dissabte, 22 d’abril de 2017

L'escriptor Josep Vallverdú acaba de publicar el seu segon "Bestiolari"



Josep Vallverdú, degà de la Literatura per a nois i noies a qui ha dedicat una setantena llarga de llibres i que ha estat titllat d'escriptor tot-terreny i d'autor tastaolletes per la varietat de la seva obra, acaba de publicar el seu segon "Bestiolari", il·lustrat per Manuel Cusachs i publicat per l'editorial Fil d'Aram. L'autor de "Rovelló", de "L'home dels gats" o d'"Un cavall contra Roma", no podia desaprofitar l'ocasió, als seus noranta-tres anys, de dedicar una sèrie de poemes precisament al món dels animals.

       Si el primer "Bestiolari", publicat l'any 2010 per la mateixa editorial i el mateix il·lustrador, recollia una seixantena de bestioles, aquest "Bestiolari2" en recull una quarantena. Tant en un volum com en l'altre els poemes descriuen diverses bestioles d'acord amb la mirada i la imaginació del veterà poeta. Aquest centenar de poemes vénen a conformar el seu bestiari particular normalment descrit amb aquell punt de fina ironia típica de l'autor així com amb un humor constant, subtil i delicat.

Cada poema, com ja s'esdevingué en el primer "Bestiolari" es complementa amb il·lustracions de l'escultor mataroní Manuel Cusachs, unes il·lustracions originals i divertides que permeten contemplar cada bestiola amb un enfocament diferent a l'habitual i amb un nou i peculiar retrat.

 (L'aranya)

Un petit zoològic simpàtic

"Bestiolari2" retrata per ordre alfabètic un conjunt de bestioles des de l'abella fins al ximpanzé. Vallverdú els dedica uns mots amables que els humanitza poc o molt i difícilment en ressalta els aspectes més negatius si no és per fer-hi broma. El resultat és un petit zoològic simpàtic a través del qual els lectors joves i no tant somriuran sovint davant la diversitat tant de bèsties com dels diversos enfocaments amb què Vallverdú els contempla i els recrea.

Des del primer poema, dedicat a l'abella, el lector ja intueix més o menys el to i la intencionalitat de tot el bestiolari quan llegeix:

-Abelles germanes,
feu-vos republicanes
i engegueu la Reina a dida!
Compartirem tots la mel,
i tindrem un tast de cel
mentre cantem: "això és vida"!

Aquesta actitud transgressora d'alguns d'aquests poemes competeix amb la dèria de l'autor de fer un joc de paraules amb determinades bestioles, com és el cas del "bacallà" quan diu:

A la cuina ha fet escola,
i fa cap a la cassola
ben guisat,
o te'l menges esqueixat.
Un dia el vaig saludar:
"Hola",
        i ell, res, va callar.

Algunes particularitats de determinades bestioles són descrites amb una exemplar precisió. Així ho trobem en el poema dedicat al Camaleó:

De sobte -i no és cap broma-,
com una llança de foc,
la teva llengua de goma
enganxa el mosquit badoc.

O les particularitats de les oques:

(Les oques)

Quatre o cinc oques
són ben poques                         
però a fe que semblen
moltes oques.
Per què? Perquè criden
totes alhora
i a les visites
les fan fora.

Fins i tot hi ha un espai per al peresós

De mirar-lo ja et ve mandra,
té uns ulls d'avorriment;
li costa més de mitja hora
avançar sols un pamet,
i tarda una santa tarda
per gratar-se el clatellet.

Josep-Lluís Carod-Rovira, en el pròleg d'aquest volum, recull una exhaustiva bibliografia sobre els Bestiaris o Bestiolaris d'autors catalans i remarca la seva importància dins la nostra literatura. De Josep Vallverdú diu que ha arribat a estimar tant la terra no sols a força de conèixer-la per la lectura, sinó trepitjant-la físicament amunt i avall, per a descriure-la amb encert i transmetre’n als lectors, fidelment, paisatges i éssers que l’habiten, que no ha pogut estar-se de fer la seva pròpia incursió poètica per la república dels animals no humans. Optant per la forma Bestiolari, en comptes de Bestiari, per les bestioles en lloc de les bèsties, sembla com si Vallverdú vulgui assuavir la presumpta ferotgia dels seus personatges literaris, que en pretengui empetitir la irracionalitat que se’ls atribueix i, fins i tot, que no desitgi amagar una certa simpatia cap a ells i, ben al contrari, deixar clar que se’ls mira amb bons ulls, amb afecte i tot. Vallverdú dedica, doncs, als dos bestiolaris, una mirada humana als animals. Fent-los més humans els humans ens els fem més nostres, encara que sovint som els humans els qui competim per identificar-nos-hi. La saviesa popular és prou sàvia quan assegura que "en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones".

 
(L'orangutan)


Josep Maria Aloy

dilluns, 17 d’abril de 2017

"L'expedició del doctor Balmis", l'aventura que va dur la vacuna arreu del món



Aquesta novel·la està dedicada
als vint-i-dos xiquets de l'hospici
que van portar dins del seu cos la
vacuna de la verola del Vell al Nou Món.
Sempre de braç en braç, sempre sense
 trencar la cadena, formant part d'una de
les gestes mèdiques més grans de la
humanitat.


"L'expedició del doctor Balmis" és una novel·la d'aventures escrita per Maria Solar (Santiago de Compostela, 1970) i publicada per Edicions Bromera que narra l'aventura, basada en fets reals, que va dur la vacuna arreu del món gràcies als estudis i esforços d'una sèrie de metges, entre els quals un de català que van marcar una fita històrica en el camp de la medicina.

L'any 1803 el vaixell Maria Pita va emprendre un viatge extraordinari des de la Corunya. Hi viatjaven vint-i-dos orfes per fer una cadena d'inoculacions de la vacuna de la verola amb l'objectiu de transportar-la enllà de l'oceà i salvar la vida de milers d'infants. El doctor Balmis, un metge alacantí pioner en les tècniques de vacunació, amb el suport del cirurgià català Josep Salvany, va dirigir una aventura filantròpica que semblava impossible. I així hauria estat si no fora per la valentia i el sacrifici dels nens i de la directora de l'orfenat. El seu paper esdevindria fonamental per dur endavant aquesta expedició que va canviar el curs de la història.

Persones convertides en monstres, sense
un sol centímetre de pell sense pústules i pus,
fins i tot dins la boca, dins dels ulls. Horrible. La
pell se'ls omplia de cràters horribles on abans hi havia
pústules... tots sabien què era la verola. A tots els feia por...

Som a La Corunya de l'any any 1803. L'ambient és d'una pobresa extrema. Molts infants són recollits en un hospici d'on s'escapen habitualment per anar a cometre petits furts al mercat. La gana els empeny. La gent si els pesca els estova de valent. Van bruts i vestits amb parracs. La majoria d'ells van ser abandonats quan només tenien uns dies de vida. Era també habitual deixar-los a la porta de l'hospici on les monges els recollien. Els posaren el nom i de cognom acostumaven a posar-los "de la Caridad", marcant-los així per tota la vida. La majoria estaven malalts i morien molt joves. Tothom sabia molt bé que no hi havia remei contra la verola. Era la naturalesa qui escollia els qui sobrevivien i els qui no, i no tenia res a veure amb l'edat, ni amb la vida que feien, ni amb les ganes de viure. L'única manera de derrotar-la era amb la vacuna.

Els expòsits no tenien bona fama. Els uns pensaven
que portaven malalties contagioses, perquè en
morien molts; uns altres creien que el mal feia niu
als seus cors perquè eren el fruit d'un pecat dels
seus pares.... Res no fa madurar més de pressa.


Davant d'aquest panorama calia fer alguna cosa

El metge del rei era perfectament conscient que el viatge que anaven a emprendre era una autèntica odissea que, si eixia bé, els situaria als llibres d'història pels segles dels segles... La verola ja no era només una malaltia, s'havia convertit en un problema econòmic i de caritat cristiana: no es podia deixar morir aquella gent... La seva feina: difondre la vacuna pels diferents territoris, instruir metges i infermeres en les tècniques de vacunació, crear Juntes de Vacunació a les capitals... El doctor Balmis estava convençut que es tractava de portar la vacuna de braç en braç, o sigui que els mateixos xiquets la portessin posada. Era la forma més segura...

I així fou com un grup de xiquets van portar la vacuna dins del seu cos des d'Europa fins a Amèrica. Fou un llarg i pesat viatge de més de cinc setmanes de Tenerife a Puerto Rico i, abans, uns deu dies de navegació des del port de la Corunya fins a les Canàries. Segons els seus càlculs, el doctor Balmis necessitava vint-i-dos xiquets. Alguns s'esgarrifaren i van titllar de bogeria el projecte. Però el doctor ho tenia molt clar: El progrés del món està fet de bogeries. De les bogeries més grans han eixit els progressos més importants. Ho farem.

La novel·la manté la intriga i la tensió des de l'inici. L'autora sap dosificar els moments més dificultosos i sap documentar molt bé els fets. I, mentrestant, el lector segueix amb admiració i emoció un projecte humanitari insòlit que va permetre salvar mitja humanitat d'una malaltia gairebé sempre mortal.


Josep Maria Aloy

dilluns, 10 d’abril de 2017

"Camins de llibertat", una novel·la fascinant



Sovint creiem que ho sabem tot, però
 la vida és un cúmul de descobertes que ens
demostren que les aparences enganyen i que
les coses no són el que semblen.

En un dels meus comentaris d'aquest blog qualificava l'escriptora Maite Carranza de fenomen, dins el món de la Literatura per a joves, per la qualitat de la seva obra, per l'intens compromís en algunes de les seves novel·les i per l'excel·lent rigor dels seus textos. Els premis literaris que han guanyat els seus textos són una mostra del pes d'una obra la trajectòria de la qual és reconeguda per una multitud de lectors joves que la devoren amb avidesa i satisfacció.

"Camins de llibertat", publicada per Editorial Edebé, és una aventura de ficció però basada en fets reals sobre les persones anònimes que en els moments difícils d'una guerra o postguerra ajudaven a traslladar refugiats d'un país a un altre, en aquest cas d'Europa cap a España, fugint de la persecució i d'una gairebé mort segura. Un homenatge merescut en uns moments en què la societat reivindica la necessitat de refer la història -la memòria històrica- perquè sobretot els joves coneguin com van arribar a patir els seus avis o besavis.


       La història està explicada en primera persona per la protagonista, l'Alèxia, que als seus disset anys col·labora, com a monitora, en uns campaments amb quinze nens i nenes, al cim dels Pirineus i alhora s'endinsa en un passat familiar desconegut i ple d'intriga. Dos joves monitors l'acompanyen durant tota l'acampada: el David, de qui ella està totalment enamorada i en Kilian que ho està d'ella. Un triangle de difícil solució. Dos focus d'interès i d'intriga, dues passions que es van alternant el protagonisme i que atrauen doblement els lectors.

Un dia, el David va irrompre a la
meva vida com un terratrèmol i
me la va capgirar de tal manera
que em va fer trontollar el jo, el tu i
el nosaltres. Res no va quedar a lloc.

Hi ha moments, a llarg de la novel·la, enormement emotius que l'autora sap controlar amb delicada precisió. Tot i així farà saltar més d'una i més de dues llàgrimes als lectors mínimament sensibles. D'una banda, el seguiment i la recerca dels fets històrics que l'àvia de l'Alèxia li encarrega i de l'altra, l'evolució de les relacions afectuoses entre els tres joves monitors amb els seus malentesos i picabaralles que culminen amb un final abrandat on l'enamorament i l'amor s'imposen de forma contundent i clarament esperada.

Els personatges són autèntiques creacions que permeten que el lector s'identifiqui ràpidament amb algun d'ells. D'una banda, el trident Alèxia, David i Kilian que conformen els principals protagonistes vius i palpables. De l'altra, el besavi de l'Alèxia, del qual la família en desconeix on va passar els últims anys de la seva vida i fins i tot on va morir i que constitueix el centre d'atenció durant tota l'obra fins que les investigacions de la besneta arriben a bon port i queda al descobert l'enorme personalitat d'aquest parent desconegut i gairebé oblidat.

Som a la frontera, i les fronteres mai
no han sigut barreres, sinó camins. Es
feven servir per passar mercaderies, notícies
i… persones que fugiven de la mort.
Se'm va posar la carn de gallina. Era
bonic pensar que gràcies a aquests camins
alguns catalans havien salvat la vida.


(Maite Carranza)

Seria injust amb els lectors avançar més informacions sobre el desenvolupament de la novel·la ja que els privaria de l'emoció de viure en primera persona la narració dels fets. No em puc estar de dir però que malgrat la no presència del besavi, Miquel Gil, mort fa més de setanta anys, la novel·la "Camins de Llibertat", és un homenatge a la seva figura, al seu compromís amb la gent, i sobretot a la solidaritat amb els refugiats i els més necessitats; un cant al valor de les seves accions i a l'actitud pròpia dels qui viuen per als altres sense escatimar esforços, dels qui fan seu el patiment dels humans. Un missatge clar i captivador capaç d'estimular sensibilitats i encomanar valors.

A l'última pàgina de la novel·la, la pàgina dels agraïments, l'autora diu: Les novel·les mai no s'escriuen soles ni s'escriuen perquè sí. Sempre hi ha una raó primera que t'enamora. Sempre hi ha gent que t'orienta, t'aconsella, et critica i et dóna la mà al llarg d'aquesta travessa pel món de la ficció. No dubto que al llarg d'aquesta travessa també els lectors -tots els lectors- agrairan a Maite Carranza haver escrit aquesta emotiva història. Estic segur que no l'oblidaran mai!


Josep Maria Aloy

dilluns, 3 d’abril de 2017

"Plouen poemes" una antologia poètica per als més menuts



"Plouen poemes" és una expressió de joia i
sorpresa com la que senten els nens i les nenes
quan llegeixen, escolten o reciten poesia.
Perquè la poesia ens fa veure el món d'una
manera nova; és com la pluja que amara el
paisatge i el torna  fresc i net. Les seves gotes
omplen l'infant de paraules, emocions, colors,
ritmes i sensacions.

Eumo editorial acaba de publicar una antologia de poesia per a infants il·lustrada per Morad Abselam. La selecció i tria dels poemes que conformen aquesta antologia ha estat realitzada per Vanesa Amat i M. Carme Bernal, professores a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic i per Isabel Muntañà, mestra d'Educació Infantil i Primària a l'escola El Despujol de les Masies de Voltregà.

L'antologia recull més d'un centenar de textos poètics, agrupats en eixos temàtics. Els poemes pertanyen a autors molt diversos que han estat seleccionats tenint en compte criteris de qualitat i varietat. En aquest sentit, s'inclouen textos creats específicament per infants i altres que, inicialment, l'autor havia adreçat a un públic adult, però que presenten elements atractius per als lectors d'edats ben diverses.



       Els autors escollits són quaranta-sis dels quals Joana Raspall és qui hi té més presència amb una vintena de poemes. La segueix Lola Casas amb onze, Ricard Bonmatí i Josep Carner amb vuit; Miquel Martí i Pol amb set; Miquel Desclot amb cinc... Altres poetes com Tomàs Garcés, Maria-Mercè Marçal, Salvador Perarnau, Josep Maria Sala-Valldaura, Josep Vallverdú, Enric Larreula, Salvador Comelles, entre d'altres, també hi són presents. Fins i tot hi hem trobat tres poetes de vuit anys que hi col·laboren amb un poema cada un, detall que constata l'interès de les autores per estimular els infants no sols a llegir poesia sinó també a la creació de textos ja des de ben joves.

Els poemes són
quadres que cal penjar a la memòria
són contes que tenen música
són com trens de paraules que
corren i s'aturen a llocs que no coneixes
o, potser, només, esquitxos d'una pel·lícula.
(Josep M. Sala-Valldaura)

Els poemes d'aquesta antologia estan agrupats per temes. El primer és dedicat als "Animals" i el segueixen "Mesos, estacions i temps"; "Contes i personatges"; "Natura i univers"; "Humanitat, sentiments i emocions"; "Persones, oficis i vida quotidiana"; "Jocs de llengua i cal·ligrames". L'últim tema de l'antologia està dedicat al "Món de la infància, jocs, cançons i festes". El llibre es tanca amb un índex de tots els poemes, classificats per temes, amb les seves referències bibliogràfiques.


 Tota l'antologia està pensada perquè els infants llegeixin, sentin, recitin i comparteixin poesia amb altres infants i -per què no?- amb els adults del seu entorn. I l'objectiu principal no pot ser cap altre que submergir-se en el món de les paraules, fomentar la fantasia i retrobar-se amb les emocions i els sentiments més plaents.

Aquest llibre passa a formar part d'un bon reguitzell de poemaris que durant aquests últims anys s'han anat publicant i que han permès que la poesia infantil, sovint tractada com la parenta pobra de la literatura, sorgeixi amb força, es faci present arreu i permeti als lectors joves assaborir els seus beneficis entre els quals, sense dubte, el de tenir l'oportunitat de gaudir i aprendre amb un gènere literari que forma part d'un llegat cultural que cal mantenir viu. Com diu la contraportada: "Plouen poemes" és una expressió de joia i sorpresa com la que senten els nens i les nenes quan llegeixen, escolten o reciten poesia.La poesia ens fa veure el món d'una manera nova; és com la pluja que amara el paisatge i el torna fresc i net. Les seves gotes omplen l'infant de paraules, emocions, colors, ritmes i sensacions.



Josep Maria Aloy

divendres, 31 de març de 2017

Dia Internacional del Llibre Infantil

(Cartell d'enguany)

Com cada any, el 2 d'abril, se celebra a tot el món el
DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE INFANTIL
per commemorar el naixement de Hans Christian Andersen.

Enguany ha estat la secció russa de IBBY (International Board on Books for Young People) l'encarregada de preparar el cartell i el missatge que s'adreçarà a tots els infants del món. Els autors són el poeta Sergey Makhotin i l'il·lustrador Mikhail Fedorov.

Visquem i fem viure aquesta celebració als joves lectors transmetent-los el plaer que suposa la lectura compartida i feta en llibertat i el poder que té el llibre d'omplir d'emoció les nostres vides.


Aquest és el missatge del poeta Sergey Makhotin adreçat a tots els infants del món

Fem-nos grans amb els llibres!

En la més tendra infància m’agradava construir casetes amb blocs i tot tipus de joguines. Sovint feia servir de teulada un llibre infantil il·lustrat. En somnis, entrava a la casa, m’estirava al llit fet amb capses de mistos o contemplava els núvols o el cel estrellat, tot depenia de la imatge que m’agradés més.

Instintivament, vaig seguir la llei de vida de tot infant, que busca inventar-se un ambient còmode i segur. I un llibre infantil va ser fonamental per aconseguir-ho. 

Després em vaig fer gran i vaig aprendre a llegir, i en la meva imaginació el llibre va començar a assemblar-se més a una papallona, o fins i tot a un ocell, que a una teulada. Les pàgines del llibre semblaven ales, i feien una mena de xiuxiueig. Era com si el llibre, situat a l’ampit de la finestra, volgués sortir volant inesperadament cap a espais desconeguts. El vaig agafar, me’l vaig començar a llegir i el llibre es va tranquil·litzar. Després el vaig seguir a través d’altres mons i paratges, mentre el meu univers imaginari s’anava estenent.

Quina alegria, tenir un llibre nou a les mans! Al principi no saps de què tracta, et resisteixes a la temptació d’obrir-lo per l’última pàgina, i quina bona olor que fa! La seva olor no es pot descompondre: tinta, pega... no, no es pot! Té una aroma especial de llibre, excitant i única. Les puntes d’algunes pàgines s’enganxen com si el llibre encara no s’hagués despertat; es desperta quan comences a llegir-lo.

A mesura que vas creixent el món que t’envolta es va complicant. T’enfrontes a qüestions que fins i tot un adult és incapaç de resoldre.
Així i tot, és convenient poder compartir els dubtes i els secrets amb algú. I aquí és quan el llibre torna per ajudar-te. Probablement molts de nosaltres ens hem trobat pensant: aquest llibre parla de mi! I de sobte sembla que el teu personatge preferit sigui com tu. Viu els mateixos problemes i s’hi enfronta amb dignitat. I un altre personatge no se t’assembla en res, però vols que sigui el teu model, t’agradaria ser tan valent i enginyós com ell.

Em fa riure quan un noi o una noia diu: «No m’agrada llegir!» No me’ls crec. Segur que mengen gelats, juguen i miren pel·lícules molt interessants. En altres paraules, els agrada divertir-se. I llegir no és tan esgotador com desenvolupar els sentiments i la personalitat, sinó que en primer lloc és un gran plaer.

I és amb aquesta intenció que els escriptors escriuen els seus llibres per a infants!

