La trajectòria literària del mallorquí Gabriel
Janer Manila és una de les més brillants que s'han donat al nostre país, tant
en la seva obra destinada als lectors adults com la que ha escrit per als lectors
joves.
Es tracta d'una obra molt
diversa, però amb unes característiques que la fan ser única i singular i que
si les he de resumir diria que són: una sensibilitat extrema generalment pels
dèbils, un sentiment profundament ecològic, una atenció particular als
problemes de caire social, un refús total de la violència, un clam a favor de
la solidaritat... tot plegat presentat amb un embolcall de lirisme exquisit i
un llenguatge delicat i poètic. Una obra certament pensada per estimular i
satisfer qualsevol lector de qualsevol edat. La crítica i escriptora Teresa
Duran, en un estudi sobre l'obra narrativa de Janer Manila manifesta que es
tracta d'un dels autors més lírics del nostre país i, sense dubte, un dels que han aportat, de manera més específica, una
estilística al món de la comunicació literària infantil
La seva obra per a
adults, tenint en compte que aquest bloc segurament no és el lloc més idoni per
parlar-ne, està formada per novel.les d'envergadura com ara Els rius de Babilònia, Premi Sant Joan
de novel.la, 1984; Els jardins
incendiats, Premi Carlemany, 1997; Tigres,
Premi Ramon Llull de les Lletres catalanes, 2007 i Amor captiu. El seu últim llibre per a adults, ara com ara, és un
recull d'articles que porta per títol He
arribat massa tard (Articles 2007-2009), editat per Lleonard Muntaner
aquest 2013. Un
llibre que recull els texts publicats a les pàgines del Diario de Mallorca al llarg de quasi tres anys: entre el mes de
març de 2007 i el desembre de 2009. Els
he escrit, aquests texts, -diu Janer Manila- des de la imaginació, l'extravagància, la ironia, potser el sarcasme.
Sovint he tingut la impressió d'arribar massa tard en un món massa vell. Hi
ha en aquests texts una part del seu món i aquells temes que més el preocupen:
la vida universitària, les catàstrofes ecològiques, els feixismes larvats del
nostre temps, la Guerra Civil i el dolor dels vençuts, la incompetència, el
ressentiment, el sectarisme, la mentida hipòcrita... La denúncia de la infàmia
i la burla. Sovint la realitat -diu
l'autor- hi és vista des de l'humor, però
també des de l'amor. Des de la passió i des del desencís. Sobretot, des de la
convicció que la creació cultural només pot ser provocadora, rebel, crítica,
capaç de trencar l'hermetisme de les veritats absolutes.
Una rica i atractiva obra
per a joves
Retornant a la seva obra
infantil i juvenil, es pot veure clarament que més que gèneres diferents
predominen uns temes, uns valors, uns sentiments i unes actituds que enfronten
el lector amb problemàtiques sovint angoixants –com ara la immigració, les
drogues, la pobresa, la prostitució...–i
que l’obliguen no sols a reflexionar sinó a adoptar un cert compromís en
àmbits tan diversos com els del pacifisme, l’ecologia, l’amistat o la
solidaritat. Es tracta d’una obra que ha
anat consolidant una línia de gran coherència. Des de la novel.la El rei Gaspar (La
Galera ,1976) -la primera novel.la per a nois i noies escrita
per un mallorquí- fins a He jugat amb els
llops (2010), el lector pot anar descobrint una trajectòria molt compacta i
sòlida que el va portant, a través d’una molt bona qualitat literària, a una
fruïció excel.lent on cada nou títol representa un graó més d’aquesta ascenció
cap a la plenitud i al plaer literaris. Són llibres escrits sense concessions a
la facilitat entre els quals, a part de les obres esmentades, voldria destacar veritables
joies com: Tot quan veus és el mar (La Galera , 1987),
El palau de vidre (Aliorna, 1989),
Han cremat el mar (Edebé, 1993) o Samba
per a un "menino da rua" (Edebé, 2000), entre moltes d'altres.
Dins la narrativa per a
joves, Biel Janer Manila és avui un dels nostres clàssics més preuats per les
raons que ja he esmentat però també per dues qualitats més que no em puc estar
de comentar. Una, la seva independència i llibertat com a escriptor. Janer
Manila no està al servei de ningú en el sentit de cedir davant algunes de les
moltes servituds que avui té el món de l’edició, inclosa l’edició de llibres
per a joves. Janer Manila escriu allò que vol, quan vol i de la manera que vol
prescindint de les modes i els gustos del moment. Si la seva llibertat s’ha de
doblegar davant d’alguna cosa, només ho farà davant la coherència i el respecte
al lector.
La segona qualitat que
vull destacar d’en Biel és precisament el compromís amb el lector, amb tots els
lectors, amb la societat en general. El compromís de l’escriptor amb els més febles,
amb els més marginats, amb els més humils... Les seves novel.les han anat
canviant de registre amb el pas dels anys però el compromís continua essent-hi.
Des d’ El palau de vidre i El rei Gaspar –ens diu ell mateix- fins a El terror de la nit o bé Samba per a un “menino da rua”, sempre he volgut posar messions pel
perdedor, apostar pel desposseït, pel vençut.
Els temes tractats per en
Biel, moltes vegades són colpidors i deixen el lector una mica estabornit. El
lector ho ha de saber per tal de no sorprendre’s més del compte i poder
assimilar amb equilibri i serenitat els esdeveniments que algunes de les seves
novel.les expliquen. Fixem-nos en aquest text: Benedita
Moreira no podia dormir aquella nit... En un barri de favelas de Rio, Benedita
Moreira esperava, amb els ulls molt oberts, damunt una màrfega. El seu fill
feia dies que no passava per allà, i això només volia dir una cosa: que li
havia passat una desgràcia. Aquella dona ho intuïa. També sabia que trobaria el
seu fill. Potser mort, com molts altres nens del carrer, però el trobaria. Aquest és el text amb el qual Janer Manila inicia
la novel.la Samba per a un “menino da rua” (Edebé, 2000).
Colpidora és també la
seva novel.la juvenil, una de les últimes que Janer Manila ha publicat: He jugat amb els llops (La Galera , 2010), Premi Joaquim Ruyra. Es tracta
d'una història real protagonitzada per un nen, Marcos, que va viure i conviure
als boscos amb els animals i que Janer Manila va conèixer: el noi tenia sis anys quan el seu pare el va vendre, i en tenia dinou quan el trobaren. Quan el vaig conèixer
en feia deu que l’havien descobert en un estat gairebé salvatge. Actualment viu
a casa d’uns amics que l’han acollit en un petit poble de Galícia... (Podeu llegir-ne més aquí)
Estem massa mancats de narradors
que ens sàpiguen seduir a través de les paraules i a través de les seves
històries. Hem entrat al segle XXI empesos i totalment saturats de xerrameca
caòtica i superficial i és d’agrair quan un seguit de belles paraules,
d’atractiva ressonància i de profundes creences ens permetin afrontar la rutina
diària d’una manera més reconfortant i plena. Janer Manila parla, en els seus
articles i assajos, entre moltes altres coses, de l’escriure i del llegir, del
poder evocador de la paraula, del lector, de literatura infantil i de la
necessitat que tenim els humans d’emocionar-nos davant d’una història. Són els
temes preferits de l’autor i quan en parla ho fa amb un apassionament que
s’encomana fàcilment al lector.
Em sembla bé acabar
aquest comentari amb un sucós fragment d’una entrevista que li va fer Sebastià
Alzamora: Ara sabem –diu Gabriel Janer Manila - que la literatura no transformarà el món. Però sí que ens pot
commoure com a individus, i això és el que intent, és en el que crec. Ho deia
Gianni Rodari al principi de La gramàtica de la fantasia, i jo encara ho predic, amb l’exemple
aquell de la pedra dins l’estany. La pedra, quan és llançada dins l’estany,
crea una commoció en la superfície i en el fons de l’aigua. La paraula fa el
mateix efecte sobre la sensibilitat de les persones.
Janer Manila avui en fa setanta-tres!
Per molts anys, Biel
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada