La poesia de Miquel Martí i Pol i els lectors joves

Avui fa deu anys que ens va deixar el poeta Miquel Martí i Pol. Ens queda la seva obra i el millor homenatge que li podem retre és rellegir-la però sobretot difondre-la i, molt especialment, entre els lectors joves.

Quan vaig visitar per primera vegada el Centre de Menors Can Llupià, de Barcelona, em va cridar molt l’atenció una placa, al vestíbul d'aquest centre de Justícia, on s’hi llegeix un poema d'aquest poeta. Es tracta del poema Ara és demà que diu així:

Ara és demà

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir

ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.

Del gran silenci ençà, tot el que es mou

es mou amb voluntat d’esdevenir.

I esdevindrà. Les pedres i el camí

seran el pa i la mar, i el fosc renou

d’ara mateix, el càntic que commou,

l’àmfora nova plena de bon vi.

Ara és demà. Que ploguin noves veus

pel vespre tèrbol, que revinguin deus

desficioses d’amarar l’eixut.

Tot serà poc, i l’heura i la paret

proclamaran conjuntament el dret

de vulnerar la nova plenitud.

Un cop assumida la sorpresa de trobar un poema com aquest en un vestíbul com aquell, vaig fer un intent d’entendre què hi feia en un centre de Justícia de Menors un poema de Martí i Pol i, de seguida, vaig començar a captar algunes idees del poema que s’avenien, directa o indirectament, amb la situació especial que viuen els nois i noies en un espai tancat, és a dir, privats de llibertat, i també algunes idees que fan referència a l’esperit que ha d’alimentar diàriament el treball dels educadors d’un centre d’aquestes característiques.

Per exemple: el mateix títol Ara és demà, és una expressió capaç de motivar alguna reflexió als joves interns ja que permet fins i tot algun joc de paraules si són capaços d’elaborar un projecte de futur (pel demà) que sorgeixi de la necessitat de reaccionar davant la situació de privació de llibertat actual (ara). En tot cas, és un bon exercici revisar quin és l’ara i com superar-lo positivament per sortir d’aquesta situació i mirar endavant, cap a un demà més positiu i normalitzat.

A partir d’aquí una altra idea aflora de seguida en el segon vers de la primera estrofa quan diu que haurem de fer foc nou, que voldrà dir un projecte nou, un abordatge nou, uns desitjos nous... ja que se suposa que el foc, que és vida i que és llibertat... s’ha esllanguit i cal revifar-lo. La idea de revifar el foc és molt llaminera no sols en nois que estan mancats de llibertat sinó en qualsevol adolescent que vol menjar-se el món i no sap ni per on començar.

La mateixa voluntat d’esdevenir, del quart vers de la primera estrofa, és una altra objectiu per a persones que tenen encara tant de futur davant seu. Tot el que es mou es mou amb voluntat d’esdevenir, és a dir, amb voluntat d’arribar a ser alguna cosa, alguna cosa positiva i enriquidora, evidentment... I esdevindrà! (aquest és l’inici de la segona estrofa) que és un crit d’optimisme, una afirmació clara d’esperança, d’il.lusió i de fe en el demà. Quan un noi està tancat en un centre, més que provocar pena i sentir-se víctima necessita mirar endavant i pensar ja en el futur, que és la sortida del centre i la integració de nou en una societat que l’incorporarà si ell vol i així ho desitja.

La segona estrofa, llegida amb un ritme adequadament lent dóna molt de si. Cada noi pot treure’n les idees que li semblin més adients. Hi ha qui es fixarà més en la idea de les pedres i el camí, és a dir els obstacles i l’objectiu, els problemes i la línia que cal seguir per superar-los... A un altre li pot cridar l’atenció la idea de l’àmfora nova plena de bon vi, el mateix menor convertit o reconvertit en un recipient nou ple de noves energies, de bones actituds, de tècniques i habilitats que afavoreixin el seu autocontrol per afrontar, amb aquest nou vi, amb aquestes noves energies, un futur millor...

Una de les idees més boniques de tot el poema, més boniques però més significatives i estimulants és la de ploguin noves veus que té una segona part que la completa: que revinguin deus desficioses d’amarar l’eixut. Cal treballar dins el centre perquè el noi escolti noves veus, veus més positives, més enriquidores, més sòlides que permetin fer renéixer noves deus d’aigua, noves fonts, nous dolls que remullin allò que estava eixut, sec i improductiu. La idea de l’aigua renovadora, dins la literatura ha estat sempre generadora de vitalitat i de seguretat. Aplicada a nois en situació d’internament pot despertar sentiments d’escapar d’una realitat aclaparadora, de vespres tèrbols com diu el poeta.

I acabem el poema amb una realitat inqüestionable: tot serà poc. Tot allò que es faci, tot allò que es programi serà poc per aconseguir els propòsits que es persegueixen, perquè els problemes i els obstacles (l’heura i la paret) ho embolicaran tot, i no impediran que la voluntat defalleixi, que el projecte avorti, que les il.lusions s’esmorteeixin... i impediran aconseguir la nova plenitud. Tot serà poc però si ho sabem i comptem amb aquestes dificultats, serem capaços d’afrontar-ho tot amb més convicció i ambició.

No cal que digui que la poesia permet moltes lectures i és capaç de generar sentiments i emocions molt diversos. Tampoc no vull donar la imatge de vell romàntic barrejant justícia i poesia. Sí que crec, però, que tant l'una com l'altra, són generadores d'humanitat.

No cal insistir tampoc que el primer a constatar les dificultats per assumir un projecte de futur estable és el mateix poeta, víctima d’una malaltia que el va obligar a viure en una cadira de rodes durant més de mitja vida. Conèixer l’autor, en aquest cas, també pot ser tota una lliçó ja que ell és el primer de predicar amb l’exemple. Un exemple i un referent a imitar per part també dels joves, evidentment.

Josep Maria Aloy