Pere Formiguera ens ha deixat un Petit Polzet extraordinari

Dimecres, 8 de maig, va morir el fotògraf Pere Formiguera, als 61 anys, a causa d'un càncer. Conegut arreu del món, sobretot per ser un fotògraf innovador, deixa, per als lectors joves, una versió singular del conte de Charles Perrault, El Petit Polzet, publicat per Barcanova l'any 1994.

       Tan sols per aquesta edició del conegut conte, Pere Formiguera mereix un homenatge atesa la seva enorme creativitat i originalitat. Però els homenatges, sobretot en el camp de la Literatura Infantil i Juvenil, van escassos. Serveixi, aquest comentari d'avui, almenys per recordar una figura d'una sensibilitat excepcional com molt bé es pot deduir de la contemplació de les fotografies que il.lustren aquest excel.lent  àlbum.

Si el text és una traducció magnífica d'Albert Jané, del qual ja he parlat en alguna altra ocasió de la seva exigència, rigor i exquisidesa a l'hora de presentar un text als lectors joves, les il.lustracions de Pere Formiguera estan compostes per diverses fotografies realitzades separadament amb els mètodes habituals i tractades amb procediments informàtics fins a aconseguir la imatge definitiva. Els personatges fotografiats són, òbviament, personatges reals, un equip de nens i nenes que es van sotmetre a les indicacions del fotògraf. El resultat fou un treball minuciós, estèticament immillorable i d'una notable bellesa.

Avui sóc breu perquè no calen més comentaris. La bellesa i la perfecció no necessiten massa paraules per ser explicades. Simplement cal veure-les i viure-les.

Josep Maria Aloy

Era molt petit, i quan va venir al món no era pas més gran
que un dit gros, cosa que va fer que li diguessin el Petit Polzet...

El Petit Polzet va sentir tot el que deien els seus pares... 

Va tornar a ficar-se al llit i no va dormir més en tota la nit, 

rumiant què podria fer...

... quan havent donat la seva mare a cada un d'ells una llesca de pa

per a esmorzar, va pensar que el podria fer servir llançant-lo a molletes al llarg dels camins per on havien de passar...

A la mateixa habitació hi havia un altre llit igual de gran;

va ser en aquest llit que la dona de l'Ogre va fer dormir els set germans...

El Petit Polzet, havent-se acostat a l'Ogre, li va treure les botes

a poc a poc i se les va posar ell...

Pere Formiguera amb Pau Rourich, "El Petit Polzet"

Tenir un esbart de fills no és cap motiu de pena,

si són tots ben plantats, espavilats de mena,

i se'ls veu sans i valents.

Si n'hi ha cap de neulit un calla en sec.

Més d'un cop és aquest pobre marrec

qui fa la fortuna de tots els parents.

(El Petit Polzet. Barcanova, 1994)