"Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", de Jaume Cela

Cada vegada es treballen més les emocions de la gent més jove davant els contratemps de la vida per tal de superar-los sense que els deixin massa cicatrius obertes. Cada vegada apareixen contes i relats ben diversos per tractar qualsevol tema dur i el conte de Jaume Cela és un d'aquests. El títol és ben explícit: "Àvia, ja sé que has oblidat el meu nom", publicat per Animallibres, on, evidentment, el tema central és la malaltia de l'Alzheimer de l'àvia del protagonista jove i l'intent per part del noi d'assumir-la, d'entendre-la i d'acceptar els fets que se'n deriven.

El conte, molt detalladament il·lustrat per Jordi Vila Delclòs, és un llarg monòleg d'un noiet de deu anys dirigit a la seva àvia sabent que ella no l'entendrà ni el contestarà ja que la seva malaltia es troba en un estat avançat. Un relat colpidor exposat amb sensibilitat i realisme. Amb l'adquisició del conte, cal esmentar-ho, es col·labora amb la Fundació Pasqual Maragall, per un futur sense alzheimer.

       El monòleg és un text que el noi s'ha preparat, en forma de poema llarg que va repassant aspectes de la vida familiar, records d'èpoques anteriors, però sobretot l'interès del net per demostrar l'estimació cap a l'àvia... tot plegat narrat amb bon ritme i amb una creixent emotivitat i, alhora, una bona dosi de duresa per la situació. El protagonista comença informant que avui fa deu anys i que aquest és el motiu de la visita a l'àvia. Però sap que ella no el felicitarà, ni li farà cap petó... però li diu que no es preocupi que ell no s'enfadarà: no entendre res del món ha de ser molt cansat, àvia... entenc que estàs malalta, que ets una mica com una nina de drap... El noi li anirà llegint el poema de mica en mica i quan l'àvia ja no hi sigui, la lectura d'aquest text l'ajudarà a recordar-la...

L'habilitat de l'autor fa que el monòleg, a mesura que s'avança en la seva lectura creixi en sensibilitat i en emotivitat fins a esdevenir un clam per la vida i un crit desesperat davant la duresa de la malaltia. Així, veiem que diversos temes i pensaments van desfilant per la ment del protagonista com ara que el noi s'estrena com a poeta i vol que sigui amb un poema dedicat a l'àvia. I va ràpidament al gra: -la mare m'ha dit que tens una malaltia que jo no sé escriure ni dir... i pensar-la també em fa por... una por que és com una pedra plana de marbre damunt la llengua... Tu tens aquesta malaltia i has perdut la memòria. Fins i tot no saps el meu nom... Ni el teu... I parla d'ella: -M'agrada quan somrius i bellugues els dits que són com serpetes de riu de tan prims com els tens... I ara t'explicaré qui ets àvia: ets la més guapa del món sobretot perquè tens uns ulls molt negres...Sempre et recordo rient, perquè tu, àvia, reies molt. Ara no, perquè aquesta malaltia és com un lladre que t'ho pren tot. Ara és com si fossis una altra persona. Tant se val, àvia, perquè jo sé que t'estimo tal com ets ara... només que estic preocupat pel que et pugui passar...I li recorda quan era a casa i el pentinava... i quan l'acompanyava al parc i els estius junts al mar ... i em deies que el mar m'estava petonejant i tu em petonejaves i rèiem i rèiem... I els contes que m'explicaves o que em llegies abans d'anar a dormir... però ara ell ja és gran i entén més bé el món i sap que al món hi ha de tot, gent bona i gent que fa la guerra, paraules boniques i paraules que no ho són tant...

El net li confessa la seva por: a mi no em fa por el món, però em fa por aquest silenci teu... Tu ara ets com un paisatge que no veig, que em passa per davant... un paisatge que cada dia s'allunya d'on som els altres... El monòleg té també alguna dosi de fantasia quan el net explica a l'àvia que ell voldrà ser l'heroi que la salvarà... i volarem junts, cap a la Lluna, allí, a la Lluna, el teu silenci no ens podrà fer mal perquè tot és silenci. El poema acaba amb el desig del noi d'arribar a ser investigador per trobar un remei a la teva malaltia, a aquest silenci tan llarg i a aquesta mirada perduda. Un remei que et curarà. I un últim desig: Tingues tota la paciència del món per esperar-me. No calen més comentaris. Llegiu-lo i expliqueu-lo. Val la pena!

Josep Maria Aloy