dilluns, 5 de juny del 2017

"I si fos un ocell?", un conte emotiu d'Anna Manso



"I si fos un ocell?" és un conte especial, basat en fets reals escrit per Anna Manso i il·lustrat per Susanna Campillo, que acaba de publicar l'Editorial Arcàdia, i que explica una història emotiva que esdevé un cant al coratge i a la perseverança com a eines per recuperar l'estabilitat no sols de la protagonista del relat sinó de tots els que conformen el seu entorn. El missatge que transmeten els mots del filòsof Joan-Carles Mèlich a la contracoberta del llibre i que reprodueixo al final d'aquest comentari, parla precisament del fet de perseverar, la idea que guiarà en tot moment la lectura que en facin els lectors sobretot joves.

Inventar per inventar no té gaire sentit.
Busca un problema i llavors troba
el millor invent per solucionar-lo.

Una història basada en fets reals

       A vegades les històries neixen per casualitat o són fruit de la imaginació de l'autor o de l'autora. Aquesta història però no va néixer ni per casualitat ni és fruit de la imaginació de l'Anna Manso. És una història real que l'autora explica en el seu blog i que va patir ella mateixa en pròpia pell. Per tant, no és inventada i les històries que són basades en fets reals són històries que moltes vegades han fet patir abans de néixer.  Precisament per això tenen necessitat de ser escrites, de ser explicades i de ser llegides. Potser fins i tot amb més atenció i amb molta més emoció.

L'autora explica que tot va començar fa molts anys, quan va suspendre per tercera vegada l’examen per al carnet de conduir i va saber que allò no estava fet per a ella. Encara més, amb els anys s’hi va afegir una por cada vegada més gran a les altures. Mentre rumiava com havia de suportar aquella por una amiga es va disposar a ajudar-la. La nostra protagonista va aprendre coses com que la valentia és fer tot allò que et fa por, tot i que et faci por. I que la perseverança és una aliada imprescindible. I va provar de fer alguns exercicis com pujar dalt del terrat del seu edifici del barri de Gràcia per aprendre a mirar enllà i cap avall, cap al terra, cap a l’abisme. Havia de conviure amb aquella por si la volia vèncer, per molt malament que s'ho passés.


 Però no puc explicar el final. Sí que puc explicar que va decidir escriure aquesta història. Una història la protagonista de la qual es diria Lola, que tenia un fill que es deia Arnau i que va ser el motor que va revolucionar els canvis necessaris perquè la seva mare es curés d'aquelles pors i les superés. L'Arnau, tot i tenir problemes ell mateix, ja que treia mals resultats a l'escola, tenia una intuïció i un optimisme extraordinari. No sols va ajudar la mare sinó que també va ajudar a la germana, una adolescent un pèl massa desbordada per viure amb una certa estabilitat i va ajudar a crear un clima dins la família que facilités la convivència entre tots plegats. L'Arnau, vaja, es va convertir en l'heroi de la pel·lícula i la seva dedicació va ser total per solucionar les mancances i les diverses problemàtiques familiars.

"I si fos un ocell" és un cant a l'esforç i a la perseverança. Una mena de manual per saber què podem fer davant els obstacles, davant les dificultats amb què ens podem trobar en la nostra vida. 
Una de les qualitats de l'Arnau era la seva imaginació. Ell creia que la mare havia estat en una altra vida, un ocell i que per això li havia de ser fàcil superar aquelles pors a les alçades. Era, si més no, una idea interessant i divertida que la mare va entomar i va fer seva. I no puc explicar més. Només que tot el que va fer l'Arnau no va ser inútil. L'esforç per superar obstacles no és mai inútil i el coratge que cal tenir per perdre les pors sempre comporta uns beneficis.

"L'ésser humà camina, anhela i desitja,
i també fracassa en els seus propòsits, veu
els seus projectes trencats pels esdeveniments
 i per les contingències del temps i de la història.
 I, enmig de la desesperança, contra tot pronòstic
 i contra tota lògica, l'ésser humà persevera,
insisteix en el desig i en la utopia."
(Joan-Carles Mèlich)


Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada