Amb poc temps he rebut i he llegit tres novel.les
que si una característica els uneix és que narren històries que s'esdevenen
dins les parets d'un institut de Secundària o bé són protagonitzades per
adolescents estudiants d'institut. La professió dels autors d'aquestes
novel.les hi té molt a veure. Escriure sobre i per als alumnes ha de ser un
estímul per poder engrescar-los alhora a llegir.
Es tracta de les novel.les Katalepsis, de Maria Carme Roca (La
Galera , 2013), A fer
punyetes! de Llorenç Capdevila (Barcanova, 2012) i Ningú no mor, de Joan Pinyol
(onadaedicions.com, 2013).
Les tres
novel.les tenen punts en comú, evidentment, a part de la joventut dels
protagonistes i de l'espai on es desenvolupa una gran part de les escenes. En
general, són novel.les que tenen molt de viatge iniciàtic -de fet, quina
novel.la juvenil no és un viatge iniciàtic?- i, per tant, les tres mostren
d'una manera o altra -dependrà de la mirada de cada un dels escriptors- la
manera de moure's i d'actuar dels protagonistes, adolescents, i les seves
relacions entre ells mateixos, entre ells i llurs pares, entre ells i els seus
"profes" i, en general, entre ells i el món i la vida. Són novel.les,
és clar, on no hi manca l'energia descontrolada dels nois i noies, l'estímul
que els provoca el risc permanent, l'interès per provar coses noves i, per
tant, desconegudes i d'apropar-se al foc i sortir-ne, potser, socarrimats. Però
sempre havent après que el món i la vida s'han d'afrontar d'alguna manera si un
vol créixer.
Katalepsis, de Maria Carme Roca
L'Eric pateix catalèpsia, una malaltia neurològica que el paralitza
com si estigués mort, però que el manté conscient. Amb el seu amic Gerard
intenten treure un profit molt perillós d'aquesta malaltia: busquen baralles a
les sortides de les discoteques. Amb l'ajut de la cocaïna i la complicitat del
Gerard, l'Eric es provoca atacs i fingeix morir. Però, com passa tantes
vegades, fins i tot els millors plans fallen. Cosa no gaire recomanable quan estàs jugant amb la vida i la mort.
La novel.la, agosarada i
valenta, està narrada amb un ritme àgil i una bona capacitat de mantenir la
tensió i la intriga del lector. Els personatges -adolescents de divuit anys, a
punt d'entrar a la universitat- es mouen amb naturalitat mostrant les seves
manies i fatxendaries. Però quan arriba el moment perillós de deixar-hi la vida
els personatges es desplomen mostrant també la seva fragilitat i la seva
vulnerabilitat. I potser és aquí on mostren més allò que són: persones encara
lluny de la maduresa cercant però respostes a preguntes que encara no han
tingut prou temps de plantejar-se. I aquí hi ha el mèrit de l'autora:
l'exercici de mostrar les excentricitats i "farols" d'un col.lectiu
que davant els cops durs saben reaccionar si cal, amb humilitat i senzillesa. I
amb por. Una por imprevista que els fa reaccionar i recuperar aquella
responsabilitat que haurien hagut de mostrar abans no fos massa tard.
La novel.la està
plantejada perquè el jovent -i no tant jovent- la pugui llegir amb bon ritme.
Un llenguatge planer amb algun renec té per objectiu apropar-se al lector jove.
Però Roca no n'abusa i manté en tot moment la qualitat d'un llenguatge que en
cap moment no entorpeix la lectura. Hi ajuden uns diàlegs sincers, espontanis
entre la colla de personatges joves que mostren alhora la manera de reaccionar
de tots ells: histrionisme quan cal i també sinceritat i energia. Molta
energia, com és propi de l'edat, que no sempre sabran governar però els farà
avançar en aquest viatge iniciàtic que duen a terme a l'adolescència i els ha
de fer créixer encara que sigui a batzegades.
El tema ens pot agradar
més o menys i el final -molt obert- el podem trobar més interessant o no tant.
Jo em quedo amb aquesta quotidianitat clara i ben explicada d'un grup
d'adolescents que es mou prescindint dels pares -ai, uix!- dels profes -què vol
aquesta gent?- i que volen i busquen el risc com a company de viatge, amb qui,
finalment, se les hauran i lamentaran potser amb dolor i tota la cruesa. Perquè
molts pares potser no eduquen i molts docents potser tampoc, però la vida sí
que ho fa i a vegades quan ja és massa tard.
A
fer punyetes! de Llorenç Capdevila
Barcanova, 2012
Aquesta novel.la de Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969), de qui fa poc
comentava, en aquest blog, el seu excel.lent conte L'Èlia va de bòlit (Barcanova, 2013), arrenca quan uns encaputxats entren, de nit, a l'I.E.S. de
Vilanova del Tossal i ho destrossen tot. L'endemà, s'han de suspendre les
classes i tothom es demana qui poden haver estat els autors dels desperfectes.
De les tres novel.les que presento avui, aquesta potser és la més
realista i jo diria fins i tot que impertinenment realista: la cara més crua
d'una part dels adolescents d'avui -no tots, per sort!- que reneguen de tot i
arrosseguen la seva ànima sense saber on caure morts. El protagonista,
l'Eduard, no és cap model de res i les seves conductes provoquen que sigui el
lector que estigui temptat de renegar d'ell. Capdevila, que coneix el món dels
adolescents, ens dibuixa un Eduard baliga-balaga, a moments més bleda del
compte que no es planteja res i sempre s'està lamentant. No sap mai què vol
però li agrada jugar amb foc i sovint es crema. Un personatge molt poc modèlic
que farà estremir més d'un mestre i més d'un pare davant d'una novel.la escrita
sense concessions i amb una bona dosi d'irreverència.
Però l'autor escriu una història volgudament irreverent perquè el
lector, que ell suposa que sabrà ser prou crític, aprengui a moure's observant
la incompetència del protagonista i n'aprengui alguna lliçó, per petita que
sigui.
La literatura no ha
d'alliçonar -diu el mateix autor en una entrevista- cosa amb la qual jo també
estic d'acord però amb matisos: els escriptors sempre alliçonen, encara que no
vulguin, enviant missatges o fins i tot no enviant-ne cap. Sempre alliçonem,
encara que no s'explicitin els valors que donen peu a les suposades lliçons...
En aquesta novel.la fins i tot la pèssima conducta del protagonista és
alliçonadora: qualsevol lector intel.ligent -més intel.ligent que el
protagonista- aprendrà que ha d'intentar no caure en les frivolitats i les
irresponsabilitats en què cau el protagonista.
És més, Llorenç Capdevila, professor de literatura, ens dóna una una
lliçó a tots plegats pels elogis que destina a la lectura entre els joves en
uns moments en què llegir no és que sigui una de les seves preferències més
importants. En la novel.la, la profe
de literatura els llegeix una història a classe... una història narrada en un estil molt directe, que ha captat l'atenció
dels alumnes de literatura. Era com si sentissin parlar al protagonista...Al
cap de mitja hora de classe, la professora ha deixat de llegir i molts dels
alumnes han arrufat el nas i han protestat. Les peripècies de Holden Caulfield
els tenien atrapats. L'Eduard sospita que si el protagonista d'aquella novel.la
li cau malament és precisament per com s'assemblen. Quin gran escriptor, el tal
Salinger! Els bons llibres -ha
sentenciat la professora- han de ser capaços de canviar el lector... També ha
dit que per això ella creia que els qui llegeixen bona literatura tenen una
vida molt més rica que no pas aquells que no agafen un llibre ni per
equivocació.
Magistralment escrit amb una prosa fluïdíssima i un ritme trepidant...
a moments sembla que el lector estigui llegint un guió cinematogràfic desbordant
d'imatges sense aturador. Capdevila s'emmiralla en la novel.la de Salinger. I
si no s'hi emmiralla hi fa una clara referència. De fet el protagonista de A fer punyetes i el d' El vigilant en el camp de ségol són dos joves que tenen coses en comú. Són
transgressors i van a la seva qüestionant-t'ho tot... El de Salinger és més
intel.ligent que l'Eduard, a qui Capdevila el fa tan baliga-baliga perquè vol
que sigui així. En el fons vol que el lector jove, si s'hi emmiralla, sigui per
qüestionar les seves conductes barroeres i irresponsables... No pas per
identificar-se amb ell. Crec!
Ningú
no mor, de Joan Pinyol
Benicarló, onadaedicions.com, 2013
Diuen que ningú no mor mentre algú el recorda. La recerca acadèmica
que la Mercè i el Marc duen a terme, en ocasió de la commemoració del
vint-i-cinquè aniversari de l'institut de Masdeplors, els porta a desemmascarar
un crim, el del Miquel Munné, un dels antics propietaris dels terrenys on ara
s'alça el centre educatiu. Ho fan amb la complicitat de personatges com la
Maia, una bruixa que viu envoltada de gats a la frontera entre la vida i la
mort, i amb l'oposició dels responsables del centre, que es neguen a remoure
les aigües tèrboles d'aquell passat.
La idea, segons Pinyol, va
néixer d’una sospita real i sobrenatural a la vegada de quan era secretari de
l'institut on treballava: "un dia, les tres dones de la neteja que hi
treballaven, quan al centre no quedava ningú i enmig de la fosca de l’hivern,
em van assegurar que en aquell edifici hi havia fantasma. Tal
com ho llegiu! Em van dir
que sentien sorolls sospitosos, que l’ascensor canviava de planta sense que
l’avisés ningú i que no les tenien totes."
Aquest fet, òbviament, li
ha donat peu a construir un relat on la intriga, la tensió, la mort, la vida
després de la mort i tota una sèrie de fets sospitosos però amagats, omplin les
pàgines d'interès i sedueixin la curiositat del lector per trobar la veritat. I
la veritat sorgirà d'aquell treball de recerca que els alumnes de batxillerat
de l'institut hauran de fer en el 25è aniversari de la construcció de
l'institut. Un aniversari que, és clar, resultarà mogut i polèmic. Joan Pinyol sap, en pròpia pell, que la recerca de
la veritat i de la memòria històrica és complicada i esgotadora. La novel.la ho
constata clarament i ho relata amb un ritme força àgil i un llenguatge planer i
entenedor.
La novel·la combina
gèneres com el terror, la intriga i les aventures. Una barreja de tot plegat al
voltant del misteri insondable de la mort de les persones. Pinyol ha volgut,
segons manifesta, escrutar en la por. La por que posa la pell de gallina a
partir d’un soroll que desconeixem o de l’ombra que ens passa pel darrera ara
mateix, perquè la por veritable és la que
neix del desconegut i ens revoluciona els batecs del cor.
El retrat dels personatges ha estat un treball de precisió. Alguns,
com el de la bruixa, Maia, i la descripció de la seva casa plena de gats són
brillants. Una dona estrafolària que viu a la frontera entre la vida i la mort
i simbolitza tota la colla de personatges de cada poble que són realment
diferents de la resta. Hi ha alguns moments sublims com l'escena situada en
el regne dels morts on desfilen tots els personatges que ja no hi són... Una
escena brutal, angoixant, descrita amb els elements més lúgubres i sinistres. També
trobem descripcions fruit de l'observació del bon mestre, com l'excel.lent
descripció del pati d'institut: ... centenars
d'estudiants prenen la fresca, corren, s'empaiten, juguen a pilota, s'entreguen
secrets íntims, llencen l'ham amorós i esperen, sovint sense sort....
Tot plegat, un bon retrat del món escolar i del món adolescent, tan
divers i tan tumultuós. Les tres novel.les "d'institut" en són, totes,
una excel.lent mostra.
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada