Les ciutats no les componen les pedres,
sinó els seus habitants.
(Narcís Feliude de la Penya)
Si a aquesta
novel·la de Maria Carme Roca, la que fa cinquanta de tota la seva producció, li
hagués de destacar una sola qualitat -en té més- seria l'art d'explicar de
manera atractiva uns fets històrics a un públic lector molt divers que veurà
créixer el seu interès a mesura que avanci en la lectura.
"La Merla
Blava", publicada per La Galera és -segons el subtítol de la portada-
"la primera novel·la sobre el 1715" que segons la seva autora
-especialista destacada en novel·les de caire històric- és l'any d'una
repressió absoluta sobre els vençuts de la guerra de Successió del 1714 en què
Barcelona intentava sobreviure a la barbàrie i les imposicions, mentre la
misèria i la destrucció campaven arreu.
Aquests fets, que constitueixen una
excel.lent lliçó d'història, explicats com ho fa Carme Roca, allunyen totes les
possibilitats de considerar-lo un llibre d'història i la converteix en una
història de gran interès i molt atractiva on fins i tot els lectors joves
queden seduïts pel desenvolupament d'uns fets protagonitzats per personatges
molt propers que es proposen arrossegar-los i delectar-los amb una bona dosi
d'emoció i de tensió.
El
perfecte equilibri entre realitat i ficció ve representada per la presència de
personatges realment històrics d'una banda i la presència de personatges de
ficció per l'altra, personatges que l'autora ha sabut crear amb encert. Tant
els uns com els altres figuren al final del llibre, en un apèndix, de tal
manera que el lector pot saber a cada moment amb qui se les heu. He de dir que
tant els personatges reals com els inventats hi aporten una versemblança
extraordinària que fa que sovint el lector arriba a creure que alguns
personatges de ficció són reals. L'habilitat de l'autora és la de fer-los
conviure amb tota naturalitat de tal manera que els de ficció semblen tan
verídics com els reals. Dos d'aquests personatges de ficció, la Caterina i el
seu oncle Jeroni, són creacions excel·lents que aporten a la novel·la una
vitalitat creixent i una tensió evident fins al final de la història.
No
explicaré de què va el llibre ni què és això de la Merla Blava. Cal no avançar
esdeveniments i cal també que cada lector faci les seves descobertes al seu
ritme i pugui assaborir tot el reguitzell de sorpreses que s'amaguen dins les
pàgines de la novel·la. Vull destacar però una d'aquestes històries dins la
història -no em puc estar d'esmentar-la- i és la història d'amor de la Caterina,
una noia que en principi anava per monja però que quan descobreix la seva
capacitat d'estimar segueix fidelment el camí excitant de l'amor.
Allò que
també vull destacar és la nitidesa amb què l'autora descriu la Barcelona un cop
vençuda l'any 1714 -una data a la que molts escriptors li han volgut dedicar
moltes pàgines i algunes de brillants, i que Carme Roca evita per poder
explicar com estava el país un any després. Excel·lent idea per acabar de
fer-se càrrec dels resultats d'una guerra que és capaç de destruir una ciutat i
deixar en la misèria els seus habitats però sobretot com aquests habitants
desolats volen aixecar el cap i treballar per refer tot allò que puguin de la
immensa destrucció provocada pels exèrcits borbònics.
El ritme
de la narració es manté ferm durant tota la novel·la i fins i tot es va accelerant
a mesura que ens apropem al desenllaç. L'enigma de la Merla Blava hi aporta una
excel·lent dosi d'intriga que sedueix els lectors per la seva manera de moure's
i d'actuar.
És
palpable l'esforç de l'autora en tota la tasca de documentació que ha portat a
terme per oferir una obra versemblant i un retrat nítid de la Barcelona del
moment, d'una Barcelona ferida en cos i
ànima. I tot plegat escrit amb un llenguatge clar i entenedor, descriptiu i
precís, que convida a llegir sense aturador.
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada