dijous, 2 de gener de 2014

M'agraden els llibres que parlen de llibres



M'agrada, quan llegeixo una novel.la, trobar-hi referències culturals sobre músics, artistes o altres escriptors. Aquestes referències són una aportació més que enriqueix els textos literaris, oimés si van destinats als joves.

Sense cap ànim d'exhaustivitat he recollit algunes d'aquestes referències: aquelles que esmenten escriptors i obres literàries així com les que contenen algun elogi al plaer de la lectura.


El vigilant en el camp de ségol, de J. D. Salinger (Empúries, 1990)


I començo per un clàssic on trobem una refència a la devoció que el protagonista de Salinger té pels llibres i pels autors:

El que m’entusiasma de debò és un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. No passa gaire sovint, però...

A fer punyetes!, de Llorenç Capdevila (Barcanova, 2012)

Fa pocs dies, precisament, comentava aquesta novel.la del professor d'institut, Llorenç Capdevila. No toca ara comentar-la però sí que en vull transcriure un fragment on es parla de literatura i del llibre de Salinger, quan la profe de literatura llegeix una història a classe...

... una història narrada en un estil molt directe, que ha captat l'atenció dels alumnes de literatura. Era com si sentissin parlar al protagonista...Al cap de mitja hora de classe, la professora ha deixat de llegir i molts dels alumnes han arrufat el nas i han protestat. Les peripècies de Holden Caulfield els tenien atrapats. L'Eduard sospita que si el protagonista d'aquella novel.la li cau malament és precisament per com s'assemblen. Quin gran escriptor, el tal Salinger! Els bons llibres -ha sentenciat la professora- han de ser capaços de canviar el lector... També ha dit que per això ella creia que els qui llegeixen bona literatura tenen una vida molt més rica que no pas aquells que no agafen un llibre ni per equivocació.(veure'n més)

El misteri de Quintaforca, de Xavier Fàbrega i Ramon Homs. (Barcanova, 2003)

 Es tracta d'un llibre d'aventures més aviat fàcils i no gens trascendents però amb un reguitzell de referències als nostres clàssics catalans. Per exemple, sobre La Punyalada, de Narcis Oller:

Després de sopar va continuar una estoneta amb La punyalada. El llibre l’havia captivat des del primer moment. D’entrada havia quedat impressionat amb la força amb què Vayreda descrivia el paisatge...

I sobre El Rem de trenta-quatre, de Joaquim Ruyra:

... en pocs minuts de lectura hi estava tan ficat que li semblava sentir la remor de les onades i que ensumava aires carregats de sal...

El segueix L’escanyapobres, de Narcís Oller.. i més tard La papallona. Tot seguit Pla, que li va agradar molt. Es va empassar Un senyor de Barcelona xiulant com qui diu. El canon literari dels autors d’aquesta narració no s’atura: també li toca el torn a El Quijote que:

 ...El va interessar de seguida, i això que al principi li va costar una mica fer-se al castellà del segle XVI. En una altra etapa de la seva vida, se n’hauria cansat aviat, però ara sabia que, de vegades, la literatura exigia aquest primer sacrifici que, un cop superat, era com la clau que permetia l’accés a un món màgic, desconegut per tota aquella gent incapaç de superar la primera dificultat...

En Nasi perd la por, de Joaquim Carbó. (Editorial Casals, 2001)

Joaquim Carbó és un mestre a l'hora d'esmentar autors i llibres. En alguna ocasió les referències a algun llibre són, fins i tot, per qüestionar-lo, o si més no per matisar o disminuir la seva transcendència. Això és el que fa en el seu llibre En Nasi perd la por.  A la pàgina 119, després de comentar que en Bru està llegint les novel.les d’en Harry Potter, fa dir a la Berta:

És una novel.la, i prou. I tots tres som prou grans per saber que els autors poden explicar el que volen. Jo només et puc dir un cop més que no n’hi ha, de bruixes. I que, per tant, l’autora d’aquest llibre s’ho inventa tot, de la mateixa manera que en Joles Sennell es va inventar l’alicorn que saltava per una autopista; en Sebastià Sorribas una colla de vailets que muntaven un zoo; en Josep Vallverdú un gos amb nom de bolet; l’Emili Teixidor, la formiga Piga o en Quimet Cartró unes cases d’estar per casa.

Dedica'm un poema encara que sigui teu, de Maria Carme Roca
(Barcanova, 2013)



L'escriptora Maria Carme Roca ha publicat aquest relat juvenil on la història d'amor de dos adolescents es presenta totalment embolcallada amb la poesia de Miquel Martí i Pol. La proposta és agosarada pel perill de caure en un petit manual sobre la poesia del poeta de Roda. Però el mesurat equilibri entre les emocions que es desprenen dels dos temes, l'amorós i el poètic, i la presència d'una besàvia que va ser amiga del poeta, fan que el resultat sigui plaent i atractiu per als lectors joves i esdevingui, alhora, un petit homenatge a Martí i Pol en el desè aniversari de la seva mort. (Veure'n més)



La passió pels llibres

Si una nit d'hivern un viatger, d'Italo Calvino (Edicions 62,1979)

Aquest llibre d'Italo Calvino ve a ser una guia de lectures, un cànon d'obres clàssiques. També són guies de lectura: Si un matí d'estiu un nen...,  de Roberto Cotroneo (Edicions 62, 1995) o fins i tot el llibre de Vicenç Pagès: De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa, 2006). Amb una pretensió diferent també el llibre de Daniel Pennac: Com una novel.la (Empúries, 1992) és un títol molt clarificador sobre la lectura i els drets del lectors. Però no són els llibres als quals em refereixo en aquest article.

Si esmento el de Calvino és perquè aquest autor dibuixa una escena molt descriptiva a la introducció del llibre. Cada vegada que començo a llegir Si una nit d'hivern un viatger, d'Italo Calvino, m'hi quedo enganxat. Mireu sinó:

Estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino, la novel.la Si una nit d'hivern un viatger. Relaxa't. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t'envolta s'esvaeixi en l'indistint...

El baró rampant, d'Italo Calvino (Edició especial de l’AVUI, 1995)

Em resisteixo a abandonar Italo Calvino perquè el tema dels llibres i de la lectura té un paper essencial en tota la seva obra de ficció. En aquesta novel.la, l'escena que vull destacar s’inicia en el capítol XIIè quan es troben Cosimo i el bandoler més temut del país, Gian dei Brughi. Aquest, perseguit per la gent, es refugia en el mateix arbre on es troba Cosimo i neix una relació excepcional entre els dos personatges on el centre d’interès el constitueix la lectura ja que el bandoler li demana quin llibre està llegint i si, quan l’acabi, li por deixar. El bandoler llegeix en francès, toscà, provençal, castellà. Fins una mica de català...

Així van començar les relacions entre el meu germà i el bandoler. Així que Gian dei Brughi havia acabat un llibre corria a tornar-lo a Cosimo, i en prenia en préstec un altre, i fugia a encauar-se al seu refugi secret, i s’enfonsava en la lectura...

 No està exempt tot el capítol –i tota la novel.la!- de l’humor. És excepcional l’escena següent:

Gian dei Brughi, mentrestant, estirat a la seva jaça, amb els eriçats cabells roigs plens de fulles seques sobre el front arrugat, amb els ulls verds que se li enrogien amb l’esforç que feia amb la vista, llegia, llegia, movent la mandíbula en un lletrejar furiós, amb un dit enlaire moll de saliva per girar de pressa la pàgina...

La història interminable, de Michael Ende (Alfaguara/Grup Promotor, 1988)

La passió per llegir i la passió pels llibres. Qui no ha practicat la lectura com ho fa el protagonista de La història interminable?:

La passió de Bastian Baltashar Bux eren els llibres. Aquell que mai no s’ha passat tardes senceres davant d’un llibre, amb les orelles com una brasa i els cabells embullats, llegint i tornant a llegir, oblidant-se del món que l’envolta i sense fer cabal de la gana ni del fred...
Aquell que mai no ha llegit d’amagatotis amb la llum d’una llanterna dessota la manta, perquè el papa o la mama o qualsevol altra persona que li vol bé li ha tancat el llum amb bones intencions tot argumentant-li que l’endemà li toca matinar...
Aquell que mai no ha vessat llàgrimes amargues obertament o dissimulada, perquè s’estava acabant una història meravellosa i li calia dir adéu a uns personatges amb qui havia compartit tantes aventures, els quals estimava i admirava, pels quals patia i alhora tenia esperances i sense la companyia dels quals la vida li semblava buida i absurda...

El senyor Pip, de Lloyd Jones (La Magrana, 2006)

Vull tornar a insistir en la fascinació que pot arribar a crear en el lector la lectura d'una història:

Quan el senyor Watts va començar a llegir tots vam callar. Aquell era un so nou al món. Llegia lentament i nosaltres sentíem la forma de cada paraula... Ell va continuar llegint i nosaltres vam continuar escoltant. Va tardar força temps a aturar-se, però quan va aixecar la vista nosaltres vam quedar astorats pel silenci. El doll de paraules s’havia acabat. A poc a poc vam tornar a calçar-nos els nostres cossos i les nostres vides...

I d'aquest mateix llibre, encara un segon fragment sobre els efectes de la lectura, sobre els bons llibres:

... saps una cosa, Matilda, no es pot fer veure que llegeixes un llibre. Els ulls et delaten. La respiració també. Una persona immersa en un llibre simplement s’oblida de respirar. Es pot calar foc a la casa i un lector submergit a les profunditats d’un llibre no aixecarà la vista fins que el paper pintat ja estigui en flames. Per a mi, Matilda, Grans esperances és un d’aquests llibres. Em va donar permís per canviar la meva vida.

 L'Arca de Babel, de Màrius Serra, il.lustrat per Marc Sardà (Estrella Polar, 2012)

Màrius Serra és àmpliament conegut sobretot pel sobrenom que s'ha autoimposat de "verbívor" i, per tant, hauria estat molt estrany que no tragués el nas en un comentari com aquest. La història explica que l'Alfred i l'Elisabet, dos joves primitius, no saben parlar. Per comunicar-se tenen els saccionaris, uns sacs plens dels objectes que els calen per dir coses. Un dia, durant una tempesta torrencial, les aigües els arrosseguen torrent avall. L'Arca de Babel els salva la vida i els permet navegar per set mars diferents... En aquesta llarga travessia viuran un munt d'aventures alfabexcitants durant les quals aprendran a expressar el que senten mitjançant les paraules.

L'Arca de Babel, com el títol ja insinua, és un cant a les lletres de l'alfabet, a les paraules, a la comunicació, a l'expressivitat, a l'enginy, al llenguatge i a les llengües totes, vinguin d'on vinguin i les parli qui les parli...(veure'n més)


(Continuarà)


Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada