Aquesta és la historia de n’Anna,
una nina molt especial. Parla amb els animals, amb les plantes, amb l’aigua,
amb la boira… però amb paraules que no se senten. En canvi no parla amb els
adults, ni amb els pares... Conten que la vella Maria, una remeiera que viu en
una casa en el bosc, amb un moix mig salvatge per única companyia, va dir als
seus pares, quan la hi portaren perquè la curés, que potser n’Anna, en lloc de
parlar somiava… Que en el seu capet hi tenia somnis més que paraules...
“N’Anna i el vern” està basada en
una història real d’una nena autista que l’autor va conèixer. Però sobretot és
una història preciosa. Ja sé que un comentari que vol ser mínimament crític
d’un llibre no es pot començar d’aquesta manera. O potser sí? La capacitat o no de ser
preciosa una narració és una observació probablement massa personal i
subjectiva. De totes maneres si li pregunteu a un nen o nena què opina del
llibre que ha llegit, molt sovint respon dient que és preciós. De fet, els
grans també ho fem molt això. I és que hi ha llibres que entren pel cor i
mobilitzen el lector a través de les emocions. Llibres que no són més que
petites joies i que corren el risc de passar fàcilment desapercebuts dins
l’allau de novetats. I “N’Anna i el vern”, de l’escriptor mallorquí Miquel
Rayó, il·lustrat per Mabel Piérola i publicat per Edebé ja fa vint anys, és un
llibre d’aquests. Es a dir, una petita joia i, per tant, una “preciositat” i, per això, crec que no ha de
passar desapercebut i que l’hauríem de recomanar als joves lectors. Vint anys
mantenint l’emoció i l’interès és garantia que estem davant d’un clàssic i com
a tal l’hem de considerar i com a tal l’hem d’homenatjar.
L’argument és ben senzill: Anna és una nena especial que
no parla i no reacciona gairebé mai davant de res. Perdó, sí: davant dels
animals, de les plantes, de l’aigua... i també reacciona davant d’algun
personatge també un pèl especial del seu entorn. Els seus pares, impotents, no
saben què fer ni on anar. Una mena de bruixa, d’aquestes que viuen al bosc i
diuen que curen malalties rares, ha dit als seus pares que l’Anna no parla...
però somnia. Que en el seu capet hi té somnis més que paraules... I paro per no
explicar un final vibrant que l’autor ha preparat amb gust.
Anna és un personatge entranyable, dibuixat amb precisió,
que creix a mesura que avança la narració i que acaba fent-se estimar pel
lector. Altres personatges, per exemple don Alvaro, arriben també a fer-se
estimar i a seduir-nos per la seva tendresa. L’autor té ofici i ens fa vibrar
per l’emoció d’uns personatges senzills però plens; plens de sensibilitat i
d’humanitat. Tot plegat amb un llenguatge a moments delicat, a moments poètic,
a moments...també preciós.
Celebrem la publicació d’aquesta petita joia. “N’Anna i el
vern” és un bon exemple de Literatura, amb majúscula, d’aquella literatura de
qualitat però també d’aquella literatura que mou i commou i que arriba al cor
del lector. El lector ho agrairà, certament. Sobretot el lector que no sempre
té l’oportunitat de poder fruir d’una història prou bonica.
Honorem els nostres clàssics, rellegim-los i
assaborim-los. És tot un privilegi!
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada