Escriptors que escriuen sobre llops

En poc temps, almenys tres escriptors de casa han coincidit a escriure un relat per a joves on els llops hi tenen un protagonisme excepcional. 

Per ordre de publicació, tenim en primer lloc Salvatge, d’Antoni Garcia Llorca (Cruïlla, 2009); a continuació, He jugat amb els llops, de Gabriel Janer Manila (La Galera, 2010) i, finalment, Terra de llops, de Josep Vallverdú (Pagès editors, 2012).

He de dir abans que res que les novel.les d’en Garcia Llorca i Janer Manila es basen en els mateixos fets reals de la historia de Marcos, un jove que Janer Manila va coneìxer, va estudiar i sobre el qual va fer la seva tesi doctoral. Donat que aquesta tesi estava penjada a Internet, Garcia Llorca va aprofitar-la per escriure’n la seva novel.la. Així consta en la versió catalana però no en la versió original en castellà escrita un any abans i que va ser mereixedora del Premi “Gran Angular” que concedeix S.M. Costa d'entendre perquè no es va dir d’entrada que aquest tema pertanyia, si es pot dir així, a l'estudi i al treball de camp que durant molts anys va estar fent l’escriptor mallorquí. Hauria estat una actitud elegant i de justicia.

Deixant a part aquestes incoherències poc sensibles, he de manifestar que les tres obres (de Garcia Llorca, Janer Manila i Vallverdú) són tres creacions excel.lents de tres escriptors de talla que han sabut construir, cadascú en el seu llibre, una trama sòlida, uns personatges insòlits i uns escenaris atractius per a desenvolupar-hi el seu relat.

Gabriel Janer Manila, autor de l’estudi sobre Marcos, construeix la seva novel.la a partir de l’experiència real viscuda pel propi Marcos, explicada per ell mateix en primera persona: El meu pare m’havia venut com es ven una cabra... Llavors no tenia més de sis anys...No sabien que amb el temps el meu cos arribaria a fer la mateixa olor dels llops, una olor forta, salvatge. I sé del cert que els meus cabells arribaren a exhalar la mateixa fetor dels llops. I la meva pell. També recorda que l’home que el va comprar el va deixar a la muntanya, dins d’una barraca on hi hi havia un pastor vell, en Damià... un pastor que parlava poc i cridava molt: ... aquells crits s’assemblaven als grunyits d’un animal cansat. I potser només era un animal cansat, en Damià. Vaig aprendre a mirar la vida, els ulls oberts com dos estels, a través d’aquell espai que compartia amb els llops, amb la guineu, la colobra i els cérvols... Qualsevol animal era per a mi com un germà, un amic de l’ànima...

Són interessants i emocionants els mots de Janer Manila al final del llibre en un “Post scriptum”: “He jugat amb els llops” ha estat elaborat literàriament a partir del relat oral sobre la vida que féu M.R. i que vaig enregistrar durant l’hivern de 1975. Hi contava els anys que precedien la vida solitària i com va sobreviure en una vall perduda de Sierra Morena per espai de quasi tretze anys. En tenia sis, quan son pare el va vendre, i en tenia dinou quan el trobaren. Quan el vaig conèixer en feia deu que l’havien descobert en un estat gairebé salvatge. Actualment viu a casa d’una amics que l’han acollit en un petit poble de Galícia.

I continua Janer Manila: Durant més de trenta anys he reflexionat sobre el tractament que podia donar a aquell document real fins a extreure’n el text que el lector té a les mans. No volia trair la veritat de la història narrada, alhora que no podia prescindir de tot el que pot afegir-hi la creació. Sovint, en explicar als amics la història de M.R. m’han plantejat una pregunta a la qual he tardat molt de temps a trobar la resposta: “Tot el que conta, en referir-se a la seva relació amb els animals –els llops, la guineu, l’àguila, la serp- succeí de veritat?”. La resposta és: “No és tan important el que va viure, sinó el que va creure que vivia. Potser, la imaginació va salvar-lo de la solitud. Mentre, jugava amb els llops i es deixava guiar per una serp”.

El relat d’Antoni Garcia Llorca, El salvatge, basat en la mateixa història, com ja he comentat, és també un relat ric en apreciacions i situacions. Les descripcions dels personatges, per exemple el gegant borni Polifem, són de gran calibre i el llenguatge descriptiu està molt treballat al llarg de tot el text. Escenes molt vibrants i emotives fan que el lector llegeixi amb avidesa l'aventura.

Un dels valors del llibre de Garcia Llorca són els diàlegs i la sensibilitat de l'autor a l'hora de teixir-los. Per exemple, en la relació i en els diàlegs entre la Carminya -un personatge que García s'inventa- i el jove protagonista -que aquí es diu Bernabé- hi trobem alguna perla de gran tendresa i sensibilitat, com aquesta: -Carminya del meu cor, i és que, per moltes parets que posin, nosaltres continuarem essent criatures de la nit i del bosc. En tenim prou de tancar els ulls i udolar a plens pulmons per reveure la lluna somrient-nos dalt del cel. Udolem, lloparrona meva, udolem...

Finalment, el tercer escriptor que escriu sobre llops, Josep Vallverdú, en la seva novel.la Terra de llops, ha optat per dur els lectors als terrenys de la mitología grega, un tema i uns escenaris per als quals Vallverdú se sent atret i que ja ha utilitzat en diverses aventures.

En aquest cas l'argument gira a l'entorn del rei Tereu de Tràcia i les seves peripècies, després que ha ajudat el rei d'Atenes a lluitar contra els estrangers que havien envaït aquesta ciutat. Tereu, ja de retorn al seu tron, carregat de riqueses i casat amb Procne, filla gran de Pandió, rei d'Atenes, és empresonat per pirates i esclavitzat. S'escapa i retorna a la seva pàtria, però no acaben aquí les trifulgues d'aquest personatge sense escrúpols que, tal com estava anunciat, és finalment mort pel seu propi fill.

Amb un llenguatge molt pulcre i precís, l'autor utilitza recursos del relat clàssic, -de l'Odissea i de l'Eneida- i planteja la dicotomia entre l'home i la bèstia, entre la natura i la cultura (aquí Atenes versus Tràcia). A Terra de llops, aquest animal, sense aparèixer més del que cal, hi recorre com una columna vertebral tot convertint-se en l'eix de tota l'aventura, escrita magistralment i amb una bona dosi de passió i d'intriga.

Josep Maria Aloy