El llop és una de les bèsties més presents en els
contes infantils. Hi són descrits de les més variades maneres i amb tota mena
de característiques atenent al grau de ferotgia, de bondat, de complicitat i de
generositat que manifesten. I també del grau d'humor de l'autor. N'hi ha per a
tots els gustos i sensacions, per a totes les conductes i emocions. La història
l'ha tractat de tot, sovint injustament.
El llop del veterà escriptor Joaquim
Carbó , publicat per Nandibú i il·lustrat per Pedro Rodríguez
Rodríguez, és "Un llop com
cal".
Com molt bé diu la contracoberta del llibre, un
llop, fill d'una lloba de molt bona família del Pirineu, decideix escapar-se
del jardí d'una casa de ciutat on va néixer perquè la seva mare havia estat
capturada feia uns anys. La mare li ha explicat les delícies de viure en
llibertat. El llop, il·lusionat per arribar al Pirineu on van viure els seus
avantpassats, aprofita la primera ocasió que se li presenta per escapar-se.
Em sembla que els homes,
quan deixen de ser infants,
ja només pensen a dir
i a fer criaturades
En començar el conte, el llop es presenta i explica
al lector com són aquests animals, què fan, com viuen, com es reprodueixen, què
mengen... i ho fa a base de pictogrames, en les dues primeres planes del
llibre, un gènere, el dels pictogrames, que agrada molt als lectors joves. A
partir d'aquesta breu i original presentació, arrenca la història d'aquest "llop
com cal", explicada en primera persona. S'afanya a aclarir que els llops
tenen mala fama per culpa d'un parent seu que fa molts anys es va menjar l'àvia
d'una nena molt simpàtica que es deia Caputxeta Vermella, cosa que qualifica de
mentida podrida... quin llop es pot empassar ell sol una iaia sencera vestida i
calçada amb esclops, guarnida amb arracades, ulleres. agulles de fer mitja,
anells..? Em sembla que els homes, quan
deixen de ser infants, ja només pensen a dir i a fer criaturades. I comença
a explicar la seva vida... que ve d'una família del Pirineu però que sempre ha
viscut en captivitat... El "llop com cal" explica que es troba dormint
al carrer perquè ha aprofitat la primera ocasió que se li ha presentat per
escapar-se de casa i anar al Pirineu, a
les terres on van viure els meus avantpassats... Per estalviar-se problemes
amb els humans només viatjarà de nit... I, de cop, s'acomiada del lector: Us prometo que quan arribi a Ribes de Freser
us enviaré una postal perquè estigueu contents. Serà senyal que la meva
aventura ha acabat bé.
Amb aquest final sobtat i contundent, que ens deixa
amb un somriure als llavis, el lector es queda amb les ganes de saber com acaba
l'aventura d'aquesta intrèpida bestiola. Però ja no cal perquè el missatge de
l'autor ha quedat fixat en els sentiments dels petits lectors: el camí de la
llibertat serà difícil de seguir però és l'únic que ens aportarà satisfacció i
que ens permetrà viure allà on vulguem i acompanyat de qui vulguem que és en
definitiva allò a què aspirem tots els éssers vius, llops i humans. Tot i així esperarem
la postal... Una lliçó com cal, mestre Carbó!
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada