"I si fos un
ocell?" és un conte especial, basat en fets reals escrit per Anna Manso i
il·lustrat per Susanna Campillo, que acaba de publicar l'Editorial Arcàdia, i
que explica una història emotiva que esdevé un cant al coratge i a la
perseverança com a eines per recuperar l'estabilitat no sols de la protagonista
del relat sinó de tots els que conformen el seu entorn. El missatge que
transmeten els mots del filòsof Joan-Carles Mèlich a la contracoberta del
llibre i que reprodueixo al final d'aquest comentari, parla precisament del fet
de perseverar, la idea que guiarà en tot moment la lectura que en facin els
lectors sobretot joves.
Inventar per inventar no té gaire sentit.
Busca un problema i llavors troba
el millor invent per solucionar-lo.
Una història basada en fets reals
A
vegades les històries neixen per casualitat o són fruit de la imaginació de
l'autor o de l'autora. Aquesta història però no va néixer ni per casualitat ni és
fruit de la imaginació de l'Anna Manso. És una història real que l'autora
explica en el seu blog i que va patir ella mateixa en pròpia pell. Per tant, no
és inventada i les històries que són basades en fets reals són històries que
moltes vegades han fet patir abans de néixer.
Precisament per això tenen necessitat de ser escrites, de ser explicades
i de ser llegides. Potser fins i tot amb més atenció i amb molta més emoció.
L'autora explica que tot
va començar fa molts anys, quan va suspendre per tercera vegada l’examen per al
carnet de conduir i va saber que allò no estava fet per a ella. Encara més, amb
els anys s’hi va afegir una por cada vegada més gran a les altures. Mentre
rumiava com havia de suportar aquella por una amiga es va disposar a ajudar-la.
La nostra protagonista va aprendre coses com que la valentia és fer tot allò
que et fa por, tot i que et faci por. I que la perseverança és una aliada
imprescindible. I va provar de fer alguns exercicis com pujar dalt del terrat
del seu edifici del barri de Gràcia per aprendre a mirar enllà i cap avall, cap
al terra, cap a l’abisme. Havia de conviure amb aquella por si la volia vèncer,
per molt malament que s'ho passés.
Però no puc explicar el final. Sí que puc
explicar que va decidir escriure aquesta història. Una història la protagonista
de la qual es diria Lola, que tenia un fill que es deia Arnau i que va ser el
motor que va revolucionar els canvis necessaris perquè la seva mare es curés
d'aquelles pors i les superés. L'Arnau, tot i tenir problemes ell mateix, ja
que treia mals resultats a l'escola, tenia una intuïció i un optimisme
extraordinari. No sols va ajudar la mare sinó que també va ajudar a la germana,
una adolescent un pèl massa desbordada per viure amb una certa estabilitat i va
ajudar a crear un clima dins la família que facilités la convivència entre tots
plegats. L'Arnau, vaja, es va convertir en l'heroi de la pel·lícula i la seva
dedicació va ser total per solucionar les mancances i les diverses
problemàtiques familiars.
"I si fos un ocell" és un cant a
l'esforç i a la perseverança. Una mena de manual per saber què podem fer davant
els obstacles, davant les dificultats amb què ens podem trobar en la nostra
vida.
Una de les
qualitats de l'Arnau era la seva imaginació. Ell creia que la mare havia estat
en una altra vida, un ocell i que per això li havia de ser fàcil superar
aquelles pors a les alçades. Era, si més no, una idea interessant i divertida
que la mare va entomar i va fer seva. I no puc explicar més. Només que tot
el que va fer l'Arnau no va ser inútil. L'esforç per superar obstacles no és
mai inútil i el coratge que cal tenir per perdre les pors sempre comporta uns
beneficis.
"L'ésser humà camina, anhela i desitja,
i també fracassa en els seus propòsits, veu
els seus projectes trencats pels esdeveniments
i per les contingències del temps i de la història.
I, enmig de
la desesperança, contra tot pronòstic
i contra tota
lògica, l'ésser humà persevera,
insisteix en el desig i en la utopia."
(Joan-Carles
Mèlich)
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada