dilluns, 7 d’abril de 2014

"En Miquelet i les formigues", una petita faula de Joaquim Carbó



En Miquelet i les formigues és l'últim conte publicat fins ara pel veterà Joaquim Carbó, il.lustrat per Montse Tobella, que acaba de treure Edicions Baula.

Caminant pel bosc, en Miquelet descobreix un formiguer on entren i d'on surten constantment les formigues. L'observació continuada dels moviments i costums d'aquests petits insectes li fa l'efecte d'un gran espectacle, d'una posada en escena meticulosament assajada. L'autor, com a bon tafaner i encara més bon observador, recorda que quan era petit s'embadalia amb aquests senzills espectacles que la natura ens regala constantment.

El conte és tan senzill com ric en imatges i missatges. I, per descomptat, ple de sentit comú i de respecte a la natura. A la senzillesa de la natura. Res a veure, és clar, amb el que feien, fa dècades, alguns sapastres de la meva edat d'esbotzar formiguers per saber què coi hi havia en els seus dintres i què s'hi coïa.

El món de les formigues ha estat comentat i dibuixat en infinitat de versos de dieferents Bestiaris dels nostres poetes... És el cas, per exemple, de Joana Raspall:

Topant aquí i allà
en cada clot de terra,
caminen les formigues
de dret cap al seu cau;
s'encreuen en filera, se saluden polides;
si vénen diuen "hola",
si van, "adéu-siau".

Joaquim Carbó, amb aquest conte, que és una petita faula, homenatja el tarannà humil d'aquestes bestioles: la seva constància, la seva previsió, la seva fortalesa física... I no n'hi ha per a menys. La nostra mainada, inflada d'enginys moderníssims i d'artilugis tecnològics, no està -o no té temps- per contemplar una de les meravelles de la natura que encara es poden veure gratuïtament. I Carbó, en aquest conte, reivindica això tan senzill, tan barat i tan extraordinari. No val diners, només vol temps. Temps i sensibilitat. Avui, dissortadament, bastant difícil de trobar tant una cosa com l'altra. Carbó ho sap però no per això deixa d'insistir en la seducció i la força d'aquestes imatges. Unes imatges que, alhora, Montse Tobella sap presentar i recrear també amb una simplicitat atractiva i emotiva.



Curiosament l'escriptor Josep Vallverdú utilitza, també, les formigues per comentar que, un cop ha arribat ja als noranta, cada vegada té més ganes d'anar plegant de la vida d'escriptor per dedicar-se, entre altres coses, a contemplar com treballen les formigues...


Josep Maria Aloy

1 comentari:

  1. Em sembla molt interessant que el conte retrati aquesta mirada atenta, il·lusionada i entusiasta que els infants dirigeixen a tot el que els envolta. La ploma magistral de Joaquim Carbó és una garantia de qualitat. Gràcies per la ressenya.
    Vanesa

    ResponElimina