Sovint creiem que ho
sabem tot, però
la vida és un cúmul de descobertes que ens
demostren que les
aparences enganyen i que
les coses no són el
que semblen.
En un dels meus
comentaris d'aquest blog qualificava l'escriptora Maite Carranza de fenomen, dins el món de la Literatura per a
joves, per la qualitat de la seva obra, per l'intens compromís en algunes de
les seves novel·les i per l'excel·lent rigor dels seus textos. Els premis
literaris que han guanyat els seus textos són una mostra del pes d'una obra la
trajectòria de la qual és reconeguda per una multitud de lectors joves que la
devoren amb avidesa i satisfacció.
"Camins de
llibertat", publicada per Editorial Edebé, és una aventura de ficció però
basada en fets reals sobre les persones anònimes que en els moments difícils
d'una guerra o postguerra ajudaven a traslladar refugiats d'un país a un altre,
en aquest cas d'Europa cap a España, fugint de la persecució i d'una gairebé
mort segura. Un homenatge merescut en uns moments en què la societat reivindica
la necessitat de refer la història -la memòria històrica- perquè sobretot els
joves coneguin com van arribar a patir els seus avis o besavis.
La
història està explicada en primera persona per la protagonista, l'Alèxia, que
als seus disset anys col·labora, com a monitora, en uns campaments amb quinze
nens i nenes, al cim dels Pirineus i alhora s'endinsa en un passat familiar
desconegut i ple d'intriga. Dos joves monitors l'acompanyen durant tota
l'acampada: el David, de qui ella està totalment enamorada i en Kilian que ho
està d'ella. Un triangle de difícil solució. Dos focus d'interès i d'intriga, dues passions que
es van alternant el protagonisme i que atrauen doblement els lectors.
Un dia, el David va
irrompre a la
meva vida com un
terratrèmol i
me la va capgirar de
tal manera
que em va fer
trontollar el jo, el tu i
el nosaltres. Res no
va quedar a lloc.
Hi ha
moments, a llarg de la novel·la, enormement emotius que l'autora sap controlar
amb delicada precisió. Tot i així farà saltar més d'una i més de dues llàgrimes
als lectors mínimament sensibles. D'una banda, el seguiment i la recerca dels
fets històrics que l'àvia de l'Alèxia li encarrega i de l'altra, l'evolució de
les relacions afectuoses entre els tres joves monitors amb els seus malentesos
i picabaralles que culminen amb un final abrandat on l'enamorament i l'amor
s'imposen de forma contundent i clarament esperada.
Els
personatges són autèntiques creacions que permeten que el lector s'identifiqui
ràpidament amb algun d'ells. D'una banda, el trident Alèxia, David i Kilian que
conformen els principals protagonistes vius i palpables. De l'altra, el besavi
de l'Alèxia, del qual la família en desconeix on va passar els últims anys de
la seva vida i fins i tot on va morir i que constitueix el centre d'atenció
durant tota l'obra fins que les investigacions de la besneta arriben a bon port
i queda al descobert l'enorme personalitat d'aquest parent desconegut i gairebé
oblidat.
Som a la frontera, i
les fronteres mai
no han sigut
barreres, sinó camins. Es
feven servir per passar
mercaderies, notícies
i… persones que
fugiven de la mort.
Se'm va posar la
carn de gallina. Era
bonic pensar que
gràcies a aquests camins
alguns catalans
havien salvat la vida.
(Maite Carranza)
Seria
injust amb els lectors avançar més informacions sobre el desenvolupament de la
novel·la ja que els privaria de l'emoció de viure en primera persona la
narració dels fets. No em puc estar de dir però que malgrat la no presència del
besavi, Miquel Gil, mort fa més de setanta anys, la novel·la "Camins de
Llibertat", és un homenatge a la seva figura, al seu compromís amb la
gent, i sobretot a la solidaritat amb els refugiats i els més necessitats; un
cant al valor de les seves accions i a l'actitud pròpia dels qui viuen per als
altres sense escatimar-hi esforços, dels qui fan seu el patiment dels humans. Un
missatge clar i captivador capaç d'estimular sensibilitats i encomanar valors.
A l'última
pàgina de la novel·la, la pàgina dels agraïments, l'autora diu: Les novel·les mai no s'escriuen soles ni
s'escriuen perquè sí. Sempre hi ha una raó primera que t'enamora. Sempre hi ha
gent que t'orienta, t'aconsella, et critica i et dóna la mà al llarg d'aquesta
travessa pel món de la ficció. No dubto que al llarg d'aquesta travessa
també els lectors -tots els lectors- agrairan a Maite
Carranza haver escrit aquesta emotiva història. Estic segur
que no l'oblidaran mai!
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada