Editorial Arcàdia publica, per als petits, un conte d'Anna Manso molt emotiu i embolcallat d'humor

        Allò que m'ha sorprès més d'aquesta història emotiva i explicada amb sensibilitat és la variada selecció dels personatges, tots ells amb característiques similars pel que fa a gustos i a dèries o "manies". Així tenim, d'una banda, el protagonista, Octavi, un nen que es passaria totes les tardes veient com el seu pare -un lutier important- treballa en la construcció de violins. En aquest personatge i en aquest tema se centra una vibrant història.

Però l'Octavi no està sol. Té un amic i una amiga: en Nicolau, sempre pendent de la seva col.lecció de cromos i la Georgina que dedica tota l'hora del pati a estudiar el cau d'una aranya peluda... Per completar l'escenari un personatge singularíssim: la iaia que es passa l'estona davant la màquina de rentar per recuperar de seguida els seus mitjons... És realment una troballa, per la seva comicitat, la idea de fer aparèixer al llarg del relat aquesta iaia esperant davant la màquina els seus mitjons.  És, aquest, un tema que recorre tota la trama i la traba de tal manera que li dóna una consistència i un atractiu divertit i ple d'enjòlit. Vull destacar també l'aparició al final del llibre d'un matrimoni tan estrafolari com curiós que hi acaba d'afegir un punt de surrealisme divertit.

Tot i l'humor intermitent que despunta a moments la història, el tema que tracta no és gens còmic i l'autora l'exposa amb tota la cruesa sabent que amb l'ajuda de la iaia les coses no arribaran a colpir tant el lector jove. El tema del relat és la pèrdua de facultats del pare -el lutier- i l'obligada decisió d'abandonar un ofici que sempre ha estat viscut com un exercici de precisió, d'art i de sensibilitat. L'Octavi s'adona des del primer dia de la pèrdua de facultats del pare i dels canvis d'humor que comporta aquesta pèrdua i ho pateix sense saber com pot ajudar a resoldre algun cosa.

No n'explico més per no trencar ni avançar les emocions que ha de viure el lector llegint la història. Sí que voldria destacar com l'autora ens descriu les feines d'un lutier i les eines per a la construcció d'un violí, com també com s'expressa literàriament a través d'alguna metàfora com la del "dits que ballen claqué" per expressar la malaltia del pare. Tot plegat amb una elegància extraordinària.

L’obra, segons explica el crític Pep Molist al seu bloc, està inspirada en un personatge real, en un dels millors luthiers del món, David Bagué, veí del barri de Gràcia, on també viu l’autora que, captivada per l’experiència vital del luthier, decideix escriure’n un conte.

 Les il.lustracions de Gabriel Salvador, senzilles però tendres, intenten expressar la diversitat d'emocions i de sensacions que va desprenent una història d'aquest calibre, al llarg de la lectura.

 Josep Maria Aloy