dilluns, 18 de juny de 2018

“N’Anna i el vern”, de Miquel Rayó, un relat preciós




Aquesta és la historia de n’Anna, una nina molt especial. Parla amb els animals, amb les plantes, amb l’aigua, amb la boira… però amb paraules que no se senten. En canvi no parla amb els adults, ni amb els pares... Conten que la vella Maria, una remeiera que viu en una casa en el bosc, amb un moix mig salvatge per única companyia, va dir als seus pares, quan la hi portaren perquè la curés, que potser n’Anna, en lloc de parlar somiava… Que en el seu capet hi tenia somnis més que paraules...

“N’Anna i el vern” està basada en una història real d’una nena autista que l’autor va conèixer. Però sobretot és una història preciosa. Ja sé que un comentari que vol ser mínimament crític d’un llibre no es pot començar d’aquesta manera.  O potser sí? La capacitat o no de ser preciosa una narració és una observació probablement massa personal i subjectiva. De totes maneres si li pregunteu a un nen o nena què opina del llibre que ha llegit, molt sovint respon dient que és preciós. De fet, els grans també ho fem molt això. I és que hi ha llibres que entren pel cor i mobilitzen el lector a través de les emocions. Llibres que no són més que petites joies i que corren el risc de passar fàcilment desapercebuts dins l’allau de novetats. I “N’Anna i el vern”, de l’escriptor mallorquí Miquel Rayó, il·lustrat per Mabel Piérola i publicat per Edebé ja fa vint anys, és un llibre d’aquests. Es a dir, una petita joia i, per tant, una  “preciositat” i, per això, crec que no ha de passar desapercebut i que l’hauríem de recomanar als joves lectors. Vint anys mantenint l’emoció i l’interès és garantia que estem davant d’un clàssic i com a tal l’hem de considerar i com a tal l’hem d’homenatjar.



L’argument és ben senzill: Anna és una nena especial que no parla i no reacciona gairebé mai davant de res. Perdó, sí: davant dels animals, de les plantes, de l’aigua... i també reacciona davant d’algun personatge també un pèl especial del seu entorn. Els seus pares, impotents, no saben què fer ni on anar. Una mena de bruixa, d’aquestes que viuen al bosc i diuen que curen malalties rares, ha dit als seus pares que l’Anna no parla... però somnia. Que en el seu capet hi té somnis més que paraules... I paro per no explicar un final vibrant que l’autor ha preparat amb gust.

Anna és un personatge entranyable, dibuixat amb precisió, que creix a mesura que avança la narració i que acaba fent-se estimar pel lector. Altres personatges, per exemple don Alvaro, arriben també a fer-se estimar i a seduir-nos per la seva tendresa. L’autor té ofici i ens fa vibrar per l’emoció d’uns personatges senzills però plens; plens de sensibilitat i d’humanitat. Tot plegat amb un llenguatge a moments delicat, a moments poètic, a moments...també  preciós.



Celebrem la publicació d’aquesta petita joia. “N’Anna i el vern” és un bon exemple de Literatura, amb majúscula, d’aquella literatura de qualitat però també d’aquella literatura que mou i commou i que arriba al cor del lector. El lector ho agrairà, certament. Sobretot el lector que no sempre té l’oportunitat de poder fruir d’una història prou bonica.

Honorem els nostres clàssics, rellegim-los i assaborim-los. És tot un privilegi!

Josep Maria Aloy

dijous, 14 de juny de 2018

Els deures, si són divertits, no són deures!




L’editorial Librooks ha engegat una interessant col·lecció de llibres dedicats a diversos temes d’interès per a joves lectors. Millor dit: per a lectors curiosos. Temes que responen a les preguntes més habituals que els humans de totes les edats ens hem fet diverses vegades, com ara: Per què els peixos no s’ofeguen? Per què l’art és ple de gent despullada? I dos llibres més, amb títols com: Aquest llibre pensa que ets un geni de les Mates i Aquest llibre pensa que ets científic.

Són llibres amb una voluntat d’aclarir dubtes i alguns enigmes dels coneixements més diversos, però de forma planera i divertida amb l’objectiu de satisfer la curiositat dels joves aprenents sense que tot plegat tingui cap similitud amb un plec de deures imposats sisplau per força. I és que els deures deixen de ser deures quan l’estímul és trobar respostes a aquelles qüestions que s’han plantejat des de sempre, aparentment molt simples, però de resposta dubtosa o desencertada molt sovint.

Què creus que menjaria aquest dinosaure per dinar?


Així, doncs, el primer d’aquests volums, que porta per títol: Per què els peixos no s’ofeguen?, intenta respondre a preguntes com ara: Què significa Bub-Bub? Per què els animals no es raspallen les dents? On van anar a parar els dinosaures? Per què no puc volar com un ocell? I, com aquestes, en trobarem una vintena sobre aspectes molt habituals que fan referència als animals i que sovint els humans –especialment els nois i les noies- segur que s’han plantejat en diverses ocasions i que no sempre hauran descobert les diverses i variades respostes. El llibre proposa preguntes clares i directes sobre el regne animal i explora molts aspectes que desconeixem dels animals petits i grans i tot plegat esdevé una sana i atractiva invitació a descobrir-ne els secrets i les curiositats que amaguen.

Qui va decidir munyir les vaques?


Altres títols de la col·lecció “Imagina” de l’editorial Librooks

A part d’aquest primer volum dedicat als animals, la mateixa editorial Librooks, a la seva col·lecció “Imagina” ofereix també altres títols que tracten més temes de forma semblant amb preguntes curioses, atractives i sobretot amb respostes clares i precises que satisfan la curiositat dels lectors ja sigui en el camp de la ciència, de l’art o de les Matemàtiques... Alguns dels títols són els següents:

Per què l’art és ple de gent despullada?,
de Susie Hodge, amb il·lustracions de Claire Globe.
Els artistes es fan preguntes quan creen obres d’art. I nosaltres, grans i menuts, ens fem preguntes quan les contemplem. L’art ens incita a observar i ens provoca sensacions.

Aquest llibre pensa que ets un geni de les Mates,
de Georgia Amson-Bradsham i il·lustracions de Harriet Russell.
Recull de problemes matemàtics de tota mena que no s’assemblen gens ni mica a res del que es fa a les classes de Mates de l’escola.

Aquest llibre pensa que ets científic,
amb il·lustracions de Harriet Russell.
Aquest llibre ensenya a pensar com un científic i ajudarà a entendre el món que ens envolta experimentant de manera divertida.

No necessiten mapes els animals?

Totes les respostes i explicacions, així com els comentaris sobre els diversos temes plantejats, tenen la gràcia no sols d’anar ben acompanyades d’il·lustracions riques en detalls, sinó també redactades perquè els lectors ja a partir d’edats ben tendres entenguin per què les coses són com són i quina és l’explicació més exacta a cada un dels possibles interrogants que els llibres plantegen. I és un mèrit de la col·lecció saber-ho fer amb coherència i rigor oimés quan la forma aparentment senzilla va acompanyada sempre d’una bona dosi d’amenitat i de senzillesa.

Josep Maria Aloy

dilluns, 11 de juny de 2018

“Coses aparentment intranscendents”, el Pere Calders més genuí



  
Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) és un mestre del relat breu. Els seus contes tan aviat són plens de màgia com d’un realisme corprenedor.  D’altra banda, l’ús de la ironia, del bon humor, de la ingenuïtat, de la tendresa i, sobretot, de la intel·ligència fan que la seva obra arrossegui els lectors, també els joves lectors, a un viatge literari ple de sorpreses, a vegades absurdes, però riques en detalls i emocions.

És per tots aquests motius que l’Editorial Nòrdica ha publicat un recull de trenta d’aquests contes, il·lustrats per Agustín Comotto. El volum esdevé un bon tast de la qualitat literària de Calders i recull els contes que l’autor va escriure i publicar entre 1955 i 1984. El volum bé es pot considerar un bon homenatge a Calders i un bon regal als lectors.


"Calders era una mena de Borges mediterrani...
Era un escriptor de contes i narracions curtes
 imaginatiu i ocurrent, però sobretot una
bella persona, cordial i senzilla."
(Joan Brossa)

Procedència dels contes

Els trenta contes d’aquest recull que presentem provenen de diversos llibres de contes de Pere Calders. Els deu primers pertanyen a “Cròniques de la veritat oculta”, un llibre publicat l’any 1955; dos contes procedeixen del llibre “Invasió subtil i altres contes”, publicat durant el 1978; dos més provenen de “Tot s’aprofita”, publicat el 1981 i, finalment, els quinze últims, tots ells molt breus, pertanyen al llibre “De teves a meves” un llibre publicat l’any 1984.


 Allò que crida més l’atenció dels contes de Calders és l’habilitat i la capacitat de l’autor per inventar-se les situacions insòlites que viuen els seus protagonistes. Situacions com les que s’esdevenen, per exemple, en els contes “Història natural”, o bé en el conte “Coses aparentment intranscendents”, que dona títol al llibre. Calders descriu situacions ben peculiars, sovint fantasioses i fins i tot absurdes, però que els protagonistes entomen com si fossin normals i, per tant, ni se n’estranyen o bé se n’estranyen poc i sense cap mena de dramatisme. Al conte “L’arbre domèstic”, per exemple, explica que un dia, en llevar-se, el protagonista de la història troba un arbre plantat al menjador... un arbre de debò, ... amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre...La seva fantasia recrea situacions impossibles, i a vegades incorpora elements sobrenaturals a la quotidianitat més habitual.

Tot i així, els arguments es mouen dins d’una estranya normalitat i naturalitat, amb un estil net i lúcid, sense abandonar les reaccions humanes dels protagonistes que s’ho miren amb una dosi de tendresa i de resignació per greus que al lector li puguin semblar les trifulgues que s’expliquen. Fantasia, molta cordialitat i sempre una dosi de bon humor, embolcallen aquestes petites històries que el lector s’empassa sempre amb un gest de plena satisfacció i amb un decidit somriure als llavis. Aquestes són algunes de les característiques dels contes de Pere Calders, a més del surrealisme i l’habilitat per la utilització de recursos impensables que es mouen entre la realitat i la irrealitat amb naturalitat. És un plaer submergir-se en aquest món imaginari i fantasiós, ple d’enginy, d’ironia, d’observació, d’agudesa dels contes de Pere Calders... Certament en aquesta imaginació i fantasia rau, probablement, l’èxit de tots aquests contes, molts d’ells versemblants i d’altres de completament imaginaris, amb barreja de mesura i equilibri.


 I un últim aspecte que crida l’atenció, dels molts que podríem destacar, és el comportament dels personatges de la majoria d’aquests contes. Els protagonistes dels contes sovint són homes normals i corrents, persones senzilles, potser tímides, potser mediocres, que es troben davant de situacions que no poden controlar, però que accepten amb resignació malgrat que els fets que es descriuen sovint tenen color de tragèdia i on a vegades apareix la mort i la guerra... tot i que el tractament irònic que en fa l’autor dóna a les seves històries un to lleuger, satíric i poc dramàtic.


L'ordre dels factors.

Va tocar-li un entrevistador d'aquells que es volen lluir
amb preguntes impertinents: -Vós seríeu capaç
de donar la vida per una idea? -No, m'estimaria més
de trobar una idea que em salvés la vida.

(Conte breu de Pere Calders)

Josep Maria Aloy

dilluns, 4 de juny de 2018

“Solcs”, un excel·lent recull d’haikus de Joana Raspall




L’obra poètica de Joana Raspall es continua difonent amb noves reedicions dels seus poemes. La seva consolidada i extensa obra, especialment la destinada als nois i a les noies, permet una difusió pregona i ben diversa. “Solcs” n’és un dels últims regals destinat a tots els públics que recull una cinquantena dels seus haikus, acompanyats cada un d’ells d’una il·lustració de Conxi Rosique. A una pàgina la il·lustració i a l’altra un haiku. L’editorial que publica aquesta petita joia és Gregal.

En la “Presentació” del poemari, Imma Cauhé Raspall, filla de la poeta explicava i comentava com les dues artistes, una de la paraula i l’altra de la imatge, han unit les seves obres per fer-nos arribar, de manera concisa, la seva visió del món, cadascuna de la manera que millor sap expressar-se. “Estem davant d’una conjunció entre poemes i grafismes”, deia Imma Cauhé.

Els haikus d’aquest recull són una condensació d’uns sentiments, d’una sentència o d’uns pensaments molt ben captats i millor expressats per l’escriptora, aconseguits amb només disset síl·labes, com l’estructura dels haikus dicta, però no per breus deixen de transmetre una gran emoció o vivència, que, tal com diu l’autora, Joana Raspall, li han servit per fer del cor i del pensament paraula.

Els grafismes, a manera de solcs, són una representació d’aquests versos, convertint-los en imatges delineades, molt ben traçades, amb les quals l’artista ha sabut captar-ne l’essència. Ambdues obres han necessitat d’una grn elaboració per a poder aconseguir aquest resultat final de síntesi.

Els continguts dels poemes

Els temes d’aquests haikus són els habituals de la poesia de la Joana Raspall on predominen sobretot els sentiments i les emocions:

Si el sol no estima,
com és que pot donar-nos
tants dolls de vida?

Compartir i buscar la complicitat sincera de les persones que t’envolten i perseverar en la seva amistat és un altre dels grans objectius de tots aquests poemes:

Enllà del somni
forjarem altres vies
per retrobar-nos.

Joana Raspall tenia una gran sensibilitat per les flors, per la natura en general, pels animals, per l’univers:

El pur llenguatge
de les flors, el desxifro
només en somnis.

El boll no oblida
que un dia embolcallava
el blat blanquíssim.

Però un dels temes més atractius de Raspall són els que conformen el món de les paraules:

Cada paraula
és un batec de vida
que vol donar-se.

Apilo versos
com si fes l’escaleta
per evadir-me.

Segons Vicenç Villatoro, en un comentari a l’inici del recull, Joana Raspall va trobar en la brevetat dels haikus japonesos la forma per expressar amb precisió i delicadesa sentiments subtils, que lliguen els estat d’ànim personals i la natura. Escriu així els seus poemes de més fondària humana, que s’il·luminen amb els dibuixos essencials i estrictes de Conxi Rosique. No es pot dir més amb menys paraules i menys traços:

Núria Albertí, també a la introducció del recull, ha escrit el següent: Un plaer
per als sentits. La poesia més adulta de la Joana. Pinzellades de saviesa condensades en la forma del vers japonès per excel·lència o haiku. Actuals, profunds i memorables.

Goteigs de pluja
componen melodies
que l’abril canta...

La posta és lenta;
li pesa endur-se un dia
ple de desitjos. 

Només quan el blanc és capaç d’acollir el solc i la línia, la nostra artista els fa dialogar amb la poètica destil·lada de la Joana Raspall, és un bonic comentari del mestre i crític Francesc Vallès.




La prologuista adverteix que per al lector, a primer cop d’ull, potser aquests dibuixos a manera de solcs el desorientin o no hi vegi el significat, però quan s’interni en el sentit del poema i se submergeixi en la seva representació dibuixada, quan faci seus uns i altres aprofundint amb el que ens volen dir la paraula i la representació en el dibuix esquemàtic, hi anirà trobant el seu lligam i tota la seva màgia. És la màgia de la veterana poeta que sabia teixir amb els mots més bells els pensaments i sentiments més agradables i sincers.

Josep Maria Aloy

dilluns, 28 de maig de 2018

"L'última cuca de llum", de Pere Martí Bertran



Les cuques de llum són uns animalons molt estimats sobretot pels nens i les nenes que tenen la sort de poder-ne veure. També ho són dels poetes, dels escriptors i dels artistes. En aquest conte, una cuca de llum –l’última?-explica als joves lectors quina és la seva història. L’àlbum, molt ben editat és obra de l’escriptor Pere Martí i de l’il·lustrador Ignasi Blanch. L’acaba de publicar l’Editorial Andorra. El resultat és un magnífic regal per “adoctrinar” els més petits de la colla i una bona eina per als adults.

L’atractiu del conte es fa palès des del seu inici, fins i tot als qui en fem una ressenya, ja que ens anima a explicar-ne algun fragment, sempre és clar, sense desvelar-ne el desenllaç: “Era, doncs, una nit de Sant Llorenç, quan més estrelles fugaces cauen, que l'àvia de la cuca de llum va explicar-li la llegenda de la seva llum, el per què tenen llum, com les estrelles i, en canvi, els altres animals no: -Doncs mira, la llegenda diu que la nostra llum, petita però potent, ens ve precisament d'un conjunt d'estrelles fugaces que van caure en una nit com aquesta, en un mateix indret, i van guarnir totes les coses. (L'autor, que té molta cura amb el llenguatge, mostra el seu tarannà de mestre explicant el significat del mot "guarnir", com més endavant ho farà amb el mot “enclastar”). Així, doncs, la llum potentíssima que van desprendre les estrelles fugaces va tenir conseqüències molt diverses. Diuen que van deixar cecs una bona colla de ratolins, que des d'aleshores han de viure sota terra, en mines que ells mateixos excaven, i que es diuen talps. També diuen que les guineus, que cacen de nit, en van sortir força socarrimades, i per això des d'aleshores tenen un pelatge tan rostit, tan vermellós, tan de foc... “

“- I a nosaltres? -pregunta la cuca de llum... -A nosaltres, les cuques de llum, ens va afectar d'una manera molt especial, tant que ens va convertir en uns animals diferents i molt més originals del que érem fins aleshores. Havíem passat sempre totalment desapercebudes… Però, aquella nit de Sant Llorenç, tot va canviar. Es veu que les cuques de llum de la vall aquella nit estaven totes reunides i la pluja d'estrelles les va agafar de ple... se'ls hi van enclastar partícules de llum que ja les van acompanyar sempre més i que ens han fet tan diferents de com érem i dels altres animals.... D'aleshores ençà, la idea de llum, de lluir, es va afegir al nostre nom i per això se'ns coneix com a cuques de llum, lluernes, llumenetes i noms semblants... Però no tot van ser flors i violes, no… “. I fins aquí puc explicar…


Es tracta d’una història llaminera i seductora que té la particularitat que pot ser llegida de forma planera i assaborint sense esforç les trifulgues de les cuques de llum i la possibilitat, d’altra banda, de segones lectures o noves mirades que permetin aprofundir una mica més en els fets que es descriuen ja que estan centrats en un tema que empeny el lector a reflexionar. El conte pretén posar una mica de llum –mai millor dit- al problema dels animals en perill d’extinció, al qual l’escriptor Pere Martí ha donat diverses i variades mostres de sensibilitat. Les il·lustracions d’Ignasi Blanch hi ajuden espectacularment i hi aboquen un gran atractiu. Ara ja només cal que els lectors joves hi vegin la llum!

Josep Maria Aloy

dilluns, 14 de maig de 2018

El 9 de juliol l'escriptor Josep Vallverdú compleix 95 anys


Josep Vallverdú (Fot. Berger)

Doncs sí, ho heu llegit bé. El dia 9 de juliol el degà de la nostra literatura per a nois i noies complirà noranta-cinc anys. I encara més: als 95 anys, Vallverdú gaudeix d'una salut de ferro molt envejable i continua escrivint i publicant.

Autor de més de cent cinquanta obres, la meitat de les quals destinades al públic jove, Vallverdú ha donat mostres evidents d'una fidelitat als lectors i d'un compromís amb la llengua i el país que mereixen un reconeixement sincer de tots plegats, així com un homenatge just i entusiàstic.

Em temo però que no en sabrem prou, com no en sabem mai prou d'agrair la tasca que han fet tants escriptors i escriptores que han dedicat temps i esforç a estimular els sentiments i les emocions i a satisfer les necessitats lectores de la gent jove de casa nostra.


Em temo també que les editorials que han publicat llibres de Josep Vallverdú tampoc no es mostraran massa agraïdes des del moment que es dediquen a descatalogar molts dels seus llibres, alguns dels quals esdevinguts ja uns clàssics.

Tampoc no sé si d'aquí a quatre dies tots plegats oblidarem definitivament el seu nom i la mandra o el desinterès ens impedirà de rellegir i recomanar les seves obres davant l'excessiva invasió de novetats que ens aclapara, moltes d'elles ben poc atractives, certament i amb pobres pretensions.

No sé tampoc si els pares, els mestres, les escoles són plenament conscients de la importància de difondre els nostres clàssics i del que suposa no sols conèixer-los i saber coses d'ells sinó sobretot llegir-los, saber que hi són i tenir-los ben aprop.

(Emili Teixidor, Josep Vallverdú, Joaquim Carbó)

I podria pensar el mateix d'altres autors clàssics com Joaquim Carbó, amb una obra similar, o com l'Emili Teixidor o Sebastià Sorribas, per dir-ne només quatre. Oimés quan dels quatre dos ja no estan amb nosaltres. Autors que van escriure per a nois i noies quan ningú no ho feia perquè eren temps grisos i difícils i escriure en català no era ben vist per "l'autoritat competent".

(Sebastià Sorribas)

Necessitem mostrar-los el nostre agraïment i ells necessiten rebre'l per la seva obra, per les hores i per les pàgines que ens han dedicat a generacions senceres, per la seva complicitat, pel plaer inoblidable que molts lectors han pogut assaborir mentre els llegien.


No els oblidem. Som a temps encara de dedicar-los atenció, reconeixement i de fer-los un homenatge sincer i efectiu.

 El 9 de juliol l'escriptor Josep Vallverdú compleix 95 anys. És un bon moment perquè pugui recollir el que ha sembrat i és un bon moment per mostrar-li el nostre agraïment i el nostre afecte.

 Josep Maria Aloy

dilluns, 7 de maig de 2018

"L'arbre de les il·lusions" de Teresa Clua




Escriure un conte sobre la mort d'un ser estimat no és gens fàcil. Si la mort ha estat una mort tràgica que ha colpit tota la família, encara és més difícil explicar-la. I si es tracta de la mort d'un adolescent, els sentiments i les emocions desborden les capacitats dels humans per respondre a qualsevol pregunta.

Teresa Clua ha escrit una història tan difícil com commovedora: explicar la mort d'un fill encara ben jove i transmetre la dosi de sentiments que aquesta mort ha provocat. "L'arbre de les il·lusions" és la història dolorosa però serena que l'autora intenta explicar i explicar-se i que Thaïs Borri Bas ha il·lustrat magistralment. El conte el publica Stonberg.


        Els qui dediquem una part de la nostra activitat a comentar llibres i a recomanar-los a la gent jove no sempre estem prou preparats per recomanar un conte com aquest. La impotència ens aclapara de tal manera que difícilment podem mantenir l'equilibri necessari entre descriure la història, amb el conjunt de valors que l'acompanyen, i recomanar-ne la lectura amb la seva càrrega de dolor i d'emocions.

En aquests casos és millor que el comentarista calli i deixi que cada lector es passegi per la història al seu ritme i al ritme de les seves emocions i elabori les seves reaccions lliurement sense cap pressió ni cap condicionant. Pares i mestres farien bé d'acompanyar la lectura d'aquest "Arbre de les il·lusions" per tal d'ajudar a respondre aquells interrogants que un tema com aquest pot generar durant la lectura.


 La història és preciosa, escrita amb moltíssima sensibilitat i alhora amb una serenor extraordinària. Una serenor dolorosa però lúcida. Tal com la mateixa autora adverteix: "L'arbre de les il·lusions" no és ben bé un conte, és com un poema. Més ben dit, és un conte que vaig anar destil·lant, destil·lant, destil·lant. Quan el vaig escriure jo em sentia un pit roig que havia perdut una cosa molt important: havia perdut l'arbre de les il·lusions.

L'autora continua dient que aquest arbre no es veu, però hi és. Cadascú en té un dins seu. Està fet de tot el que estimem, de tot el que ens agrada, de tot el que ens fa il·lusió... I amb el protagonisme d'aquest pit-roig arrenca el conte. Un conte que és capaç de deixar en silenci el lector. Certament, un silenci d'aquells que sorgeixen quan una història arriba ben endins. I que als comentaristes ens és molt difícil explicar-ho amb paraules.

Josep Maria Aloy

dilluns, 30 d’abril de 2018

"Nora, la petita campanera", de Maria Carme Roca




Nora, la petita campanera, és la protagonista d'aquest conte de Publicacions de l'Abadia de Montserrat, amb text de l'escriptora Maria Carme Roca i il·lustracions de Maxi Luchini. Es tracta d'una història divertida no sols pel reguitzell d'il·lustracions rutilants i expressives que acompanyen el text sinó perquè es tracta d'una original aventura que encomana alegria i vitalitat als lectors joves a partir ja dels vuit anys.

La història, com molt bé anuncia el títol, va de campanes i la Nora n'és el personatge central, una nena que viu prop de la catedral de Barcelona i que allò que li agrada més és tocar les campanes. Es diu Honorata, com la campana de la catedral, encara que a ella tothom l'anomena Nora. El que és segur és que té molt clar que de gran voldrà ser campanera.


 El conte està construït damunt d'una història amb fons real que s'explica en una breu introducció i en un epíleg final. És, sobretot, la història de l'Honorata, una campana que fou condemnada un parell de vegades. Coses que passaven en temps antics. I és en aquest punt que arrenquen les trifulgues de la construcció de la tercera de les "Honorates" i del paper que hi va jugar la protagonista i la seva colla d'amics i companys. Fa anys, molts anys d'això i per saber què va passar, la història s'emporta els lectors cap a la meitat del segle XIX, amb una narració atractiva i explicada amb bon ritme i amb la dosi adequada de fantasia.

L'autora sap treure partit i profit d'una aventura insòlita i original que sap combinar molt bé les dosis de realisme i de ficció i permet al lector no sols conèixer un tema tan curiós sinó desenvolupar-lo amb un personatge tan vital i ple d'energia com el de la Nora. Tot plegat amb la finalitat d'arrossegar els lectors joves a un desenllaç feliç, que no comentaré, ple de la necessària complicitat de la colla d'amics i coneguts de la protagonista que no sols l'ajuden a donar la campanada sinó que participen d'una aventura, mai millor dit, de l'alçada d'un campanar. Una lectura, en definitiva, ben atractiva i estimulant.

