dilluns, 19 de febrer del 2018

"Una bala per al record", de Maite Carranza



La vaig recollir amb una emoció desconeguda.
Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala
encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar
en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus
fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los.

No és la primera vegada que l'escriptora Maite Carranza escriu sobre el tema de la guerra civil i dels refugiats. A la seva anterior novel·la "Camins de llibertat" (Edebé, 2016) el tema de la memòria històrica ja centrava bona part de l'interès sobre aquest tema. Amb la novel·la que presento avui, "Una bala per al record" s'hi submergeix de ple per explicar com en Miquel, un noi de tretze anys, amb la seva gossa, marxa de casa seva i fa una travessa de centenars de quilòmetres per anar a trobar el seu pare, presoner en un camp de concentració a les rodalies d'Oviedo. No sols el troba sinó que intenta treure'l del camp de presoners i dur-lo cap a casa on serà rebut per la seva dona i els quatre fills que l'esperen.

La història està basada, segons ens confirma l'autora, en un fet real tot i que la versió que ens en dona hagi estat escrita amb una mirada més personal i lliure i amb els elements de ficció propis de la imaginació de l'escriptora. Vull destacar d'una banda el rigor narratiu utilitzat, l'enorme emotivitat que transpira l'obra i l'esforç emprat per presentar uns fets que colpegin els lectors -especialment joves- i els marqui davant del tema de la violència, de la repressió, de la injustícia i de la guerra. Tot plegat presentat amb una netedat i precisió envejables que converteixen la història en un regal literari de primer ordre. Un narració estimulant, publicada per Jollibre/Santillana.

No podia dir que fossin persones. Eren cossos.
 Tan prims com gossos famèlics, tan grocs i tan pansits
 que semblaven els fulls d'un llibre de missa, tan cansats de viure
 que encara que et miressin no et veien. Eren morts vivents. ..

És una història bonica, digna de ser explicada. I aquí la teniu, tal com jo me la imagino, diu Maite Carranza. I els ingredients que utilitza per explicar-la són nombrosos i molt eficaços literàriament. Per exemple, -i no seré pas exhaustiu per no avançar massa els resultats d'una trama teixida amb precisió i delicadesa,- convé que el lector es fixi en la redacció del text, en la qualitat literària, en la descripció tant de les persones com la de multitud de detalls com ara la rialla de la mare del protagonista: ...  La rialla de la nostra mare era una bombolla de sabó surant entre les pedres blanques del gual... o bé la descripció del camp de presoners, és a dir, el paisatge humà: ... la pudor, les cares arrugades, els cossos esquelètics, les espatlles caigudes, les robes brutes, les despulles del que havien estat uniformes... La constant presència de la mort: ... -Mira, fill, quan convius amb la mort, de vegades fins i tot és un consol saber que ja et toca. Com quan t'arrenquen un queixal i fora. S'ha acabat l'espera angoixant....i intentar entendre què vol dir perdre una guerra: ... Se'm van omplir els ulls de llàgrimes en veure el meu pare allà al mig, amb el cap cot, avergonyit i cantant en sordina. I vaig entendre què era perdre una guerra...

La novel·la és un viatge iniciàtic emprès pel Miquel, amb tretze anys. La duresa dels fets i el dolor viscut durant el transcurs de l'acció, l'empenyen a créixer ràpidament i a convertir-se en home. L'autora envia determinats missatges perquè el lector s'adoni d'aquest fet i pugui observar com el protagonista creix i madura i alhora com encomana aquesta força al lector, amb l'objectiu que aquest quan tanqui el llibre també hagi crescut i no sigui ja ben bé el mateix. Hi ha múltiples detalls que fan patent el creixement del noi: ... Jo no m'havia mirat a cap mirall en els últims mesos. Em vaig passar la mà per damunt dels llavis i sí, vaig notar el tacte del borrissol… -Però, si estàs fet un home, Miquel, em va dir el pare...

Alguns dels moments més emotius de la novel·la els trobem en les relacions del Miquel amb el seu pare, una relació no només basada en allò que es diuen l'un a l'altre sinó en els gestos que utilitzen per manifestar-se l'estimació amb què es relacionen i on el sentit del tacte té una delicada força emotiva: ...Quan em visitaven els dubtes i tenia mals averanys tancava els ulls i m'imaginava l'escalfor de la mà del meu pare damunt la meva espatlla. I m'adormia... I encara una altra: ... la meva gossa a un costat i la mà del pare davant la meva espatlla tota la nit. I encara més: ... Li vaig posar la mà damunt l'espatlla i em va semblar que es tranquil·litzava. Li vaig deixar allà al damunt, tota la nit, i el pare va dormir com un nen...

Maite Carranza

El lector trobarà un munt més de detalls i recursos narratius que converteixen la novel·la en un petit tresor ple de sorpreses, per exemple l'element poètic destinat a elogiar la música, el cant, i la força de les paraules: Eren cançons que parlaven de la vida, de la mort, de l'amor, de la llibertat i de l'esperança. Només eren cançons, però em vaig adonar de la força de les paraules i de la música per als qui ho havien perdut tot, i no tenien res on agafar-se. Em vaig adormir envoltat d'homes. Però aquesta vegada m'hi vaig sentir un més. És una altra constatació que en Miquel s'ha fet home i ha madurat.

És evident que tota l'acció de la novel·la ens porta a un esperat desenllaç enormement emotiu on l'autora aboca clarament tones de sensibilitat i de tendresa i molt especialment quan en Miquel rep la bala recuperada del cos del seu pare: ...la vaig recollir amb una emoció desconeguda. Vaig passar els dits damunt la superfície de la bala encara calenta de la carn del meu pare. Me la vaig guardar en una butxaca i em vaig prometre que l'ensenyaria als meus fills, si en tenia. I als fills dels meus fills, si arribava a conèixer-los. És, certament, una bala per al record. I una història també per recordar.

"M'agradaria creure que el Miquel Serna va foradar
la bala del seu pare republicà, la va enfilar en una cadena
i la va dur sempre penjada, prop del seu pit, per ensenyar-la
als seus fills i als seus nets i explicar-los en que era l'horror
de les guerres. M'agradaria creure que cap nen viurà
mai més una guerra." (Maite Carranza)



Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada