L’origen i la història de la biblioteca infantil catalana

(Teresa Rovira)

Dimecres passat, 13 de novembre, el Servei de Biblioteques de la Generalitat va convocar a la Biblioteca de Catalunya la gran majoria de bibliotecàries del país. Com l’any passat, la trobada va esdevenir una festa, en què es va retre homenatge a Teresa Rovira, referent històric del Col·lectiu. Enguany s’ha instituït el premi Teresa Rovira, que distingeix les biblioteques més innovadores. Núvol, el digital de cultura, es va fer ressò d'aquest esplèndid i emotiu acte de reconeixement.

Des de "Mascaró de proa" vull afegir-me a l'homenatge a Teresa Rovira i a les bibliotecàries que, junt amb ella, van fer història en el Servei de Biblioteques de la Generalitat. És per això que recupero un article que vaig publicar a la revista "Faristol" n. 31, de setembre de 1998 i que reprodueixo a continuació sense fer-hi cap esmena per tal que conservi, així, la realitat del moment en què fou escrit:

L’origen i la història de la biblioteca infantil catalana

(Conversa amb Aurora Diaz Plaja, Teresa Rovira i Concepció Carreras)

Encara està per fer un estudi amb profunditat dels orígens i la feina feta per posar en marxa la biblioteca infantil catalana i el conjunt de projectes i activitats dirigides a la formació de l’hàbit lector en els nois i noies del nostre país.

 Per parlar de tot això i més, què millor que una bona conversa amb tres dames, bibliotecàries de prestigi i excel.lents professionals, la trajectòria de les quals mereix no sols un reconeixement sinó també un homenatge per part de tots els qui estimem el llibre infantil i juvenil. Serveixin, doncs, aquestes pàgines per escoltar i aprendre d’unes professionals de llarga història i sòlida trajectòria. Elles són: Aurora Díaz Plaja, Teresa Rovira i Concepció Carreras. Puc assegurar que conversar amb elles ha estat un goig i una festa.

Dues constatacions d’entrada. La primera: l’evolució de la literatura infantil catalana, de les biblioteques, de la lectura lúdica i de tot allò que gira a l’entorn del llibre ha estat, al nostre país, enormement condicionat per la història permanentment estroncada i discontínua que hem hagut de viure i de suportar. I segona constatació:  la cultura d’un país depèn molt sovint de l’entusiasme i de la fermesa dels seus polítics i de la sensibilitat dels seus intel.lectuals.

Teresa Rovira, que ha estudiat molt aquests temes, és la primera a trencar el gel. «Des de la primera dècada d’aquest segle s’inicia una etapa en la història de la lectura infantil a Catalunya, que es distingeix per l’atenció que hi presten els sectors intel.lectuals i polítics. Interès que es tradueix en un augment, una diversificació, i un alt nivell literari i artístic de la producció gràcies a la col.laboració d’escriptors de primer rengle que escriuen, o tradueixen, obres per als infants, i dels dibuixants que les il.lustren». Es la mateixa Teresa Rovira, historiadora, a més de bibliotecària, qui, a l’hora de conversar sobre la història de la lectura infantil a casa nostra, ens proposa abordar-la en cinc etapes:

De començaments de segle a la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914.

Aquest període es caracteritza per l’aparició del modern llibre per a infants. La preocupació pedagògica –que ja el 1899 havia fet néixer l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana- crea la necessitat de nous llibres, no solament escolars, sinó també d’esplai per tal de complementar l’obra de l’escola i, encara, per suplir allò que l’escola no feia.

 «El gust que des del modernisme es manifesta pel conte meravellós porta a l’aprofitament del material –sobretot rondalles- recollit pels folkloristes, i a la traducció dels contes clàssics estrangers. Mentre que el progrés de les tècniques gràfiques permet un major perfeccionament del gravat. Sense elevar-ne el cost i, per tant, la possibilitat d’il.lustracions abundants. Tot plegat contribueix a transformar el contingut i la presència dels llibres dedicats als infants, i a fer-los més atractius per als seus lectors». (T.R.).

Pel que fa a publicacions, entre 1908 i 1909 s’editen les Rondalles catalanes il.lustrades per Joan Vila, el Joan d’Ivori que serà també un dels dibuixants més representatius de La Rondalla del Dijous, publicada en forma de fascicles setmanals, amb contes populars o literaris, d’autors catalans o clàssics estrangers. «Totes aquestes publicacions, que representen un estret lligam entre text i imatge –característica del modern llibre infantil- són molt ben rebudes per la premsa, on se’ls dedica nombrosos comentaris».(T.R.).

No podem passar per alt l’aparició des de l’any 1904 d’En Patufet, la primera revista adreçada als infants, que serà també la primera per la seva continuïtat –es publica sense interrupció fins a desembre de 1938- i pel seu èxit de públic degut, sobretot, a les col.laboracions de Josep M. Folch i Torres. Des de 1910, n’escriu les novel.les publicades en forma de fulletó de la revista que constituiran la «Biblioteca Patufet», la major part novel.les d’aventures –gènere incorporat per Folch a la literatura infantil catalana- a vegades festives, i sempre sentimentals.

(Concepció Carreras)

 Mentrestant, la preocupació per fer arribar els llibres a un més ampli i divers públic lector feia sentir vivament la necessitat de biblioteques. El triomf dels partits catalanistes a les eleccions municipals de 1906, que representa l’accés de Prat de la Riba l’any 1907 a la presidència de la Diputació de Barcelona, i que fa possible que la cultura catalana tingui un suport oficial, serà decisiu. «Sobretot des de 1910, en què es produeix un ampli moviment d’opinió a favor d’una gran biblioteca d’estudis a Barcelona –que serà la Biblioteca de Catalunya- s’aixequen nombroses veus demanant biblioteques populars. La constitució de la Mancomunitat, el mes d’abril de 1914, ho farà possible». (T.R.)

  La Mancomunitat, fins a1 1923

Aquests anys de la Mancomunitat, apassionats per tants conceptes, inicien un dels períodes més originals i interessants de la literatura infantil catalana. Alhora, l’aspiració de difondre els llibres –a més de les escoles- a través de biblioteques amb especial atenció als infants comença a esdevenir realitat amb les primeres Biblioteques Populars de la xarxa de la Mancomunitat, una de les realitzacions culturals més representatives del noucentisme. «A les condicions que des del període anterior afavorien l’edició de llibres infantils, cal afegir-hi ara: la cohesió i l’impuls que l’acció oficial dóna al moviment pedagògic i de catalanització; la normalització de la llengua; el gust noucentista per una narració curta, la imaginació i el meravellós, així com per un art que refà i idealitza la realitat, detallista, i amb entorns alegres i lluminosos, que s’adiu als textos infantils i els complementa. Finalment l’ambient de certa prosperitat econòmica que es produeix amb la Gran Guerra, és favorable a l’eclosió de noves empreses, entre elles les editorials». (T.R.).

La primera editorial d’aquest nou període  -Muntañola-  apareix el 1917. Aquest mateix any Muntañola encarrega a Carles Riba les Aventures d’en Perot Marrasquí i un any després li suggereix les històries dels primers Sis Joans – Joan Barroer i Joan Feréstec. L’altre gran autor de Muntañola, Josep Carner, va reelaborar nombrosos contes populars catalans i d’altres països, com El llop i la guineu, il.lustrat per Llaverias, o Contes i apòlegs de tots els països, per Lola Anglada. «De seguida que vaig saber manejar un llibre els meus pares em van posar a les mans els llibres d’imatges de l’editorial Muntañola. El llop i la guineu i El llop i l’esquirol, explicats per Josep Carner, m’agradaven molt. I, sobretot, Joan Barroer, de Carles Riba, amb els dibuixos de Xavier Nogués. Després a l’escola –la Mútua Escolar Blanquerna, successora de l’Escola Montessori de la Mancomunitat que havia estat suprimida per la dictadura de Primo de Rivera-, vaig aprendre de llegir amb el Sil.labari català il.lustrat per Josep Obiols, un dels llibres que estimo més, amb aquells dibuixos que, com deia el poeta Tomàs Garcés, escampen llum per les pàgines impreses». (T.R.).

A partir de 1921, l’editorial, que ja tenia problemes, sofreix una greu crisi econòmica i acaba plegant. Mentrestant, el 1915 Josep M. Folch i Torres havia iniciat a En Patufet la secció que esdevingué més famosa del periòdic, la de les «Pàgines viscudes», narracions breus, totes sentimentals i sovint dramàtiques. «Inspirades en la vida contemporània del país, en reflecteixen –amb els dibuixos d’en Junceda que les il.lustren- els ambients, els tipus, els costums, les formes de viure, tot a través de la sensibilitat i les creences –de catòlic tant practicant com sincer- de l’autor». (T.R.). Al 1921, però, sortirà Mainada que competirà, amb un estil i uns continguts ben diferents, amb En Patufet.

L’acció de les institucions va ser important, més encara que en l’àmbit de l’edició, en el de la divulgació del llibre infantil. L’Ajuntament de Barcelona –a través de la seva Comissió de Cultura- va distribuir a les escoles públiques de la ciutat les anomenades «Biblioteques circulants», vint armaris-llibreries, d’un gust ben noucentista, que contenien una selecció d’uns cent cinquanta llibres cada una.

La gran realització, però, innovadora i durable –deiem- va ser la creació per la Mancomunitat de la xarxa de Biblioteques Populars i de l’Escola de Bibliotecàries. «Els homes de la Mancomunitat es van adonar que no n’hi havia prou a editar bons llibres en català; calia que aquests llibres arribessin a tothom». (T.R.). A començaments de gener de 1915 –uns mesos després d’haver-se obert al públic la Biblioteca de Catalunya-, s’encarrega a Eugeni d’Ors, aleshores vocal tècnic del Consell de Cultura de la Mancomunitat, un «Projecte» de sistema de Biblioteques Populars per a Catalunya, i de la formació del personal que havia de regir-les. «El “Projecte” d’Eugeni d’Ors  -comenta Concepció Carreras- no oblida els infants. A totes les biblioteques catalanes hi ha una secció dedicada a aquesta franja de públic».

A la tardor del mateix any, s’inaugurava l’Escola de Bibliotecàries. «Al seu claustre de professors hi havia representat el millor de la intel.lectualitat catalana del moment: Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer, Carles Riba, Joaquim Folch i Torres, Ramon d’Alòs Moner o Ferran Valls i Taberner, són alguns dels professors de la nova escola». (C.C.). L’Escola de Bibliotecàries fou «aquella institució capdavantera i emblemàtica –diu Josep Murgades-, una de les pioneres d’Europa». Com ho eren les noves Biblioteques Populars, amb lliure accés a les prestatgeries, préstec a domicili, fons de llibres ben triat i mantingut constantment al dia, i seccions per als infants. «Aquest tipus de Biblioteca, oberta a tothom, neix a Anglaterra i als Estats Units la segona meitat del segle XIX. No arriba al continent europeu fins al primer quart del s.XX, i Catalunya és un dels primers països que l’adopta. Gràcies a les biblioteques, nens i nenes, sense distinció de classe social, poden disposar de bons llibres, i de bons llibres en català». (T.R.). Les primeres  biblioteques -Valls, Olot, Sallent i Les Borges Blanques- van començar a funcionar el 1918, per tal d’ésser ja ateses per les bibliotecàries sortides de la nova Escola. Les seccions infantils no van tardar a mostrar una gran vitalitat, segons reflecteixen les «Memòries» de les bibliotecàries a l’Anuari de les Biblioteques Populars.

També l’Aurora s’afegeix a fer una valoració molt positiva d’aquest nou tipus de biblioteca. Hi ha per tant plena unanimitat: «Eren unes biblioteques totalment diferents a les tradicionals a Espanya, amb la separació absurda entre els llibres i els lectors: reixes i vidres a les estanteries, conserges amb bata que no deixaven arribar als llibres, és a dir, prenent la Biblioteca com si la seva etimologia de “custòdia de llibres” fos la primordial. Les nostres Biblioteques de la Mancomunitat i més tard de la Generalitat, amb els interregnes de la Diputació, eren nascudes de l’esperit jove de Nord-amèrica que van saber ser biblioteques per a tothom, obertes sense discriminació de cap mena i veritables universitats populars».

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

La primera conseqüència del cop d’Estat va ser la supressió de la revista La Mainada, considerada pel nou règim com d’un catalanisme radical. L’altra revista, En Patufet, i la literatura de Folch i Torres es trobaven, en aquest moment, en el punt més alt de la seva popularitat. Altres publicacions anaven apareixent i desapareixent intentant ser una alternativa a En Patufet. La que despertà més expectació va ser Jordi, l’any 1928, amb col.laboradors literaris com Marià Manent.

Mentrestant, i des de 1922, els editors d’En Patufet, segurament a conseqüència de la competència que representaven La Mainada i, sobretot, els nous periòdics d’historietes il.lustrades en castellà com el TBO, havien decidit llançar la revista Virolet –que va durar fins a 1930-, dedicada, en principi als lectors més joves on hi van aparèixer contes de Joaquim Ruyra, Apel.les Mestres, Carles Soldevila i, sobretot, Josep Carner. Diverses novel.les, aparegudes al mateix Virolet, van ser publicades, més tard, en forma de llibre per Mentora, l’editorial més important d’aquest període, tant pel nombre com per la qualitat i bona presentació dels seus llibres. Alguns, són novel.les d’autors catalans, com Lau, o les aventures d’un aprenent de pilot de Carles Soldevila, La Ventafocs de Folch i Torres o El Cavaller de la creu de Clovis Eimerich, il.lustrades totes tres per Junceda.

Lola Anglada, que també escrivia, edita aquests anys alguns dels seus llibres de més èxit, com En Peret i Margarida. «En un comentari a la Revista de Catalunya, l’any 1929, Joan Sacs, el crític d’art, es pregunta si en el cas de Lola Anglada no són els dibuixos que inspiren la literatura». (T.R.).

Al contrari dels anys de la Mancomunitat, que s’havien caracteritzat per l’activitat dels organismes oficials en el camp de la cultura, durant aquest nou període va ésser necessari refiar-se de la iniciativa i de l’esforç privat, almenys pel que fa referència a l’edició de llibres infantils.

La difusió del llibre infantil a través de les escoles, almenys de les públiques, queda aturat durant els anys de la Dictadura. «El govern de Catalunya que tan havia contribuït fins aleshores a l’enfortiment de la identitat catalana, amb el nou règim, primer de manera velada però més tard obertament, deixa de donar-hi el suport necessari i, fins i tot, molts cops destrueix el que el país havia anat construint amb tant d’esforç». (C.C.) Les biblioteques populars continuen, «però no organitzades en una xarxa que ha de cobrir tot Catalunya, com havien estat pensades per la Mancomunitat, sinó que són assignades a les Diputacions Provincials respectives» (T.R.). No es torna a parlar d’una organització planificada, i la creació de biblioteques queda reduïda. La castellanització és imposada en actes oficials, conferències, catàlegs i tota mena d’impresos. «Ara: la Dictadura de Primo de Rivera no era la de Franco, i permet que Jordi Rubió –que tingué un paper tan rellevant en el món bibliotecari català fins a 1939, en què en fou separat- continuï com a director de la Biblioteca de Catalunya i de les populars de Barcelona. Així, gràcies a la seva personalitat, i gràcies a les bibliotecàries, les Biblioteques mantingueren una cohesió i uns lligams i l’adquisició de llibres catalans no s’aturà mai».(T.R.).

Els lectors infantils eren nombrosos i Jordi Rubió en parla, l’an 1926, en un article sobre les biblioteques populars publicat al número 18 de la Revista de llibres. Remarca: «la gran confiança que dóna en el seu esdevenidor, la il.lusió que els infants tenen en anar-hi» i, continua: «Avui ja poden presentar les nostres Biblioteques una generació de lectors formada, i quasi diríem que educada en elles. Els infants que hi van voluntàriament a llegir-hi històries, o a preparar les feines de l’escola, tindran una visió de la cultura ben diferent d’aquells homes que no han tingut a les mans, en els dies de la minyonia, altres llibres que els de text». És durant durant aquest període que diverses Caixes d’Estalvis organitzen també xarxes de Biblioteques Populars segons el model de les de la Mancomunitat.

Hi ha coincidència i unanimitat també entre les tres dames entrevistades per destacar la importància de la figura de Rubió i  Balaguer i el seu prestigi com a professor, com a director i, òbviament, com a persona. Es constata un grau elevat d’admiració a qui fou figura fonamental d’aquesta època, en el terreny cultural. «Jordi Rubió era un home d’aquests que t’adones que cada cosa que fan està ben feta. Un home irreprotxable, humà, divertit. Les estudiants de bibliotecàries l’adoràvem». (A.D.P.)

La Catalunya autònoma republicana (1931-1939)

Amb la Generalitat restablerta i l’Estatut del 32 aprovat, el català esdevé idioma oficial i, per tant, entra a l’ensenyament. «Ja no es demanarà, doncs, al llibre infantil de fer, en el camp de la llengua, la suplència de l’escola. A més, els escriptors, ocupats sovint en altres feines, no es creuen ja en el deure d’escriure per als infants, i dibuixants com Obiols o Lola Anglada treballen en la il.lustració de llibres escolars». (T.R.)

Tot això fa que la producció més important de literatura d’esplai en aquests anys sigui constituïda per traduccions. Així, Editorial Joventut, continuadora de Mentora, publica les Rondalles d’Andersen il.lustrades pel dibuixant anglès Rackham, en les versions de Carner de l’any 1918, juntament amb d’altres de Marià Manent, al qual es deuen també les traduccions d’altres clàssics de la literatura infantil, com El Llibre de fades d’Artur Rackham o Peter Pan.

Ara bé, la crisi en la producció de llibres infantils d’esplai és compensada, en part, per l’aparició de nombrosos i excel.lents llibres de lectura escolar. Són editats per les institucions, com l’ Antologia de Goethe o per editorials privades com la Selecta de lectures d’Artur Martorell. «Alhora historiadors com Ferran Soldevila, A. Rovira i Virgili, Jaume Bagué i J. Vicens Vives, apropen la història de Catalunya als infants, en uns moments en què la renovació de l’escola fa necessària la de textos escolars». (T.R.).  Es publica també El més petit de tots, amb el qual Lola Anglada crea un personatge simbòlic, el noiet antifeixista, «que es distingeix pel seu civisme i el seu amor a Catalunya i entorn del qual l’autora recrea d’una manera molt viva, encara que sempre idealitzada, fets i escenes de la reraguarda». (T.R.).

Malgrat el trasbals col.lectiu de tot ordre, entre el 1936 i el 1939, continua publicant-se la revista En Patufet i la seva col.lecció de novel.les, prova de l’arrelament que tenia al país. Durant tot aquest període dels anys trenta, el llibre arriba a un públic cada vegada més ampli, gràcies a les escoles i a les biblioteques. Les 14 Biblioteques Populars es tornen a aplegar sota la direcció del Servei de Biblioteques de la Generalitat, amb Jordi Rubió al cap –com en temps de la Mancomunitat- en una etapa intensa de projectes i de realitzacions. «Les Biblioteques viuen un dels millors moments, amb aportacions d’una qualitat extraordinària. Al seu fons hi trobem llibres de la categoria de L’arquitectura romànica a Catalunya, de Puig i Cadafalch, la Fundació Bernat Metge o les Monografies mèdiques. S’adonen de la necessitat de disposar d’un fons de revistes ampli, divers i ben escollit si volen mantenir la informació al dia. Des de publicacions del nivell d’un D’ací d’allà o d’un Butlletí de Mestres, fins a revistes estrangeres com ara Chiffon o Modes et travaux». (C.C.).

D’altra banda, «és aprovada una “Proposta” d’organització de les biblioteques de Catalunya, per la qual n’havien de tenir totes les poblacions de més de 5.000 habitants. I qualsevol altra població havia de comptar amb una petita biblioteca filial de préstec, i una sala de lectura infantil. Per tal de preparar el personal que havia d’atendre aquestes darreres, l’Escola de Bibliotecàries va organitzar un curset en plena guerra, l’agost de 1938, en el qual van intervenir Jordi Rubió i Carles Riba, amb altres professors de l’Escola i, alhora, de la Universitat, així com pedagogs, psicòlegs i bibliotecàries». (T.R.)

Ja no hi hauria temps de realitzar tots aquests projectes. La guerra s’acabava amb el triomf franquista, i començava el temps de silenci per al llibre i l’escola catalana, de mediocritat i de grisor en el món de les Biblioteques. «La guerra civil i sobretot el seu acabament ho trastoca tot. Les tropes franquistes entren a Catalunya, dissolen altre cop les seves institucions i les biblioteques populars passen de nou a dependre de les respectives diputacions . Totes les biblioteques sofreixen una depuració feta seguint les “Normas de Selección de Libros en las Bibliotecas Populares”, normes procedents de la “Dirección General de Archivos y Bibliotecas” de Madrid». (C.C.)

Automàticament apareix, inefable, la censura, i a les biblioteques allò que es va anomenar l’infern, és a dir, un armari especial, tancat amb clau on s’hi guardaven tots aquells llibres prohibits pel franquisme. «Alguns d’aquests llibres són tan innocus com la sèrie del Corsario Negro de Salgari o La joven india de Gandhi». (C.C.). El tema de la censura fou cru i depriment, però va donar molt de sí. L’Aurora és qui n’explica alguna anècdota sucosa com la del Codi Penal: «...era en una biblioteca de La Caixa. En demanar-me, un lector, el Codi Penal vigent i en veure’l catalogat, em va estranyar que no estigués en el seu lloc i l’auxiliar em va dir que estava a l’infern de la biblioteca, assenyalant-me un armari tancat amb clau. Vaig donar una excusa al lector i em vaig acarar amb el Delegat tot preguntant-li perquè havia fet posar a l’infern el Codi Penal vigent de 1932. La resposta no es va fer esperar: -La Caja no puede dejar un libro en el que està muy clara la Ley del Divorcio».

Es en aquest període que dues de les nostres dames entrevistades fan els estudis de bibliotecària a l’Escola. La primera, per antiguitat, Aurora Díaz Plaja –nascuda el 7 d’agost de 1913- es matricula l’any 29 però per qüestions polítiques ha de repetir el primer curs l’any 1930, tot i que hi va sortir guanyant: «L’Escola va tornar a tenir com a director Jordi Rubió i Balaguer i va recuperar el bon equip de professors, intel.lectuals catalans com Carles Riba, els historiadors Joan Petit i Ferran Soldevila, el científic Rafael Campalans, el professor d’Història del llibre i investigador, Pere Bohigas, el traductor de la Bernat Metge del llatí i del grec, Marçal Olivar, així com Ramon d’Alòs Moner, Joaquim Xirau i Jaume massó i Torrents. D’aquí que allò que ens semblava un desastre per la pèrdua involuntària d’un curs fou una gran sort, ja que els nous professors no tenien res a veure amb els del curs anterior». Després d’un mes de pràctiques a la biblioteca de Sallent, rebia el títol de biliotecària el juny de 1933.

Per la seva banda, Teresa Rovira –nascuda cinc anys més tard que l’Aurora, el 13 de desembre de 1918-, ingressa a l’Escola de Bibliotecàries el juny de 1936. «Em va semblar que amb la feina de bibliotecària podria ser útil a un país que, una vegada més, s’intentava de reconstruir». Però la carrera va quedar estroncada el 24 de gener de 1939, moment en què Teresa Rovira amb la seva família surt cap a l’exili, primer a Tolosa, després a Montpeller on estudiarà història i geografia, per tornar definitivament a casa nostra, ja com a bibliotecària, a la tardor de 1953. La tercera de les dames entrevistades, Concepció Carreras, va fer els estudis de bibliotecària més tard pel fet de ser la mes jove de les tres –va néixer el 1927- assolint el títol l’any 1949.

.

La trajectòria professional d’aquestes tres bibliotecàries ha estat vital i d’una gran tenacitat.. Teresa Rovira treballa cinc anys a la biblioteca d’Esparreguera, «una bona biblioteca i de les primeres que va tenir secció infantil en una sala a part de la dels adults». De l’any 1958 al 1971 la trobem a la Biblioteca de Catalunya. Del 71 al 81 és directora de les Biblioteques de Sant Pau i Santa Creu i fins el 1986 és Cap de les Biblioteques Populars de la Diputació. Paral.lelament ha dedicat hores i energies a l’estudi del Llibre Infantil, camp en el que ha excel.lit –són prou coneguts els seus treballs- en una època on treballar en aquest camp volia dir ser pionera en gairebé tot donada la manca absoluta de bibliografia..

Si  Teresa Rovira a més de bibliotecària ha estat historiadora, Aurora Díaz Plaja fou periodista i amb una extraordinària vocació per treballar en el món de la premsa escrita. La seva especialitat han estat les conegudíssimes  Guies de lectura que, juntament amb comentaris i ressenyes crítiques, ha escampat a tort i a dret i de manera generosa per qualsevol  revista, diari o publicació de caire informatiu, especialment però, i d’una manera estable a Serra d’Or, Primeras Noticias, Rodamon, entre d’altres. La seva primera conferència, -l’any 1938, quan encara estudiava per bibliotecària- ja portava per títol Les Guies de lectura: «...No cal dir com és de necessari de fer guies i sobretot per als infants. Es un error considerar la secció infantil (d’una biblioteca) com un apèndix o una antesala de la d'adults. Els infants han de tenir la seva més estricta autonomia: no solament han de tenir sala pròpia, sinó també catàleg, revistes, conferències, exposicions i, sobretot, guies de lectura exclusivament dedicades a ells».

Concepció Carreres va seguir també un recorregut per diferents biblioteques –la de la Facultat de Medecina, la Folch i Torres del Parc de la Ciutadella, responsable de la Santa Creu a partir de la seva reobertura el 25 d’octubre de 1975- fins que el 1986 és nomenada Cap Tècnic de la Xarxa de Biblioteques Populars. La tasca més rica per a Concepció Carreres foren els 11 anys a la Santa Creu: «tenia un equip magnífic de professionals, començant  per la directora Teresa Rovira... Hi havia 115 llocs de lectors i molt sovint hi havia cua al carrer. Molts venien a fer els deures però les bibliotecàries els respectàvem. El més important és que entressin a la biblioteca. Es difícil treballar un nen que no t’entra.». Concepció Carreras és, potser, de les tres dames, la que parla amb més apassionament de la tasca de bibliotecària. Per a ella la biblioteca «és lloc de convivència i de tolerància, a dins tothom és igual fins i tot tant si sap llegir com no... En una biblioteca tothom hi ha de trobar allò que busca... Tampoc no es queda curta l’Aurora quan qualifica una Biblioteca Popular de «finestra humana d’incalculable valor». Pel  que fa al paper de la bibliotecària és significatiu el que es pot llegir en els Anuaris dels anys 1922 i 1923: «L’acció de la bibliotecària no s’ha de reduir a conservar i ordenar passivament els llibres que li són confiats, sinó que ha de dedicar-se a desvetllar agressivament les curiositats adormides...».

El franquisme (1939-1975)

Les conseqüències de la implantació del règim franquista han estat àmpliament exposades pels historiadors. L’edició de llibres infantils se’n va ressentir durant molt de temps i no fou fins l’any 1947 que s’inicia un mínim de represa en la producció infantil. «En els primers anys de la postguerra, amb la prohibició de publicar revistes i llibres en català i amb la literatura catalana reduïda a la clandestinitat, no s’edita cap llibre infantil». (T.R.).

El 1957 apareixen els primers “Àlbums Babar”, traduïts per Carles Riba, que suposen la incorporació al català dels moderns llibres d’imatges difosos internacionalment. Un any més tard es publica el primer volum de la “Col.lecció Sant Jordi” de l’editor Arimany, dedicada als adolescents, amb traduccions de clàssics juvenils com Verne o d’autors catalans moderns com Josep Vallverdú.

Molt s’ha escrit també d’aquest lent i llarg període de normalització en el qual les coses tornen a renèixer, moltes vegades de les pròpies cendres. L’any 1962 Joan Triadú publica a Serra d’Or un article titulat Una edat sense llibres, una literatura sense futur en el qual es planteja el greu problema de la manca de llibres en català per als nois i noies.

«A partir dels primers anys seixanta la producció de llibres catalans per a infants esdevé més abundant i va adquirint una certa normalitat». (C.C.). Diversos factors hi contribueixen: la publicació al desembre de 1961 de la revista «Cavall Fort», la fundació de l’editorial «La Galera» i, molt especialment, l’enorme vitalitat i vocació d’una sèrie d’escriptors com Vallverdú, Carbó, Sorribas...així com el progressiu i imparable naixement de noves editorials i últimament el protagonisme extraordinari de l’escola que ha ajudat a col.locar el llibre i la lectura a un nivell excepcionalment bo. 

«Amb la dictadura de Primo de Rivera crec que, definitivament, no es va perdre res. Amb la de Franco, sí. Després, s’ha intentat de reconstruir allò que s’ha pogut. Però s’ha perdut, em sembla, capacitat d’entusiasme i s’ha creat, en canvi, un cert esperit de funcionari. En alguns casos sembla, fins i tot, que l’enlluernament està per sobre de l’eficàcia, que es treballa de cara a la galeria». (T.R.). «La cultura catalana continua hibernant fins que, a mida que el règim franquista es debilita, torna de nou tímidament a agafar embranzida i a donar fruits. Els 70 són anys d’una certa recuperacó. El Congrés de Cultura Catalana ajuda a desvetllar l’interès i la il.lusió per la reconstrucció del país. Naturalment aquest context repercuteix favorablement en les Biblioteques Populars». (C.C.).

No sabem si el moment actual ha recuperat l’embranzida que tenia la primera època –la de la Mancomunitat. En aquells moments tant les institucions com els intel.lectuals tenien les idees molt clares pel que fa al llibre infantil i juvenil. Molt ens temem que avui no sigui tant així. Probablement hàgim perdut entre tots una part important d’aquella embranzida i d’aquella passió. El 1981 s’aprova una Llei de Biblioteques que no s’arriba a aplicar mai. El 1992 el Parlament de Catalunya n’aprova una altra segons la qual les biblioteques populars passen a dependre dels respectius municipis. Les noves biblioteques creades durant els temps actuals són enormement tecnificades i sofisticades,  però no sabem si el nivell de lectura és tan elevat com caldria.

Quin ha de ser el paper del bibliotecari o bibliotecària, avui? Quina és la seva formació?.etc etc. Concepció Carreres en un article a Faristol no s’està de fer-se una sèrie de preguntes i reflexions en veu alta: «Cal desmitificar la biblioteca infantil, sensibilitzar l’ambient i amb ell els representants de la cultura a tots nivells. Molt poc podran fer uns bons professionals sense un suport i una política adequats. Per altra banda, una política cultural sense uns professionals preparats per a dur-la a terme, no servirà de res... Responen les nostres biblioteques al que la societat actual demana i necessita?...».

Aquí les nostres tres interlocutores volen deixar de parlar. Potser es aviat per fer valoracions de la situació actual... Potser cal deixar un espai de temps més gran... Potser...

Secció bibliogràfica:

Carreras, Concepció: Biblioteques infantils.  «Faristol», núm. 3 (desembre de 1986)

Dìaz Plaja, Aurora: Les Guies de lectura. Quaderns de Treball núm. 7. Escola de Bibliotecàries de la Generalitat  de Catalunya. Barcelona, 1938.

Estivill i Rius, Assumpció: L’Escola de Bibliotecàries (1915-1939).  Quaderns de Treball , 12. Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació. Diputació de Barcelona, 1992.

Galí, Alexandre: Història de les institucions i del moviment cultural de Catalunya (1900-1936). Fundació Alexandre Galí. Barcelona, 1984.

Porcel, Baltasar: Jordi Rubió: entre l’erudició i la vida. «Serra d’Or», 116 (maig, 1969)

Pagès, Rosa: Conversa amb Teresa Rovira. Revista del Centre de Lectura de Reus (novembre de 1994)

Rovira, Teresa: La literatura infantil i juvenil (dins Història de la literatura catalana). Edicions 62/Edicions Orbis. Barcelona, 1984 (Volum 3, pàg 297 a 308)

Rovira, Teresa: La literatura infantil i juvenil (dins Història de la literatura catalana de Riquer/Comas/Molas). Ed. Ariel. Barcelona 1988 (pàgs. 421-471)

Rovira, Teresa: La xarxa catalana de Biblioteques Populars: dels orígens a la desfeta del 1939. «ITEM», Revista de Biblioteconomia i documentació, 14 (gener-juny, 1994).

Rovira, Teresa: La catalanitat noucentista: de les biblioteques a la literatura infantil (1904-1939) .Conferència pronunciada al Centre de Lectura el dia 20 d’octubre de 1994. Edicions del Centre de Lectura. Reus, 1996.

Josep Maria Aloy

Revista "Faristol", setembre de 1998