100 situacions extraordinàries a l'aula

Aquest llibre, els responsables del qual són els mestres Jordi de Manuel i Paz Montserrat, publicat per Cossetània Edicions és un recull de 100 situacions extraordinàries a l'aula, tal com diu el seu títol, cent situacions que abasten des de l'educació infantil fins a la universitat.

De fet, qualsevol professional de l'educació podria haver recollit al llarg de la seva carrera, en el món de l'ensenyament, un bon grapat de records, escenes o situacions diverses i de tots colors i gustos capaços de fer reviure moments molt precisos de la quotidianitat escolar, molts d'ells susceptibles de generar emocions i alguns somriures difícils ja d'oblidar per la seva profunda humanitat i vitalitat.

Tal com es pot llegir a la contraportada, aquest recull narratiu de cent situacions, des de l'educació infantil fins a la universitat, ens pot fer reviure el passat com a estudiants o el present com a professionals de l'educació. Les narracions -basades en vivències reals- transiten per tot un ventall d'emocions: de l'insòlit a la tendresa, de la duresa a l'humor. Les veus narratives són diverses: estudiants, professorat, pares i mares. En qualsevol cas, el llibre pretén ser un petit homenatge a la feina, sovint silent i poc agraïda, de mestres i professors.

Una gran diversitat d'anècdotes

Des de la primera narració o situació, ben còmica per cert, sobre "El racó de pensar", el lector anirà vivint cada situació com si s'esdevingués al seu davant mateix. Així serà testimoni, per exemple, de com s'ho fa el Juanico (El Juanico i les colònies) per pagar les cinc-centes pessetes de les colònies i continuant per la contundència de la nena de P5 (Colors) d'afirmar que les muntanes dels Ports de Beseit són de color blau, malgrat el qüestionament de la mestra... i així fins al centenar d'experiències de tota mena.

El que queda clar és que l'escola, l'institut i la universitat són una font inesgotable de reaccions, de mirades, d'afectes i, sobretot, d'intenses relacions personals que omplirien uns quants llibres com aquest. L'escola és un escenari immens per on transiten molts personatges capaços de protagonitzar les escenes més imprevisibles i insòlites en les que, a vegades, la realitat és més potent que la ficció. Per exemple el cas, ben surrealista, per cert,  de les orelles del Carlos (Què és el vent?) o el fet que per un sol detall ple de sensibilitat per part de la mestra, uns pares escullin escola (Els anys fantàstics)... o la demostració que alguns alumnes són més savis del que a vegades ens pensem... i si no només cal llegir el desig de la Marian (Desig).

 Hi ha situacions realment extraordinàries. Tan extraordinàries com commovedores. És el cas dels tres germanets que perden la seva mare en un accident (Estimar-los) o bé el cas de la Gabriela (Àngel). Contràriament, no hi falten situacions ben còmiques com "El numeret" de l'Artur o el comentari titulat "Molt malament" o bé "Botànica per a enamorats". Còmica i molt ingènua és la resposta de la Mariona de quatre anys (Quadrúpede). Hi ha sortides dels nens ben sorprenents com la d'aquella nena que no sabia que les vaques eren més grosses que les gallines...

A "L'examen prohibit (d'ensenyar)" podem llegir la carta que un estudiant de batxillerat escriu al seu professor a l'hora de l'examen de matemàtiques on li explica quin concepte té de l'ensenyament i com està ell de decebut després d'anys d'intentar estudiar coses sense sentit... Per reflexionar-hi!

La feina del mestre és complexa, no sempre fàcil, però gratificant quan t'hi apassiones. No vull dir que no tingui els seus riscos. Ho expressa molt bé un dels molts comentaristes del llibre quan parla de la incòmoda sensació de caminar sobre una capa de gel... Potser per això és una professió tan atractiva! En aquest sentit és significativa la mentida que un professor es veu forçat a dir per no fer públiques algunes intimitats d'una família (La primera mentida).

Però estic segur que les situacions més atractives són les que descriuen de què són capaços els alumnes des de ben petits petits (L'apuntadora), i la naturalitat amb què poden arribar a abordar allò que de més gran serà un possible tabú o una perversió... (Curiositat genuïna). I com són capaços d'aprofitar, de disfrutar i de treure partit de qualsevol imprevist (El gos i la metàfora).

Tot i ser un recull de seqüències que deixen un molt bon regust de boca i un camí obert a la reflexió i al debat, no es fan concessions i si cal denunciar situacions poc ortodoxes, tant si vénen del sector del professorat com si vénen dels alumnes, es posen en evidència. Però ningú en surt malparat de manera contundent. No és aquest, és clar, l'objectiu del llibre. Només he trobat una excepció clara: quan es critica la manera d'actuar del representant de l'administració (El mètode científic) que ja comença per arribar tard a la reunió i continua per utilitzar paraules que diuen ben poc, les esgota i fa que donin voltes pel seu paladar com si fossin caramels..."

No cal dir que el llenguatge de les diverses situacions és molt cuidat i alhora planer. Les descripcions són ben elaborades com la que descriu així els nois i noies: ... uns adolescents que tot sovint et feien perdre la calma, però que convertien cada dia de treball en un repte professional i personal. (Keep Calm)

També, contràriament a "Minusvalidesa tecnològica" un mestre es demana com els deuen veure els alumnes. I, certament, no queden del tot ben parats sobretot en el camp de les noves tecnologies. I és que molts alumnes fracassats poden ser i són la crossa que necessiten alguns profes, la crossa que resol la seva minusvalidesa tecnològica.

L'últim capítol, el que fa el número 100, és un poema de Ramon Minoves, escriptor i professor bregat, que hi col.labora amb un poema sobre la vida d'un ensenyant d'institut. Un poema que descriu el privilegi d'estar a l'ensenyament. Un bonic final per a una professió sovint molt poc reconeguda i potser massa criticada des de tots els àmbits. Esperem que aquest recull de vivències i situacions ens obligui a tots plegats a reflexionar una mica sobre una professió tan cabdal dins la nostra imperfecta i complexa societat.

Així doncs, més enllà del goig i del lament,

se sent el privilegi d'estar a l'ensenyament.

I si us plau, vet-ho aquí, no em tingueu per bergant

per dir-vos que m'agrada l'ofici d'ensenyant!

(Ramon Minoves)

(Fragment del poema "Ensenyant", que tanca el llibre)

Josep Maria Aloy