Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
(Vicent Andrés Estellés)
La professora i
escriptora Gemma Pasqual acaba de publicar, en homenatge a Vicent Andrés
Estellés, un relat biogràfic del poeta titulat "La rosa de paper"
editat per Alfaguara/Voramar i il.lustrat per Lalalimola.
Són diversos els llibres i les
col.leccions de literatura per a joves que recreen la figura d'algun autor
català amb motiu sobretot de la celebració d'alguna onomàstica. Llibres com el
de l'escriptora Maria Carme Roca, Dedica'mun poema encara que sigui teu, sobre la figura de Miquel Martí i Pol o bé
la col.lecció "Tant de gust" de Publicacions de l'Abadia de
Montserrat, de les professores M. Carme Bernal i Carme Rubio... o com també els
àlbums que Pep Molist ha portat a terme dins la col.lecció "Vull conèixer",
de Baula , sobre Martí i Pol, Joan
Maragall, Gaudí i Espriu, il.lustrats per Ignasi
Blanch i per Vila Delclòs. Qualsevol intent d'apropar els
nostres autors al jovent és un acte de justícia i una manera de preservar un
patrimoni literari que ens pertany a tots.
El llibre
que presento avui parteix de l'excel.lent poema de Vicent Andrés Estellés
"La rosa de paper" (que dóna títol al llibre). L'autora fa un
recorregut biogràfic amb el propòsit d'apropar als lectors joves (l'editorial el
recomana a partir ja dels deu anys) sobretot la persona de Vicent Andrés
Estellés. El poeta i l'home. Tot plegat amb un llenguatge planer i senzill, ple
de notes curioses i escrit amb agilitat narrativa i bon sentit de l'humor.
El relat
està format per una sèrie de capítols molt breus, que en faciliten la lectura, en
cada un dels quals l'autora destaca alguna anècdota o algun aspecte de la
personalitat del poeta a partir ja del seu naixement: ... oficialment va néixer un quatre de setembre, però segons sa mare ho va
fer un set i el seu pare diu que va ser un nou. I jo pens: si sa mare diu que
va ser el set, millor que ella no ho sap ningú! El que se sap del cert és
l'any, el 1024...
La narradora
d'aquesta simpàtica biografia ens descriu Estellés com un noiet roig i farcit de pigues que tenia el cor tot
ple de grills i també les butxaques... A vegades pensava que no volia fer-se
gran. Li agradava ser un xiquet, jugar i córrer pels carrers amb els amics. Ser
gran no semblava molt divertit... Aquesta manera de presentar el poeta és
atractiva a la mirada dels lectors joves pel teixit de complicitats que pot
generar en ells. Burjassot era el seu
poble. Com deia ell: -"Ací em pariren i ací estic".
L'autora
no deixa passar l'oportunitat, tractant-se d'un poeta, de comentar també determinats
vocables o les maneres diferents de nomenar, per exemple, una hortalissa com el
pimentó: ... A Burjassot en diuen
"pimentó" però en altres llocs també s'anomena: "pebrot",
pemintó, "pebre",
"pebrera", "pebrina"... i cita també les diverses
maneres com es mengen.
.jpg)
A la mare
del poeta li agradava xerrar amb la gent a la posta del sol i a la porta de
casa seva. A vegades s'hi reunien diversos veïns mentre els nois jugaven al
carrer a caçar ratapenades. Una nit
d'aquestes que tots seien a la fresca, la senyora Teresa, -una dona alta, amb
els llavis grossos, sempre de dol, amb una floreta al cap, un mocador negre al
coll i faldilles llargues- va dir que volia fer-se una rosa, una rosa de
paper... Però havia de ser de fulls de diaris que portessin bones notícies:
... la meva rosa ha de ser feta de coses
amables, s'ha perdut el costum de les coses amanbles, ja se sap com són les
coses d'aquest món... A poc a poc, el veïns, qui més qui menys, es van
posar a buscar bones notícies per a la rosa de paper de la senyora Teresa...
El relat
continua però deixaré que els lectors descobreixin per a ells mateixos tot el
desenllaç. Només diré que l'autora sap descriure molt bé aquell moment històric
i, per exemple, l'arribada de la censura: uns homes d'ordre que ens vigilen de reüll... Han prohibit paraules i també
han canviat el nom d'algunes coses. I han prohibit les escenes de petons a
les pel.lícules... i banyar-se homes i dones junts, i seure a prendre el sol...
I celebrar el Carnestoltes... I escriure amb la mà esquerra! ... Aquests homes sinistres, a més de prohibir les
paraules, engabiaven la imaginació...
Un bon
relat, en definitiva, que situa en un nivell molt comprensible i amè la figura
d'Estellés que, sense aquesta presentació, difícilment seria tan abordable i
tan ben entomada pels nostres nois i noies.
.jpg)
Josep Maria
Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada