David
Navalón (Albaida, 1978) acaba de publicar el seu primer relat per a nois i
noies, El guardià dels cinc secrets, editat
per Bromera i il.lustrat per Esperança Martínez, que explica allò que els
lectors joves han llegit tantíssimes vegades: l'estada d'un nét a casa del seu avi
durant uns dies i la poca il.lusió que d'entrada té el noiet.
Doncs bé:
anem a pams i comencem pels tòpics ingenus: l'Albert ha d'anar a passar dues
setmanes al poble del seu avi perquè els seus pares, entre altres coses, creuen
que massa ordinador i telèfon no era gens
bo per a un xiquet de nou anys (primera ingenuïtat) i també perquè així
ells dos podrien anar a fer un viatge
(segona ingenuïtat). Naturalment l'Albert no en té ganes perquè sap que amb
l'avi s'avorrirà molt (ingenuïtat número tres). Qualsevol lector, de qualsevol
tamany i edat, de qualsevol país i nacionalitat, arribat a aquest punt, sap de
bell antuvi, i és capaç de posar les mans al foc, que aquestes dues setmanes
que l'Albert passarà sol amb l'avi en un poblet de mala mort, a la falda d'una muntanya de terra que
embruta i amb plantes que punxen, i sense internet i sense pràcticament res,
seran recordats com els millors dies de la seva vida o, si més no, almenys de
la seva infantesa.
He perdut
ja el compte de les novel.les per a nois i noies que contenen aquests mateixos
elements: vacances, avis, poble de mala mort... I després resulta que (quarta
ingenuïtat) l'avi és un bon home, que sap moltes coses, que explica contes, que
es fa estimar i el nen retorna a casa dels pares amb un cor encongit ple de
bons records i de nostàlgia. Ignoro també quants avis trobaríem avui amb les
mateixes condicions joganeres i bonhomioses que les d'aquests avis de novel.la.
Deixo de
banda, però, aquests tòpics més aviat ingenus i molt propis d'un primer relat o
d'una primera novel.la i si presento aquesta història no és només perquè li han
atorgat el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre sinó perquè l'autor ha
sabut desenvolupar-la amb aportacions originals que la fan molt atractiva. És a
dir, després dels típics tòpics apareix la literatura de veritat. Després de
les ingenuïtats totalment evitables, el lector troba les belles paraules, la
fascinació de l'autor per les rondalles, la passió per les històries.
Resulta,
doncs, que ja el primer dia, donant voltes per la casa, l'Albert, el
protagonista, entra a l'habitació de l'avi i veu a la paret un paper estrany i arrugat que penjava
emmarcat darrere d'un vidre. Pareixia un diploma... i és aquí on acabaran
els tòpics ingenus ja que aquell detall serà el desencadenant d'una experiència que canviaria la vida de l'Albert
per sempre. S'endevina que l'avi el farà el seu successor com a guardià
d'uns secrets però abans el noi haurà de descobrir els secrets de la muntanya i
ser capaç de guardar-los. I el noi, amb
un mapa entre les mans i una aventura a punt de començar, no necessità, ni se'n
recordà dels videojocs...(l'autor però no es desempallega encara dels
tòpics i, el dels videojocs, ens el recordarà de manera insistent i pesada).
A partir
d'aquí, la història del guardià dels cinc secrets es converteix en un text
atractiu que dóna molt de si. Tot es planteja com una mena de joc o viatge
iniciàtic on el noi ha d'assumir les seves arts i també els seus possibles
errors... (i aquí és on valoro la novetat del relat). I a través d'un enigma o
endevinalla el noi ha de trobar el primer secret, un secret que se'ns presenta
a través d'una petita llegenda delicada i plena de lirisme que aporta un bon nivell
de sensibilitat al llibre.
I així es
van succeint els secrets... cada secret associat a un enigma i cada enigma
vinculat a una breu historieta o anècdota. Així, el segon fa referència a la
bruixa més vella i sàvia del moment, la Balanguera. Cada secret o cada historieta
va acompanyada d'alguns missatges a favor dels valors de l'esforç, del respecte
als animals i a la natura en general... El tercer secret té a veure amb un pi que són dos pins i dos pins que són un
pi... el pi de les dues branques, vaja... i l'avi n'explica la interessant
història sense fer-se pregar gens.
I vénen
el quart enigma que dóna peu a la quarta història: la del Llamperol, un ser
estrambòtic que tenia l'encàrrec de recollir els llamps que queien en una
tempesta. I per fi ja, l'últim secret que, en aquesta ocasió, va acompanyat
d'una lenta preparació, amb força intriga i amb certa expectació ja que es
produirà a la sortida del sol i que li permet gaudir d'un moment màgic... és el
del pescador de desitjos o el Xiulador de Benicadell, l'home que passejava amb
barca per damunt les boires i pescava els desitjos que la gent havia deixat
volar i s'havien quedat enganxats a les boires... Tot plegat, poesia,
sensibilitat i emotivitat.
Es tracta
doncs d'un llibre ple de màgia i de fantasia, explicada amb passió i que, des
del punt de vista literari, manté un bon nivell de qualitat i d'originalitat. Malgrat
els tòpics, el relat es manté atractiu i digne. I això sí que no és un secret. El lector s'ho
passarà bé.
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada