"L'expedició del doctor Balmis", l'aventura que va dur la vacuna arreu del món

Aquesta novel·la està dedicada

als vint-i-dos xiquets de l'hospici

que van portar dins del seu cos la

vacuna de la verola del Vell al Nou Món.

Sempre de braç en braç, sempre sense

 trencar la cadena, formant part d'una de

les gestes mèdiques més grans de la

humanitat.

"L'expedició del doctor Balmis" és una novel·la d'aventures escrita per Maria Solar (Santiago de Compostela, 1970) i publicada per Edicions Bromera que narra l'aventura, basada en fets reals, que va dur la vacuna arreu del món gràcies als estudis i esforços d'una sèrie de metges, entre els quals un de català que van marcar una fita històrica en el camp de la medicina.

L'any 1803 el vaixell Maria Pita va emprendre un viatge extraordinari des de la Corunya. Hi viatjaven vint-i-dos orfes per fer una cadena d'inoculacions de la vacuna de la verola amb l'objectiu de transportar-la enllà de l'oceà i salvar la vida de milers d'infants. El doctor Balmis, un metge alacantí pioner en les tècniques de vacunació, amb el suport del cirurgià català Josep Salvany, va dirigir una aventura filantròpica que semblava impossible. I així hauria estat si no fora per la valentia i el sacrifici dels nens i de la directora de l'orfenat. El seu paper esdevindria fonamental per dur endavant aquesta expedició que va canviar el curs de la història.

Persones convertides en monstres, sense

un sol centímetre de pell sense pústules i pus,

fins i tot dins la boca, dins dels ulls. Horrible. La

pell se'ls omplia de cràters horribles on abans hi havia

pústules... tots sabien què era la verola. A tots els feia por...

Som a La Corunya de l'any any 1803. L'ambient és d'una pobresa extrema. Molts infants són recollits en un hospici d'on s'escapen habitualment per anar a cometre petits furts al mercat. La gana els empeny. La gent si els pesca els estova de valent. Van bruts i vestits amb parracs. La majoria d'ells van ser abandonats quan només tenien uns dies de vida. Era també habitual deixar-los a la porta de l'hospici on les monges els recollien. Els posaren el nom i de cognom acostumaven a posar-los "de la Caridad", marcant-los així per tota la vida. La majoria estaven malalts i morien molt joves. Tothom sabia molt bé que no hi havia remei contra la verola. Era la naturalesa qui escollia els qui sobrevivien i els qui no, i no tenia res a veure amb l'edat, ni amb la vida que feien, ni amb les ganes de viure. L'única manera de derrotar-la era amb la vacuna.

Els expòsits no tenien bona fama. Els uns pensaven

que portaven malalties contagioses, perquè en

morien molts; uns altres creien que el mal feia niu

als seus cors perquè eren el fruit d'un pecat dels

seus pares.... Res no fa madurar més de pressa.

Davant d'aquest panorama calia fer alguna cosa

El metge del rei era perfectament conscient que el viatge que anaven a emprendre era una autèntica odissea que, si eixia bé, els situaria als llibres d'història pels segles dels segles... La verola ja no era només una malaltia, s'havia convertit en un problema econòmic i de caritat cristiana: no es podia deixar morir aquella gent... La seva feina: difondre la vacuna pels diferents territoris, instruir metges i infermeres en les tècniques de vacunació, crear Juntes de Vacunació a les capitals... El doctor Balmis estava convençut que es tractava de portar la vacuna de braç en braç, o sigui que els mateixos xiquets la portessin posada. Era la forma més segura...

I així fou com un grup de xiquets van portar la vacuna dins del seu cos des d'Europa fins a Amèrica. Fou un llarg i pesat viatge de més de cinc setmanes de Tenerife a Puerto Rico i, abans, uns deu dies de navegació des del port de la Corunya fins a les Canàries. Segons els seus càlculs, el doctor Balmis necessitava vint-i-dos xiquets. Alguns s'esgarrifaren i van titllar de bogeria el projecte. Però el doctor ho tenia molt clar: El progrés del món està fet de bogeries. De les bogeries més grans han eixit els progressos més importants. Ho farem.

La novel·la manté la intriga i la tensió des de l'inici. L'autora sap dosificar els moments més dificultosos i sap documentar molt bé els fets. I, mentrestant, el lector segueix amb admiració i emoció un projecte humanitari insòlit que va permetre salvar mitja humanitat d'una malaltia gairebé sempre mortal.

Josep Maria Aloy