dilluns, 30 d’octubre del 2017

"La Marie va de visita"... al recinte modernista de Sant Pau



La Marie ensopega i pren mal... Aquest és el punt de partida d'una història que acompanyarà el lector en la visita al Recinte Modernista de Sant Pau, testimoni d'un dels hospitals més antics d'Europa. "La Marie va de visita", d'Antoni Conejo i Elena Fierli, amb il·lustracions de Sílvia Cabestany, ha estat publicat per l'editorial Fil d'Aram.

Segons explica Carles Mancho, a la introducció  "... ben poques ciutats al món poden vantar-se de conservar els documents i els edificis del seu hospital des del 1401. El llibre pretén donar a conèixer la història i les interioritats d'una entitat tan memorable però alhora potser poc coneguda.

L'objectiu de la publicació és molt simple -segons Carles Mancho: "si no creem eines per a que els infants de Barcelona descobreixin la pròpia ciutat, en el futur no cal que ens planyem pel fet que no se l'estimen".


Un conte-guia o una guia explicada com un conte

Així, doncs, el lector, especialment el lector jove, seguirà d'aprop l'experiència de la Marie, que acaba de caure perquè badava i és atesa al mateix Hospital de Sant Pau. El metge li diu que no ha estat res i la nena, aprofitant aquesta visita forçada per la caiguda, es converteix en la protagonista d'una visita guiada que li permet conèixer les diverses parts que conformen l'Hospital. La curiositat de la nena -estimulada pel seu pare- l'anima a recórrer l'edifici i descobrir així els racons i les dependències de les diverses plantes del centre hospitalari.

La descoberta va acompanyada de diversos jocs com les típiques sopes de lletres, com també la creació d'un mosaic, o bé la descoberta de paraules amagades o la construcció d'un paviment a base de dibuixar rajoles de paper o de buscar receptes per a fer remeis amb plantes o bé identificar animals i flors que figuren en el recinte. Tot plegat acompanyat de resums de la història de l'Hospital i del seu desenvolupament i creixement. 

Es tracta d'un bonic àlbum, dens i didàctic, que sap alternar les petites lliçons d'història amb dades més tècniques sobre l'arquitectura de l'edifici i amb l'afegitó d'un reguitzell de jocs que arrosseguen la complicitat dels lectors a base de convidar-los a participar en les propostes lúdiques, seguint les activitats que aniran reclamant la seva participació tant des del punt de vista individual com col·lectiu. Una idea original que podria ampliar-se en altres possibles monuments de la ciutat amb l'objectiu d'anar-los donant a conèixer. Un bon exemple a seguir, certament.


Josep Maria Aloy

dilluns, 23 d’octubre del 2017

"Escola de fantasia", de l'entranyable Gianni Rodari


"Un nen utilitza el món molt lliurement
per als seus objectius de nen i, per tant,
cal no atribuir-li les intencions ni els
interessos dels adults". (Gianni Rodari)

L'editorial Blackie Books acaba d'editar el llibre de Gianni Rodari "Escola de fantasia" just quan l'autor avui hauria complert 97 anys. L'obra, traduïda de l'italià per Bel Oblid, porta un subtítol que diu "Reflexions sobre educació per a mestres, pares i nens".

Segons una nota introductòria, aquest llibre recull articles i assajos publicats per Gianni Rodari a la premsa italiana entre els anys 1966 i 1980. Atès l'entorn social en què van ser publicats, alguns anacronismes i localismes en feien més feixuga la lectura. Hem llimat alguns detalls, sempre des del respecte que ens inspira un autor que representa com ningú l'esperit de Blackie Books.

"Cal no abusar mai de la nostra superioritat
d'adults per imposar-los les nostres idees,
les nostres actituds o, diguem-ne pel seu
nom, les nostres passions." (Gianni Rodari)

       Gianni Rodari va néixer al Piemont italià el 23 d'octubre de 1920 i va morir el 14 de desembre de 1980 a Roma... Avui hauria complert, doncs, noranta-set anys. Va ser escriptor, periodista i pedagog i la seva obra  es va construir amb idees innovadores que giraven entorn de la creativitat, la imaginació i la fantasia. Rodari sabia que la creativitat pot aprendre's i fins i tot ensenyar-se, i que la imaginació ha d'ocupar un lloc a l'educació. La seva obra va tenir un gran impacte a Catalunya i va ser traduïda immediatament sobretot durant la dècada dels vuitanta. Diverses editorials, com La Galera o Aliorna i diversos traductors com Teresa Duran van fer un esforç perquè aquesta obra fos coneguda. en els seus dos vessants: les seves novel·les i contes, per una banda, on figuren textos memorables com "Contes per telèfon" i la seva obra destinada als mestres i dedicada a la pràctica de la fantasia a les aules amb la seva excel·lent "Gramàtica de la fantasia", llibre que ha esdevingut un clàssic de la literatura pedagògica destinada, segons Rodari "a qui creu en la necessitat que la imaginació tingui el seu lloc dins de l'educació; a qui té fe en la creativitat infantil; a qui sap el valor alliberador de la paraula".

"Sempre hi ha un nen que et pregunta:
-Com s'inventen les històries?,
i es mereix una resposta honesta".
(Gianni Rodari)

En aquest mateix blog hem parlat en alguna ocasió sobre aquest autor i la seva obra. Podeu trobar-la aquí. El llibre que presentem avui, "Escola de fantasia" conté una sèrie de reflexions sobre educació. Són textos que recullen xerrades i conferències, així com articles que Rodari publicava durant els anys setanta i que, destinats als mestres i als pares, mantenen encara tota la seva plenitud i actualitat.

"A la Gramàtica de la fantasia
s'hi parla d'algunes maneres d'inventar
contes per a infants i d'ajudar als infants
a inventar-se tots sols les pròpies històries."
(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia" està dividida en tres apartats: Ensenyar a aprendre, Aprendre a ensenyar i Imaginar. Els temes d'aquests tres apartats són variadíssims i giren a l'entorn de com introduir la fantasia a les aules a base d'un conjunt d'idees senzilles que pretenen ajudar els alumnes a construir la seva personalitat a base de ser imaginatius i sobretot creatius. El seu autor, de manera planera i didàctica, tan aviat parla de com han de ser les relacions dels mestres amb els alumnes com les relacions dels pares amb l'escola. Fins i tot dedica un capítol a enumerar les seves conegudes Nou maneres d'ensenyar els nens a odiar la lectura.


"No és veritat que els joves no volen estudiar.
No volen estudiar com hem estudiat nosaltres."
(Gianni Rodari)

"Escola de fantasia" és un banquet d'idees -com es pot llegir a la contracoberta del llibre- per tal de renovar l'educació que, a hores d'ara, semblen encara més vigents que quan van ser publicades. És lloable la feina i l'esforç de l'editorial Blackie Books d'oferir un volum de gran interès d'un autor que malgrat els anys manté la seva vivesa i atractiu. Un autor actiu i optimista que segons l'escriptora i professora Teresa Duran -que va tenir el goig de conèixer-lo- hi ha en Rodari una gran capacitat de veure les coses com si sortissin de la capsa, la capacitat d'admirar-se, la capacitat d'estrenar el món cada dia... I és l'escriptor Josep Vallverdú, un dels traductors de l'obra de Rodari al català, qui explica que en ell trobem una renovació constant; no insisteix mai en una cosa, sinó que la gira i li troba nous colors i noves realitats. I aquesta incansable activitat creadora el fa un autor estimadíssim dels lectors joves. Perquè els nens estimen la fantasia, l'humor, la inventiva i l'escapada del món massa quadrat i enreixat. 

(Gianni Rodari)

A hores d'ara ja no cal convèncer ningú del carisma i prestigi de Gianni Rodari tant pel que es refereix a la narrativa per a joves -plena d'humor, d'ironia, de tendresa i de fantasia- com per les obres destinades a treballar la creativitat i la imaginació dels nostres joves i a enriquir la seva capacitat de comunicació a través del llenguatge i de la paraula. Gianni Rodari és tot un clàssic que no sols estimem sinó que enyorem. Les seves obres, sens dubte, ens han de permetre recordar-lo i seguir-lo homenatjant.

"Un nen, cada nen, caldria acceptar-lo
com un fet nou, amb el qual el món
torna a començar altre cop des
del principi..." (Gianni Rodari)


Josep Maria Aloy

dilluns, 9 d’octubre del 2017

A vegades falta l'esma necessària per recomanar un llibre als joves

(Portada del diari ARA del 4 d'octubre)

Aquest bloc, Mascaró de proa, porta més de cinc anys recomanant llibres i homenatjant escriptors de la nostra literatura per a nois i noies. Ha estat present cada dilluns, amb un nou comentari o ressenya i no ha faltat mai a la cita.

Però hi ha moments en què recomanar lectures per als lectors joves és fa més difícil perquè els esdeveniments que es presenten en la més estricta quotidianitat no permeten la concentració adequada per a una activitat que necessita sobretot tranquil·litat, serenor i un bon recolliment.


 Llegir una bona novel·la és una tasca divertida i molt recomanable. Però quan l'actualitat ens ofereix una novel·la tan real que la podem olorar i sentir en directe i en pròpia pell, la lectura s'esdevé fora dels llibres perquè es converteix en una activitat per ser vista i viscuda amb les emocions més colpidores. I és quan llegir es converteix aleshores en observar, mirar, pensar i intentar entendre per què passen tantes coses. Llegir es converteix també en compartir emocions, superar les dosis de por i assimilar els fets de l'actualitat més complexa.


 Aquests dies hem viscut escenes molt colpidores que ens han glaçat el cor. Però també moments d'una intensitat i tendresa emocionant que a més d'un li han provocat una immensa pell de gallina i li han fet saltar alguna llàgrima. I quan la realitat s'imposa amb tanta contundència, costa molt llegir ficció.


 És per això que el bloc, Mascaró de proa, se sent impotent avui per reconamar un bon llibre perquè no vol trencar el silenci ni la reflexió en què estem immersos tots plegats. Avui toca mirar el món i llegir la dura realitat, intentant entendre la vida i les conductes humanes. Llegir avui és compartir les emocions que hem viscut en els diversos escenaris del carrer, als noticiaris de la televisió, als diaris i a les xarxes. Aquests dies llegir és compartir complicitats amb els germans i amics, amb els avis, els pares i els mestres. Sobretot amb els avis.

Avui potser entendrem millor aquell tòpic que diu que "la realitat supera la ficció". I fins i tot aquell altre que diu que "una imatge val més que mil paraules".



Avui ens toca llegir la vida!
La que trobem fora dels llibres!
La que trobem mirant el món!
Bona lectura!



Josep Maria Aloy

dilluns, 2 d’octubre del 2017

"Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", de Jaume Cela



Cada vegada es treballen més les emocions de la gent més jove davant els contratemps de la vida per tal de superar-los sense que els deixin massa cicatrius obertes. Cada vegada apareixen contes i relats ben diversos per tractar qualsevol tema dur i el conte de Jaume Cela és un d'aquests. El títol és ben explícit: "Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", publicat per Animallibres, on, evidentment, el tema central és la malaltia de l'Alzheimer de l'àvia del protagonista jove i l'intent per part del noi d'assumir-la, d'entendre-la i d'acceptar els fets que se'n deriven.

El conte, molt detalladament il·lustrat per Jordi Vila Delclòs, és un llarg monòleg d'un noiet de deu anys dirigit a la seva àvia sabent que ella no l'entendrà ni el contestarà ja que la seva malaltia es troba en un estat avançat. Un relat colpidor exposat amb sensibilitat i realisme. Amb l'adquisició del conte, cal esmentar-ho, es col·labora amb la Fundació Pasqual Maragall, per un futur sense alzheimer.



       El monòleg és un text que el noi s'ha preparat, en forma de poema llarg que va repassant aspectes de la vida familiar, records d'èpoques anteriors, però sobretot l'interès del net per demostrar l'estimació cap a l'àvia... tot plegat narrat amb bon ritme i amb una creixent emotivitat i, alhora, una bona dosi de duresa per la situació. El protagonista comença informant que avui fa deu anys i que aquest és el motiu de la visita a l'àvia. Però sap que ella no el felicitarà, ni li farà cap petó... però li diu que no es preocupi que ell no s'enfadarà: no entendre res del món ha de ser molt cansat, àvia... entenc que estàs malalta, que ets una mica com una nina de drap... El noi li anirà llegint el poema de mica en mica i quan l'àvia ja no hi sigui, la lectura d'aquest text l'ajudarà a recordar-la...

L'habilitat de l'autor fa que el monòleg, a mesura que s'avança en la seva lectura creixi en sensibilitat i en emotivitat fins a esdevenir un clam per la vida i un crit desesperat davant la duresa de la malaltia. Així, veiem que diversos temes i pensaments van desfilant per la ment del protagonista com ara que el noi s'estrena com a poeta i vol que sigui amb un poema dedicat a l'àvia. I va ràpidament al gra: -la mare m'ha dit que tens una malaltia que jo no sé escriure ni dir... i pensar-la també em fa por... una por que és com una pedra plana de marbre damunt la llengua... Tu tens aquesta malaltia i has perdut la memòria. Fins i tot no saps el meu nom... Ni el teu... I parla d'ella: -M'agrada quan somrius i bellugues els dits que són com serpetes de riu de tan prims com els tens... I ara t'explicaré qui ets àvia: ets la més guapa del món sobretot perquè tens uns ulls molt negres...Sempre et recordo rient, perquè tu, àvia, reies molt. Ara no, perquè aquesta malaltia és com un lladre que t'ho pren tot. Ara és com si fossis una altra persona. Tant se val, àvia, perquè jo sé que t'estimo tal com ets ara... només que estic preocupat pel que et pugui passar...I li recorda quan era a casa i el pentinava... i quan l'acompanyava al parc i els estius junts al mar ... i em deies que el mar m'estava petonejant i tu em petonejaves i rèiem i rèiem... I els contes que m'explicaves o que em llegies abans d'anar a dormir... però ara ell ja és gran i entén més bé el món i sap que al món hi ha de tot, gent bona i gent que fa la guerra, paraules boniques i paraules que no ho són tant...


El net li confessa la seva por: a mi no em fa por el món, però em fa por aquest silenci teu... Tu ara ets com un paisatge que no veig, que em passa per davant... un paisatge que cada dia s'allunya d'on som els altres... El monòleg té també alguna dosi de fantasia quan el net explica a l'àvia que ell voldrà ser l'heroi que la salvarà... i volarem junts, cap a la Lluna, allí, a la Lluna, el teu silenci no ens podrà fer mal perquè tot és silenci. El poema acaba amb el desig del noi d'arribar a ser investigador per trobar un remei a la teva malaltia, a aquest silenci tan llarg i a aquesta mirada perduda. Un remei que et curarà. I un últim desig: Tingues tota la paciència del món per esperar-me. No calen més comentaris. Llegiu-lo i expliqueu-lo. Val la pena!

Josep Maria Aloy