Clàssics són aquells
autors o bé aquelles obres que sempre són actuals i que es van reeditant constantment
perquè tenen la capacitat de continuar suscitant interès i emoció més enllà del
temps i de les modes.
Ja vaig parlar de
Ramon Llull i especialment del seu bestiari, el "Llibre de lesbèsties", molt adequat també per als lectors joves, que diverses
editorials s'han proposat reeditar per tal que no l'oblidem just quan es
compleixen 700 anys de la seva publicació.
A banda de Llull,
però, en poc temps han aparegut almenys tres clàssics més. Ja vaig comentar la
setmana passada el relat més kafkià de tots els relats de ficció: "La metamorfosi", de Franz Kafka, publicat per Sembra Llibres.
Avui presento el
segon clàssic: el que té per protagonista "l'escrivent que preferiria no
fer-ho", "Bartleby, l'escrivent", de Herman Melville publicat
per Bromera. Finalment, el proper dilluns li tocarà el torn al tercer clàssic
d'aquesta tongada, que torna a ser un llibre de Sembra Llibres que ofereix
"els millors relats de l'escriptor més juganer i esbojarrat", Roald
Dahl, amb motiu del centenari del seu naixement. Cal felicitar les editorials
que aposten pels clàssics i ens els retornen amb tot l'afany de traslladar-nos
de nou el plaer de disfrutar-los.
Si bé d'altres escrivents podria escriure la vida
sencera, amb Bartleby aquesta tasca resulta
impossible.
Crec que no existeix material suficient per a una
biografia completa satisfactòria d'aquest home.
Es tracta d'una pèrdua irreparable per a la
literatura.
Bartleby, l'escrivent que "preferia no fer-ho"
No deixa de ser curiós i sorprenent que Herman Melville,
l'autor de "Moby Dick", una de les més famoses aventures que s'han
escrit mai, s'arruïnés amb aquesta obra i en canvi obtingués un èxit molt
acceptable amb un relat breu i insòlit com és "Bartleby, l'escrivent".
Les raons són múltiples entre les quals cal destacar la
creació d'un personatge, Bartleby, que és capaç ell sol d'atraure l'atenció del
lector i arrossegar-lo fins al desenllaç de l'obra. Un altre dels ingredients
que justifiquen l'èxit d'aquesta curta història és la seva originalitat i
aparent senzillesa, així com la densa atmosfera que es va creant a poc a poc i
que arriba a empapar l'ambient d'una tensió dramàtica que va creixent en
intensitat.
Situem-nos: un advocat té tres treballadors a la seva
oficina però en necessita una altre per l'excés de feina i contracta un home
desconegut però que des del primer dia es mostra enormement eficient i
treballador. Tant, que es passa el dia a l'oficina treballant tot el dia, sense
fer cap altra activitat ni sense agafar-se un temps de descans. Un bon dia però
es planta i molt educadament manifesta a l'advocat que "preferiria no fer
la feina". Així de clar. I no la fa. L'advocat no entén els motius però
s'adona que la decisió de l'escrivent, sorprenentment, és definitiva i, a
partir d'aquest moment, es debat en el dilema de si cal acomiadar-lo o
seguir-lo aguantant per si canvia d'opinió... Bartleby aconsegueix despertar en
l'advocat un sentiment de compassió que l'anirà embolcallant en els dubtes, I
no explico el final per no condicionar el lector.
... copiava dia i nit, a la llum del sol o de les
espelmes.
... escrivia d'una manera silenciosa, pàl·lida,
mecànica
... Però hi havia alguna cosa en Bartleby que no
sols
em desarmava, sinó que, d'una forma prodigiosa,
em commovia i em desconcertava.
L'aparent senzillesa d'aquesta obra, per cert, molt
adequada per als lectors joves que s'ho passaran bé llegint-la, rau en la
profunditat dels seus missatges i l'expeditiva i sorprenent conclusió a què ha
arribat l'oficinista, segur d'ell mateix i ferm en el seu propòsit malgrat li
pugui suposar una càstig o un comiat. Bartleby és un exemple de l'home
solitari, sense vida social, a qui ningú espera mai i que es pot permetre
decidir el seu futur perquè el seu futur no té al·licients ni projectes ni encara
menys reptes. No hi ha raons que justifiquin la seva decisió. Simplement deixa
de treballar, és a dir, "prefereix no fer-ho". I punt.
La seva pobresa és gran; però la seva soledat, que
horrible. !... Per primera vegada a la meva vida em
va envair un sentiment de malenconia aclaparadora
i punyent. ...
El vincle que ens unia com a humans
ara m'arrossegava irremeiablement a la melangia.
Una melangia fraternal!
L'home sense atributs
L'edició que presento avui és la que acaba de publicar
l'editorial Bromera. Es tracta d'una molt bona traducció feta per Pau Garcia Pons i Josep Marco Borillo i conté una introducció amb
informacions sobre l'escriptor Melville i la seva obra. Josep Marco Borillo,
l'autor de la introducció, posa en evidència que Bartleby és el protagonista
absolut d'aquest relat, el principi i el final de la història i destaca la idea
que no es tracta d'un rebel, ja que no es nega
obertament a fer allò que li manen; només diu que "preferiria no
fer-ho". I aquesta resposta no sols desarma el seu patró, l'advocat, sinó
que cancel·la de manera efectiva la possibilitat de la interacció tan
professional com personal. Per a Borillo és una resposta paralitzant, inhibidora en el doble
sentit de possibilitar la paràlisi pròpia (la de Bartleby) i d'inhibir la
resposta de l'advocat... Bartleby no té
ni passat ni un futur, no té context, i sense context no hi pot haver
significat ni interpretació. És un fantasma... un ésser de naturalesa
angelical, sense voluntat, fascinat pel no-res...
Bartleby
és la història d'un home de qui no se
sap a penes res... El "no" de
Bartleby pot ser un no a la vida, en general. El nostre heroi ni menja, ni
treballa, ni parla, no sembla conèixer ningú, ni fa res en concret... tant se
li'n dóna el que li proposen de fer perquè no pensa fer res. Passa les hores
com un badoc davant d'una paret cega. Allò que el defineix és la paràlisi, la
inactivitat, l'immobilisme, el silenci.... una desesperança absoluta, d'una
total falta d'expectatives. Bartleby també podria ser "l'home sense atributs" de la
novel·la de Robert Musil: un qualsevol,
algú que, en no tenir context, ni passat ni futur, no té res que el
defineixi. O si: precisament allò que el
defineix és la manca de trets definidors. Això fa de Melville un avançat al seu
temps, ja que, en esperit, l'emparenta amb autors del segle XX com ara Kafka o
Beckett. El nihilisme esdevé, doncs, una manera d'estar al món..
Se m'havia
convertit, ben clarament,
en una pedra de molí
lligada al coll,
no només inútil com
a penjoll, sinó
a més dolorosa com a
càrrega.
La nota
introductòria acaba dient-nos que el relat és una petita obra mestra. Petita
per l'extensió, no per res més.... De vegades no calen centenars de pàgines per
a dir coses rellevants sobre la condició humana, per exemple. Com totes les
obres mestres, Bartleby conté grans dosis d'indeterminació, d'ambigüitat. No
acabem de saber què és exactament el que ens vol dir l'autor, amb aquest
text... es tracta d'un relat que permet una gran multiplicitat de lectures. Una
obra que val la pena llegir i recomanar, especialment també al públic jove ja
que conté prou ingredients per invitar-los a una reflexió més o menys profunda
sobre la vida, les expectatives de futur i els reptes que cal afrontar per no
caure ni en l'immobilisme ni en la solitud. Per no esdevenir un nou Bartleby!
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada