dilluns, 24 de setembre del 2012

Escriptors que escriuen sobre llops





En poc temps, almenys tres escriptors de casa han coincidit a escriure un relat per a joves on els llops hi tenen un protagonisme excepcional. 
Per ordre de publicació, tenim en primer lloc Salvatge, d’Antoni Garcia Llorca (Cruïlla, 2009); a continuació, He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila (La Galera, 2010) i, finalment, Terra de llops, de Josep Vallverdú (Pagès editors, 2012).


He de dir abans que res que les novel.les d’en Garcia Llorca i Janer Manila es basen en els mateixos fets reals de la historia de Marcos, un jove que Janer Manila va coneìxer, va estudiar i sobre el qual va fer la seva tesi doctoral. Donat que aquesta tesi estava penjada a Internet, Garcia Llorca va aprofitar-la per escriure’n la seva novel.la. Així consta en la versió catalana però no en la versió original en castellà escrita un any abans i que va ser mereixedora del Premi “Gran Angular” que concedeix S.M. Costa d'entendre perquè no es va dir d’entrada que aquest tema pertanyia, si es pot dir així, a l'estudi i al treball de camp que durant molts anys va estar fent l’escriptor mallorquí. Hauria estat una actitud elegant i de justicia.

Deixant a part aquestes incoherències poc sensibles, he de manifestar que les tres obres (de Garcia Llorca, Janer Manila i Vallverdú) són tres creacions excel.lents de tres escriptors de talla que han sabut construir, cadascú en el seu llibre, una trama sòlida, uns personatges insòlits i uns escenaris atractius per a desenvolupar-hi el seu relat.

Gabriel Janer Manila, autor de l’estudi sobre Marcos, construeix la seva novel.la a partir de l’experiència real viscuda pel propi Marcos, explicada per ell mateix en primera persona: El meu pare m’havia venut com es ven una cabra... Llavors no tenia més de sis anys...No sabien que amb el temps el meu cos arribaria a fer la mateixa olor dels llops, una olor forta, salvatge. I sé del cert que els meus cabells arribaren a exhalar la mateixa fetor dels llops. I la meva pell. També recorda que l’home que el va comprar el va deixar a la muntanya, dins d’una barraca on hi hi havia un pastor vell, en Damià... un pastor que parlava poc i cridava molt: ... aquells crits s’assemblaven als grunyits d’un animal cansat. I potser només era un animal cansat, en Damià. Vaig aprendre a mirar la vida, els ulls oberts com dos estels, a través d’aquell espai que compartia amb els llops, amb la guineu, la colobra i els cérvols... Qualsevol animal era per a mi com un germà, un amic de l’ànima...

Són interessants i emocionants els mots de Janer Manila al final del llibre en un “Post scriptum”: “He jugat amb els llops” ha estat elaborat literàriament a partir del relat oral sobre la vida que féu M.R. i que vaig enregistrar durant l’hivern de 1975. Hi contava els anys que precedien la vida solitària i com va sobreviure en una vall perduda de Sierra Morena per espai de quasi tretze anys. En tenia sis, quan son pare el va vendre, i en tenia dinou quan el trobaren. Quan el vaig conèixer en feia deu que l’havien descobert en un estat gairebé salvatge. Actualment viu a casa d’una amics que l’han acollit en un petit poble de Galícia.

I continua Janer Manila: Durant més de trenta anys he reflexionat sobre el tractament que podia donar a aquell document real fins a extreure’n el text que el lector té a les mans. No volia trair la veritat de la història narrada, alhora que no podia prescindir de tot el que pot afegir-hi la creació. Sovint, en explicar als amics la història de M.R. m’han plantejat una pregunta a la qual he tardat molt de temps a trobar la resposta: “Tot el que conta, en referir-se a la seva relació amb els animals –els llops, la guineu, l’àguila, la serp- succeí de veritat?”. La resposta és: “No és tan important el que va viure, sinó el que va creure que vivia. Potser, la imaginació va salvar-lo de la solitud. Mentre, jugava amb els llops i es deixava guiar per una serp”.



El relat d’Antoni Garcia Llorca, El salvatge, basat en la mateixa història, com ja he comentat, és també un relat ric en apreciacions i situacions. Les descripcions dels personatges, per exemple el gegant borni Polifem, són de gran calibre i el llenguatge descriptiu està molt treballat al llarg de tot el text. Escenes molt vibrants i emotives fan que el lector llegeixi amb avidesa l'aventura.

Un dels valors del llibre de Garcia Llorca són els diàlegs i la sensibilitat de l'autor a l'hora de teixir-los. Per exemple, en la relació i en els diàlegs entre la Carminya -un personatge que García s'inventa- i el jove protagonista -que aquí es diu Bernabé- hi trobem alguna perla de gran tendresa i sensibilitat, com aquesta: -Carminya del meu cor, i és que, per moltes parets que posin, nosaltres continuarem essent criatures de la nit i del bosc. En tenim prou de tancar els ulls i udolar a plens pulmons per reveure la lluna somrient-nos dalt del cel. Udolem, lloparrona meva, udolem...



Finalment, el tercer escriptor que escriu sobre llops, Josep Vallverdú, en la seva novel.la Terra de llops, ha optat per dur els lectors als terrenys de la mitología grega, un tema i uns escenaris per als quals Vallverdú se sent atret i que ja ha utilitzat en diverses aventures.

En aquest cas l'argument gira a l'entorn del rei Tereu de Tràcia i les seves peripècies, després que ha ajudat el rei d'Atenes a lluitar contra els estrangers que havien envaït aquesta ciutat. Tereu, ja de retorn al seu tron, carregat de riqueses i casat amb Procne, filla gran de Pandió, rei d'Atenes, és empresonat per pirates i esclavitzat. S'escapa i retorna a la seva pàtria, però no acaben aquí les trifulgues d'aquest personatge sense escrúpols que, tal com estava anunciat, és finalment mort pel seu propi fill.

Amb un llenguatge molt pulcre i precís, l'autor utilitza recursos del relat clàssic, -de l'Odissea i de l'Eneida- i planteja la dicotomia entre l'home i la bèstia, entre la natura i la cultura (aquí Atenes versus Tràcia). A Terra de llops, aquest animal, sense aparèixer més del que cal, hi recorre com una columna vertebral tot convertint-se en l'eix de tota l'aventura, escrita magistralment i amb una bona dosi de passió i d'intriga.

Josep Maria Aloy

dilluns, 17 de setembre del 2012

"Serena", una novel.la emocionant de Dolors Garcia i Cornellà





Bon dia, Laia:

suposo que no et sabrà greu que em dirigeixi personalment a tu en aquest racó tan particular com és el meu bloc. De fet, tu en tens la culpa per haver-me recomanat, fa unes setmanes, de forma expeditiva i clara, la lectura del llibre de la Dolors Garcia Cornellà, Serena (Cruïlla, 2012).

En la teva recomanació em deies això: a mi, personalment el llibre m'ha fascinat per la seva bellesa a l'hora de fer-nos viatjar fins a la Barcelona medieval del 1428: la força dels seus personatges femenins; sobretot la protagonista que amb la seva obstinació, força i coratge tira endavant una família colpida per la tragèdia d'un terratrèmol, et meravella. En cada capítol sents com vas formant part de la història, dels carrers, de l'esglesia de Santa Maria del Mar, de la gent......i et vénen unes fortes ganes d'anar a passejar pel barri del Born. L'autora s'ha documentat molt bé però és sobretot el sentiment i la delicadesa amb la que embolcalla la història que la fa una lectura excel·lent.

Ara no diré allò tant senzill de "m'ho has tret de la boca" però sostinc tot el que dius i crec que jo mateix no ho hauria pogut dir millor que tu. Hi afegiria més coses, sobretot una: l'autora té la capacitat de dibuixar les escenes amb tanta sensibilitat i precisió que cada una d'elles provoca una emoció continguda en el lector. Però també et diré, sent una mica crític, que algun personatge no acaba de trobar ben bé el seu paper i en surt magnificat (com el Martí) i algun altre potser un pèl massa difuminat i poc explotat (com la Blanca o en Bernat o l'Eulàlia, la nena que no parlava). Hi ha alguna lleugera ingenuïtat, alguna acció al límit de la inversemblança i alguna resolució massa previsible, com fer coincidir la mort de la llevadora amb l'arribada del pare... potser buscant el moment emotiu últim, que és el que, de fet, deixa bon record de la novel.la. Però, de totes maneres, aquestes són qüestions menors que de cap manera disminueixen l'emoció i la tensió que són, al meu parer, les qualitats més grans de la novel.la.

Deixa'm dir que l'autora, la Dolors Garcia Cornellà, és una prolífica escriptora i, per tant, un gat vell en la creació de mons, de personatges i d'escenaris. La seva obra supera la quarantena de títols i compta amb multitud de premis, algun dels quals vaig col.laborar a concedir-li, ben merescudament per part seva, sent membre d'algun jurat. La seva trajectòria ha estat en molts moments brillant i pletòrica. Celebro, doncs, que la història de la Serena ens hagi agradat i ens hagi donat, a tu i a mi, l'oportunitat de parlar-ne i de fer-ho públicament. Ah, i gràcies per aconsellar-me-la. Espero que no sigui l'última recomanació.

Una abraçada!
Josep Maria Aloy

(Aquest comentari el dedico a la Laia Massons)

dimecres, 12 de setembre del 2012

Joana Raspall, la veu poètica més veterana





El proper dissabte dia 15 de setembre,
en el marc de la Setmana del Llibre en Català,
serà homenatjada, als 99 anys


Joana Raspall (Barcelona, 1913) pertany, per la seva edat i per la seva trajectòria literària, a la generació de grans mestres com Carles Riba o Foix i d’uns quants companys i amics poetes i escriptors com Rosa Leveroni, Joan Vinyoli i Màrius Torres, entre d’altres... L’evolució de la seva obra i de les seves activitats culturals s’ha vist condicionada sens dubte per la força dels esdeveniments polítics i socials del país però, malgrat tot, no ha deixat mai de ser un model de referència per a tots aquells que hi han buscat i hi busquen transparència, natutalitat, senzillesa i sobretot sensibilitat.

Autora menys coneguda i reconeguda del que caldria, sobretot per les diverses administracions, s’ha guanyat finalment la Creu de Sant Jordi mercès en part als milers de signatures d’amics i lectors de la seva obra que havien reclamat, des de feia temps, un homentage i una atenció a una forma tan pacífica d’estar en el món de les lletres i a una manera molt peculiar de fer-se estimar, sobretot pels lectors joves, a base de dedicar-los no menys d’una dotzena de reculls i prop d’un miler de poemes, que segons manifesta la mateixa autora, prudentment i delicada: és ja una quantitat considerable, ja no vull innundar els nanos...

Puc afirmar clarament que Joana Raspall, persona afable, de parlar tranquil i de mirada acollidora, ha normalitzat la figura del poeta que, segons ella, no ha de ser mai una rara avis, d’escriptura complicada i difícil, sinó una persona normal a qui agraden els mots, el ritme, la música... i que escriu sempre amb una engruneta de sensibilitat.

Malgrat que també ha escrit teatre –El pou (Premi “Cavall Fort, 1967) entre d’altres-, poesia per a adults, alguns contes infantils, i malgrat que s’ha dedicat sobretot als diccionaris és coautora del Diccionari pràctic de sinònims catalans (1972), del Diccionari de locucions i frases fetes (1984), i del Diccionari d’homònims i parònims (1988)-, de sobres coneguts arreu, Joana Raspall s’ha guanyat un lloc d’honor per ser l’escriptora més prolífica de poesia per a infants. Els seus llibres de poesia infantil acostumen a agrupar una pletòrica diversitat de poemes repartits en diversos apartats on els objectes més quotidians, els animals, la gent i els sentiments no deixen mai de ser-ne els principals protagonistes.

Els poemes infantils de Joana Raspall tenen uns ingredients que els fan molt atractius i que pretenen sempre implicar el lector. En primer lloc, s’hi observa unes ganes enormes d’escriure, una gran passió per les paraules... conscient però que mai les paraules seran prou lluminoses per descriure un paisatge, una mirada o un sentiment. La seva obra poètica són reculls desiguals però que ofereixen una visió personal, candorosa i amb espurnes d’il.lusió sobre moments i fets de la vida i del món que ens rodeja. Molts dels poemes tenen un regust de cançó tradicional i destil.len alegria i bon humor. Normalment tracten sobre temes i sensacions ben païdes i mesurades i, per tant, plenes de saviesa i d’experiència vital. Escrits tots amb delicadesa i amb un vocabulari cuidat i precís, no sense una bona dosi d'ironia.

Una de les característiques principals de tota la poètica de Raspall és, doncs, la plenitud vital que desprenen. En ella tot és vida i vitalitat. Qualsevol element, objecte, detall, impressió, sentiment... és motiu per a un poema, breu, delicat, senzill, positiu, encoratjador i estimulant. Molts no sols tenen una musicalitat molt atractiva sinó que conformen imatges molt descriptives.

Les activitats de parlar, de narrar, de contar són les preferides per l’autora. Però de parlar bé i clar ja que si no: ... No dient paraules clares / parlar per parlar, fa ruc! Al llibre Degotall de poemes (La Galera, 1997) hi ha una introducció molt delicada:

Estimo les lletres
que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén...
perquè als mots hi ha l’anima
de tota la gent!

La major part dels poemes porten un missatge ben explícit a favor de tots aquells valors que eduquen en la solidaritat, en la igualtat i en la diversitat. Per a ella, els seus poemes són un mitjà d’expressió i de comunicació: l’autora aprofita qualsevol moment per parlar d’amistat, de pau, de tolerància i fins i tot de les noves tecnologies, com la petita venjança de l’ordinador davant l’abús que en fan alguns joves i que podem llegir al poema  L’estudiant” (dins Versos amics, P.A.M., 1998):

L’ordinador es venjarà
de qui fingeix que estudia:
qui l’utilitza amb engany,
com per art de bruixeria
es trobarà al cap de l’any
que s’haurà d’examinar,
també de ganduleria.

Tant aviat juga amb les paraules, amb tocs d’humor divertit com expressa els sentiments més diversos i variats manifestant sempre els desitjos més intensos a favor d’uns valors inqüestionables. La fantasia, la imaginació, els somnis... són protagonistes habituals però alhora es tracta d’una poesia que esdevé sempre un cant al sentit comú i on no desaprofita l’ocasió per criticar els humans i alguns dels seus molts defectes i actituds. Qualsevol anècdota dóna peu a un poema, com el fet que el sol un dia no surti i després que tothom l’hagi buscat, un núvol digui que s’ha quedat amb ell, convidat a una festa amb llamps i trons... En una altra ocasió el mateix sol no té inconvenient a confessar que s’havia adormit... En molts d’aquests poemes l’humor entremaliat dels protagonistes es proposa arrencar un somriure al lector.

Per a Joana Raspall escriure poesia és no sols comunicar-se amb els lectors sinó també expressar-los amb naturalitat els seus pensaments i els seus sentiments com fa a “Els pensaments”, l'últim poema del llibre Versos amics (P.A.M., 1998):

... si els meus pensaments
poguessin florir
diria les coses
que amb veus no sé dir...

Però de tots els temes, l’autora en prioritza un: l’amistat. Però sobretot l’amistat per compartir paraules i sentiments, amb uns desitjos i unes invitacions molt precises com les que podem llegir a Font de versos (Baula, 2003):

fugim del soroll
i busquem la calma
on compartirem
les nostres paraules.

La veterana poetessa no s’atura aquí i expressa que el valor últim de l’amistat i de l’amor no és altre que la il.lusió i l’estímul per viure feliços. Én el poema “Només...” del llibre Font de versos (Baula, 2003), un poema tan vibrant com ingenu, Raspall torna a deixar clar què li dóna vida:

Només amb un somriure
que em facis, tot passant,
ja m’omplo d’alegria
i veig el món més gran...

El desig d’escriure poemes, de poder explicar tot allò que somia, de compartir paraules... es troba també clarament expressat al poema “Somnis”, de Font de versos:

Si sabés explicar
tot allò que somio,
en faria un bon llibre
per poder-te’l donar...

I és que la importància de les paraules és un tema recurrent, permanent i indefugible en tota la seva obra. Joana Raspall ha dit en alguna ocasió que sempre ha volgut fer del cor i del pensament, paraula. De fet, només cal llegir el poema “La paraula bonica”, de Font de versos:

Una paraula bonica
viu desitjant ser trobada
per qui cerqui un gran tresor,
i amorosament l’aprengui,
i se l’emporti gravada
al diccionari del cor.

Un petit detall, que demostra la precisió de l’escriptora, és el llistat de títols que es desprèn del conjunt de les seves obres. Amb una ullada hom s’adona que només a partir dels títols tenim una idea bastant clara d’allò que entén ella per poesia: degotall de poemes, pinzellades en vers, versos amics, serpentines de versos, escaleta al vent, a compàs dels versos, degotall de poemes, font de versos i concert de poesia... No es pot demanar més precisió.

Un dels últims obsequis de la veterana escriptora ha estat un llibre d’haikús, Arpegis (Abadia, 2004), on, al costat d’una forma poètica rigorosa i literàriament impecable, hi trobem els pensaments i els sentiments, la lucidesa i la saviesa d’una dona que pot esdevenir un bon model d’admiració i d’identificació per a un bon grapat de joves lectors, malgrat que el llibre no estigui pensat, d’entrada, per a ells. Qui millor però que els joves per valorar la força d’unes paraules i la vitalitat d’una escriptora, tot i que sigui una vitalitat centenària.



La poetessa ha deixat ja d'escriure. Ha estat l'editorial El Cep i la Nansa, qui fa un any, ha posat en circulació l'últim recull de poemes de l'escriptora: El meu món de poesia i que incorpora un  DVD amb poesies animades i recitades per l'autora. El llibre comença amb una invitació a llegir el recull, estimulant la gent jove a disfrutar de la poesia.

Joana Raspall ha esdevingut la veu poètica més lúcida, experimentada i sensible, sobretot a partir dels últims anys, que han estat els més productius en l'àmbit de la poesia infantil. Una poetessa amb un sentit comú imponent i amb una activitat cultural i literària exemplars. Tot plegat, una excel.lent lliçó de vida a través d’uns poemes que més aviat són com petits batecs. Batecs de vida, és clar. De molta i llarga vida.


Josep Maria Aloy


Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l’alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.

(Joana Raspall)