Josep Maria Aloy



dilluns, 23 d’abril de 2018

"En Jordi i el drac", per a tots els Jordis i els dracs




 La llegenda de Sant Jordi i el drac ha provocat i provoca tantes versions, tantes mirades, tantes emocions... com el nombre d'escriptors que l'han descrit, explicat i il·lustrat al llarg de la història. La creativitat i la inventiva és exuberant i  fantàstica i els lectors joves no es podran queixar mai que, almenys en aquest tema, no se'ls hagi tingut en compte.

La versió que presento avui és la del suec Aron Dijkstra (Sneek, 1992) i porta per títol "En Jordi i el drac". El text i les il·lustracions són del mateix autor i l'àlbum és editat per Animallibres a partir de la traducció que n'ha fet Maria Rosich. Divertits diàlegs i excel·lents il·lustracions afavoreixen i proporcionen una lectura divertida i  distreta que centrarà l'atenció dels lectors joves fins al final.


L'inici del conte és més o menys el de sempre: el petit Jordi es mor de ganes de derrotar el drac Banyatrencat. A partir d'aquí la versió comença a diferenciar-se de la resta de versions existents: al drac no li ve gens de gust lluitar. I no para d'inventar-se excuses per no haver de fer-ho. Això sí, el Jordi no es rendirà així com així... i arrenca una escalada per part del noi on la seva tossuderia i la complicitat, sobretot del ferrer del poble, acabin desembocant en un desenllaç sorprenent on en Jordi en surt guanyador. O potser en surten guanyadors tots dos? Un desenllaç que no puc descobrir sense el permís d'ells, és clar.

Bon Sant Jordi!

Josep Maria Aloy



dilluns, 16 d’abril de 2018

"L'escarabat verd", de Mercè Canela, reeditada!




La recuperació i reedició d'una novel·la que en el seu moment va permetre que molts lectors joves s'emocionessin vivint una aventura i identificant-se amb el protagonista és un motiu d'alegria i de reconeixement per a tots aquells escriptors que fa trenta o quaranta anys van dedicar una part del seu temps a un dels oficis més agraïts però també més compromesos i generosos sobretot quan la situació del país no era aleshores la més estimulant i en uns moments en què el llibre infantil tot just es despertava d'un somni gris i molt llarg.

        La novel·la "L'escarabat verd", de Mercè Canela fou publicada per primera vegada l'any 1977 per Edicions de La Galera, a la reconeguda i mítica col·lecció d'Els Grumets, amb il·lustracions de Joan Andreu Vallvé. D'això fa ja quaranta anys. La novel·la va guanyar el Premi Josep Maria Folch i Torres l'any 1976. Després de ser reeditada diverses vegades, l'Editorial Animallibres l'ha recuperada i l'ha reeditada de nou respectant el text però canviant les il·lustracions que ara són obra de Laura de Castellet. Aplaudim des d'aquí l'excel·lent iniciativa d'aquesta editorial a l'hora d'apostar pels nostres clàssics.

La narració de Mercè Canela continua mantenint un atractiu important malgrat que els lectors d’ara siguin força ben diferents dels d’aleshores. Tenir la capacitat d’escriure un text que no perdi interès amb el pas del temps és un mèrit del que pocs escriptors i escriptores poden presumir. Un dels ingredients més sorprenents i destacables d’aquesta novel·la d'aventures –i en general de moltes de les novel·les d’aquesta mateixa època- és l’empenta que porten els seus protagonistes disposats a emprendre accions arriscades i a superar obstacles imprevistos i perillosos. I tot plegat amb una sana alegria que s’encomana fàcilment al lector. L’alegria i l’energia, en aquest cas, d'un noiet de dotze anys, un cartaginès capaç de navegar pels diversos ports de l'antiga Mediterrània a la recerca del pare del qual ha estat forçadament separat per dos sospitosos lladregots...  

(Portada de la 1ª edició)

La novel·la està escrita amb nervi i no perd el ritme en cap moment cosa que en facilita la lectura i fa que el lector mantingui la intriga tothora pel desenllaç. El llenguatge és precís i treballat, amb expressions riques per la seva expressivitat, per exemple quan se'ns diu com és una ciutat, com són els reflexos del mar o les naus que transporten els mariners... Però sobretot com són els personatges de la novel·la i quines són les seves principals qualitats, qualitats que els fan humans i que sobretot en el cas del noi protagonista transmeten una sèrie de valors positius i molt estimulants i que encomanen vitalitat alhora que desprenen una agradable energia, una energia capaç encara d’encomanar-se –m’agradaria creure-ho!- als lectors d’avui, és a dir: de quaranta anys després.

Josep Maria Aloy


dilluns, 9 d’abril de 2018

"Germans" una petita joia per als més petits




Rocío Bonilla (Barcelona, 1970) s'ha anat especialitzant en la confecció d'àlbums molt atractius per als lectors més petits i cada nou regal excel·leix la resta tant pel que fa a les il·lustracions, espectaculars i molt atractives, com per les idees insòlites i divertides que el conformen. Alguns dels seus àlbums han estat comentats en aquest mateix bloc.

Rocío Bonilla és autora d'obres com "Cara de pardal", el seu primer àlbum en solitari, publicat també a Animallibres, on també ha publicat "La muntanya de llibres més alta del món", "De quin color és un petó?", "Els fantasmes no truquen a la porta" (amb l'escriptora Eulàlia Canal), "Max i els superherois" (amb Oriol Malet) i "Juguem?" (amb Ilan Brenman). Tots ells han esdevingut petites joies capaces d'arrencar sempre un somriure franc i ben espontani als petits lectors.

L'últim producte de la seva prolífica creativitat és un divertiment basat en el fet de conviure amb un germà o germana i, per tant, de ser dos a casa, un fet molt habitual en les famílies d'avui. Així, doncs, "Germans", amb text i il·lustracions de la mateixa Bonilla, i publicat per Animallibres, presenta el pitjor i el millor d'aquesta convivència.

L'àlbum té la particularitat que es llegeix tant pel davant com també pel darrere. Pel davant és quan parla la germana i descriu el seu germà com un mico amb els pitjors defectes... però finalment reconeix que tenir un germà i ser dos a casa no és pas del tot dolent perquè també té els seus avantatges.



Per l'altra cara de l'àlbum trobem que és el germà qui parla i, és clar, té també els seus motius per criticar la germana a qui compara amb un rinoceront, però igualment reconeix també de tant en tant que tenir una germana no és pas tan dolent.

Això sí, els dos estan d'acord i coincideixen plenament que si ser dos no sempre és fàcil ni sempre és difícil del tot, ser tres seria una cosa realment impossible i difícil de suportar.

Es tracta d'un àlbum divertit que permet ser mirat i admirat per tota la família, per comentar-lo tots junts i, és clar, per divertir-se i riure grans i petits alhora amb una total complicitat.

Josep Maria Aloy

dimarts, 3 d’abril de 2018

El cavaller Sant Jordi, en rodolins, de Pere Martí i Bertran




"Per a tots els qui estimen la diada de Sant Jordi i cada any la celebren d'una manera molt especial". Aquesta és la dedicatòria amb què l'autor d'aquest àlbum, Pere Martí i Bertran, inicia el seu relat sobre una de les històries més explicades, més escoltades i més versionades de la literatura per a nois i noies de casa nostra.

"El cavaller Sant Jordi", il·lustrat amb espectaculars dibuixos de Lluís Masachs i publicat per Barcanova és una nova mirada a la coneguda llegenda del drac que sucumbeix sota la llança del cavaller, l'escena sangonosa més emocionant i esperada per als lectors més joves que respiraran tranquils davant la victòria del Cavaller de la mateixa manera que ho farà la princesa.

Que sigui escrita amb rodolins senzills i ben entenedors no vol dir que la història no contingui un cert nivell de contundència. Així és com Pere Martí descriu l'escena principal:

Sant Jordi amb espasa i llança,
ben decidit que s'hi atansa.

El drac, mig estabornit,
deixa descobert el pit.

El cavaller no s'ho pensa:
li clava la llança immensa.

El drac deixa anar un gran crit
i es remou molt mal ferit.

Ben clavada fins al cor,
tots veuen que el drac es mor.

Li surt un gran doll de sang,
que deixa mig xop el sant.

La història, però, ben coneguda i reconeguda per al lector, sempre acaba bé i l'autor ho vol deixar ben clar:

"Princesa, no tingueu por,
sóc el vostre salvador."

Ella comença a dansar;
diu que s'ha de celebrar.

Abraça el sant, decidida,
i el besa ben entendrida.

Sant Jordi, força vermell,
l'hi torna, n'hi fa un parell.

...

Al cap de poques setmanes,
ja repiquen les campanes...


  
És difícil saber per què una història tan senzilla arriba a provocar tantes versions, tantes mirades i tantes emocions... per què tants escriptors li han dedicat i li continuen dedicant tanta atenció... Poc importa als lectors més joves saber la resposta... I fan bé. Allò que realment els entusiasma és deixar-se seduir per la màgia d'una història tan senzilla i atractiva.


I vet aquí, s'ha acabat,
aquest conte ben rimat.


Josep Maria Aloy


diumenge, 25 de març de 2018

No hi ha lectura si no hi ha llibertat!






Aquest Bloc romandrà tancat
uns dies
per solidaritat
amb els presos polítics
i els polítics exiliats

I contra la persecució
de les idees


No hi ha lectura
si no hi ha llibertat!

dilluns, 19 de març de 2018

"L'amor i la lectura", un llibre estimulant per als no lectors




Només obtens alguna cosa dels llibres si ets capaç
de posar alguna cosa teva en el que estàs llegint.
(Sándor Márai)

Jordi, de quaranta-un anys, a qui no agrada gens llegir, és el protagonista d'aquesta breu història a favor de la lectura. Quan per Sant Jordi li regalen un llibre, arrufa el nas i el retorna a la llibreria. Però la llibretera, gran convençuda que llegir és una font de plaer,  mostrarà les seves millors arts i recursos per convèncer el protagonista dels avantatges d'una activitat tan atractiva i estimulant.

