dilluns, 9 de juliol de 2018

“Una setmana endimoniada”, de Rubén Montañà




T'ho dic amb el cor a la mà: no hi ha res més
engrescador a la vida que poder aturar el temps.
Miris on miris, tot són possibilitats magnífiques.
És al·lucinant, no em cansaré de dir-ho.

No t'has preguntat mai com és que un minut pot arribar a fer-se etern i un estiu sencer pot semblar que hagi passat en un instant?”. Així comença aquesta història protagonitzada pel Joan Garcia i narrada per ell mateix on explica que durant uns mesos ha viscut aventures per parar un carro, amb el seu pare i poc s'imaginava que coneixeria una criatura tan insòlita i formidable que li oferiria un pacte que no podia rebutjar de cap manera. Era clar que alguna cosa li deia que no estava bé acceptar tractes d'éssers sobrenaturals, sobretot si són endimoniadament trapelles. Però, està convençut que tu hauries fet el mateix... Segur que sí. S'hi juga una banya!

Però no ens avancem a explicar les diverses trifulgues que omplen les pàgines del llibre i comencem des del principi: “Una setmana endimoniada” és obra de l’escriptor Rubén Montañà (Badalona, 1983), de qui en aquest mateix bloc he comentat d’altres narracions seves -"El bolígraf de Higss", publicada per l'editorial Animallibres; "La botiga de mascotes extraordinàries" de Barcanova i "La nena de l'arbre" a Edicions de La Galera. La que presento avui, “Una setmana endimoniada” està publicada a l’editorial Barcanova i està il·lustrada pel dibuixant i escriptor Jordi Fenosa.

Totes aquestes obres són novel·les que mostren una gran capacitat d'inventiva i d'observació per part de l'autor així com un sentit esplèndid de l'humor i, en molts moments, d'una esbojarrada capacitat de sorprendre i captivar el lector i arrossegar-lo amb ganes fins al desenllaç de l'obra. Són obres, la major part premiades, que honoren el seu autor i insinuen ja una trajectòria literària que farà parlar els crítics i seduirà qualsevol lector de qualsevol edat.



Les persones, com a éssers mortals, valorem el temps
per damunt de totes les coses, perquè és allò que emmarca
la nostra existència.... el temps és com un grapat de sorra, que,
 com més l’estrenys, més ràpidament s’escola entre els dits, i com
 menys te’n queda, més s’afanya a esgotar-se...

El protagonista de la novel·la és un noi, en Joan Garcia, que té la sort o la desventura de trobar-se amb un personatge excepcional, mig sobrenatural, mig estrambòtic que l’autor descriu d’aquesta manera: ... a primera vista, el seu cos és més o menys com el d'una persona, però: té les potes peludes, té els colzes peluts, té principis de banyes, té una cara simpàtica, té les dents negres, va nu, té els dits llargs...fa pactes amb la gent que troba (i d'això li ve el nom de pactant, és clar...). Després de la trobada i una conversa per tal de conèixer-se una mica, el pactant li proposa, evidentment, signar un pacte. El pactant li regalarà poders i el domini del temps i el noi li oferirà amistat... i pacten. Amics? Sí, amics! Les nostres mans es van començar a il·luminar amb una claror creixent i encegadora. Va demanar-li si sabia fer espetegar els dits i el noi ho va fer... I d'aquesta manera, sense saber-ho, vaig aturar el temps per primer cop a la meva vida.

El lector, després de saber com ha començat tot no deu imaginar com acabarà, cosa que jo no li explicaré pas, però segur que intueix que durant la lectura de la novel·la, pot passar de tot i tot pot ser possible. Les il·lustracions de Jordi Fenosa, senzilles i contundents, ajuden a descriure algunes de les escenes del relat amb bon humor i jovialitat. L’autor del text té prou enginy per fer-ho passar bé amb la seva ingent inventiva i amb els seus recursos narratius que conviden sempre a seguir llegint sense fre.


 D’entre l’excel·lent dosi de recursos de tot tipus vull destacar els que fan referència al llenguatge contundent i vibrant. Són divertits, en aquest sentit els noms d’alguns dels personatges, com ara la Burilles, en Pep Ganàpia, el Vell Xaruc i el senyor Nasarrufat, com també són insòlits els malnoms amb els quals bateja els famosos pactants: ... només en la nostra modesta llengua –diu el text- se’ls coneix com a cabdellabregues, trenajuguesques, ballacaps, inflazitzànies, i una dotzena més de malnoms, tots fent referència a les seves ganes de generar deliri i confusió.

També vull destacar el bon ritme amb què descriu el conjunt d’aventures, les complicitats que l’autor estableix amb els lectors, passant tot plegat per un humor esbojarrat –endimoniat per ser fidels al títol- i les aportacions que es desprenen de la seva capacitat creativa que converteixen la novel·la en un divertiment alegre i atractiu que no deixa que el lector es separi massa del llibre i a moments no trobi el punt just on aturar-se i deixar-lo…

Josep Maria Aloy


1 comentari: