dilluns, 5 de març de 2018

"L'educació en vers", un recull de poemes sobre l'escola






Eumo editorial acaba de publicar "L'educació en vers", cent poemes sobre ensenyar i aprendre a cura del doctor en pedagogia Antoni Tort.
El volum -segons manifesta el propi curador- és una mostra, fonamentalment, de poesia catalana i també, en una menor proporció de poesia d'altres llengües. En la seva pràctica totalitat són poesies presents en edicions que es troben a les llibreries o biblioteques. Cent poemes que pertanyen a noranta poetes. Cent mirades a l'ensenyament, cent aproximacions al fet d'ensenyar i d'aprendre. Un volum suggerent i atractiu pel conjunt de missatges i de reflexions que és capaç de transmetre i de divulgar.

        El conjunt de poesies seleccionat gira, doncs, a l'entorn de l'escolaritat i posa l'accent tant en l'alumnes com en els docents, tant en l'escola com en els aprenentatges i, encara més: tant en l'ensenyament actual com en el d'èpoques i entorns més remots i allunyats. Alguns dels poemes són elogiosos cap a l'activitat docent, d'altres resulten més crítics i en denuncien alguns dels vicis que l'han acompanyat sovint. Hi ha poemes que parlen de la memòria del passat, de la vida i de la mort; n'hi ha que canten l'amor, l'amistat, l'enyor o la fraternitat entre iguals; també el dolor, l'anhel de créixer, la ràbia, la rebel·lió i l'obediència. Sempre, però, el punt de partida és l'escolaritat. 

Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.

El volum s'ha dividit en quatre grans apartats temàtics amb un nombre de poemes similar en cadascun d'ells: Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.
En el primer apartat hi trobem vint-i-set poemes destinats als mestres. L'apartat s'inicia amb el poema Mestre, aprèn!, de Bertolt Brecht, on avisa que:

                No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
        Deixa que ho reconeguin els deixebles...

I el poeta Jordi Pàmias, a La darrera lliçó, comenta que:

        ... d'ell aprenem, encara, una lliçó
        -la més pura de totes i la definitiva:
        la saviesa de viure al dictat de l'amor.

Joan Margarit dona una visió nostàlgica en el seu poema Última lliçó:

        Entrant a l'aula buida descobreix
        una nostàlgia que no esperava...
       
En canvi, David Jou deixa anar un cant alegre i optimista al poema El professor:

        Quin privilegi haver pogut parlar
        tants anys davant d'uns ulls que renovaven
        continuament la seva joventut,
        haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva...
       
Al poema Agenda escolar, Ponç Pons ens confessa què és per a ell ensenyar:

        Jo procur ajudar-los
        i en el fons el que vull
        és que siguin feliços.

        Ensenyar és una forma
        d'estimar i compartir...

L'energia que manifesten alguns dels poetes s'encomana ràpidament com passa amb el poema Joventut procaç, de Francesc Parcerisas:

        Ara els veus com surten de les classes,
        espurnejants els ulls amb crits d'eufòria,
        entresuats ells, les noies amb descarats pits com llimones,
        i t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,
        tot pensant què és el que t'atreu, encara,
        d'aquesta ostentació, boja i procaç, de joventut.
        Ja ho saps, tu seguiràs el teu camí
        i ells passaran d'una revolada, sense veure't,
        ràfaga de llavis molsuts i cossos bruns,
        per sempre irrecuperables, riallers i exultants,
        deixant-te sols el teu desig, la sempre inútil emveja...

I, així, fins a vint-i-set poemes. Uns més descriptius, d'altres més eufòrics, però també alguns de molt crítics i d'altres que qüestionen l'ofici o el paper d'alguns docents poc motivats.

El segon apartat està centrat en els alumnes i també hi trobem de tot. Són vint-i-dos poemes i s'inicia amb una visió molt poètica de M. Àngels Anglada en el poema D'infants a infants:

        D'infants a infants, volen com les gavines
        papers de bon omplir amb mots de pau
        i d'amistat llunyana però encesa
        amb resplendor de tants ulls innocents.

No hi podia faltar la visió candorosa de Joana Raspall en el seu poema Només...

        Només amb un somriure
        que em facis, tot passant,
        ja m'omplo d'alegria
        i veig el món més gran.

        No em pesa la cartera;
        si fas el pas lleuger,
        no em quedaré endarrere,
        ja t'aconseguiré.

Al poema Lliçons, de Jacint Sala, trobem una altra mirada ben diferent:

        No vaig tenir mai clar per què hi anava,
        a classe: que tenia moltes ganes
        d'aprendre a descobrir, i allà només
        havia de saber l'assignatura
        del sí, senyor, i d'arribar puntual,
        i de cordar la bata i de senyar-me...

Miquel Martí i Pol, a Comiat, desitja mantenir un bon record d'aquella experiència:

                               ...perquè l'oblit
        no malmeti el record dels anys que vàrem
        compartir, i en puguem conservar el goig
        al racó més discret de la memòria.

Vint-i-tres poemes componen el tercer apartat, destinat ara a les escoles. Per començar, un poema ben crític: Epigrama d'un jove sobre l'existència, de Thomas Hardy:

        Escola absurda en què hem de dar
        la vida per aprendre a viure-la!
        Ben ruc és qui memoritza unes lliçons
        que no deixen cap marge per guardons.

No hi podia faltar un poema de l'insigne Mossèn Cinto: A la verge:

        Jo tenia cinc anys; anava a estudi
        en mon humil poblet de Folgueroles;
        de mos pobres esplets digne preludi,
        portava sota el braç les beceroles.

        Lo mestre era un vellet; sa barretina
        més llarga era bon tros que sa ciència,
        mes, quina font tan pura sa doctrina!
        quin mirall tan hermós sa consciència!

El cantant i poeta Raimon hi té també el seu moment amb Al meu país la pluja:

        ... Qui portarà la pluja a escola?
        Qui li dirà com s'ha de ploure?
        Al meu país la pluja no sap ploure.

        No anirem mai més a escola.
        Fora de parlar amb els de la teua edat
        res no vares aprendre a escola.
        Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
        ni el nom de les flors que veies,
        ni el nom dels ocells del teu món,
        ni la teua pròpia llengua.

        A escola et robaven la memòria,
        feien mentida del present.
        La vida es quedava a la porta
        mentre entràvem cadàvers de pocs anys...

El pupitre, de Josepmiquel Servià, és un poema ben descriptiu que molts encara recordem:

        El pupitre segon,
        a l'esquerre del mestre,
        era un pupitre verd,
        esberlat, brut, ratllat,
        amb sentors de llibreta,
        de cartera de cuir,
        de tinta i regalèssia,
        de fusta de molts anys,
        de pega dolça en barra
        que ens daven, premiats,
        la tarda dels dissabtes....

La Universitat, de Francesc Vallverdú, és un cant a la institució, a les amistats, a la poesia...

        ... I, malgrat tot això, m'estimava també
        la meva Facultat: una mica potser
        per la por de deixar les amistats novelles,
        per fer tardà l'adéu d'unes hores prou belles.
        Però res no em va marcar més decisivament
        -tall profund d'estilet o subtil cop de vent-
        com aquell goig fratern que vam sentir un dia
        pels claustres, i el meu món naixent de poesia.

Finalment, el quart apartat, com ja he dit, va dedicat als aprenentatges i el completen vint-i-set poemes, dels quals vull destacar, entre d'altres, Els exàmens, de David Jou:

        ... si aprenguéssim a saber les nostres culpes,
        la nostra part del fracàs,
        i sabéssim adreçar la nostra voluntat
        cap al futur, cap al millor, cap a l'altura,
        quant de rovell cauria de les portes que hem d'obrir,
        com lliscarien les frontisses dels exàmens de la vida.

La veu de les coses, d'Anna M. Moix, recorda com apreníem en altres temps:

        Amb tinta, mescla de suor i de llàgrimes
        cal·ligrafiàvem
        una pila de cops durant
        el curs: "Guardaré silencio en clase"...

Una bona descripció també és la que trobem al poema La bona educació, de Gemma Gorga:

        L'estiu que complia set anys
        li van regalar un estoig de fusta
        amb un llapis i una goma.

        El llapis, perquè en rosegués la mina
        fins a trobar el nervi vague
        de la paraula.

        La goma, per esborrar la paraula
        abans de dir-la.

Són alguns dels petits tastets que tots més o menys hem pogut viure dins les aules i que recull el llibre que avui presentem com a novetat. En definitiva -diu el curador- l'educació en vers ens parla de la petja profunda del pas per l'escola. De moments de plenitud però també de misèries i mesquineses. Dels aprenentatges i dels mestratges. Del professorat però també dels companys i companyes d'aula, d'un paisatge compartit, d'una història apresa, d'un temps recordat. De la vida mateixa...

"L'educació en vers" és un llibre que ens portarà records, que ens farà somriure, que ens farà reflexionar.

Josep Maria Aloy

Cap comentari:

Publica un comentari