Qui més qui menys té -o pot tenir- un avi amb alzheimer
a casa... qui més qui menys comença rient-li les gràcies... qui més qui menys
s'ho va prenent seriosament... Qui més qui menys l'entén i entra en el seu joc
esbojarrat... i intenta complaure'l i fer-lo feliç... i se l'estima més que
mai... com li ha passat al Paulo, de deu anys, a qui l'avi anomena "Simbad
el mariner".
Diu l'escriptor
Gabriel Janer Manila que, en el fons, totes les històries són històries d'amor
i "Em deia Simbad" és una d'elles. El seu autor Francisco Castro
mostra una sensibilitat especial per explicar una història que podria ser
-potser fins i tot és- ben real. Publicada per Edicions Tàndem, la novel.la, un llibre sobre l'Alzheimer, va
ser inclòs en la llista d'Honor de la IBBY, l'Organització Mundial per al
Llibre Juvenil. Les il·lustracions de Bartomeu
Seguí hi aporten l'alegria i la naturalitat necessàries per tal de suavitzar
els efectes colpidors d'una història corprenedora i emotiva.
Per a
Simbad, el protagonista de la història, tot plegat suposaria una experiència
probablement massa difícil de sostenir per a un nen de deu anys, oimés si els
pares ja han superat el límit de la seva paciència aguantant un avi a casa que
s'està tornant boig, com ells diuen. Però el noi mira i observa i entén que
l'avi necessita afecte i complicitat i ell es proposa donar-li tant una cosa
com l'altra.
I sap que l'avi passa èpoques. La pitjor és quan l'avi no sembla l'avi, quan jo no
existisc ni amb la forma de Simbad ni amb cap altra, ni existeix ningú més de
la família perquè no ens reconeix... En aquestes èpoques, la mare es torna
histèrica i el tracta de boig. I és el pare qui "a tota velocitat" li
explica alguna cosa de la malaltia de l'avi... però sempre
"atotavelocitat". Però també són moltes les vegades que... quan ens quedem sols l'avi i jo ens
convertim en Simbad i en el Capità o en Simbad i el Capità dels Set Mars o en
Simbad i Barba-roja... segons com estiga aquell dia el cabet de l'avi o segons
com li pegue. I en aquestes estones, cal reconèixer-ho, tot és molt divertit.
La narració colpeja els lectors per la sensibilitat
amb què està explicada però també els sedueix per l'humor i la naturalitat que,
malgrat tot, es desprèn d'algunes escenes i és que, segurament, la millor forma
d'explicar una història molt dura és fent-ho amb alegria i una mica d'humor per
no excitar ni tensar massa els sentiments del lector i demostrar-li que,
malgrat tot, la vida s'ha d'entomar amb una bona dosi de serenor i d'afecte.
Com fa en Simbad, vaja! Simbad, el mariner!
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada