dilluns, 26 de maig del 2014

Ot el bruixot es jubila


Doncs sí: el personatge Ot el bruixot, peculiar i estrambòtic, una mena de bruixot medieval amb vestit negre, capa i barret, nas de patata i bigoti de raspall, creat per l'il.lustrador ninotaire Picanyol (Lluís M. Picanyol, Moià, 1948), es jubila definitivament. Cavall Fort, que va publicar-ne les dues primeres tires el desembre de 1971, publica, ara, en l'exemplar d'aquest mes de maig, les dues últimes. Més de quaranta-dos anys i més de mil cinc-centes tires.
       Qui en va donar la notícia de tot plegat fou una de les filles d'en Picanyol, en una carta que va enviar a la revista Cavall Fort, on entre altres coses s'hi pot llegir: "L’Ot, el bruixot ha treballat, juntament amb el seu creador Picanyol, durant més de quaranta-dos anys. Les seves historietes han estat sempre plenes d’humor, optimisme, creativitat, màgia... Tot això és el que ha fet que sempre se’ns dibuixi un somriure als llavis quan veiem l’Ot. Aquest personatge, de vegades intel·ligent, de vegades burleta i, en general, una mica trapella, sempre ha intentat arreglar el món d’una manera innocent i solidària. L’Ot ha arribat al final del seu camí. Ell es jubila jove, però el seu creador ja en té seixanta-sis i, després d’inventar i dibuixar més de 1.500 tires per a la revista Cavall Fort, ha decidit posar punt i final. No és que deixi de treballar encara, però sí que es comença a jubilar. Com a filla seva he de dir que ja li toca... L’Ot, el bruixot és com un germà més per a nosaltres. Un germà imaginari que d’alguna manera conviu amb la nostra família. Li estem agraïts per tots aquests anys entre nosaltres i el continuarem portant sempre dins el cor. 
L'Ot ha tingut sempre aquell poder de seducció que ha fet que molts dels lectors de Cavall Fort obrin la revista a la recerca de les seves tires màgiques. L'escriptor Joaquim Carbó, per la seva condició de ser el col·laborador més antic de la revista, recorda "l'impacte que l'Ot ens va produir a partir de les primeres tires que hi va publicar (desembre 1971). I l'interès, també, tant per part dels lectors, com dels redactors, de buscar de seguida la seva pàgina per llegir aquelles tires sense sense paraules, més plenes de contingut del que ofereixen moltes vegades densos pans de lletra ben atapeïda."
El miracle del somriure

(Volum especial d'homenatge de l'Editorial Pirene 
a l'Ot el bruixot amb motiu del seu vintè aniversari l'any 1991)
  
Ot el bruixot ha estat sense dubte un dels grans personatges de Cavall Fort. Però la seva popularitat va ser també recollida en altres publicacions. Per exemple: amb motiu del seu vintè aniversari, l'editorial Pirene, creada per Francesc Boada, va editar un volum especial per tal de commemorar l'efemèride i que recull més de tres-centes tires del bruixot. A les primeres pàgines d'aquest singular volum, els de Pirene hi reproduïen les felicitacions d'una trentena de col.legues d'en Picanyol i, òbviament, de l'Ot, des de la doctora Teresa Duran, que li desitjava que no se li rovellés la màgia, passant per Albert Jané que es preguntava "qui dels dos era més bruixot: alguns afirmen que l'Ot, els altres, en Picanyol" i acabant per Josep Vallverdú que, amb fina ironia, es preguntava com s'ho podria fer "per ser una mica, només una mica, com l'Ot el bruixot". Felicitacions i paraules emotives entre les quals també les del Seminari de Bibliografia de l'Associació de Mestres "Rosa Sensat": "Vint anys aconseguint el miracle del somriure, en una àmplia constel.lació de lectors. En acabar una tira un se sent una mica més feliç... i més bo."

L'èxit d'un personatge com l'Ot és que vint-i-dos anys després d'aquell vintè aniversari, els lectors continuen dient i pensant el mateix. Tots troben que un cop "llegida" qualsevol tira se senten més plens i passen pàgina amb un somriure innocent i divertit.

Un reconeixement com cal

L'escriptor Carles Riera va escriure: "Ot ens captiva globalment pel seu esperit humanístic, per la seva consciència de llibertat, per la gratuïtat amb què actua sempre i, en definitiva, pel seu pragmatisme -quan toca de ser pragmàtic, només quan toca".

(Tira inèdita que Picanyol ens va regalar
als qui confegíem el suplement "Idees" del
diari Regió-7, l'any 1991)

Pel vintè aniversari de l'Ot, des del suplement "Idees" del diari "Regió-7" (2.06.1991) insinuàvem a l'Ajuntament de Moià que potser caldria aixecar un monument dedicat a l'Ot al mig del poble, monument que es va inaugurar molt poc temps després. Ara ens atrevim a demanar que seria bo i just retre un doble homnatge de tot el país a aquest humil personatge i al seu autor. L'optimisme de l'Ot ens hauria d'estimular a tots a reconèixer la sana creativitat del seu autor. Estem convençuts que l'Ot seria el primer de voler homenatjar el seu amo. En tindria prou amb un simple "Plop!" dels seus. Picanyol s'ha fet un lloc d'honor entre els ninotaires del país. Per molts anys!

 























Entre les dues primeres tires (a dalt) publicades a Cavall Fort el desembre de 1971 i les dues últimes (al costat) publicades a la revista d'aquest mes de maig, han transcorregut més de 42 anys i sumen un total de més de mil cinc-centes. Bona feina, mestre Picanyol!







Josep Maria Aloy 

dilluns, 19 de maig del 2014

Salvador Perarnau, un poeta que cal recuperar



Salvador Perarnau va creure per damunt de tot
que la poesia és un joc, el joc d'aprendre
que les paraules estimulen el pensament
i esperonen la imaginació.

Salvador Perarnau i Canal va néixer a Súria (Bages) al barri Fusteret el 13 de desembre de 1895. Ingressà al seminari de Vic als 10 anys, però en va sortir per la necessitat de treballar. Als 23 anys, va anar a viure i a treballar a Barcelona, on connectà amb els diversos ambients literaris.

Va participar en molts certàmens literaris i en els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1929 va guanyar l’Englantina amb el poema “L’hereu de les muntanyes”. En els de 1935 va obtenir la Flor Natural amb “Mimosa, flor de febrer”. Durant la República fou funcionari de la Generalitat de Catalunya i, acabada la Guerra Civil, s’hagué d’exiliar a França. Va retornar a Catalunya l’any 1948 i va treballar com a professor de francès, de llatí i de grec. En els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a París l’any 1965, fou premiat amb la Viola d’Or amb el poema “Oració” i, per tant, fou proclamat Mestre en Gai saber. A partir d’aleshores va viure a la seva vila nadiua on va morir a l’edat de 75 anys, el 10 de gener de 1971.

Perarnau fou un excel·lent poeta líric però es va distingir sobretot com a autor de poemes per a infants: a part del llibre El senyor Pèsol i altres plantes, escrit durant el fatídic any 1937, també és autor dels llibres: Cuques de llum (1930), Infants i fruites (1930), Ales humanes (1938) i Plantes i cuques de llum (1966). També va publicar els llibres de poesia per a adults, infinitat de contes, semblances de personatges i va col·laborar en diferents revistes de l’època. En Caps de brot, recollí en un sol volum la seva obra lírica més important, abans dispersa.

(Volum publicat per Angle Editorial el 1995, any
del centenari del naixement del poeta)

Si obrim el llibre de poemes El Senyor Pèsol i altres plantes i triem una plana a l'atzar no ens ha de sorprendre de trobar-hi uns versos com aquests:

Les tomaques al sol, pengim-penjam,
maduren fent un ram,
verdes, vermelles, virolades,
i, dintre, tenen les llavors apinyades
i un tou de carn i sang.

O bé, aquests:

       A l'hort li diuen senyora Carxofa
       perquè s'aixampla tant que hom se'n fa creus,
       i la forma folgada de la seva tofa
       és com una faldilla fins als peus.

Són, tan sols, uns fragments de dos dels vint poemes recollits en el llibre. Els altres divuit poemes es refereixen a tota la resta –o gairebé–, dels productes cultivats als horts de casa nostra. Davant d'una societat tan carregada de conflictes i d'un món tan atribolat com el que va viure Salvador Perarnau, no deixa de ser tota una lliçó que el poeta es dediqui a escriure sobre cols, bledes i tomàquets.

Junceda fou l'il.lustrador d'aquest llibre de Salvador Perarnau

¿Vol ser una resposta més aviat humorística dirigida als lectors joves, contra tanta incertesa i pretensió humanes? ¿O bé vol ser una lliçó d'humilitat i de senzillesa dedicant l'atenció a uns productes tan elementals i bàsics com són els de l'hort? És probable que hi hagi una mica de les dues coses. I, probablement, també, moltes ganes de fer l’ullet al lector, perquè és fàcil de creure que un dels principals motius d'aquesta actitud del poeta és la seva predilecció pels nens i nenes i el seu afany d'ajudar a educar-los. I si les grans reflexions i estratègies dels homes sembla que no acaben de servir per a donar una resposta als seus problemes, ¿per què no utilitzar els petits poemes dedicats al senyor pèsol i a les altres plantes?

Salvador Perarnau utilitza els seus poemes per ensenyar i presentar uns valors i unes actituds als infants, potser perquè encara són a temps d'acceptar-los com a tals i fer-se'ls seus. El nostre poeta podia ben creure que si amb els grans ja havia fet tard, no era així amb els petits i, a la manera de les faules de Lafontaine, pretén educar-los utilitzant, per exemple, un recurs tan fàcil i efectiu com la comparació. Així, parlant del cigró, escriu:

       Ningú no sap la meravella
       que té dintre la tavella
       fins que surt el gra brillant.
       Ningú no sap què duu l'infant
       dins la vida que l'espera.

Perarnau aprofita, però, també, per fer una crítica molt directa a la humanitat, quan, per exemple, tot parlant dels alls, diu:

       La vostra unió de grans
       és d'una excel·lència rara:
       vosaltres ja sou germans
       i la humanitat no encara.

Però el poeta de Súria, tot i el didactisme que professa, no abusa del to moralitzant i moltes virtuts les presenta amb gràcia i amb un encertat humor. Aquest és un diàleg, per exemple, entre el rave i l'enciam:

       (Parla el rave):
       Jo en canvi, mira quin color més fort!
       Tot això és sang que esclata.”
       I l'enciam digué: “Essent del mateix hort,
       morirem amanits a la mateixa plata.”
       I el rave, avergonyit del riure aquell,
       cada dia es tornava més vermell.

Aquest llibre, publicat el 1937, no és -ja ho he dit- el primer, ja que Salvador Perarnau l'any 1930 ja havia publicat Cuques de llum, un llibre també emblemàtic. Aquest poemari, tal com indica el títol, "ve a ser una desfilada viva de les bestioles de Nostre Senyor", com diu el pròleg d'aquella primera edició. Cada una de les bestioles "hi passa amb el seu posat, amb el seu vestit; fa el seu saltiró o la seva voladeta".

Salvador Perarnau va creure en el gènere poètic com a eina d'una forta potencialitat formativa. Però ens enganyaríem si ens quedéssim només amb això. El nostre poeta va creure per damunt de tot que la poesia és un joc, el joc d'aprendre que les paraules estimulen el pensament i esperonen la imaginació. L'obra d'aquest poeta es manté fresca com el primer dia per la seva senzillesa, simpatia i vivor. I és per això que penso que és un poeta que cal reivindicar començant per recuperar la seva obra.

Josep Maria Aloy


dilluns, 12 de maig del 2014

"La Balada del funicular miner" una novel.la intensa de Pau Joan Hernàndez



Un petit poble rural, un funicular miner en desús, una bèstia salvatge en llibertat i uns personatges ben peculiars són els principals elements amb els quals l'autor ordirà un bon grapat d'intrigues que, explicades amb un ritme creixent, tens i sostingut, conduiran cap a un desenllaç frenètic i contundent.

La novel.la, publicada per Cruïlla, va guanyar el Premi Gran Angular l'any passat i, fa pocs dies, mentre estava enllestint aquest comentari, ha rebut també el Premi Crítica Serra d'Or 2013, dues mencions doncs que vénen a ratificar les bones impressions amb què el text ha sabut seduir lectors i crítics.

Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), expert escriptor, amb una obra notable, sap com ha de presentar els fets i com els ha de desenvolupar i això, en aquesta novel.la, és una de les principals virtuts a destacar. L'autor, un cop presentats els fets i els personatges, es disposa a anar-los recreant i desenvolupant pausadament i "de puntetes" com diu molt bé el crític Pep Molist en una seva ressenya.

I en aquest anar de puntetes, però sense perdre pistonada, és on el lector -i el lector jove encara més- s'ho passa bé ja que el misteri i la intriga generada des d'un principi no sols el va arrossegant i va estimulant la seva curiositat sinó que, a més, va enriquint la narració amb noves i contínues informacions i noves reaccions dels personatges -algunes volgudament estrambòtiques- però sense avançar conclusions fins ben bé al final, en un desenllaç controlat i impecable, que clou la història sense deixar cap porta oberta i donant per acabada i ben tancada l'obra.

Diversos són els aspectes a remarcar. En primer lloc, com ja he dit, uns personatges ben diversos i molt ben definits entre els quals la nova professora de matemàtiques, d'un passat gris i desconegut, crida l'atenció no sols per la seva discapacitat física sinó per la seva força a l'hora d'enfrontar-se al seu problema particular i als problemes dels seus alumnes i de la gent del petit poble on s'ha integrat des de l'inici de la novel.la. Però hi altres personatges ben estimulants, literàriament parlant, com la vella bruixa trementinaire, una excel.lent troballa, o la Mei, l'adolescent vestida i pentinada de manera molt peculiar, enamoradissa i enigmàtica. També el veterinari Isaïes, sempre actiu i ben disposat a treballar a favor dels animals... Tots ells tan diferents i alhora ben motivats a unir esforços per buscar les solucions necessàries a l'hora de resoldre els misteris que han sembrat la por al poble durant un bon espai de temps.

I pel que fa als temes, ja us ho podeu imaginar: des de la discapacitat física al valor d'afrontar una nova etapa de la vida; des del desconcert de dos joves enamorats a la seva reacció generosa i d'extrema complicitat; des del record cap a la gent que ho va tenir difícil treballant en una mina fins a la solidaritat davant el perill de ser atacat per una fera salvatge que destrueix tot el que pot... I sempre amb una vibrant descripció del paisatge, del bosc, de la gent, del poble... i amb l'omnipresència de determinats objectes entre els quals el funicular miner com a font de records inoblidables d'una memòria històrica col.lectiva que s'esmuny inexorablement al ritme d'una tendra balada.


Josep Maria Aloy

dilluns, 5 de maig del 2014

"La nena que només es va poder endur una cosa", d'Eulàlia Canal i Valentí Gubianas



Eulàlia Canal i Valentí Gubianas donen vida a una història plena de tendresa que és alhora un cant a la màgia de llegir, escriure i explicar contes. Canal-Gubianas, un tàndem perfecte que ha donat com a resultat una petita i saborosa perla literària

"La nena que només es va poder endur una cosa" (Animallibres, 2014) explica que quan el mestre, en Juli, demana a la classe com es resol el problema de matemàtiques que els proposa, la Lena li respon que ella sí que en té un de gros, de problema: un problema que m'ocupa tot el cervell i no m'hi caben els altres. El problema és que la seva àvia farà cent anys i no sap què li pot regalar... L'espiral d'idees que li aporten els companys de la classe és difícil d'aturar... és com si hagués destapat una ampolla de cava. Però la Lena vol una cosa que emocioni la meva àvia , que la faci feliç. Els seus companys de classe, i també en Juli, el mestre, estan disposats a oferir-li un bon grapat de propostes. Entre tots trobaran una solució molt original al seu neguit.

... i de sobte els interrogants dels seus cabells es van desfer
i van caure suaus com fulles de tardor damunt l'orella...

No desvetllaré més coses per no trencar la màgia d'una història presentada amb molta sensibilitat i que cal llegir d'una tirada. Vull destacar-ne alguns detalls que, com a lector, m'han captivat: d'una banda, els comentaris que els nens de la classe dirigeixen a la Lena ja que donen per escriure'n molts, de contes, i potser fins i tot algun text de filosofia... Algunes respostes són tan excepcionals com espontànies i naturals.

... em llegia contes abans d'acotxar-me. La seva veu era com un
núvol de sucre, s'escampava entre els llençols i el coixí, i es quedava amb mi.

Altres detalls destacables tenen com a protagonista el mestre, per exemple, el fet que, quan demana alguna cosa a un alumne, li mira els ulls... o bé la fórmula que utilitza per fer silenci a la classe, o l'habilitat d'intuir que la Lena té un problema només mirant-li com té els cabells... També és d'una sensibilitat extrema la seva actitud quan els diu que avui ja no resoldran el problema de matemàtiques primer perquè s'ha fet tard i, segon, perquè ... avui ens hem ocupat d'un problema molt més important.

Les il.lustracions són obra de Valentí Gubianas, un excel.lent creador d'imatges susceptibles totes de despertar emocions intenses al lector jove i al no tan jove. Il.lustracions vives i acolorides per ambientar la quotidianitat de la petita protagonista i unes altres de ben fosques i grisoses per dibuixar el trist passat de l'àvia de la protagonista.

I és que la Lena tornava a rumiar. Què rumiava ara?

Si Eulàlia Canal utilitza recursos literaris atractius, Valentí Gubianas mostra uns recursos plàstics molt eloqüents. Així, tant podem trobar-hi descripcions molt belles en textos molt originals, com il.lustracions molt significatives que hi aporten una mirada complementària de gran interès... Text i dibuix han sabut fusionar-se oferint un producte de qualitat que honora la literatura per a gent jove, sovint menystinguda i, més sovint encara, poc valorada.

No és fàcil una complicitat tan gran entre dos creadors -el del text i el de les il.lustracions. Un tàndem creatiu que ha treballat amb una gran professionalitat i que ha donat com a resultat de tot aquest esforç una perla literària tan completa i tan ben acabada com feia temps que jo no veia ni llegia. Un regal que valdria la pena fer arribar a la mainada tant sí com no. Una petita joia de la literatura per a nois i noies que mereix ser coneguda, assaborida i disfrutada plenament.


Josep Maria Aloy