dilluns, 28 de març de 2016

"La dona que menjava mitjons", de Pep Molist



Convertir-se en adult vol dir, generalment, perdre les pors infantils però també la curiositat per determinats fets que només un nen pot satisfer. Aquesta és la història d'en Quico Tristu a qui la por i la curiositat l'empenyen a resoldre uns prejudicis i unes enraonies que només els grans som capaços de teixir i anar alimentant amb el temps.

"La dona que menjava mitjons" és un conte que es pot llegir a partir dels vuit anys, escrit pel bibliotecari Pep Molist, il·lustrat per Jorge del Corral i publicat per Baula i que explica la història d'una dona que s'ha passat trenta anys tancada a casa seva arreplegant mitjons i propiciant que els seus veïns i tota la gent del poble elaborés una trista llegenda sobre ella que només el protagonista jove és capaç de desmuntar i de retornar les coses al seu lloc.

       No explicaré l'argument de la història per tal que els lectors puguin anar descobrint-la al seu ritme però sí que voldria destacar que es tracta d'un relat escrit amb amabilitat i amb un pèl d'ingenuïtat donat que en el seu moment va ser un encàrrec que la filla de l'autor va fer al seu pare. Segons explica aquest, la filla li va regalar un títol -"la dona que menjava mitjons". Davant d'un títol tan sorprenent i insòlit és obligat haver de recórrer al gènere literari anomenat realisme màgic davant del qual el lector no té més remei que entrar en el joc que la nena i el seu pare li proposen. El resultat de tot plegat és una història agradable, candorosa i satisfactòria de gran qualitat humana i d'on es poden extreure uns quants missatges potents com la necessitat de vèncer les pors enfrontant-s'hi des del primer moment, l'interès per satisfer la curiositat, una qualitat pròpia de la infantesa i l'esforç i la valentia per enterrar velles i falses llegendes creades a partir de les enveges i tafaneries típìques de la gent de poble.

(Pep Molist)

Un recurs intel·ligent que l'autor utilitza en el relat és com mesura la por del protagonista: a l'inici de la història la por és extrema: La meva por feia exactament dues-centes vint-i-quatre passes: les que hi havia des de la porta de casa seva fins a la porta de la casa de la dona que menjava mitjons... En canvi, quan la història arriba al desenllaç: ... la meva por és tan curta com la dels meus germans, pares, avis i parents... Penso que l'únic manera de superar una por és enfrontar-t'hi i no pas esquivar-la a tota hora...



La dona que menjava mitjons és un bon relat, escrit amb una prosa pulcra, a moments poètica i sempre amb bon ritme i amb la tensió constant per conèixer el desenllaç del cas d'una dona tan insòlita com la que la imaginació de la filla de l'escriptor ha estat capaç d'imaginar. A ella, a la filla, potser li devem la meitat de l'èxit del conte.


Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada