dilluns, 10 d’abril de 2017

"Camins de llibertat", una novel·la fascinant



Sovint creiem que ho sabem tot, però
 la vida és un cúmul de descobertes que ens
demostren que les aparences enganyen i que
les coses no són el que semblen.

En un dels meus comentaris d'aquest blog qualificava l'escriptora Maite Carranza de fenomen, dins el món de la Literatura per a joves, per la qualitat de la seva obra, per l'intens compromís en algunes de les seves novel·les i per l'excel·lent rigor dels seus textos. Els premis literaris que han guanyat els seus textos són una mostra del pes d'una obra la trajectòria de la qual és reconeguda per una multitud de lectors joves que la devoren amb avidesa i satisfacció.

"Camins de llibertat", publicada per Editorial Edebé, és una aventura de ficció però basada en fets reals sobre les persones anònimes que en els moments difícils d'una guerra o postguerra ajudaven a traslladar refugiats d'un país a un altre, en aquest cas d'Europa cap a España, fugint de la persecució i d'una gairebé mort segura. Un homenatge merescut en uns moments en què la societat reivindica la necessitat de refer la història -la memòria històrica- perquè sobretot els joves coneguin com van arribar a patir els seus avis o besavis.


       La història està explicada en primera persona per la protagonista, l'Alèxia, que als seus disset anys col·labora, com a monitora, en uns campaments amb quinze nens i nenes, al cim dels Pirineus i alhora s'endinsa en un passat familiar desconegut i ple d'intriga. Dos joves monitors l'acompanyen durant tota l'acampada: el David, de qui ella està totalment enamorada i en Kilian que ho està d'ella. Un triangle de difícil solució. Dos focus d'interès i d'intriga, dues passions que es van alternant el protagonisme i que atrauen doblement els lectors.

Un dia, el David va irrompre a la
meva vida com un terratrèmol i
me la va capgirar de tal manera
que em va fer trontollar el jo, el tu i
el nosaltres. Res no va quedar a lloc.

Hi ha moments, a llarg de la novel·la, enormement emotius que l'autora sap controlar amb delicada precisió. Tot i així farà saltar més d'una i més de dues llàgrimes als lectors mínimament sensibles. D'una banda, el seguiment i la recerca dels fets històrics que l'àvia de l'Alèxia li encarrega i de l'altra, l'evolució de les relacions afectuoses entre els tres joves monitors amb els seus malentesos i picabaralles que culminen amb un final abrandat on l'enamorament i l'amor s'imposen de forma contundent i clarament esperada.

Els personatges són autèntiques creacions que permeten que el lector s'identifiqui ràpidament amb algun d'ells. D'una banda, el trident Alèxia, David i Kilian que conformen els principals protagonistes vius i palpables. De l'altra, el besavi de l'Alèxia, del qual la família en desconeix on va passar els últims anys de la seva vida i fins i tot on va morir i que constitueix el centre d'atenció durant tota l'obra fins que les investigacions de la besneta arriben a bon port i queda al descobert l'enorme personalitat d'aquest parent desconegut i gairebé oblidat.

Som a la frontera, i les fronteres mai
no han sigut barreres, sinó camins. Es
feven servir per passar mercaderies, notícies
i… persones que fugiven de la mort.
Se'm va posar la carn de gallina. Era
bonic pensar que gràcies a aquests camins
alguns catalans havien salvat la vida.


(Maite Carranza)

Seria injust amb els lectors avançar més informacions sobre el desenvolupament de la novel·la ja que els privaria de l'emoció de viure en primera persona la narració dels fets. No em puc estar de dir però que malgrat la no presència del besavi, Miquel Gil, mort fa més de setanta anys, la novel·la "Camins de Llibertat", és un homenatge a la seva figura, al seu compromís amb la gent, i sobretot a la solidaritat amb els refugiats i els més necessitats; un cant al valor de les seves accions i a l'actitud pròpia dels qui viuen per als altres sense escatimar esforços, dels qui fan seu el patiment dels humans. Un missatge clar i captivador capaç d'estimular sensibilitats i encomanar valors.

A l'última pàgina de la novel·la, la pàgina dels agraïments, l'autora diu: Les novel·les mai no s'escriuen soles ni s'escriuen perquè sí. Sempre hi ha una raó primera que t'enamora. Sempre hi ha gent que t'orienta, t'aconsella, et critica i et dóna la mà al llarg d'aquesta travessa pel món de la ficció. No dubto que al llarg d'aquesta travessa també els lectors -tots els lectors- agrairan a Maite Carranza haver escrit aquesta emotiva història. Estic segur que no l'oblidaran mai!


Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada