Robinson Crusoe va ser el seu
primer llibre de nàufrags. "Era la
primera novel·la que llegia en la meva vida i tenia la sensació clara que
aquell llibre escrit al segle XVIII parlava de mi". I és que, abans de
saber què era un nàufrag, Pep Albanell ja se'n sentia, com a nen solitari que
s'espavilava per adaptar-se a una nova ciutat, on se sabia foraster, i a una
nova escola, on notava que no l'estimaven.
"Les fantasies
del nàufrag", publicat per Bromera és un excel·lent relat on l'autor
comenta, amb ironia i emoció, anècdotes de la seva infantesa. És el retrat
sòpit i gris de la dècada dels cinquanta viscuda a través de la mirada càndida
d'un nen, però també del sedàs de la distància i, sobretot, de la literatura,
amb la Seu d'Urgell com a escenari advers i difícil de la postguerra.
Pep Albanell, autor brillant en el camp
de la literatura per a joves, explica que va començar a escriure aquest text
cap al 2000 amb la finalitat de descriure
la descoberta del plaer de la lectura en un noi normal de la postguerra... Confessa
que ha tingut un interès especial a preservar els escenaris i el paisatge i
deixar testimoni d'aquell ambient i d'aquella època. Per això el relat vol ser,
en primer lloc, un homenatge al seu lloc de residència, la Seu d'Urgell i,
alhora, també un homenatge una mica
estrafet a la meva família; a les meves primeres lectures, en general, i als
llibreters i als bibliotecaris de l'època, en particular.
El llibre
és un recorregut per la carrera literària de l'autor on manifesta la
importància que tenia per a ell la fabulació, la fantasia i la seva capacitat
de crear personatges, escenaris i situacions. La fantasia -ens diu- és com
un múscul, com més la fas servir més grossa i més forta es fa. I als dotze
anys va començar a escriure la seva primera novel·la i, per tant, iniciava la
seva carrera literària, una carrera sòlida i prolífica que li ha permès guanyar
molts premis i ser reconegut com a un dels escriptors més llegits.
... durant un
bona colla de mesos, algun any i tot,
vaig ser un noi
solitari que deambulava de casa a l'escola
i de l'escola a
casa, com un nàufrag entre dues aigües...
abans de saber què
era un nàufrag, ja me'n sentia.
Pep
Albanell dedicava el seu temps a llegir molt. De casa a la biblioteca i de la
biblioteca cap a casa, abandonant festes i jocs i portant una vida de nàufrag.
Justament la primera novel·la que va llegir fou "Robinson Crusoe". Era la primera novel·la que llegia en la
meva vida i tenia la sensació clara que aquell llibre escrit al segle XVIII per
algú que ja era mort i que, per tant, no em coneixia de res, parlava de mi...
Devia ser per això que el llibre m'havia agradat tant.
(Pep Albanell)
Alguna vegada he
topat amb llibres que m'han ajudat
a respondre preguntes
que jo ja m'havia fet i per a les
quals no trobava
resposta. També hi ha llibres que me
les han plantejat
ells, les preguntes...
I
l'escriptor reconeix que el que més ens
agrada als enganxats a la lectura és ensopegar amb llibres que ens devorin, que
ens facin oblidar per una estona qui som i ens integrin en el seu món
particular.... hi ha llibres que et parlen a tu directament, que et fan sentir
que han estat fets expressament per a tu. Aquests són els llibres devoradors.
"Les
fantasies del nàufrag" és un cant al plaer de la lectura i sobretot al
plaer de l'escriptura i, per tant a la formació de l'escriptor literari. No hi havia problema, maldecap o preocupació
que no es fongués entre les voltes i revoltes dels personatges de les meves
lectures. I encara que la literatura no m'arreglés les coses, me les feia molt
més suportables. L'interès del llibre és molt clar i, per aquest motiu, cal
que es difongui entre aquells que no sols estimen la literatura sinó sobretot
entre els qui tenen l'obligació i la responsabilitat d'ensenyar-la als més
joves. Perquè estem convençuts que llegir és formar-se com a lector però també
formar-se com a persona.
I et diré un secret
que no tots els escriptors saben.
Corregir és
suprimir. No t'ho dic jo; t'ho dirà una escriptora
molt bona que un dia
llegiràs, Virginia Woolf. Els escriptors
que saben renunciar
a una frase brillant, extraordinàriament
expressiva, però que
no els és útil, són els bons, creu-me..."
Josep
Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada