La vaig recollir amb
una emoció desconeguda.
Vaig passar els dits
damunt la superfície de la bala
encara calenta de la
carn del meu pare. Me la vaig guardar
en una butxaca i em
vaig prometre que l'ensenyaria als meus
fills, si en tenia.
I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los.
No és la primera vegada que
l'escriptora Maite Carranza escriu
sobre el tema de la guerra civil i dels refugiats. A la seva anterior novel·la
"Camins de llibertat" (Edebé, 2016) el tema de la memòria històrica ja
centrava bona part de l'interès sobre aquest tema. Amb la novel·la que presento
avui, "Una bala per al record" s'hi submergeix de ple per explicar
com en Miquel, un noi de tretze anys, amb la seva gossa, marxa de casa seva i
fa una travessa de centenars de quilòmetres per anar a trobar el seu pare,
presoner en un camp de concentració a les rodalies d'Oviedo. No sols el troba
sinó que intenta treure'l del camp de presoners i dur-lo cap a casa on serà
rebut per la seva dona i els quatre fills que l'esperen.
La història està basada, segons ens
confirma l'autora, en un fet real tot i que la versió que ens en dona hagi
estat escrita amb una mirada més personal i lliure i amb els elements de ficció
propis de la imaginació de l'escriptora. Vull destacar d'una banda el rigor
narratiu utilitzat, l'enorme emotivitat que transpira l'obra i l'esforç emprat
per presentar uns fets que colpegin els lectors -especialment joves- i els
marqui davant del tema de la violència, de la repressió, de la injustícia i de
la guerra. Tot plegat presentat amb una netedat i precisió envejables que
converteixen la història en un regal literari de primer ordre. Un narració
estimulant, publicada per Jollibre/Santillana.
No podia dir que fossin persones. Eren cossos.
Tan prims com
gossos famèlics, tan grocs i tan pansits
que semblaven
els fulls d'un llibre de missa, tan cansats de viure
que encara
que et miressin no et veien. Eren morts vivents. ..
És una història bonica, digna de ser explicada. I
aquí la teniu, tal com jo me la imagino, diu Maite Carranza . I els
ingredients que utilitza per explicar-la són nombrosos i molt eficaços
literàriament. Per exemple, -i no seré pas exhaustiu per no avançar massa els
resultats d'una trama teixida amb precisió i delicadesa,- convé que el lector
es fixi en la redacció del text, en la qualitat literària, en la descripció
tant de les persones com la de multitud de detalls com ara la rialla de la mare
del protagonista: ... La rialla de la nostra mare era una bombolla de sabó
surant entre les pedres blanques del gual... o bé la descripció del
camp de presoners, és a dir, el paisatge humà: ... la pudor, les cares arrugades, els cossos esquelètics, les espatlles
caigudes, les robes brutes, les despulles del que havien estat uniformes...
La constant presència de la mort: ... -Mira, fill, quan convius amb la mort, de
vegades fins i tot és un consol saber que ja et toca. Com quan t'arrenquen un
queixal i fora. S'ha acabat l'espera angoixant....i intentar entendre què
vol dir perdre una guerra: ... Se'm van
omplir els ulls de llàgrimes en veure el meu pare allà al mig, amb el cap cot,
avergonyit i cantant en sordina. I vaig entendre què era perdre una guerra...
La novel·la és un viatge iniciàtic emprès pel Miquel, amb tretze anys.
La duresa dels fets i el dolor viscut durant el transcurs de l'acció, l'empenyen
a créixer ràpidament i a convertir-se en home. L'autora envia determinats
missatges perquè el lector s'adoni d'aquest fet i pugui observar com el
protagonista creix i madura i alhora com encomana aquesta força al
lector, amb l'objectiu que aquest quan tanqui el llibre també hagi crescut i no sigui
ja ben bé el mateix. Hi ha múltiples detalls que fan patent el creixement del
noi: ... Jo no m'havia mirat a cap mirall en els últims mesos. Em vaig passar
la mà per damunt dels llavis i sí, vaig notar el tacte del borrissol… -Però, si
estàs fet un home, Miquel, em va dir el pare...
Alguns dels moments més
emotius de la novel·la els trobem en les relacions del Miquel amb el seu pare,
una relació no només basada en allò que es diuen l'un a l'altre sinó en els
gestos que utilitzen per manifestar-se l'estimació amb què es relacionen i on
el sentit del tacte té una delicada força emotiva: ...Quan em visitaven els dubtes i tenia mals averanys
tancava els ulls i m'imaginava l'escalfor de la mà del meu pare damunt la meva
espatlla. I m'adormia... I encara una altra: ... la meva
gossa a un costat i la mà del pare davant la meva espatlla tota la nit. I encara més: ...
Li vaig posar la mà damunt l'espatlla i em va semblar que es tranquil·litzava.
Li vaig deixar allà al damunt, tota la nit, i el pare va dormir com un nen...
Maite Carranza
El lector trobarà un munt
més de detalls i recursos narratius que converteixen la novel·la en un petit
tresor ple de sorpreses, per exemple l'element poètic destinat a elogiar la
música, el cant, i la força de les paraules: Eren cançons que parlaven de la vida, de la mort, de l'amor, de la
llibertat i de l'esperança. Només eren cançons, però em vaig adonar de la força
de les paraules i de la música per als qui ho havien perdut tot, i no tenien
res on agafar-se. Em vaig adormir envoltat d'homes. Però aquesta vegada m'hi
vaig sentir un més. És una altra constatació que en Miquel s'ha fet home i ha
madurat.
És evident que tota
l'acció de la novel·la ens porta a un esperat desenllaç enormement emotiu on l'autora
aboca clarament tones de sensibilitat i de tendresa i molt especialment quan en
Miquel rep la bala recuperada del cos del seu pare: ...la vaig recollir amb una emoció desconeguda. Vaig passar els dits damunt
la superfície de la bala encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig
guardar en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus fills, si
en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los. És, certament, una
bala per al record. I una història també per recordar.
"M'agradaria creure que el Miquel Serna va
foradar
la bala del seu pare republicà, la va enfilar en una
cadena
i la va dur sempre penjada, prop del seu pit, per
ensenyar-la
als seus fills i als seus nets i explicar-los en que
era l'horror
de les guerres. M'agradaria creure que cap nen viurà
mai més una guerra." (Maite Carranza )
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada