L'escriptor Josep M. Fonalleras publica un conte infantil dedicat a la seva neboda

L'editorial La nova Arcàdia acaba de publicar "L'illa més ràpida del món", un conte infantil que Josep M. Fonalleras dedica a la seva neboda Júlia i a, través d'ella, a tots els lectors joves del país.

       Sempre he pensat que era una sort que els escriptors de casa tinguessin força fills i nebots i també néts i nétes perquè aquesta experiència provocava, de rebot, l'increment de relats infantils de categoria que honoren la literatura per a nois i noies, sempre menystinguda. Jaume Cabré, quan encara no es "confessava", va encetar la seva trajectòria literària amb la novel·la juvenil "La història que en Roc Pons no coneixia"; i han estat diversos els escriptors que han seguit la mateixa experiència. En l'anterior comentari en aquest mateix bloc parlava precisament de Vicenç Pagès Jordà i el seu conte "La llentia viatgera" ... Entre la novel.la d'en Cabré i el conte de Vicenç Pagès han transcorregut trenta-quatre anys i durant tot aquest temps són multitud els escripotors i escriptores que han dedicat un text a algú de la família. Allò que és segur és que la literatura que els grans escriptors del nostre país han generat i segueixen generant per al públic jove és immensa i d'una categoria, en general, bastant excepcional.

A "L'illa més ràpida del món", Fonalleras explica que en David i l'Izan, en una sortida d'escola, deixen un paperet amb un desig escrit, entaforat entre les pedres de la muralla romana cosa que veuen alguns companys d'escola i volen saber tant sí com no quin és el secret que hi han deixat... La pressió a què estan sotmesos, el xantatge un pèl salvatge per part d'alguns amics de l'aula fa que els dos nois se sentin pressionats... Com és habitual en situacions com aquesta, les sospites i les elucubracions començaran a circular i els compnays voldran saber si en els paperets hi han escrit el nom de les nenes de les quals estan enamorats els dos nois...

Qui comença explicant la història és una mateixa companya de classe, potser la més experta, potser la més manaire... l'única a qui agrada buscar les paraules difícils al diccionari i li agrada "nedar entre les paraules" i explicar-les als companys... Una protagonista molt ben trobada. Però el punt de vista va saltant, a cada capítol, i el lector té, d'aquesta manera,una major possibilitat de conèixer cada manera de ser... un recurs literari poc utilitzat en la literatura infantil però que en mans d'un bon escriptor afegeix una dosi de qualitat literària al text.

Vull ressaltar, però, la frescor de la història, la naturalitat amb què l'autor transmet les reaccions dels nois i noies davant les situacions reals que viuen tot i que sovint amb la seva ingenuïtat i imaginació les embolcallin amb una bona dosi de vivor i d'espontaneïtat.

El vocabulari és un element amb una presència habitual en els relats d'escriptors consagrats, ja que és l'eina amb la qual treballen i no s'estan de dedicar-li una atenció a l'hora de definir paraules més aviat difícils que ajudaran a enriquir la parla dels joves lectors.

Escenes atractives com les que giren a l'entorn del joc dels escacs... o bé la de la papallona de riu o el nino que té el cap obert... o el concurs de dir coses que van molt de pressa o coses que van molt lentes, com la sorra d'un rellotge de sorra... I molt especialment interessant la intriga de l'accident del Jordi que ha estat ingressat i que rep les visites dels amics i amigues de l'escola sense que en cap moment se sàpiga massa com està i quan podrà sortir de l'hospital... Un llibre tendre però gens mantegós, clar i fidel a la realitat del grup de nens que descriu però sense cap intenció ni de dulcificar aquest món ni declarar-lo massa tràgic... Un llibre realista amb punts d'humor i sobretot amb un interès especial de fer un retrat fidel d'aquesta etapa innocent de la vida de les persones.

Malgrat que l'editorial recomani aquesta història a lectors a partir dels vuit anys crec que si són més grans copsaran millor el significat global de la història en tots els seus racons bellament descrits. Les il.lustracions de Susana del Baño no ajuden a fer aquesta lectura global ja que semblen pensades per a primers lectors, cosa que rebaixa, segons el meu parer, les pretensions de l'obra, una obra apta precisament per a qualsevol lector de qualsevol edat, tal com pertoca a l'obra d'un escriptor consagrat com Josep M. Fonalleras.

Josep Maria Aloy