Eumo editorial acaba de publicar
"L'educació en vers", cent poemes sobre ensenyar i aprendre a cura
del doctor en pedagogia Antoni Tort.
El volum -segons manifesta el propi
curador- és una mostra, fonamentalment, de poesia catalana i també, en una
menor proporció de poesia d'altres llengües. En la seva pràctica totalitat són
poesies presents en edicions que es troben a les llibreries o biblioteques.
Cent poemes que pertanyen a noranta poetes. Cent
mirades a l'ensenyament, cent aproximacions al fet d'ensenyar i d'aprendre. Un volum
suggerent i atractiu pel conjunt de missatges i de reflexions que és capaç de
transmetre i de divulgar.
El conjunt de poesies seleccionat gira, doncs, a l'entorn de l'escolaritat
i posa l'accent tant en l'alumnes com en els docents, tant en l'escola com en
els aprenentatges i, encara més: tant en l'ensenyament actual com en el d'èpoques
i entorns més remots i allunyats. Alguns dels poemes són elogiosos cap a
l'activitat docent, d'altres resulten més crítics i en denuncien alguns dels
vicis que l'han acompanyat sovint. Hi ha poemes que parlen de la memòria del passat,
de la vida i de la mort; n'hi ha que canten l'amor, l'amistat, l'enyor o la
fraternitat entre iguals; també el dolor, l'anhel de créixer, la ràbia, la
rebel·lió i l'obediència. Sempre, però, el punt de partida és l'escolaritat.
Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.
El volum s'ha dividit en quatre
grans apartats temàtics amb un nombre de poemes similar en cadascun d'ells: Mestres, Alumnes, Escoles i Aprenentatges.
En el primer apartat hi
trobem vint-i-set poemes destinats als mestres. L'apartat s'inicia amb el poema
Mestre, aprèn!, de Bertolt
Brecht, on avisa que:
No diguis massa
sovint que tens raó, mestre!
Deixa que ho reconeguin els deixebles...
I el poeta Jordi Pàmias, a La
darrera lliçó, comenta que:
... d'ell aprenem, encara, una lliçó
-la més pura de totes i la definitiva:
la saviesa de viure al dictat de l'amor.
Joan Margarit dona una visió nostàlgica en el seu poema Última lliçó:
Entrant a l'aula buida descobreix
una nostàlgia que no esperava...
En canvi, David Jou deixa anar un cant alegre i optimista al poema El professor:
Quin privilegi haver pogut parlar
tants
anys davant d'uns ulls que renovaven
continuament la seva joventut,
haver-me
sentit ple de savieses més altes que la meva...
Al poema Agenda escolar, Ponç Pons ens confessa què és per a ell ensenyar:
Jo procur ajudar-los
i en el fons el que vull
és que siguin feliços.
Ensenyar és una forma
d'estimar i compartir...
L'energia que manifesten alguns dels poetes s'encomana ràpidament com
passa amb el poema Joventut procaç, de
Francesc Parcerisas:
Ara els veus com surten de les classes,
espurnejants
els ulls amb crits d'eufòria,
entresuats ells, les noies amb
descarats pits com llimones,
i
t'atures a mirar-te'ls, meravelladament confós,
tot
pensant què és el que t'atreu, encara,
d'aquesta
ostentació, boja i procaç, de joventut.
Ja
ho saps, tu seguiràs el teu camí
i
ells passaran d'una revolada, sense veure't,
ràfaga
de llavis molsuts i cossos bruns,
per
sempre irrecuperables, riallers i exultants,
deixant-te
sols el teu desig, la sempre inútil emveja...
I, així, fins a vint-i-set poemes. Uns
més descriptius, d'altres més eufòrics, però també alguns de molt crítics i
d'altres que qüestionen l'ofici o el paper d'alguns docents poc motivats.
El segon apartat està
centrat en els alumnes i també hi trobem de tot. Són vint-i-dos poemes i
s'inicia amb una visió molt poètica de M. Àngels Anglada en el poema D'infants a infants:
D'infants a infants,
volen com les gavines
papers de bon omplir amb mots de pau
i d'amistat llunyana però encesa
amb resplendor de tants ulls innocents.
No hi podia faltar la visió candorosa de Joana
Raspall en el seu poema Només...
Només amb un somriure
que em facis, tot passant,
ja m'omplo d'alegria
i veig el món més gran.
No em pesa la cartera;
si fas el pas lleuger,
no em quedaré endarrere,
ja t'aconseguiré.
Al poema Lliçons, de Jacint
Sala, trobem una altra mirada ben diferent:
No vaig tenir mai clar
per què hi anava,
a classe: que tenia moltes ganes
d'aprendre a descobrir, i allà només
havia de saber l'assignatura
del sí, senyor, i d'arribar puntual,
i de cordar la bata i de senyar-me...
Miquel Martí i Pol, a Comiat,
desitja mantenir un bon record d'aquella experiència:
...perquè
l'oblit
no
malmeti el record dels anys que vàrem
compartir,
i en puguem conservar el goig
al
racó més discret de la memòria.
Vint-i-tres poemes componen el tercer apartat, destinat ara a les escoles. Per
començar, un poema ben crític: Epigrama
d'un jove sobre l'existència, de Thomas Hardy:
Escola absurda en què
hem de dar
la vida per aprendre a viure-la!
Ben ruc és qui memoritza unes lliçons
que no deixen cap marge per guardons.
No hi podia faltar un poema de l'insigne Mossèn Cinto: A la verge:
Jo tenia cinc anys;
anava a estudi
en mon humil poblet de Folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.
Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!
El cantant i poeta Raimon hi té també el seu moment amb Al meu país la pluja:
... Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys...
El pupitre, de
Josepmiquel Servià, és un poema ben descriptiu que molts encara recordem:
El pupitre segon,
a l'esquerre del mestre,
era un pupitre verd,
esberlat, brut, ratllat,
amb sentors de llibreta,
de cartera de cuir,
de tinta i regalèssia,
de fusta de molts anys,
de pega dolça en barra
que ens daven, premiats,
la tarda dels dissabtes....
La Universitat, de Francesc Vallverdú, és un cant a la institució, a les amistats, a
la poesia...
...
I, malgrat tot això, m'estimava també
la
meva Facultat: una mica potser
per
la por de deixar les amistats novelles,
per fer tardà l'adéu d'unes hores prou belles.
Però res no em va marcar més
decisivament
-tall
profund d'estilet o subtil cop de vent-
com
aquell goig fratern que vam sentir un dia
pels
claustres, i el meu món naixent de poesia.
Finalment, el quart apartat, com ja he dit, va dedicat als
aprenentatges i el completen vint-i-set poemes, dels quals vull destacar, entre
d'altres, Els exàmens, de David Jou:
... si aprenguéssim a saber les nostres culpes,
la nostra part del fracàs,
i sabéssim adreçar la nostra voluntat
cap al futur, cap al millor, cap a
l'altura,
quant de rovell cauria de les portes que
hem d'obrir,
com lliscarien les frontisses dels
exàmens de la vida.
La veu de les coses, d'Anna M.
Moix, recorda com apreníem en altres temps:
Amb tinta, mescla de suor i de llàgrimes
cal·ligrafiàvem
una pila de cops durant
el curs: "Guardaré silencio en
clase"...
Una bona descripció també
és la que trobem al poema La bona
educació, de Gemma Gorga:
L'estiu
que complia set anys
li
van regalar un estoig de fusta
amb
un llapis i una goma.
El
llapis, perquè en rosegués la mina
fins
a trobar el nervi vague
de
la paraula.
La
goma, per esborrar la paraula
abans
de dir-la.
Són alguns dels petits
tastets que tots més o menys hem pogut viure dins les aules i que recull el
llibre que avui presentem com a novetat. En definitiva -diu el curador- l'educació
en vers ens parla de la petja profunda del pas per l'escola. De moments de
plenitud però també de misèries i mesquineses. Dels aprenentatges i dels
mestratges. Del professorat però també dels companys i companyes d'aula, d'un
paisatge compartit, d'una història apresa, d'un temps recordat. De la vida
mateixa...
"L'educació en vers" és un llibre que ens portarà records, que ens farà
somriure, que ens farà reflexionar.
Josep Maria Aloy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada