Joana Raspall, la veu poètica més veterana

El proper dissabte dia 15 de setembre,

en el marc de la Setmana del Llibre en Català,

serà homenatjada, als 99 anys

Joana Raspall (Barcelona, 1913) pertany, per la seva edat i per la seva trajectòria literària, a la generació de grans mestres com Carles Riba o Foix i d’uns quants companys i amics poetes i escriptors com Rosa Leveroni, Joan Vinyoli i Màrius Torres, entre d’altres... L’evolució de la seva obra i de les seves activitats culturals s’ha vist condicionada sens dubte per la força dels esdeveniments polítics i socials del país però, malgrat tot, no ha deixat mai de ser un model de referència per a tots aquells que hi han buscat i hi busquen transparència, natutalitat, senzillesa i sobretot sensibilitat.

Autora menys coneguda i reconeguda del que caldria, sobretot per les diverses administracions, s’ha guanyat finalment la Creu de Sant Jordi mercès en part als milers de signatures d’amics i lectors de la seva obra que havien reclamat, des de feia temps, un homentage i una atenció a una forma tan pacífica d’estar en el món de les lletres i a una manera molt peculiar de fer-se estimar, sobretot pels lectors joves, a base de dedicar-los no menys d’una dotzena de reculls i prop d’un miler de poemes, que segons manifesta la mateixa autora, prudentment i delicada: és ja una quantitat considerable, ja no vull innundar els nanos...

Puc afirmar clarament que Joana Raspall, persona afable, de parlar tranquil i de mirada acollidora, ha normalitzat la figura del poeta que, segons ella, no ha de ser mai una rara avis, d’escriptura complicada i difícil, sinó una persona normal a qui agraden els mots, el ritme, la música... i que escriu sempre amb una engruneta de sensibilitat.

Malgrat que també ha escrit teatre –El pou (Premi “Cavall Fort, 1967) entre d’altres-, poesia per a adults, alguns contes infantils, i malgrat que s’ha dedicat sobretot als diccionaris –és coautora del Diccionari pràctic de sinònims catalans (1972), del Diccionari de locucions i frases fetes (1984), i del Diccionari d’homònims i parònims (1988)-, de sobres coneguts arreu, Joana Raspall s’ha guanyat un lloc d’honor per ser l’escriptora més prolífica de poesia per a infants. Els seus llibres de poesia infantil acostumen a agrupar una pletòrica diversitat de poemes repartits en diversos apartats on els objectes més quotidians, els animals, la gent i els sentiments no deixen mai de ser-ne els principals protagonistes.

Els poemes infantils de Joana Raspall tenen uns ingredients que els fan molt atractius i que pretenen sempre implicar el lector. En primer lloc, s’hi observa unes ganes enormes d’escriure, una gran passió per les paraules... conscient però que mai les paraules seran prou lluminoses per descriure un paisatge, una mirada o un sentiment. La seva obra poètica són reculls desiguals però que ofereixen una visió personal, candorosa i amb espurnes d’il.lusió sobre moments i fets de la vida i del món que ens rodeja. Molts dels poemes tenen un regust de cançó tradicional i destil.len alegria i bon humor. Normalment tracten sobre temes i sensacions ben païdes i mesurades i, per tant, plenes de saviesa i d’experiència vital. Escrits tots amb delicadesa i amb un vocabulari cuidat i precís, no sense una bona dosi d'ironia.

Una de les característiques principals de tota la poètica de Raspall és, doncs, la plenitud vital que desprenen. En ella tot és vida i vitalitat. Qualsevol element, objecte, detall, impressió, sentiment... és motiu per a un poema, breu, delicat, senzill, positiu, encoratjador i estimulant. Molts no sols tenen una musicalitat molt atractiva sinó que conformen imatges molt descriptives.

Les activitats de parlar, de narrar, de contar són les preferides per l’autora. Però de parlar bé i clar ja que si no: ... No dient paraules clares / parlar per parlar, fa ruc! Al llibre Degotall de poemes (La Galera, 1997) hi ha una introducció molt delicada:

Estimo les lletres

que formen els mots,

els llavis que els diuen,

i el cor que els entén...

perquè als mots hi ha l’anima

de tota la gent!

La major part dels poemes porten un missatge ben explícit a favor de tots aquells valors que eduquen en la solidaritat, en la igualtat i en la diversitat. Per a ella, els seus poemes són un mitjà d’expressió i de comunicació: l’autora aprofita qualsevol moment per parlar d’amistat, de pau, de tolerància i fins i tot de les noves tecnologies, com la petita venjança de l’ordinador davant l’abús que en fan alguns joves i que podem llegir al poema  “L’estudiant” (dins Versos amics, P.A.M., 1998):

L’ordinador es venjarà

de qui fingeix que estudia:

qui l’utilitza amb engany,

com per art de bruixeria

es trobarà al cap de l’any

que s’haurà d’examinar,

també de ganduleria.

Tant aviat juga amb les paraules, amb tocs d’humor divertit com expressa els sentiments més diversos i variats manifestant sempre els desitjos més intensos a favor d’uns valors inqüestionables. La fantasia, la imaginació, els somnis... són protagonistes habituals però alhora es tracta d’una poesia que esdevé sempre un cant al sentit comú i on no desaprofita l’ocasió per criticar els humans i alguns dels seus molts defectes i actituds. Qualsevol anècdota dóna peu a un poema, com el fet que el sol un dia no surti i després que tothom l’hagi buscat, un núvol digui que s’ha quedat amb ell, convidat a una festa amb llamps i trons... En una altra ocasió el mateix sol no té inconvenient a confessar que s’havia adormit... En molts d’aquests poemes l’humor entremaliat dels protagonistes es proposa arrencar un somriure al lector.

Per a Joana Raspall escriure poesia és no sols comunicar-se amb els lectors sinó també expressar-los amb naturalitat els seus pensaments i els seus sentiments com fa a “Els pensaments”, l'últim poema del llibre Versos amics (P.A.M., 1998):

... si els meus pensaments

poguessin florir

diria les coses

que amb veus no sé dir...

Però de tots els temes, l’autora en prioritza un: l’amistat. Però sobretot l’amistat per compartir paraules i sentiments, amb uns desitjos i unes invitacions molt precises com les que podem llegir a Font de versos (Baula, 2003):

fugim del soroll

i busquem la calma

on compartirem

les nostres paraules.

La veterana poetessa no s’atura aquí i expressa que el valor últim de l’amistat i de l’amor no és altre que la il.lusió i l’estímul per viure feliços. Én el poema “Només...” del llibre Font de versos (Baula, 2003), un poema tan vibrant com ingenu, Raspall torna a deixar clar què li dóna vida:

Només amb un somriure

que em facis, tot passant,

ja m’omplo d’alegria

i veig el món més gran...

El desig d’escriure poemes, de poder explicar tot allò que somia, de compartir paraules... es troba també clarament expressat al poema “Somnis”, de Font de versos:

Si sabés explicar

tot allò que somio,

en faria un bon llibre

per poder-te’l donar...

I és que la importància de les paraules és un tema recurrent, permanent i indefugible en tota la seva obra. Joana Raspall ha dit en alguna ocasió que sempre ha volgut fer del cor i del pensament, paraula. De fet, només cal llegir el poema “La paraula bonica”, de Font de versos:

Una paraula bonica

viu desitjant ser trobada

per qui cerqui un gran tresor,

i amorosament l’aprengui,

i se l’emporti gravada

al diccionari del cor.

Un petit detall, que demostra la precisió de l’escriptora, és el llistat de títols que es desprèn del conjunt de les seves obres. Amb una ullada hom s’adona que només a partir dels títols tenim una idea bastant clara d’allò que entén ella per poesia: degotall de poemes, pinzellades en vers, versos amics, serpentines de versos, escaleta al vent, a compàs dels versos, degotall de poemes, font de versos i concert de poesia... No es pot demanar més precisió.

Un dels últims obsequis de la veterana escriptora ha estat un llibre d’haikús, Arpegis (Abadia, 2004), on, al costat d’una forma poètica rigorosa i literàriament impecable, hi trobem els pensaments i els sentiments, la lucidesa i la saviesa d’una dona que pot esdevenir un bon model d’admiració i d’identificació per a un bon grapat de joves lectors, malgrat que el llibre no estigui pensat, d’entrada, per a ells. Qui millor però que els joves per valorar la força d’unes paraules i la vitalitat d’una escriptora, tot i que sigui una vitalitat centenària.

La poetessa ha deixat ja d'escriure. Ha estat l'editorial El Cep i la Nansa, qui fa un any, ha posat en circulació l'últim recull de poemes de l'escriptora: El meu món de poesia i que incorpora un  DVD amb poesies animades i recitades per l'autora. El llibre comença amb una invitació a llegir el recull, estimulant la gent jove a disfrutar de la poesia.

Joana Raspall ha esdevingut la veu poètica més lúcida, experimentada i sensible, sobretot a partir dels últims anys, que han estat els més productius en l'àmbit de la poesia infantil. Una poetessa amb un sentit comú imponent i amb una activitat cultural i literària exemplars. Tot plegat, una excel.lent lliçó de vida a través d’uns poemes que més aviat són com petits batecs. Batecs de vida, és clar. De molta i llarga vida.

Josep Maria Aloy

Extraordinari

pot resultar un poema

descrivint l’alba.

Però mai les paraules

seran prou lluminoses.

(Joana Raspall)