor ha preparat amb gust.

Anna és un personatge entranyable, dibuixat amb precisió, que creix a mesura que avança la narració i que acaba fent-se estimar pel lector. Altres personatges, per exemple don Alvaro, arriben també a fer-se estimar i a seduir-nos per la seva tendresa. L’autor té ofici i ens fa vibrar per l’emoció d’uns personatges senzills però plens; plens de sensibilitat i d’humanitat. Tot plegat amb un llenguatge a moments delicat, a moments poètic, a moments...també  preciós.



Celebrem la publicació d’aquesta petita joia. “N’Anna i el vern” és un bon exemple de Literatura, amb majúscula, d’aquella literatura de qualitat però també d’aquella literatura que mou i commou i que arriba al cor del lector. El lector ho agrairà, certament. Sobretot el lector que no sempre té l’oportunitat de poder fruir d’una història prou bonica.

Honorem els nostres clàssics, rellegim-los i assaborim-los. És tot un privilegi!

Josep Maria Aloy

dijous, 14 de juny de 2018

Els deures, si són divertits, no són deures!




L’editorial Librooks ha engegat una interessant col·lecció de llibres dedicats a diversos temes d’interès per a joves lectors. Millor dit: per a lectors curiosos. Temes que responen a les preguntes més habituals que els humans de totes les edats ens hem fet diverses vegades, com ara: Per què els peixos no s’ofeguen? Per què l’art és ple de gent despullada? I dos llibres més, amb títols com: Aquest llibre pensa que ets un geni de les Mates i Aquest llibre pensa que ets científic.

Són llibres amb una voluntat d’aclarir dubtes i alguns enigmes dels coneixements més diversos, però de forma planera i divertida amb l’objectiu de satisfer la curiositat dels joves aprenents sense que tot plegat tingui cap similitud amb un plec de deures imposats sisplau per força. I és que els deures deixen de ser deures quan l’estímul és trobar respostes a aquelles qüestions que s’han plantejat des de sempre, aparentment molt simples, però de resposta dubtosa o desencertada molt sovint.

Què creus que menjaria aquest dinosaure per dinar?


Així, doncs, el primer d’aquests volums, que porta per títol: Per què els peixos no s’ofeguen?, intenta respondre a preguntes com ara: Què significa Bub-Bub? Per què els animals no es raspallen les dents? On van anar a parar els dinosaures? Per què no puc volar com un ocell? I, com aquestes, en trobarem una vintena sobre aspectes molt habituals que fan referència als animals i que sovint els humans –especialment els nois i les noies- segur que s’han plantejat en diverses ocasions i que no sempre hauran descobert les diverses i variades respostes. El llibre proposa preguntes clares i directes sobre el regne animal i explora molts aspectes que desconeixem dels animals petits i grans i tot plegat esdevé una sana i atractiva invitació a descobrir-ne els secrets i les curiositats que amaguen.

Qui va decidir munyir les vaques?


Altres títols de la col·lecció “Imagina” de l’editorial Librooks

A part d’aquest primer volum dedicat als animals, la mateixa editorial Librooks, a la seva col·lecció “Imagina” ofereix també altres títols que tracten més temes de forma semblant amb preguntes curioses, atractives i sobretot amb respostes clares i precises que satisfan la curiositat dels lectors ja sigui en el camp de la ciència, de l’art o de les Matemàtiques... Alguns dels títols són els següents:

Per què l’art és ple de gent despullada?,
de Susie Hodge, amb il·lustracions de Claire Globe.
Els artistes es fan preguntes quan creen obres d’art. I nosaltres, grans i menuts, ens fem preguntes quan les contemplem. L’art ens incita a observar i ens provoca sensacions.

Aquest llibre pensa que ets un geni de les Mates,
de Georgia Amson-Bradsham i il·lustracions de Harriet Russell.
Recull de problemes matemàtics de tota mena que no s’assemblen gens ni mica a res del que es fa a les classes de Mates de l’escola.

Aquest llibre pensa que ets científic,
amb il·lustracions de Harriet Russell.
Aquest llibre ensenya a pensar com un científic i ajudarà a entendre el món que ens envolta experimentant de manera divertida.

No necessiten mapes els animals?

Totes les respostes i explicacions, així com els comentaris sobre els diversos temes plantejats, tenen la gràcia no sols d’anar ben acompanyades d’il·lustracions riques en detalls, sinó també redactades perquè els lectors ja a partir d’edats ben tendres entenguin per què les coses són com són i quina és l’explicació més exacta a cada un dels possibles interrogants que els llibres plantegen. I és un mèrit de la col·lecció saber-ho fer amb coherència i rigor oimés quan la forma aparentment senzilla va acompanyada sempre d’una bona dosi d’amenitat i de senzillesa.

Josep Maria Aloy

dilluns, 11 de juny de 2018

“Coses aparentment intranscendents”, el Pere Calders més genuí



  
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un mestre del relat breu. Els seus contes tan aviat són plens de màgia com d’un realisme corprenedor.  D’altra banda, l’ús de la ironia, del bon humor, de la ingenuïtat, de la tendresa i, sobretot, de la intel·ligència fan que la seva obra arrossegui els lectors, també els joves lectors, a un viatge literari ple de sorpreses, a vegades absurdes, però riques en detalls i emocions.

És per tots aquests motius que l’Editorial Nòrdica ha publicat un recull de trenta d’aquests contes, il·lustrats per Agustín Comotto. El volum esdevé un bon tast de la qualitat literària de Calders i recull els contes que l’autor va escriure i publicar entre 1955 i 1984. El volum bé es pot considerar un bon homenatge a Calders i un bon regal als lectors.


"Calders era una mena de Borges mediterrani...
Era un escriptor de contes i narracions curtes
 imaginatiu i ocurrent, però sobretot una
bella persona, cordial i senzilla."
(Joan Brossa)

Procedència dels contes

Els trenta contes d’aquest recull que presentem provenen de diversos llibres de contes de Pere Calders. Els deu primers pertanyen a “Cròniques de la veritat oculta”, un llibre publicat l’any 1955; dos contes procedeixen del llibre “Invasió subtil i altres contes”, publicat durant el 1978; dos més provenen de “Tot s’aprofita”, publicat el 1981 i, finalment, els quinze últims, tots ells molt breus, pertanyen al llibre “De teves a meves” un llibre publicat l’any 1984.


 Allò que crida més l’atenció dels contes de Calders és l’habilitat i la capacitat de l’autor per inventar-se les situacions insòlites que viuen els seus protagonistes. Situacions com les que s’esdevenen, per exemple, en els contes “Història natural”, o bé en el conte “Coses aparentment intranscendents”, que dona títol al llibre. Calders descriu situacions ben peculiars, sovint fantasioses i fins i tot absurdes, però que els protagonistes entomen com si fossin normals i, per tant, ni se n’estranyen o bé se n’estranyen poc i sense cap mena de dramatisme. Al conte “L’arbre domèstic”, per exemple, explica que un dia, en llevar-se, el protagonista de la història troba un arbre plantat al menjador... un arbre de debò, ... amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre...La seva fantasia recrea situacions impossibles, i a vegades incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat més habitual.

Tot i així, els arguments es mouen dins d’una estranya normalitat i naturalitat, amb un estil net i lúcid, sense abandonar les reaccions humanes dels protagonistes que s’ho miren amb una dosi de tendresa i de resignació per greus que al lector li puguin semblar les trifulgues que s’expliquen. Fantasia, molta cordialitat i sempre una dosi de bon humor, embolcallen aquestes petites històries que el lector s’empassa sempre amb un gest de plena satisfacció i amb un decidit somriure als llavis. Aquestes són algunes de les característiques dels contes de Pere Calders, a més del surrealisme i l’habilitat per la utilització de recursos impensables que es mouen entre la realitat i la irrealitat amb naturalitat. És un plaer submergir-se en aquest món imaginari i fantasiós, ple d’enginy, d’ironia, d’observació, d’agudesa dels contes de Pere Calders... Certament en aquesta imaginació i fantasia rau, probablement, l’èxit de tots aquests contes, molts d’ells versemblants i d’altres de completament imaginaris, amb barreja de mesura i equilibri.


 I un últim aspecte que crida l’atenció, dels molts que podríem destacar, és el comportament dels personatges de la majoria d’aquests contes. Els protagonistes dels contes sovint són homes normals i corrents, persones senzilles, potser tímides, potser mediocres, que es troben davant de situacions que no poden controlar, però que accepten amb resignació malgrat que els fets que es descriuen sovint tenen color de tragèdia i on a vegades apareix la mort i la guerra... tot i que el tractament irònic que en fa l’autor dóna a les seves històries un to lleuger, satíric i poc dramàtic.


L'ordre dels factors.

Va tocar-li un entrevistador d'aquells que es volen lluir
amb preguntes impertinents: -Vós seríeu capaç
de donar la vida per una idea? -No, m'estimaria més
de trobar una idea que em salvés la vida.

(Conte breu de Pere Calders)

Josep Maria Aloy