Escrit per Sergei Makhotin
Traduït per Jordi Ferré i Ybarz
Il
·lustrat per
 Mikhaïl Fedorov


dilluns, 27 de març de 2017

"El setè àngel" de David Cirici



La cresta d'una onada el va bufetejar.
Que el deixessin tranquil. Tenia son, tenia
tanta  son que no l'importava morir-se, perquè
 de fet era conscient, només una mica conscient,
que s'estava morint, i no li feia por. Només li feia
pena, perquè encara era massa jove per morir-se.

Amb "El setè àngel" l'escriptor David Cirici va guanyar l'últim Premi Sant Jordi. La novel·la, publicada per Edicions Proa, tracta diversos temes, -com la pèrdua d'un fill, el drama dels refugiats, la fragilitat de la vida dels humans, les relacions de parella- tots ells ben lligats en una trama molt sòlida i ben elaborada.

Navegant amb el seu veler entre les illes de Patmos i d'Icària, l'Ernest, en companyia del seu fill de set anys, Marc, de la seva parella actual Sophie i del petit Max, fill de la Sophie, topen amb les restes d'un naufragi i en Marc cau a l'aigua. La novel·la anirà seguint d'una banda la recerca desesperada del pare, la forta crisi en les relacions amb la mare del Marc i els diversos sentiments de culpabilitat; i de l'altra, l'aventura que viurà el Marc quan la mateixa nit del naufragi, i sense que els pares ni s'ho imaginin, serà rescatat per una llanxa carregada de famílies de Síria i l'Afganistan que també han naufragat davant les costes de Samos. Sense que ningú no ho sàpiga, -a part dels lectors, evidentment- el petit Marc coneixerà i viurà el tràngol i les peripècies dels refugiats.

Sí, hi havia moltes màfies perquè molts nens
havien perdut els pares a la guerra i viatjaven sols.
Per això hi havia tanta gent dolenta que agafava
aquests nens i els feien desaparèixer...

       La novel·la ensenya les diverses cares del patiment humà i el lector les viu amb tensió, en molts moments, i amb un sentiment de dolor en molts altres moments. El dolor dels refugiats es barreja amb el dolor i la desesperació dels pares del noi desaparegut del veler. Dues tragèdies, la individual i la col·lectiva, que alhora mostren dues cares dramàtiques de la vida. Oimés quan en determinats moments el lector observa com a les mateixes costes on els refugiats han de ser rescatats d'una mort gairebé segura, els turistes prenen el sol a les seves platges. L'autor, conscient dels seus efectes, aboca aquesta diversitat de paisatges davant els ulls dels lectors per provocar emocions i sentiments volgudament ben contraris i ben contradictoris, alguns dels quals ben presents en la trista actualitat que vivim.

(David Cirici)

Quan arribes al lloc de l'accident és com si baixessis
 a l'infern. Et quedes paralitzat, no saps per on
començar perquè tothom vol que el rescatis. Hi ha
 tot de braços, tot de mans que et busquen i veus
 que la vida d'aquesta gent depèn de tu, que tu
 decideixes qui se salva i qui es mor...

Cal destacar també el treball dels voluntaris -un treball descrit amb precisió- gent que deixant-ho tot acuden als llocs adequats i exposen la seva vida per salvar nàufrags, especialment nens i nenes que, sols o acompanyats, pateixen pel desenllaç que tindrà la seva aventura dramàtica. "El setè àngel" esdevé una lectura dura i emotiva que haurien de llegir també els joves lectors per entendre millor una problemàtica tan actual i persistent que com a humans ens afecta a tots plegats. Malgrat que no tingui la pretensió de ser una novel·la sobre la crisi dels refugiats, el text de David Cirici esdevé un crit d'atenció davant el món i un clam a favor de la solidaritat i del compromís.


Josep Maria Aloy

dilluns, 20 de març de 2017

"La memòria de l'arbre" de Tina Vallès



"És difícil fer equilibris quan hi ha un drama a casa i hi ha nens: d'una banda, els volem protegir de la tristesa, del dolor, però de l'altra, és important que coneguin aquesta part de la vida I a vegades com més petits, més bé ho encaixen i et donen una lliçó perquè no ho viuen amb la càrrega dels nostres drames, no tenen emocions anteriors ni prejudicis i aconsegueixen una certa normalitat a casa." Són paraules de Tina Vallès, autora del llibre "La memòria de l'arbre", publicat per Anagrama, un llibre emocionant, colpidor i gairebé diria d'obligada lectura per a petits i grans.

"La memòria de l'arbre" és una història protagonitzada per un nen de deu anys, en Jan, que viu amb els seus pares a Barcelona però que un dia observa com els seus avis de Vilaverd s'instal·len a casa seva. A partir d'aquest fet neix una relació molt intensa entre en Jan i el seu avi. Tots dos compartiran un món on les converses, les passejades, el joc del dòmino i l'observació dels arbres teixiran una etapa on els records de l'avi i la seva pèrdua de memòria marcaran per sempre la personalitat del net i l'obligaran a créixer i a superar el drama familiar.

Si els pares sabessin tot el que pregunto
a l'avi mentre tornem de l'escola, segur que
em renyarien. Però no entenc com funciona la
seva malaltia, com es perd la memòria, com
se't pot buidar el cap de tot el que has viscut
i el que recordes, i necessito respostes.

El relat està format per una centenar llarg de petits capítols, que normalment no excedeixen l'extensió d'una pàgina, i que, com les peces d'un puzzle, van encaixant en el conjunt a mesura que el lector avança en la lectura. Cada peça del puzzle aporta una petita dosi d'informació que es va afegint, com si es tractés d'un degoteig constant i permanent, a la història tot completant-la ordenadament i de forma pausada. La força que empeny tot el relat són les excel·lents converses entre els dos protagonistes, converses a través de les quals l'avi proposa una constant reflexió sobre el temps que passa, sobre la memòria i l'oblit, i en general, sobre la vida dels humans. Un dels fils conductors de tot el llibre és la presència dels arbres, i concretament d'un desmai que és el principal centre d'interès que uneix els dos protagonistes i que el lector descobrirà a mesura que vagi llegint.
-Però saps què faig amb
el que no vull oblidar?
 -Què?
-En comptes de desar-ho
a la memòria del cap,
ho deso a la del cor, que
aquesta no se m'esborrarà.



(Tina Vallès)

"Un llibre memorable que parla dels records"

Així és com el crític Joan-Josep Isern qualifica el llibre per la seva senzillesa commovedora aportada pel punt de vista del Jan que viu amb naturalitat la degeneració de l'avi sense perdre en cap moment la complicitat que els uneix. Un llibre memorable -diu Isern- que ens parla de la importància dels records i de com arriba a ser, de tràgica, la seva pèrdua.

El llibre presenta un recurs narratiu brillant per la forma de narrar el que podria acabar sent un drama familiar. Certament que el lector s'emociona en alguns moments de la narració però la naturalitat i la sinceritat amb què s'expliquen les coses fan que l'impacte sigui menor sense perdre ni una dosi de realisme i d'emoció. Bernat Puigtobella diu que llegint el llibre "vaig pensar que és una novel·la de bons sentiments perquè tot el que hi passa, encara que hi hagi el maligne de la malaltia, és tot molt benigne". I és que d'una banda el lector observa com l'avi està perdent vitalitat, s'està fent petit, però de l'altra constata com en Jan està madurant i es fa gran reflexionant sobre uns fets que són inevitables. I aquesta maduració del Jan es converteix, també, pel procés d'identificació, en una maduració també del lector.

"La memòria de l'arbre" és un llibre memorable perquè tracta un tema conegut i que suporten moltes famílies i, per tant, molta gent jove; i de l'altra perquè l'impacte que produeix és honest i sense escarafalls. Un relat, en definitiva, sincer i positiu.

Josep Maria Aloy


dilluns, 13 de març de 2017

"La muntanya de llibres més alta del món", de Rocío Bonilla



I un dia, de sobte... va entendre què
li havia volgut dir la mare! Que encara
 que ell no pogués volar, la seva imaginció
sí que podia fer-ho. De fet, es va adonar que
no havia deixat de volar d'ençà que va
 començar a llegir el primer llibre.

Segurament que llegint no solucionarem tots els nostres problemes Ni els nostres ni els de la nostra quitxalla. Segurament llegir tampoc no ens farà feliços del tot. Encara menys ens convertirà en persones famoses i riques. Amb prou feines serem més intel·ligents. Però allò que és segur és que llegir ens farà passar molt bones estones perquè ens emocionarà i ens farà viure experiències insòlites. I amb això en tenim prou per seduir els nostres infants i regalar-los un plaer d'aquestes dimensions. "La muntanya de llibres més alta del món", obra de Rocío Bonilla i publicat per Animallibres, ens hi ajudarà. Sens cap mena de dubte!


       No ens ha d'estranyar doncs que es publiquin àlbums i altres textos, dirigits als més petits de la colla, que continguin un missatge a favor de la lectura i al poder dels llibres i de la imaginació. Aquest és el tema central d’aquest conte de Rocio Bonilla que té com a protagonista l’Enric, un nen que somnia en poder volar però que per més que s'hi esforça no ho aconsegueix amb els seus propis recursos fins que un bon dia la seva mare li diu que hi ha altres maneres de volar. I li posa un llibre a les mans.

Al principi, l'Enic no la va entendre, però es va asseure al jardí i va començar a llegir, sense més. I li va agradar tant el conte que la mare li havia regalat que el va acabar d'una tirada. I resulta que, gairebé sense adonar-se'n, va agafar un altre llibre... i després un altre... i un altre més... El meravellava tot allò que descobria, aprenia o imaginava a través d'ells. Va començar a devorar llibres sense parar i, com més llegia, més de pressa ho feia. No podia parar... I no continuo per evitar explicar el desenllaç malgrat que tots sabem cap on ens portarà la història.

Sí que cal esmentar la importància que tenen en aquest àlbum les il·lustracions de Rocío Bonilla, il·lustracions que ajuden -i molt!- a satisfer la curiositat i a rebre l'impacte acolorit d'unes excel·lents aquarel·les que atrauen la mirada del lector una vegada i una altra. Són il·lustracions que reten un homenatge al món de la Literatura, plenes de detalls, de tons molt suaus i que conviden a somiar i a imaginar fins i tot més enllà del que el text descriu. És a dir, que conviden a volar.

Les aquarel·les de Rocio Bonilla 
converteixen aquesta nova publicació
en un àlbum que incita enormement a ser
 mirat i remirat, més enllà –o potser més ençà–
de la idea que sustenta el text, i que, un cop més,
presenta un infant protagonista, l'Enric, que descobreix
la màgia de la lectura: en aquest cas, insistint
en el poder d’aquesta per fer volar la imaginació.
(Teresa Duran, a "Faristol")



Finalment l’Enric entén allò que la seva mare li havia volgut expressar quan li va regalar el primer llibre: amb la lectura i la imaginació podem arribar on sigui i aconseguir tot el que desitgem, fins i tot volar. És possible que el missatge sigui massa optimista i a moments un pèl massa exagerat. Però la tasca inesgotable de fomentar la lectura i de crear lectors necessita aquesta dosi d'entusiasme, de màgia i d'eufòria per part dels grans si volem que els futurs lectors l'assumeixin amb la mateixa passió i fidelitat.


Josep Maria Aloy

dilluns, 6 de març de 2017

"Pedres al camí", una novel·la juvenil reconfortant



"Hi ha moltes maneres d'arribar al lloc
on volem arribar, només has de creure
que també hi ha un lloc per a tu".

La novel·la "Pedres al camí", de Víctor Panicello (Barcelona, 1963), publicada per l'Editorial Comanegra, ha estat fruit d'un procés creatiu col·lectiu dut a terme al llarg d'uns quants mesos amb un grup de joves que lluiten per reprendre el procés d'aprenentatge en una Unitat d'Escolarització Compartida (UEC) gestionada per la Fundació MAIN a Sabadell. Una part dels ingressos generats per aquest llibre ajudarà a finançar els projectes de la Fundació MAIN amb joves com els que han inspirat aquesta novel·la.


Tots els protagonistes de "Pedres al camí" tenen en comú la sensació que no serveixen per a res i que són uns fracassats. Són vides que semblen perdudes entre conflictes i embolics que poden arribar a fer creure a qualsevol que no hi ha sortida possible. Però les pedres que es troben al camí són també raons per continuar lluitant, per continuar escalant. Les pedres al camí ajuden a no perdre’s en la foscor.

"Quan les coses es tensaven
els conflictes esclataven amb molta
facilitat entre aquells nois, que ja estaven
molt predisposats a qualsevol enfrontament".


Una novel·la tan realista i seriosa com encoratjadora

       No és massa habitual novel·lar històries protagonitzades per joves fracassats, petits -o no tan petits- delinqüents, amb problemes familiars i que busquen sortides ja sigui en el món de les drogues, ja en les conductes dissocials. Els qui hem treballat en aquest món, sovint molt fosc i deprimit, sabem com és de difícil el tractament de joves problemàtics i com escupen davant de tot allò que rebutgen, com giren la cara a tots aquells adults que s'hi apropen per ajudar-los a sortir dels conflictes en què estan plenament submergits. Tot això és present a la novel·la de Panicello escrita amb una bona dosi de serietat i de realisme que la converteix en un text encoratjador capaç de demostrar la importància dels professionals del treball social.

"Sentir que algú és al teu costat
pot fer caure les barreres més altes.
I les més antigues."

L'argument de la novel·la es basa en la suma dels arguments que viuen i pateixen els diversos personatges de la novel·la. Són històries individuals que evolucionen de les més diverses maneres i no sempre amb èxit. Els uneix a tots l'etapa en què entren a la Unitat d'Ensenyament Compartida, on un grup d'educadors els ajuden, els aconsellen, els estimulen i intenten que superin el seu fracàs i remuntin de forma clara per organitzar-se una vida més sana i exitosa. No sempre és possible, és clar, i la novel·la ho reflecteix amb tota la duresa. Però els que aconsegueixen sortir del forat on es troben, estan més ben disposats a viure amb tota la sèrie de recursos adquirits en els contactes amb els educadors de l'aula. L'experiència els ha valgut la pena.

Les pedres al camí
són la prova de la nostra
fortalesa o la nostra debilitat.
Josep Maria Aloy


dilluns, 27 de febrer de 2017

El detectiu Felip Marlot no es jubila



Acaba de sortir publicat per l'editorial Barcanova i amb il·lustracions d'Òscar Julve, el setè llibre de la sèrie del detectiu Felip Marlot, una creació -i recreació- de l'escriptor Joaquim Carbó que als seus vuitanta-quatre anys no deixa que es jubili el seu personatge més estimat. Al contrari, el detectiu, que es manté jove com el primer dia, encara té corda per a més aventures.

Felip Marlot va iniciar la seva singladura l'any 1979 en un volum titulat "En Felip Marlot". De seguida va tenir un ressò prou important com perquè l'autor n'escrivís una segona part: "Un altre Felip Marlot, si us plau", l'any 1983; va seguir-los un tercer volum titulat "El rock d'en Felip Marlot", l'any 1992. Aquests tres primers volums foren publicats per Publicacions de l'Abadia de Montserrat i il·lustrats per Maria Rius. Les aventures del detectiu van tenir una aturada fins l'any 2004 en què Barcanova va publicar els quatre volums restants "Felip Marlot i les joies" , il·lustrat per Pau Bassolí; "Un dia en la vida de Felip Marlot" l'any 2011 i "Les vacances del Felip Marlot", el 2013. Aquests dos últims, com el que presnetem avui, han estat il·lustrats per Òscar Julve.


Felip Marlot, un personatge singular

       Felip Marlot és una de les creacions més notables i populars de la literatura infantil i juvenil catalana. La seva personalitat i el seu tarannà generen una gran complicitat en els lectors joves que li dediquen tan aviat un somriure com una gest de commiseració i fins de complicitat en moments ben diversos de la seva quotidianitat. Contràriament al seu creador, que ha complert vuitanta-quatre anys, el detectiu no ha envellit. Trenta-quatre anys després de la seva presentació pública es manté jove, actiu, vital, rondinaire, pelat com una rata però servicial com mai. En dono més detalls en un altre comentari d'aquest blog (veure'n més informació) on el defineixo com a professional intuïtiu, tendre, senzill i ple de sentit comú. Ingenu i sincer a estones i xerraire i noble en tot moment. Un antiheroi amb molts dels tics del seu creador. Una veu sovint molt clara i crítica que esdevé, sense proposar-s'ho massa, portaveu de la consciència col·lectiva de la societat. Ell mateix es defineix com l'honest, eixerit i perspicaç Felip Marlot. Reconeix que cada dia hi ha més gent que l'aprecia, gràcies als llibres que ha escrit sobre les meves aventures un escriptor de segona fila. Gràcies, doncs, Quimet Cartró! Te'n dec una! (23).

Felip Marlot és un detectiu tendre, com he manifestat, que no té res a veure amb la violència de les narracions habituals de la “sèrie negra” (com les de Raymond Chandler… on Carbó s’inspira). En canvi participa d’alguns aspectes del famós Marlowe: és un solitari, té un despatx petit i tronat; no li sobren gens els diners i és un idealista que creu que cal ajudar aquells que s’ho mereixen encara que no puguin pagar els seus  serveis. Els casos en què intervé no acaben amb una trompada ni s’arriba a disparar un sol tret. Resol tots els assumptes fent treballar el cervell i amb l’ajuda de la casualitat, perquè no es tracta d’un superhome, sinó d’un ciutadà normal i corrent tot i que en cada ocasió que intervé hi ha un punt de follia. Ja sigui per ell mateix, ja pels clients que li demanen ajuda, les seves històries estan tocades d’un element fantàstic dosificat amb finor i bon humor, que les fa atraients per a grans i petits.

(Joaquim Carbó)

En Felip Marlot i les clavegueres

Només començar aquesta nova aventura, el detectiu, mentre es prepara el sopar, recorda alguns dels casos que ha portat. El lector s'adona de seguida que són d'allò més variat i generalment ben insòlits, com per exemple: el d'aquell militar que havia perdut el pas; el d'un ministre a qui havien pres la cartera; el del veí que no recordava on havia aparcat el cotxe; el de l'escriptor que havia perdut les idees perquè li acabaven de robar la llibreta on apuntava tot el que se li acudia; el d'un astronauta que s'havia clavat un cop al cap i les estrelles que veia no tenien res a veure amb les que coneixia tan bé; el d'un futbolista que havia perdut de vista la porteria... I embolica que fa fort!

I la primera trucada d'avui, quan encara no ha pogut sopar, és la d'una senyora que pateix per un asteroide que han dit que podria caure a la terra l'any 2094 i encara que ella ja no hi serà pateix per si cau al cementiri on serà enterrada o bé a la casa dels seus nets i renéts... El detectiu té feines a calmar-la i li diu que posarà en marxa els seus contactes i ja la tindrà al corrent...

El segon encàrrec és el d'un matrimoni que li ensenya una carta que ha rebut on uns lladres, de forma molt educada, es presenten i expliquen que volen robar-los però ells mateixos posen les condicions: serà el dia 14 i han de deixar cent mil euros a la taula perquè saben que els negocis malgrat la crisi els van molt bé... i per no sentir-se tan incòmodes hi adjunten unes entrades per al Gran Teatre del Liceu en què aquella mateixa hora fan "La Traviata" que saben que els agrada molt. Saluden educadament i signen com els Rapinyaires Anònims.

És obvi que no explicaré ni com porta a terme aquestes noves feines el detectiu, ni com acaben, per tal de permetre que els lectors s'ho passin bé descobrint com evolucionen les coses, fruint de l'habilitat narradora de l'autor, del ritme constant i accelerat del relat, de les sortides de to d'alguns personatges, dels acudits i el bon humor, de l'aiguabarreig d'elements que el fan atractiu i llegidor, d'un desenllaç àgil i contundent que tanca la novel·la amb un final ben construït que deixa el lector amb un bon somriure als llavis i un grapat de simpatia cap al detectiu. La senzillesa del detectiu i el seu sentit comú s'encomanen fàcilment. Si aquest és un dels principals objectius que Carbó persegueix amb el seu benvolgut Felip Marlot, crec que es pot quedar ben satisfet perquè ho aconsegueix amb escreix no sols en aquest últim títol sinó en tots els set llibres de la sèrie.

Amb la seva ironia i bon humor tan característics, Felip Marlot s'acomiada dels lectors dient-nos que podem estar tranquils perquè aviat estaré una temporada fora i no importunaré ningú. Us asseguro, però, que si me'n passa alguna de curiosa, ja sigui dalt el vaixell o en una illa grega, no em faré pregar i us l'explicaré a la tornada. Paraula! Queda clar, doncs, que Felip Marlot no es vol jubilar. Estem avisats!


Josep Maria Aloy