Fomentar la lectura i encomanar el virus lector no és una tasca gens fàcil. Els qui hem dedicat temps a aquesta feina ho sabem. Com ho sap l'Anna, la llibretera d'aquesta història, i com ho sap Sílvia Tarragó, l'autora del llibre "L'amor i la lectura", que va ser també llibretera durant anys i sap el pa que s'hi dona. L'editorial Comanegra és qui ha apostat pel llibre, que es presenta precisament aquesta setmana, i que ve a ser, com diu el subtítol, "una faula de Sant Jordi" i té aquell gust saborós de seduir els lectors indecisos i d'encoratjar-los a afrontar la lectura com un tresor enriquidor que convida a créixer.

No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre
(Edmund Wilson)
Les recomanacions de la llibretera

Anna, la llibretera, quan el protagonista li retorna el llibre que li han regalat, el rep no sols amb el màxim interès sinó també amb la plena confiança que es tracta d'un lector potencial i, per tant, el situa al seu mateix nivell d'interessos culturals. Això, d'entrada, afalaga en Jordi i afalagaria qualsevol no lector.

A partir d'aquí comença un petit llistat de recomanacions que la llibretera fa al Jordi. La primera, una obra inqüestionable: "El petit príncep" que el Jordi primer rebutja per considerar-lo un llibre infantil, i per això el vol retornar, però que l'Anna sap que, un cop llegit i el comentin, l'home s'adonarà de les virtuts del llibre, de la sensibilitat de l'autor, de la senzillesa del petit personatge així com de la reacció de la guineu davant de conceptes com el de l'amistat... i el Jordi es trobarà submergit en un relat ple de sensibilitat que acabarà per captivar-lo. I així s'esdevingué.

I seguirà una segona recomanació: un llibre, li diu la llibretera, que considero que hauria de llegir tothom i que és tan àgil i reflexiu com el que t'has llegit: "El cavaller de l'armadura rovellada". El va escriure Robert Fischer, un autor que va començar escrivint guions per a còmics com Groucho Marx i Bob Hope...En Jordi ja no va arrufar el nas i se'l va endur, prometent que li donaria la seva opinió. Una opinió igualment molt favorable.

La llibretera li recomana un tercer llibre: "Joan Salvador Gavina" de Richard Bach, escrit l'any 1970. Tot un clàssic, també. En Jordi va submergir-se tota la tarda en la història d'una gavina que perseguia un somni. I es va identificar amb aquella gavina que es resistia a fer el mateix que les seves companyes, cosa que li acabava costant l'exili lluny del seu estol. A en Jordi no li va costar gens entendre que l'aventura de l'au era una invitació a deixar anar llast per posar rumb al veritable anhel del cor. "No creguis el que els ulls et diuen", començava dient la frase que més el va colpir. "Només mostren limitacions. Mira amb el teu enteniment, descobreix el que ja saps i trobaràs la manera de volar".

El temps per llegir, com el temps per estimar,
dilata el temps de viure.
(Daniel Pennac)

La lectura entrava amb força en la vida del Jordi per enriquir-la: mai abans havia tingut pensaments relacionats amb aquest hàbit. Ni mai s'havia aturat a contemplar el món sota aquells nous paràmetres.  En canvi, ara podia sentir-se tan astorat com el petit príncep, tan perdut com el cavaller de l'armadura rovellada i tan fora de lloc com la gavina. Aquelles lectures eixamplaven la seva visió del món i li proporcionaven una nova perspectiva que li permetia veure's també a si mateix. Tot d'una, es va adonar que havia trobat el seu tresor: la capacitat de pensar i sentir les infinites realitats que contenia la lectura per créixer amb elles.

I la llibretera li fa una recomanació especial: -Aquest cop la meva recomanació és que el triïs tu. Que et passegis entre les taules, que remenis pels prestatges i que n'escullis un, sense prejudicis ni complexos, sobretot sense complexos. Deixa't seduir pel que et diuen els llibres. En Jordi accepta la proposta, recorre uns prestatges, agafa un llibre, en llegeix la contraportada i l'ensenya a l'Anna. Aquesta somriu perquè és un llibre recomanable: "Siddhartha". Li comenta que és de Hermann Hesse, escrit als anys vint i està inspirat en la vida de Buda i en els seus ensenyaments. Tracta sobre les vivències d'un noi hindú que busca la saviesa. Estic segura que t'encantarà.

I no esmentaré la resta de recomanacions que l'Anna fa al Jordi. El mateix lector ja les anirà descobrint. L'Anna havia sabut brandar la seva passió pels llibres. La seva subtil vehemència, forjada d'empatia i comprensió, havia estat la que finalment havia guanyat la batalla contra el monstre de la desafecció lectora i havia fet possible aquell Sant Jordi d'ara, tan diferent. Havia passat gairebé un any i en tot aquell temps havien canviat moltes coses. Perquè la seva visió s'havia modificat. En Jordi va adonar-se que l'Anna havia estat per a ell com aquell pou que apareix al final d'"El petit príncep". "El que embelleix el desert és que amaga un pou en alguna banda", va recordar, evocant la seva primera lectura. I, per primer cop, va sentir-se feliç d'haver estat àrid i buit una vegada. La troballa havia valgut la pena.

En Jordi, de quaranta-un anys, a qui no agradava llegir, es va enamorar dels llibres i juraria que també de la llibretera. Però aquesta ja és una altra història.

La literatura no és altra cosa que un somni dirigit.
(Jorge Luís Borges)

Josep Maria Aloy